Eureka!

Erwin Schrödinger (sí, el del gat) va ser el primer director de l’Institut d’Estudis Avançats de Dublín (DIAS). El centre es va crear al 1940 gairebé ex profeso per retenir-lo a Irlanda, on hi havia arribat dos anys enrere fugint dels nazis. Els estatuts del DIAS van establir que l’atracció d’investigadors d’arreu del món seria una de les missions principals del centre, perquè en recerca la diversitat és un valor en si mateix.

Schrödinger forma part d’aquella diàspora d’intel·lectuals jueus que van haver d’exiliar-se per escapar-se de les urpes del III Reich. Einstein n’és el més conegut però en van ser una munió, la flor i nata de la ciència centreeuropea, i molt especialment de la física. No només els jueus, gentils com Enrico Fermi o Victor Hess també es van exiliar perquè les seves mullers eren jueves. En el cas de Hess, premi Nobel pel descobriment dels rajos còsmics, residir a Àustria, on van entrar en vigor les lleis racials que prohibien els matrimonis mixtes (entenent com a mixtes els d’una persona ària amb una d’una raça inferior) el convertia en un delinqüent. Ell i la seva dona van poder fugir a Suïssa només hores abans que la Gestapo esbotzés la porta de casa seva per arrestar-los.

Tornem, però, a Schrödinger. És curiós que fos a la catòlica Irlanda on millor es trobés aquest home a qui la seva vida privada –un ménage à trois del que no se’n amagaven- li va dur tants problemes a d’altres llocs. Quan Schödinger va arribar a Dublín ja era una celebritat, ja feia dotze anys que havia publicat l’equació d’ones, cinc que li havien atorgat el Premi Nobel, i tres que havia exposat la paradoxa del gat pel que tanta gent el coneix. S’hi va estar fins que es va jubilar, al 1955, i va ser a Dublín on va escriure Què és la vida?, un assaig de divulgació on, entre altres coses, dedueix algunes de les propietats que ha de tenir “la molècula de la vida”. James Watson, aleshores estudiant, i Francis Crick, aleshores un jove investigador, se’l van llegir i els va impactar tant que van decidir dedicar-se a buscar aquesta molècula de la vida.

Quan la van trobar, Crick li va escriure un carta. Li va parlar de la influència que el seu llibre havia tingut tant en ell com en Watson, li va donar la primícia que havia descobert aquesta molècula (l’ADN), li va confirmar que la seva estructura tenia totes les característiques que ell havia predit, i va acompanyar la carta del text de l’article, que encara no estava publicat. Aquí teniu la carta.

PS. Que l’atractació d’investigadors de fora d’Irlanda sigui una missió prioritària del DIAS va permetre que m’hi acullissin durant cinc anys, fruit dels quals vaig poder presentar una tesi doctoral.