Colúmbrets Islands El polític feia mesos que estava barallat amb Morfeu. La pèrdua del sistema financer autòcton i les pressions que practicava l’Altiplà li impedien cloure els nit rere nit. Aquell matí de primavera la secretària va obrir amb prudència la porta del despatx i anuncià: –L’assessor d’economia demana per vosté. –Diga-li que passe. Es
En ocasió del 23 d’abril, dia de Sant Jordi, de cada tres llibres que compreu en la meua pàgina web, només en pagareu dos. El més barat és el de regal. Només el 23 d’abril. http://oportunitatsisaldos.blogspot.com.es/
Una subtil destral No sóc ningú per a qüestionar la solvència professional i enciclopèdica de Juan Lagardera, qui ens té acostumats a uns articles dominicals molt ben documentats. No obstant aixo, en el d’ahir, diumenge 17 d’abril, LEVANTE, EMV– esmuny una tesi falsa que incorpora la contradicció in terminis. La qüestió de les banderes com
En vista que el minimalisme ortogràfic influeix en la borsa política com pot fer-ho una OPA hostil, m’atrevisc a exposar un parell d’idees. Idees que em cremen l’esperit i posen en marxa el motor invisible que impulsa aquest text. La primera és la constatació del valor d’una titla. O el que ve a ser el
No puc evitar-ho. Sóc atractiu, encisador, eficaç i multimilionari. Alguns han fet càlculs sobre quants milions tinc. Uns han dit que 400, uns altres 450. I els més generosos me n’adjudiquen 500. Però en vull més. No me n’afartaré mai prou. Com a gran potentat, amague els orígens que han generat la meua fortuna així
La lectura de l’article de Lluís Bertomeu publicat al diari Levante-EMV del dia 27 de febrer em crea un dilema. És a dir, que el contingut igual em decanta a celebrar-lo com a posar-me en guàrdia. L’eix vertebrador del text és la possible superació del conflicte polític sobre la meua –intransferible i única– llengua nacional.
Agonies paral·leles Satel·litzada i, alhora, vampiritzada, la mil·lenària urbs valentina arrossega pel fang de la incúria els darrers vestigis de dignitat. I així, submergida en un magma vomitat pels mitjans omnipresents i aliens, oblidem qüestions fonamentals. Sense anar més lluny, hem desaprés que la prostrada València de hui és la capital d’una nació… encara. Insistisc:
L’illa de les sirenes Enllestisc aquest text en moments de màxima perplexitat entre les formacions majoritàries decantades en les darreres eleccions estatals. L’envitricollada situació esdevé un nuc gordià de difícil solució. Entre altres dificultats, hi ha la de no disposar de cap Alexandre que satisfaça l’oracle. És una veritat universal què l’ànsia de poder és
Les contaminacions del llenguatge Repassava el dial del transistor a la recerca d’alguna emissora on em poguera sentir una mica còmode. (Per cert: miqueta és valencià i mica català?) Al cap i a la fi, intentava comprovar la meua realitat, la meua substància. És a dir, volia constatar si el meu poble i jo som
L’orquestra del Titànic Repenjat en una òrbita intemporal i metafísica, el president en funcions del govern espanyol contempla els fruits de la seua malvestat. Impertorbable davant l’escissió causada per ignominiosa i pròpia acció, fa l’efecte de tocar el saxo mentre “la nación más antigua del mundo” –són deliris seus–, s’afona en les aigües fredes d’una
Destil·lacions totalitàries …«Com m’agradaria, arribat el cas, rectificar aquestes ratlles». D’aqueixa manera anunciava jo una situació que es podia donar en cas de guanyar la contesa electoral la immensa recialla destil·lada en l’antic règim totalitari. No sé si conjugar el verb “rectificar” forma part de les atribucions exclusives dels savis; possiblement, no, perquè l’escrit que
Au, aneu a fer la mà! R. M. i G.
…I el verb es convertí en substància Durant la campanya electoral no he tingut la sort de sentir el concepte de cultura en cap dels aspirants a governar el Regne d’Espanya. La qual cosa demostra que no és prioritària ni tan sols secundària per als candidats. Segurament, l’omissió de tan alta qualitat humana és deguda
El retorn d’un malson Besllume un horitzó amenaçador. Un horitzó blau. Però no blau com els pensaments que s’engronsen en la fantasia celeste. El color que albire sobre la imminència del futur és l’“azul mahón”. Per això tremole només de pensar que la nau anomenada Espanya s’aixoplugue en la rada presumptament superada en la transició.
El misteri del requisit Els fonemes constructors de la paraula requisit semblen admonitoris i possiblement ho són. Però el problema no és, ni de bon tros, fonètic o semàntic. El problema és de jerarquia i adquireix proporcions de màxima iniquitat quan s’ha d’aplicar a una sola llengua oficial en detriment de l’altra. Llengua que, a