Moreno i companyia

L’orquestra del Titànic

Repenjat en una òrbita intemporal i metafísica, el president en funcions del govern espanyol contempla els fruits de la seua malvestat. Impertorbable davant l’escissió causada per ignominiosa i pròpia acció, fa l’efecte de tocar el saxo mentre “la nación más antigua del mundo” –són deliris seus–, s’afona en les aigües fredes d’una democràcia espúria: sistema de submissió amb prevalença d’un poble que sacrifica altres pobles com el meu. És aquest engranatge exclusivista l’iceberg que obri una via d’aigua en la proa de l’il·lusori transatlàntic.

Emparats en la consigna unívoca, repeteixen amb l’èmfasi de qui se sap invulnerable: “Los españoles somos iguales ante la ley”. Aquesta és la cançó triomfadora en els festivals demagògics on resideix la força. No és cert el “estribillo”. Els espanyols no som iguals ni en l’àmbit de la llei ni en la relació administrativa o política amb l’Estat. Si no de iure –constitució vulnerada–, i sí de facto, la subordinació innegable de les minories invaliden la compilació legal. L’equitat, doncs, és privilegi exclusiu de la cultura hegemònica. De manera que, mentre els uns tinguem obligacions on els altres tenen drets, no hi haurà equivalència.

Però el fet de sumar la majoria no és tradueix automàticament en raons assumibles. La secular injustícia lubrifica els ressorts cognitius de la societat i la dirigeix cap a les posicions del poder. I els agents que li fan d’altaveus formen l’artilleria mediàtica. És una evidència palmària que els mitjans de comunicació controlen i modelen l’opinió pública pro domo sua. La bel·licosa coral –tot l’espectre que va de la dreta extrema a una simulada esquerra– il·lumina la massa àvida de xenofòbia: «El fracaso d’Àrtur Mas!». «El fin del independentismo!», «El ridículo de un títere!» «La debacle del separatismo…!» És a dir, deturpen la realitat, sense preguntar-se el perquè d’una contestació pacífica i democràtica persistent en el temps i en l’espai. S’exciten fins al clímax precoç només d’imaginar i difondre l’hipotètic fracàs individual d’un sol home. Que no altra cosa és l’acarnissament brutal de l’ensinistrat l’exèrcit audiovisual amb qualsevol figura política, esportiva, etc. que no fidelitze lleialtats vergonyants. D’aquesta manera creuen resoldre el problema, quan la contumàcia dels fets demostra tot el contrari. Tots a una veu, entonen un rèquiem per una idea que volen exorcitzar. I sols aconsegueixen estimular la reacció de la dignitat ferida per enveges i odis ancestrals. El litigi creix en la mesura que l’estat central tensa la cadena de la submissió. Una ullada a l’estadística o a la més sòlida veritat empírica els trauria d’un error terriblement perniciós per a la seua estratègia.

És més, si hom té interés a saber els orígens i la perseverança del conflicte, faria bé de recordar que l’Espanya castellana –o castellanitzada–, mai ha soterrat la destral de guerra contra Catalunya. (A la que tots «quieren mucho», segons manifestacions que sonen a sarcasme mal dissimulat).

D’altra banda ¿com és que cap rotatiu, emissora o pantalla d’abast estatal no exhibeix el virtuós saxofonista arreplegant firmes contra la díscola nació?

Hi ha algun dubte sobre la deliberada provocació, estulta i falsa superioritat que transmeten els que bramulen «Soy español, español, español…!!». No sé si sabran que interpreten un auto de fe que intenta imposar la sinècdoque de l’Espanya UNA. Cada vegada que sent la histèrica estrofa perforant-me la membrana dels timpans, em sent expulsat de l’espai que ells fanatitzen. Perquè ¿serem tan ingenus de pensar que els tremolaria el pols a l’hora de decretar l’extermini de les cultures no castellanes que malviuen en un estat enemic? ¿No som capaços de sentir i veure que el corònim Espanya és un eufemisme de La Gran Castilla?

I després de predicar l’Apocalipsi des de la trona que configura l’avantatge fonamentat en la demografia, amenacen i ofeguen. No fan presoners. Emboscats en l’absència d’una rèplica impossible, el monòleg insidiós no passa de ser un soliloqui amb encefalograma pla: perfectament inútil. ¿Seria massa demanar què l’impàvid saxofonista isquera a reconéixer que el fracassat és ell i la ideologia que el sustenta? “Sostenella y no enmendalla” o “antes partía que doblá”, sentències a què caldria afegir una famosa “teoria” de l’“Ausente”: “España estaba en la mente de Dios desde toda la eternidad”, una selecció doctrinal que defineix el caràcter d’“una manera de ser”. Heu ací l’explicació d’una postura rígida, immòbil, hieràtica i, possiblement, estúpida. I és per aquest motiu i per d’altres que la meua ploma, farta de prepotències, actua com la vareta del saurí. Indica la veta d’aigua, encara que siga residual, com en el cas que ens ocupa.

Senyor President del Regne d’Espanya: Artur Mas s’està immolant per una causa que creu justa i n’és ben de conscient. Ser víctima d’una idea política pot arribar a ser una acció honorable davant la història. Però vostè fa temps que va cavant una trinxera infranquejable entre els Països Castellans i Catalunya. Sobretot si persisteix a no respectar els qui s’estimen la terra i la volen lliure d’interferències pernicioses. És més que possible que mai llija aquest article, la qual cosa no invalida la pertinència d’aquest en moments apassionants com els que vivim.

Continue sa senyoria, doncs, tocant el saxo amb la jactància de l’estaquirot impenitent. Però sàpiga que la seua la nau –que vostè creia insubmergible–, s’ensobinarà sobre els penya-segats pacífics que alcen les voluntats d’aquells que encara saben què són. La llàstima és que nosaltres, els valencians, no hem pres consciència de ser alguna cosa més que vassalls. Encara no.

V. M. M.