Moreno i companyia

Les contaminacions del llenguatge

Repassava el dial del transistor a la recerca d’alguna emissora on em poguera sentir una mica còmode. (Per cert: miqueta és valencià i mica català?) Al cap i a la fi, intentava comprovar la meua realitat, la meua substància. És a dir, volia constatar si el meu poble i jo som un producte amb consistència històrica i geogràfica o un ectoplasma que es mou en una dimensió desconeguda.

Al primer intent no vaig tindre sort. Captava emissores nord-africanes, franceses i milers de cadenes (potser exagere!) que parlaven amb diverses i riques varietats del castellà, incloent-hi accents transatlàntics. De manera que vaig deixar-ne una que, com a mínim, porta el nom de la meua ciutat, encara que ha sigut i és una potent eina de castellanització. Doncs, bé: a través d’un tall de veu, transmetia la infortunada frase d’un polític: un exabrupte groller, que desqualificava l’autor.

Acostumats a sentir discursos fonamentats en les gònades, la immediata percepció em remetia a un determinat front. Però anava errat: l’orador militava en el bàndol suposadament raonant i tolerant. Ja dic que la decepció i el disgust consegüent radicava en el menyspreu que dimanava la desgraciada frase. Aquesta actitud visceral no és patrimoni, doncs, de la facció refractària amb el trellat.

I és per això que l’hipotètic lector no pot saber fins a quin punt em fereix sentir el mateix to prepotent i perdonavides en boca dels qui considere dins de l’esfera presidida per la raó i la ciència. Passada la fase inicial que em sumia en la perplexitat, he caigut en l’àrea de la consternació. I és en aquest estadi que mamprenc aquest escrit.

Crec i desitge que els polítics que han substituït els anteriors necessiten un plus de sensibilitat: qualitat no exigible als qui han modelat la societat amb l’argila de l’artifici fraudulent.

I resumisc. Totes les banderes mereixen el respecte perquè el respecte és la categoria màxima de la democràcia.

El fet que una bandera siga equivalent d’una altra que ens expugna no és motiu de desdeny. Hom ha d’acceptar que en el còrtex d’aquells que se l’estimen produeix l’emoció que troben en les primeres estrofes de l’himne. Hi tenen tot el dret. Per tant, la senyera que banalitza el polític maldestre és tan digna com la que simbolitza la llibertat del poble. En conseqüència, hauríem de fer servir el llenguatge com a argument pacífic i no com a arma ofensiva.

Els sentiments dels uns i dels altres tenen igual pes democràtic ja que no dialèctic. En eixe context, ha d’alçar-se l’argument abans que no l’evasiva displicent acompanyada d’una brofegada intolerable. La qual cosa significa admetre com a iguals els contendents. Si molts prefereixen creure en Manitú o en el déu de la pluja és cosa seua: la superxeria també és llibertat. El convenciment que hi ha altres camins per a estimar la terra sense claudicacions és la tasca dels representants populars actuals. El diàleg mai pot escenificar-se com una baralla de rufians de got i navaixa. Atents a les formes.

16 de gener del 2015

V. M. i M.