El debat posa de manifest que el prototip ?Tripartit? necessita una bona posada a punt, però que pot seguir funcionant
No va ser un debat atractiu, des del punt de vista de l?espectador, però va ser molt il·lustratiu de la realitat del moment. En Saura va ser, amb diferència, qui més arguments i contingut va posar sobre la taula, qui més clar va deixar quines són les opcions de govern que poden comptar amb ICV-EUiA, i quines no, qui va vendre l?acció de govern i va demostrar que, malgrat el silenci mediàtic provocat per l?enrenou de l?Estatut, el govern ha iniciat des de finals de 2003 un procés de transformació del país que feia falta després de 23 anys de CiU, qui a més a més va posar en evidència en Mas quan aquest s?atribuïa tots els mèrits de l?Estatut, i qui més clarament va exposar que, pel futur de Catalunya, convé continuar amb la línia iniciada per l?actual govern en polítiques socials i ambientals. En Piqué, per la seva banda (segueix…)
va mirar de rendibilitzar l?espai que els altres li van deixar a l?anomenada centre-dreta (ja que en Mas es va definir de centre-esquerra (sic) ), i des d?aquest punt de vista ho va fer bé. Segurament, però, es va mostrar poc espanyolista pel barem mitjà d?un determinat perfil de votant del PP, la qual cosa pot fer que perdi, o que no recuperi, els vots dels més acebistes, zaplanistes o aznaristes que viuen a Catalunya. En Carod semblava descol·locat. No podia vendre govern, perquè no hi havia estat, ni tampoc Estatut, perquè voluntàriament se?n van quedar al marge. Es va limitar a reclamar la unitat d?acció, la qual cosa ja em sembla bé en principi. El problema de?n Carod, però, i de fet d?ERC en general, és que els manca credibilitat en aquest camp. L?individualisme i la manca de responsabilitat a l?hora d?assumir acords i projectes col·lectius és notori. A banda d?això, però, va seguir amb la seva ambigüitat a l?hora de definir aliances, i per tant seguim sense saber si el vot d?ERC servirà per tornar enrere, a les polítiques conservadores de CiU, o si ERC assumirà el repte de seguir essent protagonista d?una nova era per a Catalunya que tot just ha començat però que encara té molt de present, i de futur, amb un govern catalanista i d?esquerres. Pel què fa a en Montilla, se?l va veure buit, sense recursos, sense idees, perdut. Feia patir molt. Massa. No va saber vendre ni il·lusió ni gestió. I tampoc va aclarir si acceptarà seguir el projecte catalanista i d?esquerres, o si esdevindrà una mena de conseller no-sabem-què d’en Mas. Com tampoc va quedar clar fins a quin punt seria independent de Madrid. Finalment, cal reconèixer que en Mas va fer un bon debat, des del punt de vista del seu electorat, seguint, però, amb el seu to prepotent habitual que, potser, se li pot acabar girant en contra. Així mateix, a banda de dir ben clar que no pactaria amb el PP (cosa que, d?altra banda, no és cap garantia que no ho acabin fent) es va atribuir tot el mèrit de l?Estatut de manera un tant barroera. Va insistir amb la seva política de proposar xecs enlloc de drets, de prioritzar una Catalunya on els/les ciutadans/es competeixin entre ells, enlloc d?una Catalunya competitiva a la vegada que equitativa, inclusiva i sostenible.
Després de veure el debat em ratifico en què: primer, el millor per a Catalunya seria que seguís el projecte de canvi que ha iniciat el Tripartit aquests darrers tres anys, i que tornar enrere a les polítiques clientelars i elitistes de CiU seria un greu error; segon, malgrat tot cal aprendre d?alguns errors comesos com per exemple que ERC estigui tan sobre-representada com ho ha estat aquest temps. ERC té capacitat de govern, està clar, però només l?explota de manera responsable quan no és decisiva; tercer, un altre dels errors que cal corregir és que el PSC tingui massa presència en aquest govern, ja que llavors la dependència de Madrid serà insuportable. Només un Montilla que depengui molt d?ICV-EUiA i d’ERC pot mantenir una certa distància; finalment, en positiu, crec que cal ser molt clars i no tenir cap complexe a l?hora de dir que, més enllà del debat d?ahir, ICV-EUiA ha demostrat tenir un projecte de país, idees, propostes, capacitat de govern, sentit de la responsabilitat, visió global i universal de les polítiques locals,… Ja va essent hora, per tant, que tot això es transformi en vots que permetin ser encara més influents en el futur govern. Si ERC ha estat clarament sobre-representada en aquest govern, el cas d?ICV-EUiA ha estat el contrari, és a dir, que ha estat subrepresentada. El nombre de Consellers i d?escons no es correspon ni amb la capacitat ni amb la feina duta a terme per ICV-EUiA. L?1N caldrà corregir tot això.
En definitiva, les eleccions són inoportunes, és cert, però ja que les tenim suposen una bona oportunitat per polir alguns dels petits defectes que tenia el Tripartit actual. Es tracta, per tant, que aquestes eleccions siguin una simple posada a punt d?un vehicle prototip que ja va bé, i que només reclama alguns ajustaments. Si ho fem així, aquest vehicle arribarà lluny, molt lluny. Som-hi.
Font foto: El Punt
Cotxe oficial d’en Joan Saura (ICV) ocupant el carril bici de Diputació (BCN)
Les fotos estan fetes amb un telèfon mòbil, per això la mala qualitat.
Tanmateix es pot observar perfectament com el carril bici és ocupat
completament, i diversos ciclistes han de sortir del carril bici
ocupant la calçada.
Només volia dir que trobo molt poètic això del "triparit" (al títol).
Quina barra dir que ERC ha estat sobrerepresentada al Govern!
S’ha de reconèixer que ICV són uns mestres de l’oportunisme polític. Quan la seva marca comunista (PSUC) va començar a fer fallida i ser un estorb electoral, es van apoderar del logo d’uns verds amb els quals van estar coaligats. Qualsevol que conegui mínimament l’entorn tradicional del PSUC sap la poca sensibilitat ecologista que han tingut sempre. Estaven en contra de les nuclears per motius geo-estratègics: a favor de l’URSS i contra USA.
Evidentment l’aliat natural sempre ha estat el PSOE. A ERC, tot i tenir un programa més d’esquerres que el PSOE, sempre l’han menystingut. Els comunistes catalans sempre han mantingut una visió estreta del món que només defensa l’autodeterminació dels pobles del Tercer Món, sobretot si són dirigides per a partits de la seva corda.
Quina sort van tenir quan es va formar el tripartit! ERC no tan sols va fer president a en Maragall quan ni aquest s’ho esperava, si no que, a més va permetre "xupar" càmera al Joan Saura col·locant-lo com a florer-conseller de Relacions Institucionals.
Quan Mas i Zapatero van acordar una rebaixa humiliant de l’Estatut els hi va faltar temps per a córrer a fer-se la foto, traint l’esperit de l’Estatut de setembre del 2005.
Ara, segons les enquestes, sembla ser que pujaran. Els felicito, són uns mestres de l’oportunisme. Han conseguit reflotar, de moment, un partit crepuscular.
A veure, quan dura el miratge.
Estimat Romeva. Fins avui havies estat un referent per a mi dins d’iniciativa: coherent, seriós, treballador, perserverant…Però ja he vist que l’encegament partidista forma part TAMBÉ del teu tarannà. Suposo que els polítics no hi podeu fer res…És així…Crec, sincerament, i potser m’ho podries dir ‘rera el taló’ que en Saura i la ‘seva’ (que no nostre) Mayol no poden MAI representar un discurs seriós d’esquerra, veritablement coherent amb els interessos de les classes més desafavorides i els ja irrenunciables valors del sostenibilisme social i ecològic.
Ho sento…Mai hagués pogut pensar que em fallaries…Avui has acabat amb els meus dubtes i crec que la darrera possibilitat de construir una esquerra seriosa, èticament irrefutable, socialment compromesa i nacionalment desacomplexada no passa per Iniciativa. Sap greu…
Et deixo una definició sobre el discurs polític del "Xoan"
Si vos tinc l’article complert en el meu blog.
Saura es un pequeño candidato para un pequeño partido. Lo
mejor, que los tamaños de uno y otro están proporcionados; lo peor, que
disimula su escasa altura con cuatro principios inflados y atados, cual
globo con su cordoncito, a cuatro datos estadísticos sin contexto.
De vegades, caldria tenir més present les etimologies dels noms. Partit ve de partir, és a dir, de quedar-se amb una part o amb aquella part de la "realitat" –i no hi ha UNA realitat, sinó que la realitat és també tots els "partits" que la formen, i que la van fent, construint, entre moltes altres coses, naturalment– que interessa, a voltes per raons i d’altres, irracional, i, al més sovint, per la barreja d’ambdues. I, per extensió, els "partidaris" són els que prenen partit, és a dir, els que se situen en una o altra d’aquestes parts que, elles mateixes, constitueixen, en part, el tot.
Dit d’una altra manera, els qui acusen de partidisme són tan partidistes com els altres. Per difinició.
A aquesta alçada del món, ja és prou clar, per qui tingui una mica del remenat i famós "sentit comú", que no hi ha opinions ni actitutuds "objectives", només intents, esforços, per incorporar a la pròpia visió al màxim de matisos possible.
Ser comunista ni era ni és, èticament parlant, millor o pitjor que ser liberal o socialdemàcrata o nacionalista. Com a màxim serà obsolet –que crec que ho és– o poc útil com a MITJÀ per obtenir els resultats que es persegueixen; potser, fins i tot, per "concretar-los", aquests resultats. Els partits només són instruments. I justament per això, que ICV hagi sabut re-situar-se, re-plantejar-se i re-formular, tant els seus objectius com els mitjans per aconseguir-los, em sembla, no solament una actitud sense res a dir en contra des del putn de vista ètic, sinó una mostra palpable de la capacitat de "realisme" que ha caracteritzat sempre, abans i ara, aquests grups de gent travessats tot temps per l’empremta més o menys acusada de la utopia –però mai no arribaríem enlloc si es perdés aquest nord, aquesta "esperança", per dir-ho en paraules de Bloch.
Saura és segurament una bona metàfora del partit: poc embalum. –Segurament calen cares visibles més "carismàtiques", amb més "ganxo"; dissortadament, en una democràcia formal (i que duri) és molt important.– Però ser petit no vol dir ser menys en res, només tenir més dificultat per fer-se sentir. D’altra banda, més petita era ERC no fa pas tants anys, i tutti quanti.
Personalment, penso que aquest és el camí: ser d’esquerres (perquè cap dels altres partits ho és i, doncs, s’ocupa un espai partidari desocupat i adequadament propi) i desacomplexadament nacionalista (perquè bona part dels altres partits o ho són molt, d’acomplexats, en aquest sentit, o no veuen una llaga a quatre passes que no sigui la de la ferida nacional).
I ser-ho amb confiança i tranquil·litat –a despit que no cal estar necessàriament d’acord amb tot el que diu el partit, ni de bon tros, ja se sap que tota organització tendeix a xuclar els components, el pensament i la visió cap endins–perquè són posicions i maneres de fer sensates, viables i raonablement utòpiques. A més de raonablement lliures.
No sé el que passarà el dia 1, però la cosa és llarga i l’important és el camí i com el caminem. Espero, però, que s’anirà creixent. I encara que no fos així, no cal preocupar-se mentre siguem resultat d’una autodeterminació: la pròpia.
I crec que també és una llàstima que ens moguem encara en la misèria, sovintejada entre els "febles", que en lloc d’ajudar-se es barallen entre ells. Però ja se sap que la misèria crea ànimes miserables.