Bloc d'en Robert Mora

En primer lloc, l’anàlisi dels resultats electorals no es pot fer en un òrgan de direcció local NOMÉS, ben al contrari en aquests casos els anàlisis s’ha de fer de dalt a baix, perquè és la política general dels partits la que condiciona les polítiques sectorials o locals. Des de l’executiva de València ciutat podem esmenar errades puntuals de gestió i econòmiques, però no analitzar la política del partit, per tant i tenint això en compte, a banda del que es puga dir ara i ací avui, el més adequat i un cop els òrgans de direcció a tots els nivells hagen fet els anàlisis pertinents, el que cal és fer una assemblea per a que tothom pogués dir la seua.

1.- En primer lloc allò que cal decidir és quin tipus de partit volem ser. Un partit de masses que condiciones i execute polítiques de gestió o un partit de quadres que genere debat, ideologia i influïsca en les avantguardes del país. Tots dos tipus de partit son perfectament legítims. És més, un partit de quadres pot passar de sobte a ser un partit de masses quan és produeix el canvi històric pertinent i el nivell de consciència de la població fa un salt qualitatiu.

2.- A banda del tipus de partim escollim ser també ens cal preguntar-nos si el que representem es útil a la societat en la que estem inserits o no, si allò que representem i el missatge ideològic que emitim té ressò social. No tots els partits resulten útils en qualsevol moment de la història i hi ha moments que simplement el que cal fer és extingir l’organització o deixar-la en stand by. Un exemple al respecte es el del PSAN, que tot i mantenir la marca activa ha decidit suspendre la seua activitat després de més de quaranta anys d’activitat com a partit de quadres, ben actiu i fructífer.

3.- Les preguntes a aquestes respostes no poden ser només simples especulacions intel·lectuals sinó que han (hauríen si més no) d’estar avalades per «estudis de mercat». Des d’aquest punt de vista «l’empresa matriu» que vol entrar al País València i que és la que disposa dels diners necessaris hauria de encetar estudis de mercat electoral i enquestes per tenir dades objectives i no simples especulacions. Em referisc clar està a ERC. No obstant i en la mesura que aquests estudis i dades objectives no hi són només ens queda l’anàlisi i l’experiència personal nascuda de la praxis dels militants i dirigents.
Hem de deixar de viure en la ficció que a ERPV som una federació del parti ER al mateix nivell que ERC o ERIB. El PARTIT és ERC, i a les Illes el País Valencià existeixes dos apendixs d’ERC. Aquesta es la realitat a la que s’hem d’atansar i no l’ideal organitzatiu d’un partit anomenat ER i tres federacions del mateix als tres territoris històrics sota administració espanyola.. La meua opció és la d’un partit de masses amb voluntat d’autogovern i de gestió, i per tant la meua avaluació partint d’aquest suposit és la que segueix atenint-me als següents apartats:

a) Marca

b) Eixos ideològics

c) Acció política

a) Marca: Referent a la marca, i partint de la base que la marca ERPV ja ha fracassat massa vegades, la meua proposta es la de retirar de la circulació la marca política ERPV i substituir-la per la d’Esquerra Valenciana, sense extingir-la per suposat sinó aixoplugant-la dins la nova marca i mantenint els
mateixos lligams amb la resta de federacions d’ER i tenint en compte la constatació: ER no és percebuda com un partit, el partit és ERC. Els arguments al respecte són els següents:
El País Valencià necessita una marca política pròpia d’àmbit de País (i no només una marcafederació d’altre partit) que l’enllace sense solució de continuïtat amb tota la tradició política valenciana des de Blasco Ibañez, Marco Miranda, Juli Just, Gaietà Huguet, Faustino Valentí, etc, amb el Front Popular, La Guerra Civil, l’alcaldia de València però també i en temps recents amb Carles Mulet Grimalt, Paco Santacatalina i Guillem Agulló tots tres ex-presidents d’EV així com de la creació de l’Entesa, antecedent de Compromís fins els nostres dies.
I perquè la necessita?, doncs perquè la política esta sobretot basada en emocions (i més si afecta a qüestions identitàries) més que no en la raó. L’independentisme, com el sobiranisme o el valencianisme son processos emocionals d’adhesió a una determinada identitat. El blaverisme de la Transició ho va entendre a la perfecció per això és va recolzar sense manies en el regionalisme espanyolista majoritari en la població.
Es ben clar que al «catalanisme polític» a les avantguardes no els fa nosa i per tant tampoc la marca ERPV, com tampoc no els hi faria el d’ERC, però no és a eixe electorat al que volem adreçar-nos veritat?. Si més no, des del supòsit de l’opció del que volem construir és un partit de masses amb voluntat de gestió i no un partit de quadres i d’avantguarda ideològica. La proposta no és ni de lluny una proposta regionalista. Ben al contrari, només podrem ser desacomplxadament catalanistes des d’una organització estrictament valencianista (ser valencià es la nostra manera de ser català deia Fuster). Curiosament la marca ERPV no és percebuda com l’altra marca d’ERC sinó com una marca DISTINTA i a més, bastant anòmica, que no es distingeix clarament des del gran public de la de República Valenciana, ENV o d’altres marques per l’estil.
No obstant sóc ben conscient de la proposta de canvi de marca és duna gran fondaria i per tant a escometre a mitja o llarg termini i després d’un debat a fons, i per tant, si al remat el que es decideix és mantenir la marca ERPV jo seria més partidari de la utilització de la formula ERPV-ERC a semblança del PSPV-PSOE que mantenir únicament la marca ERPV en solitari. La raó d’aquest tandem és precissament la de valencianitzar la marca ERPV i associar-la a la marca ERC exactament igual que si decdirem canviar-la per EV (Esquerra Valenciana) Les èpoques extraordinàries demanen mesures extraordinàries, o com diuen en castellà, «a grandes males grandes remedios» I a tot això he de dir que a mi personalment m’agrada més ERPV que EV o ERC, però és bastant evident que no rutlla.

b) Eixos ideològics: Crec que el missatge ideològic d’ERPV manca de coherència en el sentit que te massa fronts discursius oberts. El primer d’ells és el que està implícit en el seu nom: «esquerra». L’etiqueta esquerra/izquierda és del PSOE que ha aconseguit apropiar-se del «copy rigth», i per tant reivindicar el vot per l’esquerra al final es demanar el vot pel PSOE.
No propose fer polítiques de dreta en absolut, el que estic proposant és fer polítiques d’esquerra, sense reivindicar el nom com a «marca». Exactament igual respecte d’altres eixos que és multipliquen i al remat resulten confusionaris. Cal fer polítiques d’igualtat de genere, d’igualtat LGTB, animalistes, ecologistes, etc, però aixoplugantlos sota una altre eix que podria ser (sobre això ens caldrà un debat seriós) el de la democràcia radical, però en qualsevol cas en un eix propi, per això de crear marcs mentals propis. En
definitiva, crear uns quants eixos ideològics propis sense caure en la profussió «progre» on de manera acrítica ens movem en l’actualitat.
De la mateixa manera respecte de l’independentisme. Jo no faria discursos explicitament independentistes al País Valencià, però si polítiques i propostes sobiranistes que desemboquen en una proposta independentista, però sense esmentar-la, no parlaria de dret a l’autodeterminació sinó (per ara) de l’eufemisme dret a decidir, no reivindicaria la llibertat del presos polítics catalans en tant en quant «els nostres presos polítics» sinó (i amb més vigor i determinació encara com el partit democratic radical i republicà que som) en nom de la democràcia, (o del epígraf que decidim) i per descomptat proclamant el nostre agermanament amb i com al nostres soci preferent a ERC.
Aquest és un debat obert que proposo: definir marcs, missatges i eixos propis per deixar de fer seguidisme multifunció.
La sigla d’ERC és molt poderosa i la podem reclamar més vigorosament com el nostre soci des de la nostra condició de valencians d’Esquerra Valenciana, que des de la nostra condició de d’ERPV federació valenciana (amb la boca petita) d’ERC. De fet Esquerra Valenciana i ERC ja van ser socis en el front popular i en el grup parlamentari d’ERC durant la república. En definitiva per poder ser mes desacomplexadament catalanistes ens convé ser més radical i organitzativament valencianistes.
Així doncs, els eixos ideològics EXPLICITS al voltant dels quals jo crec que haurem de emetre el nostre discurs són la democràcia radical, el valencianisme, el republicanisme i el dret a decidir, reivindicant el vot de proximitat, «lo nostre» i «els nostres».
Quede clar, que sóc ben conscient de la dificultat d’aquest capgirament, de les reticències que es poden generar i de la complexitat del procés que implica, tant intra com extra organització, i sobre el que no he fet cap proposta ni reflexió perquè simplement no en tinc, això pertany a la direcció política del partit. Eixe capítol ateny sobretot a la direcció de la federació i la direcció nacional.

c) Acció política. L’acció política es en part, una derivada immediata de l’anterior. No podem ser activistes multi funció so pena d’acabar no sent res, i hem de centrar-nos molt més en allò que ens pot resultar rendible i substantiu que fer 4 ó 5 manifestacions setmanals.
Si s’apuntem a totes i cadascuna de les batalles i manifestacions de totes les esquerres i tot el políticament correcte no ens queda ni temps ni lucidesa mental per posar l’accent en allò important. També aquí ens cal un debat seriós per determinar prioritats d’acció, que en molt bona mesura ens vindran donades per les mancances de Compromís en procés de «psoeitzacio» que per tant que ens ofereix una magnífica oportunitat de oferir una alternativa ideologica i organitzativa.
M’estalvie fer una relació d‘allò que considere superflu, perquè aquesta relació ha de ser fruit d’un debat, però si apunte els eixos bàsics:
Defensa radical de la democràcia sense limtacions (presos polítics, drets lingüístics, etc), defensa dels valors republicans, (igualtat, sororitat, llibertat, fraternitat, etc) aplicats a la democràcia i la vida social «micro»; participació en fòrums, plens municipals, meses de discussió on es podem fer visibles els nostres valors, etc. El que en castellà diuen «no dar puntada sin hilo»
L’independentisme per exemple l’hem de promoure a traves de la identificació valencianista, i e la denuncia de l’espoli econòmic, el feminisme a traves de la reivindicació de la democràcia i els
valors republicans, (la igualtat i la fraternitat com a principis republicans aplicats a les relacions entre homes i dones), etc. En definitiva hem de crear els nostres marcs mentals en compte d’adherir-nos als d’altres.
Per acabar, cal deixar constancia que aquestes han estat unes eleccions neuròtiques i neurotitzades (des dels grans partits d’Estat) extremadament polaritzades on els partits mes menuts han patit molt, i on el vot útil a enlairat una majoria del PSOE que amb molta probabilitat serà efímera.
Jo crec que hi ha un cabdal de guanys intangibles que com a tal no es poden quantificar, i que només podrien detectar-se demoscòpicament. Entre d’altres coses, des de la ciutat de València hem adquirit molta experiència en la manipulació de les xarxes on moltíssima gent ens ha llegit i ens ha vist, però com acabe de dir no són guanys quantificables.
Finalment, aquest escrit no te la voluntat de ser un decàleg a complir sinó NOMÉS una aportació reflexiva a un debat complex. Un deebat indefugible que espere que enllestim aviat.