El pols de la llengua als Països Catalans

L’alumnat de batxillerat, de secundària obligatòria o, fins i tot, de cicle superior de primària escrigui millor la llengua vehicular del sistema educatiu que no pas una part (a voltes molt important) del professorat?

 Hi hagi professorat que tingui un fonètica deficient o molt deficient (i altres problemes morfosintàctics i lèxics) en la llengua en què ensenya (o que en teoria hauria d’ensenyar) i que aquest sigui, a voltes, l’únic model de llengua que escolti una part significativa de l’alumnat?

 O, fins i tot, que hi hagi professorat que sigui incapaç de fer una classe en la llengua vehicular de l’esmentat sistema educatiu?

 I més encara: una part de la classe política i d’alts càrrec de l’administració tingui un nivell de llengua més baix del que teòricament té l’alumnat que acaba l’ensenyament obligatori?

Doncs, suposo que no cal gaire imaginació… (i que ningú no pensi que em refereixo únicament a professorat gran i de procedència immigrant, sinó que em refereixo també a professorat jove i a professorat nascut aquí).

 Però ja se sap que certes veritats molesten, com hem pogut veure amb la polèmica que han despertat les declaracions del president de la Secció Filològica de l’Insititut d’Estudis Catalans, Joan Martí Castell (http://paper.avui.cat/article/opinio/146087/joan/marti/te/rao.html). I és que el que és normal, normalíssim, indiscutible  per a uns (per als qui tenen un estat com deu mana) per a altres (per als qui no tenen res) és un acte d’egoisme, d’opressió, de manca de respecte, de vulneració de drets… És el de sempre: els nacionalistes i els obsessionats per la llengua sempre són els febles, els poderosos mai, perquè és lògic –natural– el seu rodet lingüístic…

 Quan em pregunten què vull per al català, saben què contesto? Doncs que vull el mateix que té el castellà a Madrid, el francès a París o l’italià a Roma. Ni més ni menys!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!