Fa pocs dies, en una entrevista a TVE van preguntar-li a l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol si algú li deia Jorge (tot recordant la polèmica amb el nom de Josep-Lluís Carod-Rovira, el qual va defensar el seu nom en català aquí i a la Xina davant de la insistent utilització del nom José Luis d’una part del públic que li feia preguntes en, també, un programa televisiu) i si calia dir Lleida o Lérida. Jordi Pujol va contestar com ho fan molts polítics: va dir sense dir allò que volien sentir… La pregunta, la resposta i, sobretot, la utilització que es fa dels topònims (un ús més sociolingüístic que no pas estrictament lingüístic) fa que en aquest bloc fem algunes consideracions a propòsit d’aquest tema…
Des del punt de vista lingüística, la normativa és força clara: els noms dels estats, nacions, regions de tot tipus, noms de les poblacions de l’àmbit lingüístic i poblacions de fora de l’àmbit lingüístic amb nom tradicional en català s’escriuen sempre en català. Una norma que ens permet escriure en català Saragossa (Zaragoza), Londres (London), Milà (Milano), Veneçuela (Venezuela) o Castella (Castilla). De la mateixa manera, per tant, quan s’escriu en castellà hem d’utilitzar les formes Lérida, Gerona o Castellón de la Plana. Si voleu ampliar els vostres coneixements (el tema es complica quan parlem de comarques, petites regions naturals, accidents geogràfics, toponímia urbana…) podeu consultar http://www6.gencat.net/llengcat/publicacions/criteri/docs/criteri.pdf (en general, però, se segueix el criteri de mantenir la llengua d’origen).
En tot cas, l’única excepció destacable és la que diu que en els documents oficials d’estructura fixa (encara que només estiguin escrits en castellà), com passaports, documents nacionals d’identitat, permisos de conduir… hi ha de figurar el topònim en la seva forma oficial. Evidentment que és una normativa per afavorir el català, però té sentit actualment quan mols documents oficials de l’Estat són bilingües? Perquè seguint aquesta norma un ciutadà de Tamarit de Llitera (a la Franja de Ponent i segurament catalanoparlant) quan escrigui en un document oficial a Catalunya haurà d’escriure Tamarite de Litera, perquè aquest és l’única nom oficial. Com veiem una norma més sociolingüística que lingüística (al document nacional d’identitat s’escriu London o Torino?).
Uns altres exemples d’aquestes incongruències els tenim en els dos casos següents:
El primer el vam poder sentir en aquella sèrie de TV3 que es deia Catalunya des de l’aire, on el narrador deia, sense vergonya, [biél?] perquè llegia un topònim escrit en occità d’Aran (Vielha) com si fos en català. El cert és que en occità cal dir també [ λ], ja que la –LH– equival a la nostra –LL– (un so lateral palatal). Un altre cop una paraula escrita en la seva forma oficial es feia servir en una altra llengua (que, d’altra banda, té un mot històric per referir-se a aquest topònim) i, a més, de forma desencertada.
El segon el podem llegir aquests dies a l’exposició El Romànic i la Mediterrània. Catalunya, Toulouse i Pisa (1120-1180), que organitza el Museu Nacional d’Art de Catalunya, on la ciutat occitana de Tolosa (de Llenguadoc) apareix ja no en la seva versió original, sinó en la seva versió oficial francesa.
Ara bé, sempre hi ha exemples pitjors, tot i que d’una altra mena, com els que podem veure en aquesta fotografia que vaig fer l’any 2003 al Poblenou del Delta, poble agrícola del municipi d’Amposta (Montsià) creat per l’Instituto Nacional de Colonización amb el nom de Villafranco del Delta, en la zona d’arrossars del delta de l’Ebre. Cal dir que, a hores d’ara, encara no s’ha acabat d’oficialitzar el nom de Poblenou del Delta i oficialment continua portant el nom del dictador.
Nota: el mes de juny de 2009 vaig tornar a passar davant d’aquest cartell i, sortosament, ja havia desparegut el topònim Villafranco del Delta (sembla que la feina feta per la gent d’ERC a l’Ajuntament d’Amposta havia tingut resultat).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!