Eureka!

Era el company d’escalada del meu pare, i tots dos em van iniciar en aquest esport. Els qui feu, o hagueu fet, escalada en tindreu prou amb això. Per a qui no, que sereu la majoria, us vull explicar què vol dir això i perquè és una de les persones més importants de la meva vida.

El Pito ha estat un dels millors escaladors de Catalunya, i Montserrat està atapeïda de vies que duen el seu nom, el del seu germà Jaume o el del seu cunyat Albert. Inquiet, vital, un home que necessitava cremar energies constantment. L’escalada, la immersió i l’esquí eren tres de les seves passions. Les dues primeres les va inocular al meu pare, i d’ell van passar a mi. I amb l’escalada vaig descobrir un tipus d’amistat que altrament no hauria conegut mai.

Només qui ha fet muntanya sap fins a quin punt és fort el vincle que s’estableix entre companys. No se’n parla mai, però només els eixelebrats poden ignorar que allà dalt poses la teva vida a les mans del teu company i ell posa la seva a les teves. Això crea un vincle molt fort, i un sentit de la lleialtat que no he conegut enlloc més i que sóc incapaç de descriure-us. A quantes persones confiarieu la vostra vida amb els ulls clucs?

D’eixelebrats també n’hi ha, per això quan hi ha accidents per imprudència ningú es pot imaginar fins a quin punt la gent de muntanya s’indigna i s’enrabia. És un sacrilegi: a la muntanya -com al mar- mai se li ha de perdre el respecte. És la primera lliçó que t’ensenyen quan entres a aquest món.

M’hauria agradat acompanyar aquest post d’una fotografia dels tres, però no m’ha donat temps d’escanejar-ne cap i havia de publicar aquest post avui perquè en vull publicar un altre amb el balanç del 2008, i no podria fer cap balanç d’aquest any que avui tanquem sense parlar-vos de l’emprempta que aquest home ha deixat en mi.

Descansa en pau, Pito. Fa una estona m’he pres una Coca-cola a la teva salut…

PS Us ho dic al final perquè volia posar èmfasi en què la vinculació de què us he parlat no necessita ser posada a prova. En aquest cas, per desgràcia, hi va haver ocasió de deixar-ne constància: ara fa vint-i-vuit anys van tenir un accident, i ell li va salvar la vida al meu pare. No t’ho vaig dir mai, Pito, entre d’altres raons perquè suposo que t’hauria fet sentir incòmode -ja us ho he dit, d’aquestes coses no se’n parla- però ara necessito fer-ho: “Gràcies!”