Del bipartidisme al debat sobre coalicions: és l?hora de la política
Dissabte vaig tenir ocasió de dinar, a Ginebra, en el marc del II Congrés del Partit Verd Europeu, amb el nou Ministre verd del govern italià Alfonso Pecoraro, la candidata verda a la presidència francesa, Dominique Voynet, la presidenta dels Ecolo (verds de Valònia-Bèlgica), Isabelle Durant, a més a més del Secretari General del Partit Verd Europeu, Juan Behrend, i la copresidenta del Grup Verds/ALE al Parlament Europeu, Monica Frassoni. Vàrem parlar de les eleccions catalanes ja que al llarg dels propers díes moltes d?aquestes persones, i d?altres representants dels partits verds europeus, participaran en diferents actes de campanya donant suport a ICV. La sensació és que el projecte d?una Esquerra Verda es consolida a tot el continent (segueix…)
malgrat la dolorosa sortida del govern alemany en favor de la Gran Coalició, SDP-CDU, i de que no sempre la pujada dels partits verds en les eleccions dels respectius països ha anat acompanyada darrerament de la possibilitat d?assumir responsabilitats de govern. Així, mentre a Itàlia la coalició liderada per Prodi ha permès al mateix temps batre Berlusconi i que un verd esdevingués ministre de Medi Ambient, la pujada dels verds suecs, belgues o dels austríacs no els ha servit per tenir prou força i negociar un govern que els inclogués. Aquest és el risc que lògicament corre també ICV. Les expectatives individuals són bones, però la incògnita de quina serà la correlació de forces final i de com aquesta correlació serà interpretada per les direccions dels partits es manté.
Tanmateix, alguna cosa ha canviat en els darrers tres anys. Per a bé. Si a les anteriors eleccions al Parlament de Catalunya molts dels meus coneguts reduïen el debat a si el president seria Mas o Maragall, i això els feia decantar el seu vot cap a CiU o PSC com si fossin les dues úniques opcions, ara constato que s?ha consolidat -ja era hora-, una certa mentalitat de coalició. Ja no és tant important qui guanyarà les eleccions, ni qui serà el President de la Generalitat, sinó quina serà la composició del govern i el pes que cada partit tindrà en el si del mateix. Així, no és el mateix, lògicament, que Mas sigui president amb el suport del PP o del PSC o d?ERC, o que Montilla o sigui amb el suport d?ERC+ICV (menciono només les opcions més probables, la qual cosa no vol dir que no n?hi hagi més). Per tant té més sentit que mai analitzar i parlar dels projectes, els equips i la feina feta al llarg d?aquests anys per part de tots i de cadascun dels partits que es presenten a les eleccions.
Pot semblar una obvietat això que estic dient, però més enllà del meu entorn d?amistats i coneixences més proper penso que aquesta reflexió, que ja llavors fèiem algunes persones, avui s?ha extès i s?ha normalitzat. I això, insisteixo, crec que és bo i demostra una maduresa política que feia falta.
Personalment, de totes les opcions possibles n?hi ha una que, lògicament, trobo la més desitjable, i aquesta és la d?un Tripartit revisat i refundat sobre uns nous fonaments, que aprengui dels errors comesos (que no són pocs, si bé estan desigualment repartits) però que no renuncii al somni que moltes molts catalans vàrem començar a creure factible ara fa tres anys: el de construir una Catalunya moderna, integradora, socialment justa, ambientalment sostenible i que no només miri cap a Europa, sinó que se senti europea i vulgui contribuir al projecte europeïsta amb veu, sensibilitat i propostes pròpies.
El procés de transformació iniciat ara fa tres anys hauria estat molt més visible sense tant de soroll innecessari, i malgrat que això s?ha repetit a tort i a dret, no per això és menys cert. I és que els arguments que llavors feien vàlid el Tripartit i que van dur al Pacte del Tinell segueixen essent útils ara.
En aquest context cadascú ha de saber quin és el seu lloc i el seu paper. I és evident que existeix un lloc i un paper cada vegada més determinant per a projectes com els d?ICV. En altres paraules, sóc dels qui pensa que si ICV no existís caldria inventar-la. No perquè sigui millor que ningú, ni perquè la gent que hi milita sigui més llesta o capaç que molta d?altra gent que milita en d?altres forces polítiques (o en espais diferents dels partits), sinó perquè cal que hi hagi en l?espai polític català una força que treballa, pensa i parla de la manera com ho fa ICV, i que estableixi sinergies amb d’altres actors per tal de transformar la societat en positiu. No he cregut mai en el vot com a finalitat, sinó que sempre l?he vist un instrument, entre molts d?altres, per construir. Però això requereix que els partits polítics ofereixin productes atractius, i que aquests productes tinguin un codi de barres que determini, de manera transparent, què es farà amb la compra d?aquest producte, és a dir, amb el vot. I a hores d?ara la única formació que ha dit clarament què farà el dia 2N, i perquè, és ICV. Penso que només això ja hauria de ser un motiu de respecte i de reconeixement.
Així mateix, també cal parlar clar a l?hora d?avaluar el paper que es pot jugar en un govern de coalició. A més presència, més pes, i a més pes, més capacitat d?influir. Això també sembla evident. I tanmateix és una evidència que a determinats sectors sembla que els costi veure, ja sigui per mandra, ja sigui per justificar la passivitat/inacció fonamentada en una suposada frustració. És evident que quan s?és la tercera força política d?un govern no es pot aspirar a que el govern executi el teu programa electoral, però la pregunta és: què faria aquest govern sense aquesta tercera força que condiciona almenys polítiques clau com la medioambiental, la social, la cultural o la d?immigració? En altres paraules, allò que votem l?1N no és si ens agrada més Mas o Montilla, sinó si el futur govern farà polítiques socials i ambientalment més responsables o no.
Per altra banda, en clau del debat nacional/nacionalista potser ja va essent hora que analitzem la política catalana en línia amb la política que s?està fent a la resta de la UE, i això vol dir també establir espais polítics amb dimensió, projecció i mentalitat europea. En altres paraules, fonamentar el debat, els discursos i les pràctiques polítiques en clau estrictament catalana o catalano-espanyola és perillós, i certament allunyat de la realitat que és un món globalitzat i globalitzant-se. Tampoc en aquest terreny és el mateix un govern que un altre. Si l?objectiu és que Catalunya sigui a la vegada escoltada, respectada, tinguda en compte i reconeguda pel seu valor afegit a la UE, i al continent en general, cal que el Govern català sigui un govern ambiciós i responsable a la vegada, sense caure en caricatures, però tampoc a submissions gratuïtes en relació al govern de l?Estat, i que tingui una clara vocació europea i una ferma voluntat de conduir la UE cap a una Unió política que transcendeixi l?actual fórmula, ja caduca, del simple mercat únic i la suma d?Estats. Això també ha de ser un tema de la campanya electoral.
En definitiva, per una vegada tenim l?oportunitat de parlar de política, de programes, de continguts, d?objectius, d?equips i de capacitat d?aquests equips. Els partits tenen ara dues setmanes per demostrar que la seva és la marca bona, però seria desitjable que, a més a més, la gent comprés (votés) no només en funció de l?etiquetatge i el continent sinó també del contingut del producte, i a més a més, encara seria millor si a l?hora de votar la gent valorés amb quins altres productes pot combinar aquell que escull.
Benvinguts/des, ha arribat l?hora de la política. I que duri.
Foto: Alfonso Pecoraro, Monica Frassoni i Joshka Fischer. Font: Blog d’Alfonso Pecoraro