Raül Romeva i Rueda

És comprensible, trobo, que en campanya electoral cada partit intenti vendre al màxim les seves virtuts ja que l’objectiu és aconseguir convèncer els/les votants per tal que aquests/es apostin pel partit que representes. Així doncs no em sembla estrany que després del debat de divendres els/les militants, votants i simpatitzants, actuals o potencials, es fixessin sobretot en com ho feia el ‘seu’ candidat. I és també normal que la valoració que en fem, uns i altres, sigui en funció de si creiem que el ‘nostre’ candidat va fer un bon paper o no. En definitiva la intenció de tota formació política en una campanya electoral és doble, mantenir fidels els/les ja convençuts/des i, si és possible, fer-los créixer per tal de treure el màxim nombre possible de diputats/des, ja sigui per poder negociar en base al propi programa amb més força davant un eventual pacte de govern, o ja sigui per fer una bona oposició. (Segueix…)   

En aquest sentit, la meva valoració personal del debat de divendres (darrer apunt), i que lògicament algunes persones no comparteixen, ja sigui totalment o parcial, es fonamentava en tres paràmetres: un, la capacitat de convicció i lideratge que podia demostrar el ‘meu’ candidat, lògicament Joan Saura; dos, en les possibilitats que es reedités un tripartit que permeti seguir amb la transformació que crec que necessitava Catalunya després de 23 anys de CiU, però aprenent dels errors comesos; i tres, en la necessitat que el mapa polític català s’allunyi del bipartidisme i consolidi un espai polític plural que permeti el debat, el pacte i la discrepància constructiva.

Així doncs, tenint en compte aquests paràmetres penso, en primer lloc, que en Joan Saura va fer un gran debat. Aquí discrepo humilment de Salvador Cardús de qui, per cert, en guardo un gran record de quan el vaig tenir de professor a la UAB. En Saura va demostrar ser un candidat gran d’un partit que, tot i ser numèricament petit en comparació amb CiU, PSC o la mateixa ERC, té encara espai i voluntat de créixer per la via de la convicció i la suma.

Pel què fa al segon paràmetre, la repetició del Tripartit, crec que després de 23 anys de governar la Generalitat qualsevol partit adquiriria vicis preocupants. Això ha passat amb CiU, i per això penso que calia, ara fa tres anys, apostar per tal que el Govern de la Generalitat canviés de mans. A quines? Doncs donada la correlació de forces existents avui a Catalunya el Tripartit era, i segueix essent, una opció ideològicament i pràcticament prou interessant per tal de conduir el país, almenys durant una temporada. Així mateix, penso que és innegable que el paper d’en Saura al Govern ha estat important, i segurament superior en aportacions i capacitat de lideratge del que li tocaria per representativitat. De la mateixa manera que trobo que el Departament de Medi Ambient i Habitatge ha dut a terme una tasca fonamental, primer amb Milà al capdavant i després amb Baltasar. Vol dir això que en Saura, en Milà i en Baltasar són millors que els altres consellers/es? Doncs depèn. Que alguns/es potser sí, i que d’altres segurament no. Tanmateix, penso que és legítim defensar la feina feta i jutjar-la a partir del fet de dir que, si ICV-EUiA tornés a tenir possibilitats de ser al govern, podria aportar-hi una dosi de responsabilitat, d’il·lusió i d’originalitat importants.

Finalment, pel què fa a la necessitat de reequilibrar el mapa polític català, quan dic que ERC estava sobre-representada al Govern vull dir que, possiblement, el creixement que va viure ara fa tres anys va ser massa gran i ràpid, i que això ha fet que hagi estat dificil de gestionar tal creixement (deixo de banda que la llei electoral afavoreix clarament tant CiU com ERC). Però això que li ha passat a ERC li hauria passat segurament a qualsevol. La impressió és que, si hagués crescut de manera més lenta, hauria tingut més temps i possibilitats de consolidar el seu projecte, segurament hauria pogut control·lar millor els impulsos per anar massa ràpid, i de manera desitjable hauria tingut més vocació/voluntat de treballar en equip. De la mateixa manera, en canvi, trobo que una formació com ICV compta amb més suport moral del que després es tradueix en vots. Vaig entrar a ICV perquè entenia que era un espai que permetia a gent amb la meva manera de veure les coses, i el món, contribuir a la conformació d’un model determinat de societat, de país i de planeta. Fins ara ICV ha estat un partit petit (comparat amb CiU i PSC), però veient allò que succeeix arreu d’Europa penso que l’espai que representa és un espai creixent, i que el mapa polític català necessita també d’aquest discurs i d’aquesta pràctica. No crec que ICV sigui millor que ningú, però sí crec fermament que té un espai propi que, ara com ara, és superior a la representació institucional que de moment té. ICV també ha comès errors, i segurament en cometrà, en cometrem, més en el futur. Tanmateix allò que cal valorar no és si un partit o uns dirigents cometen errors, ja que això és com demanar que la pluja no mulli -tots/es som humans i, per tant, imperfectes-, sinó la dimensió d’aquests errors, i la voluntat d’assumir-los, de corregir-los i de posar les mesures necessàries per tal de no repetir-los.

No sé què passarà el proper 1N, però sí sé què m’agradaria que passés, i això és que el mapa polític català es reequilibrés de tal manera que permeti que el debat polític català estigui conduït des de Catalunya, que sigui quin sigui el govern que surti en funció de l’aritmètica electoral permeti consolidar un projecte de país que tingui molt en compte les necessitats socials, ambientals i nacionals dels ciutadans/es de Catalunya, indiferentment del lloc on aquests/es ciutadans/es hagin nascut, i que faci de Catalunya un país que assumeixi la seva responsabilitat europea i universal.

El cas, però, és que si aquest és el model de país que desitjo que el Govern de la Generalitat lideri a partir del 2N, em sembla també comprensible que defensi que no totes les propostes ni totes les combinacions que tenim avui sobre la taula ens permetin creure en la factibilitat d’aquest model i que per tant manifesti les meves preferències. Significa això ser partidista? És possible, però és que estem en període electoral, i en moments com aquest l’equidistància o el ‘tots són iguals’ no em sembla la millor manera d’afrontar la situació.

No va ser un debat atractiu, des del punt de vista de l?espectador, però va ser molt il·lustratiu de la realitat del moment. En Saura va ser, amb diferència, qui més arguments i contingut va posar sobre la taula, qui més clar va deixar quines són les opcions de govern que poden comptar amb ICV-EUiA, i quines no, qui va vendre l?acció de govern i va demostrar que, malgrat el silenci mediàtic provocat per l?enrenou de l?Estatut, el govern ha iniciat des de finals de 2003 un procés de transformació del país que feia falta després de 23 anys de CiU, qui a més a més va posar en evidència en Mas quan aquest s?atribuïa tots els mèrits de l?Estatut, i qui més clarament va exposar que, pel futur de Catalunya, convé continuar amb la línia iniciada per l?actual govern en polítiques socials i ambientals. En Piqué, per la seva banda (segueix…)

El proper dimecres 25 d’octubre el Parlament Europeu començarà la seva sessió matinal, a Estrasburg, amb un debat sobre l’incipient procés de pau a Euskadi (ja vaig parlar-ne en aquest apunt anterior). El PP va entrar a registre la seva pròpia resolució, totalment contrària al Procés de Pau, mentre que els grups PSE-ALDE-Verds/ALE-GUE van acabar de consensuar ahir una versió alternativa a la del PP en suport del procés de pau (text més avall). Les resolucions es votaran el mateix 25 al migdia. La importància del debat és doble: (segueix…)

primer perquè permetrà que el procés de pau compti amb un nou suport europeu, en aquest cas el del Parlament Europeu, la qual cosa farà que tots els actors implicats en l’esmentat procés se sentin a la vegada recolzats però també obligats a no fallar cadascú en el seu paper; i segon perque deixa en evidència alguns membres del PP espanyol, ja que constatem que molts dels seus companys de grup d’altres països no entenen l’obsessió de Mayor Oreja y Cia per posar pals a les rodes del procés. El fet, per exemple, que el mateix president del PPE, Poettering, no hagi signat la resolució del PP sobre el tema, posa de manifest la manca de consens sobre el tema. I això és bo, ja que posa de manifest la solitud en la qual el PP espanyol  s’ha situat per voluntat pròpia, solitud que ja no és exclusivament d’àmbit espanyol, sinó que també es dóna a la UE.

El PP s’ha pres molt seriosament aquest afer, tal i com demostra els esforços personals i econòmics que han destinat a intoxicar els/les eurodiputats/des amb falsedats, mitges veritats,  i oblits històrics, i el pitjor de tot, instrumentalitzant de manera certament pornogràfica les víctimes. Per sort, almenys pel què fa al nostre grup, la gent no s’ha deixat enredar, i aquest matí el conjunt del Grup Verds/Ale ha fet explícit el seu suport a la proposta de resolució conjunta sobre el procés. 

Adjunto el text de la resolució presentada conjuntament per PSE-ALDE-Verds/ALE-GUE.

RESOLUCIÓN COMÚN de acuerdo con el artí­culo 103 (4) del Reglamento del Parlamento Europeo presentada por

Martin Schulz en nombre del Grupo PSE,
Graham Watson en nombre del Grupo ALDE
Francis Wurtz en nombre del Grupo GUE/NGL
Monica Frassoni y Daniel Cohn Bendit en nombre del Grupo Green/EFA 

sobre el proceso de paz en el País Vasco

El Parlamento Europeo,

1. Hace suya la Declaración del Consejo Europeo de 23 y 24 de marzo de 2006 bajo Presidencia Austriaca en la que " El Consejo celebra la noticia dada por el Presidente del Gobierno español sobre el anuncio de un alto el fuego permanente hecho por el grupo terrorista ETA".

2. Apoya la comunicación del Presidente del Parlamento Europeo Josep Borrell de 22 de  Marzo de 2006 a tenor de la cual "es una buena noticia para la sociedad española y para toda Europa, que demuestra que se puede combatir el terrorismo desde la fuerza de la democracia, es un momento para demostrar serenidad y prudencia; es un momento para recordar a las muchas víctimas del terrorismo. Y es un momento para la esperanza, para la unidad de todas las fuerzas polí­ticas democráticas".

3. pide al Consejo y a la Comisión que actúe en en consecuencia.

4. Condena la violencia porque es moralmente inaceptable y absolutamente incompatible con la  democracia.

5. Expresa su solidaridad con las ví­ctimas del terrorismo.

6. Apoya la lucha contra el terrorismo y el proceso de paz en el Paí­s Vasco en los términos fijados por el Congreso de los Diputados de España en su Resolución de 20 de Mayo de 2005, según la cual "convencidos como estamos de que la política puede y debe contribuir al fin de la violencia, reafirmamos que, si se producen las condiciones adecuadas para un final dialogado de la violencia, fundamentadas en una clara voluntad para poner fin a la misma y en actitudes inequívocas que puedan conducir a esa convicción, apoyamos procesos de diálogo entre los poderes competentes del Estado y quienes decidan abandonar la violencia, respetando en todo momento el principio democrático irrenunciable de que las cuestiones políticas deben resolverse únicamente a través de los representantes legí­timos de la voluntad popular. La violencia no tiene precio político y la democracia española nunca aceptará el chantaje de la violencia". 

7. Encarga a su Presidente que transmita la presente resolución al Consejo, a la Comisión y a los Gobiernos de los Estados Miembros.

L?eslògan que ICV ha llançat al llarg de la precampanya catalana ? ecologia, equitat i ètica- i que resumeix el seu programa electoral, és una proposta pensada per tal que sigui perfectament adaptable al debat polític europeu actual. I és que parlar avui dels dèficits i els reptes de la UE ? i de manera més general d?Europa com a continent – vol dir donar respostes a aquestes tres ?e? de manera simultània i complementària. Casualment, mentre el Grup Verds/ALE ens trobem aquests dies a les Illes Canàries per concretar el pla de treball per al present curs polític (inclosa la qüestió de la immigració), el diari El País publica avui en portada que la presidència finlandesa proposa reobrir el debat sobre l’energia nuclear en la propera cimera del Consell de la UE, que començarà divendres 20. Els dos temes, immigració i energia, són (segueix…)

fonamentals per l?Europa del present i del futur, com també ho són la manca d?una política social europea o el paper de la UE a l?exterior.   

La immigració, per exemple, no es pot enfocar estrictament des d?una perspectiva receptora, sinó que cal també tenir en compte els factors que porten a l?emigració. Així, quan constatem que des de la UE ens dediquem a explotar i exhaurir sovint els recursos i mitjans de vida dels països que produeixen més emigrants, per exemple la pesca en el cas de països com Senegal, cal considerar aquesta explotació com un dels instruments a tenir en compte a l?hora de definir les polítiques de gestió de les migracions. Així mateix, cal tenir en compte cada cop més els migrants ambientals, és a dir, aquells que es veuen forçats a migrar degut a causes de caràcter mediambiental (sequera, inundacions, contaminació excessiva,…), i avaluar la nostra responsabilitat en aquests fenòmens ambientals (canvi climàtic).

Al mateix temps, quan negociem els acords energètics amb, per exemple, països com Rússia, no podem oblidar que la situació actual d?aquell país, especialment en termes de drets humans. Així, negociar amb algú com Vladimir Putin en nom de l?interès particular de la UE i de les necessitats energètiques europees, fa que el discurs europeu relatiu a la promoció de drets humans a escala mundial perdi força i legitimitat.

Per altra banda, la UE no només ha de vetllar per tal que els drets humans estiguin reconeguts i garantits fora de la UE, sinó que a la nostra obligació és construir un entorn absolutament inqüestionable des d?aquest punt de vista. No podem exigir als altres que facin allò en què nosaltres no en som exemplars. En aquest sentit, l?episodi dels vols de la CIA, per exemple, són un trist precedent que posen en qüestió la credibilitat mateixa del projecte europeu.

Més encara, la UE és fonamentalment una Unió de valors i, en concret, tal i com estableix el Tractat de la UE en el seu article VI, una entitat no només fonamentada en la no discriminació sinó que obliga a les seves institucions a garantir aquesta no discriminació i ple respecte pels drets humans a tots/es els/les ciutadans/es europeus/es. Tanmateix, constatem preocupants intents de reobrir debats com el del retorn de la pena de mort (Polònia), o com alguns països membres de la UE pretenen fer passes enrere en quant a drets fonamentals, com els drets LGBT (Letònia). Tot plegat fa pensar que no tots els nous Estats membres han entès d?igual manera què vol dir ser una unió de valors, i quins són els valors que cal enarborar com a bandera.

En resum, reclamar mesures de responsabilitat ecològica i de sostenibilitat ha de ser un instrument al servei de la qualitat de vida del conjunt de la humanitat, així com de les generacions futures, però sobretot ha de ser un instrument que permeti avançar en l’equitat i la justícia distributiva dins i fora de la UE. Plantejar les polítiques ambientals exclusivament com a mesures per tal que les classes altes i la població més privilegiada d?Europa i del planeta puguin gaudir d?entorns de somni és un greu error. Les mesures sostenibilistes han de servir per reduir les desigualtats entre ciutadans/es europees, però també entre la UE i la resta del món. I això ens obliga a enfrontar de manera valenta i immediata polítiques com, per exemple, la Política Agrària Comunitària o la Política de Pesca de la UE. Mentre la UE es percebi exclusivament com un gestor econòmic i no en canvi com un actor que garanteixi la igualtat, la justícia i l?equitat, la distància entre població i institucions no deixarà de créixer.

Els grans reptes de la sostenibilitat, la justícia, la igualtat d?oportunitats, de gestió de la immigració, la promoció de la pau, la garantia i promoció dels drets humans, etc… estan tots totalment interrelacionats i no es pot avançar en un d’aquests camps sense tenir en compte també els altres.

El proper 1N també votem tot això, i per això mateix cal reaccionar. Cal engegar, amb mitjans, recursos i convicció una revolució en favor de les tres ?e´: ecologia, equitat i ètica, les quals dibuixen juntes una E majúscula, Europa. I aquesta revolució ha de començar a casa nostra, a Catalunya, en tant que país integrant de la UE, i amb vocació i capacitat de contribuir en el seu lideratge.

Foto: Manifestació a Cherburg (França), el passat mes d’abril contra la construcció d’una central nuclear. Font: EFE/El País

Dissabte vaig tenir ocasió de dinar, a Ginebra, en el marc del II Congrés del Partit Verd Europeu, amb el nou Ministre verd del govern italià Alfonso Pecoraro, la candidata verda a la presidència francesa, Dominique Voynet, la presidenta dels Ecolo (verds de Valònia-Bèlgica), Isabelle Durant, a més a més del Secretari General del Partit Verd Europeu, Juan Behrend, i la copresidenta del Grup Verds/ALE al Parlament Europeu, Monica Frassoni. Vàrem parlar de les eleccions catalanes ja que al llarg dels propers díes moltes d?aquestes persones, i d?altres representants dels partits verds europeus, participaran en diferents actes de campanya donant suport a ICV. La sensació és que el projecte d?una Esquerra Verda es consolida a tot el continent (segueix…)

malgrat la dolorosa sortida del govern alemany en favor de la Gran Coalició, SDP-CDU, i de que no sempre la pujada dels partits verds en les eleccions dels respectius països ha anat acompanyada darrerament de la possibilitat d?assumir responsabilitats de govern. Així, mentre a Itàlia la coalició liderada per Prodi ha permès al mateix temps batre Berlusconi i que un verd esdevingués ministre de Medi Ambient, la pujada dels verds suecs, belgues o dels austríacs no els ha servit per tenir prou força i negociar un govern que els inclogués. Aquest és el risc que lògicament corre també ICV. Les expectatives individuals són bones, però la incògnita de quina serà la correlació de forces final i de com aquesta correlació serà interpretada per les direccions dels partits es manté.                 

Tanmateix, alguna cosa ha canviat en els darrers tres anys. Per a bé. Si a les anteriors eleccions al Parlament de Catalunya molts dels meus coneguts reduïen el debat a si el president seria Mas o Maragall, i això els feia decantar el seu vot cap a CiU o PSC com si fossin les dues úniques opcions, ara constato que s?ha consolidat -ja era hora-, una certa mentalitat de coalició. Ja no és tant important qui guanyarà les eleccions, ni qui serà el President de la Generalitat, sinó quina serà la composició del govern i el pes que cada partit tindrà en el si del mateix. Així, no és el mateix, lògicament, que Mas sigui president amb el suport del PP o del PSC o d?ERC, o que Montilla o sigui amb el suport d?ERC+ICV (menciono només les opcions més probables, la qual cosa no vol dir que no n?hi hagi més). Per tant té més sentit que mai analitzar i parlar dels projectes, els equips i la feina feta al llarg d?aquests anys per part de tots i de cadascun dels partits que es presenten a les eleccions.

Pot semblar una obvietat això que estic dient, però més enllà del meu entorn d?amistats i coneixences més proper penso que aquesta reflexió, que ja llavors fèiem algunes persones, avui s?ha extès i s?ha normalitzat. I això, insisteixo, crec que és bo i demostra una maduresa política que feia falta.

Personalment, de totes les opcions possibles n?hi ha una que, lògicament, trobo la més desitjable, i aquesta és la d?un Tripartit revisat i refundat sobre uns nous fonaments, que aprengui dels errors comesos (que no són pocs, si bé estan desigualment repartits) però que no renuncii al somni que moltes molts catalans vàrem començar a creure factible ara fa tres anys: el de construir una Catalunya moderna, integradora, socialment justa, ambientalment sostenible i que no només miri cap a Europa, sinó que se senti europea i vulgui contribuir al projecte europeïsta amb veu, sensibilitat i propostes pròpies.

El procés de transformació iniciat ara fa tres anys hauria estat molt més visible sense tant de soroll innecessari, i malgrat que això s?ha repetit a tort i a dret, no per això és menys cert. I és que els arguments que llavors feien vàlid el Tripartit i que van dur al Pacte del Tinell segueixen essent útils ara.

En aquest context cadascú ha de saber quin és el seu lloc i el seu paper. I és evident que existeix un lloc i un paper cada vegada més determinant per a projectes com els d?ICV. En altres paraules, sóc dels qui pensa que si ICV no existís caldria inventar-la. No perquè sigui millor que ningú, ni perquè la gent que hi milita sigui més llesta o capaç que molta d?altra gent que milita en d?altres forces polítiques (o en espais diferents dels partits), sinó perquè cal que hi hagi en l?espai polític català una força que treballa, pensa i parla de la manera com ho fa ICV, i que estableixi sinergies amb d’altres actors per tal de transformar la societat en positiu. No he cregut mai en el vot com a finalitat, sinó que sempre l?he vist un instrument, entre molts d?altres, per construir. Però això requereix que els partits polítics ofereixin productes atractius, i que aquests productes tinguin un codi de barres que determini, de manera transparent, què es farà amb la compra d?aquest producte, és a dir, amb el vot. I a hores d?ara la única formació que ha dit clarament què farà el dia 2N, i perquè, és ICV. Penso que només això ja hauria de ser un motiu de respecte i de reconeixement.

Així mateix, també cal parlar clar a l?hora d?avaluar el paper que es pot jugar en un govern de coalició. A més presència, més pes, i a més pes, més capacitat d?influir. Això també sembla evident. I tanmateix és una evidència que a determinats sectors sembla que els costi veure, ja sigui per mandra, ja sigui per justificar la passivitat/inacció fonamentada en una suposada frustració. És evident que quan s?és la tercera força política d?un govern no es pot aspirar a que el govern executi el teu programa electoral, però la pregunta és: què faria aquest govern sense aquesta tercera força que condiciona almenys polítiques clau com la medioambiental, la social, la cultural o la d?immigració? En altres paraules, allò que votem l?1N no és si ens agrada més Mas o Montilla, sinó si el futur govern farà polítiques socials i ambientalment més responsables o no.

Per altra banda, en clau del debat nacional/nacionalista potser ja va essent hora que analitzem la política catalana en línia amb la política que s?està fent a la resta de la UE, i això vol dir també establir espais polítics amb dimensió, projecció i mentalitat europea. En altres paraules, fonamentar el debat, els discursos i les pràctiques polítiques en clau estrictament catalana o catalano-espanyola és perillós, i certament allunyat de la realitat que és un món globalitzat i globalitzant-se. Tampoc en aquest terreny és el mateix un govern que un altre. Si l?objectiu és que Catalunya sigui a la vegada escoltada, respectada, tinguda en compte i reconeguda pel seu valor afegit a la UE, i al continent en general, cal que el Govern català sigui un govern ambiciós i responsable a la vegada, sense caure en caricatures, però tampoc a submissions gratuïtes en relació al govern de l?Estat, i que tingui una clara vocació europea i una ferma voluntat de conduir la UE cap a una Unió política que transcendeixi l?actual fórmula, ja caduca, del simple mercat únic i la suma d?Estats. Això també ha de ser un tema de la campanya electoral.

En definitiva, per una vegada tenim l?oportunitat de parlar de política, de programes, de continguts, d?objectius, d?equips i de capacitat d?aquests equips. Els partits tenen ara dues setmanes per demostrar que la seva és la marca bona, però seria desitjable que, a més a més, la gent comprés (votés) no només en funció de l?etiquetatge i el continent sinó també del contingut del producte, i a més a més, encara seria millor si a l?hora de votar la gent valorés amb quins altres productes pot combinar aquell que escull.

Benvinguts/des, ha arribat l?hora de la política. I que duri. 

Foto: Alfonso Pecoraro, Monica Frassoni i Joshka Fischer. Font: Blog d’Alfonso Pecoraro

Quan dimecres passat Javier Solana, Alt Representant de la UE per a la Política Exterior, va comparèixer davant el Parlament Europeu per explicar la gestions dutes a terme per part de la UE en relació a la crisi oberta pel règim de Pyongyang, va insistir molt en què encara no hi havia cap certesa de que Corea del Nord tingués capacitat per fabricar una bomba atòmica. I és que com més segueixo la qüestió (veieu, per a més informació, aquesta sintètica llista de preguntes i respostes) més constato que ens trobem novament davant d’un cas de voler retornar a la lògica de la Guerra Freda, aquella segons la qual la pau estava ‘garantida’ per la mútua amenaça nuclear i per la consegüent (segueix…)

Destrucció Mútua Assegurada (MAD, segons sigles en anglès de Mutual Assured Destruction, que vol dir ‘ximple’ o ‘boig’).

Corea del Nord presumeix d’haver fet una prova nuclear, i Kim Jong-Il manté així el seu tradicional discurs de la constant amenaça exterior, mentre continua sotmetent la seva gent sota una de les pitjors opressions actuals. Sobre aquest tema en vaig parlar al Parlament Europeu durant un debat específic que va tenir lloc el 15 de juny de 2006. Aquesta és la meva intervenció. Però cal dir aquest ‘bluf’ també va molt bé a determinats règims d’occident de cara a justificar la seva pròpia estratègia nuclear i de divisió maniquea del món. És cert, malgrat tot, que això no és tampoc un argument per abaixar la guàrdia, però també és cert que, un cop més, que es posa de manifest l’existència d’una doble vara de medir. Quan les amenaces les fan Israel, o Paquistà, o quan les proves nuclears les fan França (recordeu Mururoa), la resposta és ben diferent. Que Corea del Nord tingui capacitat per a produir armament nuclear és un problema per al país (certament la fam és un poblem molt més urgent i important), per a la regió (tensions amb la Xina i el Japó sobretot) i mundial (permet alimentar el discurs dels Estats pàries i de l’Eix del mal.

De moment el Consell de Seguretat ha optat per les sancions i ha frenat, almenys de moment, les obsessions militaristes d’alguns dels seus membres (veure aquest article de Paul Reynolds). És possible que alguna cosa hi tingui a veure el fet que el sud coreà Ban Ki-Moon serà el nou Secretari General de l’ONU, i que precisament un dels grans mèrits que cal reconèixer-li sigui el procés de distensió cap a Corea del Nord, tot i que segurament ha estat molt més decisiu el fet que Corea del Nord tingui en la Xina i Rússia dos aliats de pes en el sí del Consell que han forçat als EUA a diluir la seva postura.

Sigui com sigui, i veient com van les coses amb l’afer de l’armament nuclear, cada cop tinc més clar que la única via efectiva i coherent d’afrontar la qüestió és procedint al desarmament nuclear universal aplicant de manera estricta el Tractat de No Proliferació Nuclear. I això val per Corea del Nord i l’Iran, però també per l’Índia, el Paquistà i Israel, i sobretot pel club dels cinc (Xina, EUA, Rússia, França i el Regne Unit). Tot allò que no sigui avançar en aquesta direcció simplement ens allunya de la pau, per molt que, en moments com l’actual, l’ONU freni una mica el desastre. 

Foto: Kim Jong-Il. Font: BBC

Més de 600 representants de partits verds de tota Europa ens trobem aquest cap de setmana a Ginebra, Suïssa, per participar en el 2on Congrés del Partit Verd Europeu (PVE). Es tracta del primer Congrés que té lloc després de l’exitós llançament del Partit Verd Europeu a Roma l’any 2004.  A Ginebra, el Partit Verd Europeu centrarà els seus debats en el futur de la UE i votarà la ponència ‘Un futur verd per Europa’. La ponència serà votada avui dissabte per 228 delegats dels partits nacionals, estatals i regionals. Els Verds adoptarem també la Carta Verda de Principis: un nou conjunt de principis verds, (segueix…)

la qual hauràn d’assumir totes aquelles formacions que vulguin formar part de la cada vegada més gran família dels verds europeus. La història del Partit Verd Europeu és la història d’un somni i d’una necessitat al mateix temps i s’enfronta ara al repte d’haver de fer propostes concretes que facin sortir la UE de la seva situació crítica actual, la qual cosa comporta llegir amb responsabilitat i intel.ligència els ‘no’ al Tractat Constitucional que van donar els referèndums a França i Holanda, i fent propostes ambicioses sobre com avançar, en verd, cap a l’Europa del futur.

I la primera proposta és consolidar la política en clau europea. Cada cop més les respostes que cal donar als grans reptes socials, ambientals, institucionals, de respecte i promoció a la diversitat, etc… són respostes que no es poden donar sinó és a escala europea. Per això cal que els partits polítics, massa tancats encara en lògiques regionals o estatals, adoptin estratègies i estructures de caire europeu. Aquest és el repte que s’ha proposat afrontar el Partit Verd Europeu, i ICV en tant que membre.

Plantejar polítiques en clau europea, per altra banda, vol dir implicar en el debat els diferents actors institucionals, des dels ajuntaments fins el Parlament Europeu, passant lògicament pels Parlaments nacionals, regionals o estatals. ICV s’ha pres això molt seriosament i està organitzant pels propers 8 a 10 de novembre la Trobada de Càrrecs locals verds europeus, amb el qual es pretén treballar sobre una proposta municipalista verda i social amb dimensió europea.

La UE existeix, i avança, però malgrat els incomensurables èxits que ha viscut al llarg de la seva història, essent el més important, probablement, el d’existir, encara té molt dèficits estructurals, institucionals i conceptuals per resoldre. La qüestió és si volem influir o no en aquesta evolució. Jo fa temps que vaig prendre la decisió d’apostar-hi, formant part d’una família política que critica allò que considera que no va bé, però que al mateix temps fa propostes pròpies.

Tal i com deia Antoine de Saint-Exupéry, no hi ha solucions, sinó forces en marxa, i això val per a Catalunya i per Europa.

Foto: Daniel Cohn-Bendit, copresident del Grup Verds/ALE al Parlament Europeu. Font foto: Parlament Europeu

Adjunto la nota de premsa que han fet els integrants de la Delegació de la Comissió Civil Internacional d’Observació dels Drets Humans després de la seva visita al Parlament Europeu en seguiment dels fets d’Atenco i de la vulneració dels drets humans a Mèxic. Aquesta nota té a veure amb els apunts anteriors Els fets d’Atenco (Mèxic) i la responsabilitat europea i Violacions de drets fonamentals a Mèxic, mentre el Consell de la UE no sap/no contesta.

ATENCO EN LA AGENDA DEL PARLAMENTO EUROPEO

"Estamos muy contentos de la recepción que tuvo nuestro informe sobre la represión policial en Atenco", dijo Bernard Riguet, uno de los tres representantes de la CCIODH  (Comisión Civil Internacional de Observación por los Derechos Humanos. El 11 de octubre 2006, (segueix…)

llevaron a cabo un maratón en el Parlamento Europeo para presentar oficialmente el informe preliminar que  resultó de su visita a San Salvador Atenco  y Texcoco en mayo y junio pasado.

Diputados y diputadas  de varios partidos y nacionalidades como también  representantes del Consejo y de la Comisión recibieron el informe. Los representantes de la CCIODH tuvieron la ocasión de explicar ampliamente los eventos de Atenco. Con sorpresa notaron que pocos miembros de las Instituciones Europeos estuvieron informados adecuadamente de los hechos. En todas las entrevistas el gran tema fueron las expectativas que tiene la CCIODH para con la Unión Europea. 

Para la delegación de la CCIODH fue importante hacer énfasis en el contexto estructural de violaciones a los DDHH en México: "Es el cuarto informe de la CCIODH desde 1998, cuando fuimos a México para reunir datos sobre la masacre de Acteal en Chiapas, donde murieron 45 indígenas a manos de paramilitares", dijo Hélène Roux, periodista francesa quien forma parte de la CCIODH desde su inicio". Al igual que sus colegas, ella puso de relieve el contexto de impunidad, hecho que ha sido presentado en reiteradas oportunidades ante la UE y ante distintas instituciones, en el cual se registraron los excesos cometidos por la policía en Atenco: "No es un caso aíslado", dijo, "la certeza que no habrá persecución del crimen,  hace que lo que pasó en Acteal o en Atenco puede repetirse en cualquier momento". 

Por tanto, además de recordar a los miembros de la UE, la necesidad de actuar conforme a la cláusula democrática que constituye el preámbulo del Acuerdo de Asociación entre la UE y México, la delegación recordó aquellos aspectos en los cuales la UE tiene incidencia directa. En este sentido mencionaron los programas de cooperación, y en particular los acuerdos de cooperación entre policías, como también proyectos de desarrollo rural en Chiapas, fuertemente criticado por la población indígena. 

Los interlocutores de la UE mostraron su disposición en dar seguimiento a las conclusiones y recomendaciones planteadas por la comisión y en particular en presentar en distintos niveles de interlocución, la inclusión del tema DDHH en el dialogo político que mantiene con México. 

Concordaron con Raul Romeva, diputado europeo de los Verdes (ICV) España, que falta mucho por activar el tema de los derechos humanos dentro del diálogo político que existe entre la Unión Europa y México: " Tenemos que interrogar al Consejo y a la Comisión clarificar quien hace las agendas y quien se encarga de poner el tema de los derechos humanos sistemáticamente en el orden del día", dijo Romeva. El diputado europeo Tobias Pflueger, de la Izquierda Unida Europea por Alemania señaló que la próxima presidencia alemana del la Unión Europa ( a partir del enero del 2007) tendrá que asegurar que el diálogo político con México refleja las preocupaciones señalados en el informe de la CCIODH como también de otras organizaciones nacionales e internacionales de derechos humanos. 

El alto representante personal por los Derechos Humanos del Secretario General del Consejo de la UE, Michael Matthiessen, se mostró muy susceptible a la situación sufrida por l@s ciudadan@s de Atenco e invitó a la delegación de buscar sistemáticamente la interlocución del Consejo, la Comisión y el parlamento cuando acontecen eventos como el de Atenco. De la conversación con él salieron varias sugerencias para agilizar mecanismos que permitan una actuación rápida y concertada entre las distintas instancias de la UE para fortalecer los mecanismos de vigilancia en cuanto a respeto de los DDHH. En este sentido las organizaciones de derechos humanos están llamadas a coordinar un sistema de alerta rápida. 

En entrevista con Erika Mann, presidenta de la delegación europea dentro de la Comisión Parlamentaria Mixta UE/México, la delegación de la CCIODH  hizo la petición formal. "Le pedimos a la señora Mann que proponga al embajador alemán en México, cuando tengan su próxima conversación, qué él ponga el tema de Atenco en la agenda de la coordinación de embajadores europeos en México", dijo Doris Palvio, médica danesa y representante de la CCIODH.  Asimismo la presidenta de la delegación con México se comprometió a incluir un debate sobre el tema de los Derechos Humanos en la próxima misión de su delegación a México, prevista para inicios del 2007.

Un tema recurrente a lo largo de las reuniones del día fue la preocupación de los parlamentarios por la situación de las personas aun detenidas tras los sucesos de San Salvador Atenco /Texcoco y la situación de intimidación que aun denuncian muchos pobladores de este lugar. Varios diputados prometieron a llevar este tema a las diferentes instancias competentes de la UE. 

Personas entrevistadas en este dia :

Michael Matthiessen, Representante Personal del Solana; Didier Cossé, Encargado de los DDHH en el Consejo; Willy Meyer Pleite, MEP GUE/NGL; Raul Romeva, MP Verdes/ALE; Rosa Miguelez, MEP PSE; Hélène Flautre, Presidenta de la Subcomisión de DDHH y MEP Verdes/ALE; Eva Lichtenberger, MEP Verdes/ALE, Erika Mann, Presidenta de la Delegación con México y MEP PSE; Tobias Pflüger, MEP GUE/NGL                       

Foto: manifestacions a Atenco. Font: BBC

Tal i com recullen avui Europa Press i EFE ahir vàrem acordar, alguns representants dels diferents grups de la càmera, l’esborrany d’una resolució sobre el Procés de Pau a Euskadi de la qual només se’n va quedar fora el PP. La resolució es presentarà i votarà el proper dia 25 d’octubre, a Estrasburg, durant la sessió plenària, i diu (encara en esborrany) el següent:

El Parlamento Europeo,

1. Hace suya la Declaración del Consejo Europeo de 23 y 24 de marzo de 2006 bajo Presidencia Austriaca en la que " El Consejo celebra la noticia dada por el Presidente del Gobierno español sobre el anuncio de un alto el fuego permanente hecho por el grupo terrorista ETA". (segueix…)

2. Apoya la declaración del Presidente del Parlamento Europeo Josep Borrell de 22 de  Marzo de 2006 y pide al Consejo y a la Comisión que actúen en consecuencia.

3. Condena la violencia porque es moralmente inaceptable y absolutamente incompatible con la  democracia.

4. Expresa su solidaridad con las Víctimas del Terrorismo.

5. Apoya la lucha contra el terrorismo y el proceso de paz en España en los términos fijados por el Congreso de los Diputados en su Resolución de 20 de Mayo de 2005.

 6. Encarga a su Presidente que transmita la presente resolución al Consejo, a la Comisión y a los Gobiernos de los Estados Miembros.

Qui, amb una mica de sentit comú i de la responsabilitat històrica podria votar en contra d’aquesta proposta?. Aquesta és la pregunta que esperem que es facin els membres de l’Eurocambra de tal manera que fins i tot els membres del PPE deixin en evidència els seus companys espanyols. El PP, per la seva banda, ja ha començat la seva particular acció obstruccionista i els/les eurodiputats/des no parem de rebre als nostres correus electrònics missatges en els quals directament s’oposen a que s’inicii un procés de pau, usant de manera escandalosa les víctimes tal i com ja han fet en diverses ocasions a través d’exposicions que han dut a Brussel.les i a Estrasburg (veure aquest apunt).

Tanmateix, el convenciment de la resta de grups, i el fet que aquesta és una petició que vé directament de les parts més afectades tals com els governs basc, espanyol i francès, així com actors socials i polítics bascos, instàncies internacionals, etc… fan que sigui més que probable que el PP espanyol s’acabi quedant sol.

Per altra banda, no es demana al Parlament Europeu res que no s’hagi ja demanat i concedit abans, concretament l’any 1994, quan va iniciar-se el procés de pau a Irlanda del Nord, amb una salvetat, llavors, a més a més de suport polític, es demanava també suport econòmic. Ara es demana només l’aval polític a l’inici del procés, i no es demanen diners. I, tal i com va dir un conservador britànic, a l’hora de determinar la seva postura: ‘That helps’.

A tall d’informació general adjunto també algunes dades i antecedents que poden ajudar a contextualitzar la qüestió:

Solidaridad de la Unión Europea en los procesos de paz de los Estados miembros. A lo largo de su historia, las instituciones de la Unión Europea (Comisión, Consejo y Parlamento) han mantenido una política de solidaridad y apoyo a los Estados miembros que han sufrido la violencia terrorista. El caso más notorio los encontramos en el largo proceso de paz para Irlanda del Norte, iniciado en 1989 y relanzado a partir de la declaración del primer ministro británico John Major, y su homólogo de Irlanda, Albert Reynolds, en 1993. En este proceso, las instituciones comunitarias llevaron a cabo las siguientes iniciativas:

I. Unión Europea. Proceso de paz en Irlanda del Norte. ? En diciembre de 1993, a raíz de la Declaración Conjunta sobre la Paz suscrita por el primer ministro británico, Jonh Major, y el irlandés, Albert Reynolds, el entonces presidente de la Comisión Europea, Jacques Delors, y el Consejo de ministros de Exteriores expresaron en resoluciones su "apoyo" al incipiente proceso de paz. ? El 27 de septiembre de 1994, en Parlamento Europeo aprueba una resolución de apoyo al proceso de paz en Irlanda del Norte. En uno de los párrafos de esta resolución se indica que se harán todos los esfuerzos necesarios para apoyar este proceso. La Eurocámara da este paso al inicio de las conversaciones entre Gran Bretaña y el Sinn Fein.

El Parlamento Europeo,

1.Apoya plenamente la declaración del Presidente HÄNSCH de 14 de septiembre de 1994 y pide al Consejo y a la Comisión que respondan rápidamente en este período vital aumentando la ayuda comunitaria;

2.Pide a todas las organizaciones paramilitares que demuestren su compromiso total y absoluto con el proceso de paz;

3.Confía en un diálogo político cuyo objetivo sea un acuerdo sobre todas las relaciones que han definido ambos Gobiernos, que deben obtener el completo apoyo y acuerdo de todas las tendencias tradicionales;

4.Encarga a su Presidente que transmita la presente resolución al Consejo, a la Comisión y a los Gobiernos de los Estados miembros.

? En diciembre de 1994, Comisión y Consejo reiteraron ese apoyo y acordaron reforzar su contribución al Fondo Internacional para Irlanda, una iniciativa para promover el desarrollo socioeconómico del Ulster y facilitar así la pacificación. ? En 1995, fueron más allá al aprobar el Programa de la UE para la Paz y la Reconciliación en Irlanda del Norte (Programa Peace), que se mantiene actualmente con un presupuesto de 852 millones de euros para el periodo 2000- 2006.

II. Apoyos al proceso de paz en Euskadi. ? En diciembre de 2001, la UE incluye a ETA en la lista de grupos y entidades terroristas. ? El 23 y 24 de marzo de 2006, ante el anuncio de alto al fuego de ETA, el Consejo Europeo, bajo presidencia austriaca, expresó su solidaridad y apoyo a España: "El Consejo Europeo ha celebrado la noticia dada por el presidente del Gobierno español sobre el anuncio de alto el fuego permanente hecho por el grupo terrorista ETA". ? Los jefes de Estado de países de la UE que asistieron al Consejo Europeo de marzo de 2006, se pronunciaron con unanimidad de modo altamente favorable al proceso de diálogo anunciado por España y felicitaron a Zapatero por esa iniciativa de paz y diálogo. El presidente de la República de Francia, Jacques CHIRAC, declaró al respecto: "Nos hemos sentido muy felices. La esperanza de España es la esperanza de Europa". ? El presidente de turno del Consejo de la UE, el canciller austriaco, Wolfgang Schüssel, declaró tras la cumbre: "Naturalmente apoyamos plenamente los esfuerzos del gobierno español para poner fin a este conflicto de larga duración. Esperamos que éste sea el principio del fin del último grupo terrorista en Europa." ? Por su parte, el presidente de la Comisión Europea, José Manuel Durao Barroso, se adhirió a una valoración altamente positiva y de solidaridad con el proceso de diálogo y se felicitó por "el momento portador de grandes esperanzas que vive España y que seguiremos con gran atención desde Europa". Del mismo modo se expresó el Alto Comisario para la Política Exterior, Javier Solana. ? Asimismo, el presidente del Parlamento Europeo, Josep Borrell, al inicio de la sesión plenaria de marzo de 2006 en Bruselas, saludó oficialmente la buena noticia, a la que se sumó el resto de grupos políticos en la Eurocámara. ? Además de las instituciones europeas, el secretario general de la ONU, Kofi Annan, ha mostrado su apoyo al proceso de paz: ?Urge que este compromiso sea cumplido y que de esta manera ponga fin a la violencia que ha causado tanto sufrimiento a lo largo de tantos años?. ? El Gobierno de Estados Unidos también se ha posicionado en relación al alto el fuego de ETA. El embajador de George Bush en Madrid, Eduardo Aguirre, confió en que este anuncio ?sea el principio de un final? y ofreció la colaboración estadounidense. ?Como hemos hecho en otros momentos anteriores de la lucha contra el terrorismo, continuaremos trabajando con España y dando cualquier ayuda que España solicite para que un día en el mundo ya no haya terrorismo?.

Foto: Dona passant davant d’un cartell demanant l’acord a Irlanda del Nord. Font: BBC

Ara fa uns díes comentava amb sorpresa la no resposta que ens va enviar el Consell en relació a la pregunta que els vaig fer relativa als fets ocorreguts a Atenco, Mèxic, el maig d’enguany. Estem parlant d’uns fets que tenen a veure amb els enfrontaments que van tenir lloc a Atenco (Mèxic) entre ciutadans/es d’aquella ciutat i la policia mexicana i que va acabar amb 280 persones detingudes, algunes de les quals han denunciant haver estat torturades i fins i tot violades per part de la mateixa policia, o expulsades, entre les quals dues noies de nacionalitat espanyola, una alemanya i una xilena. Les organitzacions de Drets Humans nacionals i internacionals porten mesos denunciant els fets, des d’Amnistia Internacional fins a CEDAW, i reclamen que es dugui a terme una investigació exhaustiva dels fets i que es penalitzi els culpables. A data d’avui, però, encara no hi ha hagut resposta de les autoritats mexicanes. (segueix…)

És per tot això que vaig presentar la pregunta escrita a la que feia referència en el meu apunt del dia 14 de setembre, i és també per això que davant la frustrant resposta del Consell vaig suggerir una reunió amb el Responsable de Drets Humans del Consell, Michael Mathiessen, la qual tindrà lloc avui, amb la presència, a més a més, de representants de la Comisión Civil Internacional por la Observación de Derechos Humanos (CCIODH). Al llarg del dia acompanyarem als membres de la CCIODH per tal que s’entrevistin amb diferents persones, diputats/des o assessors de les institucions europees i els presentin el seu informe. I és que la impunitat pel què fa als fets d’Atenco, com d’altres que han tingut lloc a Mèxic darrerament relacionats amb les violacions de drets humans, suposa un greu precedent en el marc de l’acord d’Associació UE-Mèxic que no hauriem de deixar passar sense més.

Minut de silenci pel Guti: Avui a les 15.00, a l’inici de la mini sessió plenària, està previst que es faci un minut de silenci per la mort del company Guti, qui fou durant molts anys vicepresdiemnt del Parlament Europeu.

Foto: Dones protesten davant de la presó on es troben detingudes diverses de les persones d’Atenco. Font: AFP/BBC

Una notícia dolenta (inhibició europea davant l’assassinat d’Anna Politkovskaya), una de bona (el Parlament Europeu recupera el lideratge en favor d’un REACH fort), i un recordatori (No a la pena de mort, en el seu dia mundial). Comencem per la mala notícia, que té a veure amb l’assassinat de la periodista russa Anna Politkovskaya. I és que el nostre Grup, Verds/ALE, enteníem que l’assumpte era de prou envergadura com perquè fos tractat durant la minissessió plenària d’aquesta setmana (demà dimecres i dijous). Malauradament, però, ens hem quedat sols a la Conferència de Presidents, ja que els altres grups no ens han donat suport. Allò que volíem era que el Consell i la Comissió, que compareixeran davant l’Eurocambra per explicar la preparació de la Cimera informal de Caps d’Estat i de Govern de la UE que ha de tenir lloc el proper 20 a Lahti (Finlàndia),  fessin una declaració formal sobre les responsabilitats i les conseqüències polítiques de l’assassinat de Politkovskaya en el marc de les relacions UE/Rússia. (segueix…)

El president rus Vladimir Putin és una de les persones convidades a participar a la Cimera de Lahti per tal d’examinar, precisament, el partenariat estratègic UE/Rússia, incloses les qüestions energètiques. Un altre cop, per tant, ens trobem davant la paradoxa que els assumptes de drets humans passen a segon terme davant d’interessos de caràcter estratègic, i especialment si aquests interessos tenen una dimensió econòmica i energètica important.

Anna Politkovskaya, amb qui el nostre grup havia treballat en diverses ocasions en aspectes relatius a la societat civil russa o als crims de guerra comesos per soldats russos a Txetxènia, ha estat executada per parlar i voler explicar la veritat. Cal demanar a la UE que extregui totes les conclusions pertinents d’aquest afer, especialment en el marc del fracassat diàleg UE/Rússia sobre Drets Humans (que comptarà amb una nova reunió el proper 7 de novembre), i que posi en marxa tots els instruments, mecanismes i mitjans necessaris per tal de protegir els drets humans a Rússia i a la premsa independent russa.

En aquest sentit considero fonamental que el futur de l’acord UE/Rússia depengui de com les autoritats russes duguin a terme les investigacions sobre l’assassinat de Politkovskaya. Tanmateix, davant els nombrosos dubtes que tenim sobre la independència del sistema judicial rus, penso que cal insistir des de la UE en què la investigació sigui imparcial i independent.

La bona notícia, d’altra banda, prové de la Comissió de Medi Ambient, Salut Pública i Seguretat Alimentària (ENVI) del Parlament Europeu, la qual ha ratificat en la seva votació d’aquest matí el seu suport a la substitució de productes químics tòxics, esmenant així la postura del Consell sobre la futura reglamentació REACH (Registre, Avaluació i Autorització de Productes Químics). ENVI ha adoptat avui en segona lectura  l’informe Sacconi sobre REACH. La plenària debatrà i votarà el tema a Estrasburg del 13 al 16 de novembre. En altres ocasions (per exemple aquí o aquí) ja he parlat d’aquest assumpte, crucial tant per la salut de les persones com pel medi ambient en general. I és que el vot d’avui resulta cabdal, ja que atorga al Parlament Europeu els mitjans per a negociar amb el Consell, amb l’objectiu de protegir de manera eficaç la salut de les persones i el medi ambient davant la constant exposició a les substàncies químiques perilloses. La Comissio ENVI reitera així la crida envers l’obligatorietat de la substitució dels productes químics altament contaminats pels quals existeixi alternatives no perilloses.

Per altra banda, els/les consumidors/es no disposem avui de cap informació sobre els perills tòxics dissimulats en productes quotidian tals com, per exemple, les catifes per a cotxe. Amb l’aplicació de REACH aquestes informacions seran obligatòries i el/la consumidor/a estarà més ben informat/da. Així mateix, els productors i importadors de substàncies hauran de fer-se responsables d’informar sobre els riscos. Amb el vot d’avui, el Parlament recupera part del lideratge en favor d’un REACH més fort i estricte, i esmena parcialment la plana del Consell en què els representants governamentals es van aliar amb la industria i contra els/les consumidors/es i el medi ambient.

Els arguments de la indústria química sobre la seva capacitat de controlar l’alliberament d’aquestes substàncies químiques a ‘nivells segurs’ no són de rebut. Davant els riscos que comporta l’exposició a les substàncies químiques, resulta ingenu creure en la noció del que la industria anomena el ‘control adecuat’. La solució és clara: quan existeix una alternativa que pugui substituir una substància química d’alt risc, aquesta alternativa ha de ser sistemàticament usada’.

I és aquesta postura la que avui ha guanyat. Però no ha estat senzill. La gran pressió que ha dut a terme la indústria s’ha vist facilitada pel silenci informatiu sobre l’assumpte. Per sort diverses ONG i associacions de consumidors, conscients del que ens hi jugàvem, no han sucumbit al tant perillós ‘és que el Parlament Europeu no pinta res’, i han treballat per aconseguir un resultat, sinó òptim, sí millor que el que sortia del Consell (recordem que ens trobem en un àmbit de codesició). Un exemple que hauria de fer sortir de la letargia europassiva a molts actors socials, polítics i mediàtics, ja que els econòmics ja fa temps que saben què s’hi juga a Brussel.les i Estrasburg, i mouen prou bé les seves cartes.

Finalment, en ocasió del Dia Mundial Contra la Pena de Mort (10 d’octubre), i davant les preocupants dades aparegudes avui segons les quals prop del 50% de la ciutadania francesa estaria a favor de reinstaurar la Pena de Mort a la UE, i que el 94% de les execucions es duen a terme en quatre països (Xina, Iran, Aràbia Saudí i EEUU), adjunto la nota de premsa que ha fet pública avui la nostra companya de Grup, Helène Flautre, presidenta de la Subcomissió de Drets Humans del PE, la qual subscric totalment.

COMMUNIQUÉ DE PRESSE – Bruxelles, le 10 octobre 2006

Journée mondiale contre la peine de mort

La Présidente de la sous-commission des Droits de l’homme du PE appelle les Etats à abolir la peine de mort

À l’occasion de la Journée mondiale contre la peine de mort, ce mardi 10 octobre 2006, Hélène Flautre, (Verts/ALE) Présidente de la Sous-Commission Droits de l’Homme du Parlement européen, réitère la position univoque du Parlement en faveur de l’abolition universelle de la peine de mort.

A ce titre, elle se félicite de l’abolition de la peine de mort au Mexique et aux Philippines au cours de l’année écoulée. Observant avec enthousiasme que la campagne internationale contre la peine de mort, notamment orchestrée par la Coalition mondiale contre la peine de mort, prend de l?ampleur, Hélène Flautre exprime son plein soutien aux militants ?uvrant pour la réalisation de cet objectif.

Par ailleurs, la situation reste préoccupante, dans les cinq pays qui, à eux seuls, représentent la quasi-totalité des exécutions: la Chine, les Etats-Unis, l’Iran, l’Arabie Saoudite et le Nigeria. En phase avec le thème de cette quatrième journée internationale, dédiée aux échecs de la justice, la Présidente de la Sous-Commission s’est déclarée "particulièrement préoccupée des irrégularités fréquentes dans les procédures aboutissant à une condamnation à mort, notamment l’obtention d’aveux sous la torture, le non respect des droits de la défense – accès aux preuves, aux interprètes, respect du droit à un avocat, le maintien de procès à huis-clos. Le respect plein et entier du droit à un procès équitable doit offrir, dans les pays rétentionnistes,  toutes les garanties possibles aux personnes menacées par la peine capitale".  

Elle souligne que les exécutions extra-judiciaires constituent la forme ultime de négation des droits de la défense et s’alarme de leur développement.

La Présidente de la Sous-Commission appelle les Etats à abolir la peine de mort et encourage tous les Etats à ratifier le deuxième protocole additionnel du Pacte international relatif aux droits civils et politiques. Elle rappelle au Conseil, à la Commission ainsi qu’à leurs missions dans les pays tiers leur obligation de mettre en ?uvre les Lignes Directrices de l’Union européenne sur la peine de mort, et à tous les membres du Parlement européen leur devoir de soulever cette question dans leurs contacts avec les pays tiers pratiquant la peine capitale. Par ailleurs, pour Hélène Flautre, "l’Union européenne et ses Etats membres se doivent de jouer un rôle diplomatique majeur dans la promotion du projet de résolution récemment déposée auprès de l’Assemblée générale des Nations Unies sur l’instauration d’un moratoire universel sur les exécutions capitales."

Foto: Anna Politkovskaya. Font: AP/BBC)

Finalment en Guti ha mort avui a les 13.00, a Terrassa. Ha estat una setmana tensa. L’espera d’un desenllaç que saps inminent no és mai senzilla. Des d’aquí vull fer arribar a les persones que l’han acompanyat en aquest darrer tram el meu condol més sentit. Especialment a la família i a l’Àngels Espuny. Ara és moment d’acomiadar la persona d’en Guti, respectant el seu desig exprés i el de la seva família de fer-ho en la intimitat més estricta. D’aquí a uns díes tindrà lloc l’homenatge a la figura d’en Guti, al més alt nivell, tal i com es mereix una persona de la seva vàlua, i amb la seva història. Dilluns, quan vaig saber que el coma era irreversible, vaig voler fer-li el meu petit homenatge, personal i respectuós. Avui només puc dir: ‘Adéu Guti. Descansa en pau. I moltes gràcies, per tantes coses.’   

Foto: La Vanguardia

semblava al principi que havia de ser més un comiat que una celebració. Tanmateix, la meva impressió és que al final va ser fins i tot una agenda de treball. El President no només va retre homenatge a tota la gent que ha treballat desde Catalunya pel projecte europeu (menció especial per a Anton Canyelles i Antoni Gutiérrez Díaz) sinó que va enunciar que, un cop deixi la Presidència, té previst dedicar-s’hi ell mateix a fons. Donada la situació actual, en què la paràl.lisi provocada per l’obstruccionisme i la manca de visió històrica d’alguns governs estan fent trontollar el projecte europeu i europeista, aportacions com la de Pasqual Maragall, poden resultar certament importants i útils, i poden aportar un enfocament federalista que superi l’estancament dels Estats tradicionals, cosa que fa molta falta per aquí dalt.

Amb Javier Solana vàrem poder conversar ahir mateix, en la seva compareixença davant la Comissió AFET. Li vaig fer dues preguntes. La primera, si després de les declaracions de Bush sobre l’existència de centres de detenció il.legal al Món (també a Europa), Solana canviaria la intervenció que va fer fa uns mesos davant la Comissió Temporal que investiga les activitats de la CIA a la UE, en la qual va negar que existissin els esmentats centres. La seva resposta ahir, però, no deixa de ser també significativa, ja que es ratificava en les seves declaracions insistint sobre el fet que ‘segons la informació que m’han proporcionat els governs dels Estats, he de negar aquesta existència’ però que, ‘si es demostrés, llavors caldria sancionar l’Estat infractor’. La segona pregunta va ser sobre si considerava que les dificultats que estàvem tenint en determinats processos de pau (p.e. Palestina, Nepal, Sri Lanka,…) pel fet que alguns dels actors estiguessin inclosos en la llista de grups terroristes de la UE, no li feia plantejar-se si ja va essent hora de revisar tota la història de la llista. No oblidem que hi ha nombrosos intents per incorporar Hezbollah a la llista, i que tenim un procés de pau a Euskadi que també s’hi veu d’alguna manera afectat. Sobre aquest tema, però, no hi va haver resposta concreta. 

Finalment, pel què fa Armand de Fluvià només puc dir, a l’espera de l’homenatge que se li farà, que se’l mereix sens dubte. Poques persones han estat tant constants i tant tenaces per reclamar aspectes aparentment tan obvis com la igualtat i el respecte. Per a mi serà un honor poder participar en el Congrés que el Casal Lambda ha organitzat avui i demà a Barcelona. La feina que procurem fer des del Parlament Europeu en favor dels drets del col.lectiu LGBT no seria sens dubte possible sense els riscos que pioners com Armand de Fluvià van assumir en el seu moment. Així doncs, per molts anys Armand. I moltes gràcies per tot.

Foto: Armand de Fluvià a Nova York en una manifestació del col.lectiu LGBT l’any 1975. Font: El Mundo

Demà dijous una delegació del Parlament Europeu havíem de marxar cap al Marroc (Rabat i Casablanca) i als territoris ocupats (El Aaiún). La maleta, però, tornarà a casa sense desfer. Avui mateix hem rebut una carta del President de la Cambra de Representants marroquina, Abdelwahad Radi (carta al final de l’apunt), cancel.lant al darrer minut el permís per a fer aquesta visita, la qual fa molts mesos que estem preparant amb ells, i havíem fins i tot consensuat diverses de les visites. L’argument que donen per cancel.lar la missió, però, és prou significatiu del tarannà de l’actual règim marroquí. Diu la carta que donat que la majoria de la delegació (tres dels cinc) formen (formem) part de l’intergrup Pau al Sàhara, l’informe  que en sortiria seria només un recull de les tesis del Polisario. A més a més, (segueix…)

gosen demanar que, per tal d’acceptar la delegació, cal que aquesta sigui més equilibrada (no especifiquen però què entenen per ‘equilibrada’).

Tot plegat és altament preocupant donat que, fins a data d’avui, la delegació no hem fet més que acceptar les peticions marroquines amb l’objectiu, precisament, de no donar arguments que impedissin la visita. De fet, la delegació ad hoc sobre el Sàhara Occidental va ser acordada a la resolució del Parlament Europeu el 27 d’octubre de 2005 després dels fets ocorreguts als territoris ocupats en què es van perseguir, detenir i torturar diverses persones defensores de drets humans. Ja llavors el règim marroquí, a través dels seus delegats a Brussel.les, va intentar que no s’aprovés la resolució, i gairebé ho aconsegueixen, sinó és perquè alguns/es dels/les diputats/des ens hi vàrem oposar en un llarg i tens estira i arronsa amb la presidència del Parlament. No cal dir que el fet que no s’hagués pogut debatre i votar una resolució d’urgència degut a les pressions del país mencionat (en aquest cas Marroc) hauria suposat un precedent alarmant.

Al llarg d’aquest any i mig la delegació no ha parat de rebre interferències de part dels delegats marroquins, pretenent definir el programa, la composició, el contingut dels debats o les persones convidades. Malgrat tot, donat que l’esperit de la delegació era en tot moment poder visitar les persones que viuen al Sàhara, vàrem acceptar moltes de les peticions que van fer fonts marroquines, inclosa la de comencar la delegació visitant Argèlia i els campaments de Tindouf, malgrat que en realitat aquestes visites no tenien res a veure amb el mandat de la delegació.  Cal reconèixer i agrair la bona disponibilitat tant del Polisario com del govern argelià en aquest afer que contrasta frontalment amb l’absolutisme mostrat pel règim marroquí. Així mateix, la delegació mai s’ha negat a rebre ningú, i encara menys s’ha impedit entrar al Parlament Europeu a cap de les persones amb les qui se’ns ha demanat veure’ns, indiferentement de si estàvem més o menys d’acord amb les seves argumentacions. Som en un Parlament, i la nostra funció és parlamentar, amb tothom. Sembla però que la Càmera de Representants marroquina té criteris diferents en quant a parlamentarisme. Per tot plegat, l’argument de ‘parcialitat’ no només és inacceptable, és a més a més, i perdoneu la franquesa, insultant.

Al llarg dels darrers anys he vist molts gestos de part tant del Polisario com d’Argèlia en favor d’una solució justa i duradora al sàhara occidental, i en canvi sóc incapaç de recordar un sol gest de la part marroquina en el mateix sentit. Ans al contrari.

Ja fa temps que penso que desde les institucions europees i dels Estats membres se li estan permetent massa coses a les autoritats marroquines en nom de mantenir bones relacions. És evident que cal mantenir bones relacions amb els veins, només faltaria. Però és precisament aquesta necessitat, mútua per altra banda, la que ha de servir per marcar ben clarament certes línees roges que cal evitar que es creuin. La relació UE-Marroc, no ho oblidem, és privilegiada, i en canvi ja fa temps que el Marroc vulnera una i altra vegada, i de manera impune, principis fonamentals clars que la UE i els seus Estats membres abanderen arreu del món. I així, és clar, es veuen legitimats per obviar-los tantes vegades com faci falta. 

Aquest darrer incident és segurament dels mes greus que he pogut viure darrerament, i lògicament les persones afectades i directament mencionades en la carta del President de la Cambra de Representants marroquina durem a terme les accions que considerem pertinents per tal que aquesta actitud de tall absolutista no quedi sense conseqüències. En tota relació privilegiada el respecte ha de ser mutu, i en aquest cas, és evident que el menyspreu marroquí cap a la les institucions europees mereix una reacció al més alt nivell.

Adjunto el contingut de la carta:

Monsieur le Député,

Dans le cadre des préparatifs de la visite de la délégation ad-hoc du Parlement Européen au Maroc prévue du 5 au 8 octobre 2006, et après avoir reçu la liste des membres de cette délégation, nous avons relevé qu’elle ne correspond pas à la liste initiale, et que la dernière liste est encore plus déséquilibré que sa précédente vu que la majorité de ses membres (trois sur cinq y compris le Président) appartiennent à l’intergroupe qui épouse sans réserve les thèses du polisario.

Par ailleurs, et d’après nos informations, la délégation ayant visité l’Algérie ne comprenait que la présidente de l’intergroupe qui se trouve aujourd’hui renforcée par deux autres membres de la même tendance.

Dans ce contexte, tout rapport de cette délégation ne serait qu’un plaidoyer des thèses de l’intergroupe. Pour toutes ces raisons nous vous demandons de bien vouloir reporter cette visite à une date ultérieure afin de nous mettre d’accord sur une composition équilibrée de cette délégation.

Je vous prie de croire, Monsieur le Député, en l’assurance de ma haute considération.

Le Président de la Chambre des Représentants

Abdelwahed Radi

cc: le Président du Parlement Européen

Le Président de la Commission des Affaires Etrangères au P.E.

Font foto: AFP

Setmana de Comissions a Brussel.les (veure agenda). Per part meva, aquest matí he presentat davant la Subcomissió de Seguretat i Defensa (SEDE) el contingut del meu tercer informe anual sobre la implementació del Codi de Conducta de la UE sobre exportacions d’armes (aquí en teniu l’esborrany). En l’informe (que ara entra en fase d’esmenes i que es votarà en la Comissió d’Exteriors el 21 de novembre abans d’anar a la plenària) es reclama novament, i entre moltes d’altres coses, que el Codi esdevingui un instrument jurídicament vinculant. El COARM, l’organisme tècnic del Consell, ja ha fet la seva feina i tot depèn ara dels governs dels Estats, alguns dels quals s’hi oposen encara perquè ho condicionen a (segueix…)

que s’aixequi l’embargament d’armes a la Xina. Tal i com he dit altres vegades, i també ho he reiterat aquest matí a la subcomissió SEDE, considero que es tracta de dues coses que cal tractar per separat: l’embargament d’armes a la Xina respon a uns fets concrets ocorreguts l’any 1989 a Tiananmen, fets que no s’han aclarit ni dels quals se n’han assumit responsabilitats per part de les autoritats xineses. Així doncs, sense un gest clar de part de la Xina en aquest aspecte, no penso que sigui justificable que s’aixequi l’embargament d’armes. Per altra banda, el Codi de Conducta, per bé que és un instrument important, segueix sense ser jurídicament vinculant, i això li resta forca i, per tant, efectivitat. El més trist de tot, insisteixo, és que tot plegat depèn de que alguns governs deixin de condicionar mutuament ambdós aspectes, i facin així possible avançar.

Posteriorment he assistit a la intervenció del Secretari General Adjunt de Nacions Unides, Mark Malloch Brown, amb qui hem fet un repàs de la situació actual de l’organització que es troba en ple procés d’elecció d’un nou Secretari General, i posteriorment he acudit a la Comissió de Desenvolupament on hi havia una audiència sobre Cooperació Descentralitzada en la qual participava, entre d’altres ponents, Teo Romero, president de la Confederación de Fondos de Cooperación y Solidaridad.

Avui també he presentat una nova bateria de preguntes parlamentàries a la Comissió Europea relativa a les propostes de la Comissió sobre arrancades de vinyes, i sobre les conseqüències que aquestes mesures poden tenir per als petits productors que procuren fer un vi basat en criteris de qualitat o per a la producció ecològica:

The European Commission has announced to reform the EU wine regime. Guidelines for the reform propose a grubbing-up of 400.000 hectares of vineyards within five years as well as phasing-out obligatory distillation and further liberalisation of wine imports.

There is serious concern in many traditional wine producing regions, mainly in disadvantaged and mountainous areas that the reform proposals will lead to further intensification of wine production in advantaged regions using irrigation and industrial wine producing methods at the expense of quality wines and small producers.

1. Is the Commission aware that illegal new plantations of irrigated intensive wine yards are taking place, especially in certain regions of Spain, while plans for a wine reform are still under way?

2. What kind of measures does the Commission specifically consider to reduce the consumption of water for irrigation in wine production?

3. What kind of measures does the wine reform foresee to specifically support more sustainable wine producing practices like organic wine production and the reduction of the use of chemical substances?

4. What has the Commission specifically undertaken to support, promote and control the legal framework of geographical indications and oenological practices for quality wines and to defend this concept in the multilateral negotiations on trade agreements?

5.What kind of measures does the Commission take into account to preserve and use the great biological diversity of grape varieties?

6.Does the Commission intend to phase-out the supply management measures (quota) in the wine regime and if so has the Commission done any impact assessment on social and ecological consequences of such a decision?

Finalment, al vespre tenim un sopar amb l’encara President de la Generalitat, Pasqual Maragall. Prevec que serà més un sopar de comiat que no pas de treball. En qualsevol cas hi estem convidats diferents persones que treballem a Brussel.les en diverses institucions europees. Veurem que en surt.

 Font foto: BBC