Raül Romeva i Rueda

És comprensible, trobo, que en campanya electoral cada partit intenti vendre al màxim les seves virtuts ja que l’objectiu és aconseguir convèncer els/les votants per tal que aquests/es apostin pel partit que representes. Així doncs no em sembla estrany que després del debat de divendres els/les militants, votants i simpatitzants, actuals o potencials, es fixessin sobretot en com ho feia el ‘seu’ candidat. I és també normal que la valoració que en fem, uns i altres, sigui en funció de si creiem que el ‘nostre’ candidat va fer un bon paper o no. En definitiva la intenció de tota formació política en una campanya electoral és doble, mantenir fidels els/les ja convençuts/des i, si és possible, fer-los créixer per tal de treure el màxim nombre possible de diputats/des, ja sigui per poder negociar en base al propi programa amb més força davant un eventual pacte de govern, o ja sigui per fer una bona oposició. (Segueix…)   

En aquest sentit, la meva valoració personal del debat de divendres (darrer apunt), i que lògicament algunes persones no comparteixen, ja sigui totalment o parcial, es fonamentava en tres paràmetres: un, la capacitat de convicció i lideratge que podia demostrar el ‘meu’ candidat, lògicament Joan Saura; dos, en les possibilitats que es reedités un tripartit que permeti seguir amb la transformació que crec que necessitava Catalunya després de 23 anys de CiU, però aprenent dels errors comesos; i tres, en la necessitat que el mapa polític català s’allunyi del bipartidisme i consolidi un espai polític plural que permeti el debat, el pacte i la discrepància constructiva.

Així doncs, tenint en compte aquests paràmetres penso, en primer lloc, que en Joan Saura va fer un gran debat. Aquí discrepo humilment de Salvador Cardús de qui, per cert, en guardo un gran record de quan el vaig tenir de professor a la UAB. En Saura va demostrar ser un candidat gran d’un partit que, tot i ser numèricament petit en comparació amb CiU, PSC o la mateixa ERC, té encara espai i voluntat de créixer per la via de la convicció i la suma.

Pel què fa al segon paràmetre, la repetició del Tripartit, crec que després de 23 anys de governar la Generalitat qualsevol partit adquiriria vicis preocupants. Això ha passat amb CiU, i per això penso que calia, ara fa tres anys, apostar per tal que el Govern de la Generalitat canviés de mans. A quines? Doncs donada la correlació de forces existents avui a Catalunya el Tripartit era, i segueix essent, una opció ideològicament i pràcticament prou interessant per tal de conduir el país, almenys durant una temporada. Així mateix, penso que és innegable que el paper d’en Saura al Govern ha estat important, i segurament superior en aportacions i capacitat de lideratge del que li tocaria per representativitat. De la mateixa manera que trobo que el Departament de Medi Ambient i Habitatge ha dut a terme una tasca fonamental, primer amb Milà al capdavant i després amb Baltasar. Vol dir això que en Saura, en Milà i en Baltasar són millors que els altres consellers/es? Doncs depèn. Que alguns/es potser sí, i que d’altres segurament no. Tanmateix, penso que és legítim defensar la feina feta i jutjar-la a partir del fet de dir que, si ICV-EUiA tornés a tenir possibilitats de ser al govern, podria aportar-hi una dosi de responsabilitat, d’il·lusió i d’originalitat importants.

Finalment, pel què fa a la necessitat de reequilibrar el mapa polític català, quan dic que ERC estava sobre-representada al Govern vull dir que, possiblement, el creixement que va viure ara fa tres anys va ser massa gran i ràpid, i que això ha fet que hagi estat dificil de gestionar tal creixement (deixo de banda que la llei electoral afavoreix clarament tant CiU com ERC). Però això que li ha passat a ERC li hauria passat segurament a qualsevol. La impressió és que, si hagués crescut de manera més lenta, hauria tingut més temps i possibilitats de consolidar el seu projecte, segurament hauria pogut control·lar millor els impulsos per anar massa ràpid, i de manera desitjable hauria tingut més vocació/voluntat de treballar en equip. De la mateixa manera, en canvi, trobo que una formació com ICV compta amb més suport moral del que després es tradueix en vots. Vaig entrar a ICV perquè entenia que era un espai que permetia a gent amb la meva manera de veure les coses, i el món, contribuir a la conformació d’un model determinat de societat, de país i de planeta. Fins ara ICV ha estat un partit petit (comparat amb CiU i PSC), però veient allò que succeeix arreu d’Europa penso que l’espai que representa és un espai creixent, i que el mapa polític català necessita també d’aquest discurs i d’aquesta pràctica. No crec que ICV sigui millor que ningú, però sí crec fermament que té un espai propi que, ara com ara, és superior a la representació institucional que de moment té. ICV també ha comès errors, i segurament en cometrà, en cometrem, més en el futur. Tanmateix allò que cal valorar no és si un partit o uns dirigents cometen errors, ja que això és com demanar que la pluja no mulli -tots/es som humans i, per tant, imperfectes-, sinó la dimensió d’aquests errors, i la voluntat d’assumir-los, de corregir-los i de posar les mesures necessàries per tal de no repetir-los.

No sé què passarà el proper 1N, però sí sé què m’agradaria que passés, i això és que el mapa polític català es reequilibrés de tal manera que permeti que el debat polític català estigui conduït des de Catalunya, que sigui quin sigui el govern que surti en funció de l’aritmètica electoral permeti consolidar un projecte de país que tingui molt en compte les necessitats socials, ambientals i nacionals dels ciutadans/es de Catalunya, indiferentment del lloc on aquests/es ciutadans/es hagin nascut, i que faci de Catalunya un país que assumeixi la seva responsabilitat europea i universal.

El cas, però, és que si aquest és el model de país que desitjo que el Govern de la Generalitat lideri a partir del 2N, em sembla també comprensible que defensi que no totes les propostes ni totes les combinacions que tenim avui sobre la taula ens permetin creure en la factibilitat d’aquest model i que per tant manifesti les meves preferències. Significa això ser partidista? És possible, però és que estem en període electoral, i en moments com aquest l’equidistància o el ‘tots són iguals’ no em sembla la millor manera d’afrontar la situació.