Moreno i companyia

Coses dels Moreno

29 de desembre de 2015
0 comentaris

…I el verb es convertí en substància

…I el verb es convertí en substància

Durant la campanya electoral no he tingut la sort de sentir el concepte de cultura en cap dels aspirants a governar el Regne d’Espanya. La qual cosa demostra que no és prioritària ni tan sols secundària per als candidats. Segurament, l’omissió de tan alta qualitat humana és deguda al clima positivista imperant en la mercantilitzada societat actual. Ah, la matèria vencedora de l’esperit…!  No obstant això, des de les faldes entranyables del Benacantil, se senten frases com aquesta: «…los valencianos no quieren inventos identitarios ni que otras comunidades autónomas les digan cómo hacer las cosas» (Alberto Rivera, Alacant, míting 12.XII.2015). Al mateix acte, la inefable Carolina Punset afirmà que el seu partit és «el dique de contención del nacionalismo».  Sens dubte, les incisives declaracions són com el feix de fletxes que conformen el nervi central del discurs neocentralitzador. Només els falta destruir els últims reductes de resistència cívica (purament defensiva) i junyir-los al jou del seu nacionalisme. I aquest no té cap dic ni escullera que apaivague les agressions torrencials de l’únic nacionalisme amb drets reconeguts, Aquesta preeminència ha gaudit de privilegis exclusius al llarg de la història: per això l’ha modificat pro domo sua. Els invents, doncs, sense ser patrimoni inherent de l’estat actual, formen el nucli central del relat d’Espanya.   

De manera que les falsificacions identitàries a que al·ludeix el bell líder es construeixen mitjançant el programa del seu partit, pàgina 123: «Los centros deben identificar a los profesores y maestros con mayor impacto y aprender de ellos. Esta política podría conseguir máximo impacto con un coste no excesivamente elevado». En una primera lectura pot semblar un recurs d’economia pressupostària o un control rigorós del dèficit. Però és més profund que això. Aquest capítol no tracta de l’ensenyament de les matemàtiques. Ni dels usos de la gramàtica (castellana, “por supuesto”) En conseqüència, ¿seria massa temeritat creure que es refereix a un adoctrinament programat? D’altra banda, eixa pólvora ja l’ha feta servir la Gran Castilla en el decurs del seu periple colonial exterior i interior; és el mateix explosiu que s’imposà (recordem la tercera persona del pretèrit perfet d’indicatiu del verb imposar), des de la implantació de l’educació. Sens dubte, la intencionalitat del paràgraf esmentat va en la mateixa direcció que els vells somnis imperials. És a dir, més enllà de la pedagogia estricta, asèptica i universal: és un ressort que recupera l’eugenèsia psicològica de l’alumnat. Però la breu història d’una al·locució desvela la transparència salvífica d’una redempció. Nosaltres, els valencians no seduïts pel cant daurat de les sirenes, ens hem de lligar al pal major de la nau. Si no ho fem així, serem devorats pel forat negre de la història. Deixarem de ser. Escil·la i Caribdis, representats per segons quines formacions polítiques, se’ns engoliran. Haurem d’arribar, doncs, a Ítaca, tensar l’arc de la dignitat i fer fugir els  pretendents profitosos. Ja sabeu qui són. No s’amaguen.

Finalment, sobre les precipitades ratlles de la urgència, suren dues paraules clau:  fletxes i jous. Quines coses…!

València, 14 de desembre del 2015

V. M. i M.

Un congrés fictici
10.08.2018 | 8.26
Drets i coaccions
18.04.2017 | 8.00

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.