El pols de la llengua als Països Catalans

En el marc del Saló del Còmic de Barcelona, he assistit a la jornada destinada al professorat per tal de treballar les possibilitats pedagògiques d’aquest gènere o, si voleu, d’aquest suport. Es tracta d’una lloable iniciativa del Saló que ha tingut el suport explícit del Departament d’Educació.

Fins aquí res a dir, ans al contrari, ara bé, l’expert que va introduir el tema (i, certament, potser és el millor que tenim a Catalunya) era l’exemple, des del punt de vista lingüístic, del que no ha de ser un conferenciant…

Sortosament, comença a haver-hi una indústria que aposta per un còmic en llengua catalana, com es pot veure en l’edició d’un dels èxits internacionals darrers: Persèpolis de Marjane Satrapi (que ja va per la segona edició).

Tot i ser catalanoparlant, i la conferència en llengua catalana, el ponent barrejava constantment el català i el castellà (amb allò tan típic de buscar la proximitat dels assistents utilitzant la llengua castellana). El seu discurs en català era farcit, farcidíssim, d’errors, dels errors altre cop més típics que ens podem trobar, propis d’una persona que no s’ha preocupat de polir, gens ni mica, la seva llengua. En canvi, quan parlava en castellà ho feia d’una forma correcta i sense errors remarcables.

I és aquí el quid de la qüestió. S’imaginen una conferència a Madrid, davant de mestres i professors, en què un conferenciant castellanoparlant aixafés el castellà, el farcís, per exemple, d’anglicismes, fes errors lèxics, sintàctics, morfològics, fonètics… Què passaria? Doncs que el considerarien un ignorant! I què passa en català? Que tot es justifica i s’ha d’entendre (30 anys després que el català hagi començat un camí de normalitat i que sigui relativament fàcil tenir oportunitats per aprendre’l i, sobretot, llegir-lo!), tothom té una excusa o altra.

Segurament el problema, però, és més de fons. Els referents dels conferenciant eren bàsicament internacionals (cosa la qual està molt bé) i espanyols. Van mancar per tot arreu la referència al nostre país, al nostre marc cultural i a la nostra llengua (tret d’alguna indicació a alguna traducció, com la de Persèpolis, en què la versió catalana inclou materials que no hi són a l’espanyola). Quan traduïa títols estrangers (encara que haguessin estat traduïts al català) sempre els deia en castellà, perquè, com deia, els havia llegit en aquesta llengua. El conferenciant sí que tenia clar el seu marc de referència.

I per acabar-ho d’adobar, a l’hora de les preguntes del públic, una de les assistents, que es va presentar com a professora de secundària (i pel que sembla professora de dibuix) va fer la seva pregunta en castellà (i endevineu en quina llengua va ser la resposta…).

Tot plegat ja ens podem anar queixant de l’ús de la llengua entre els joves i del nivell de llengua que tenen. El que falla és el model (tant d’ús de la llengua com de qualitat de la llengua): el que tantes vegades hem dit l’ús professional de la llengua.

Pere Mayans

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!