El pols de la llengua als Països Catalans

Acabo de llegir la notícia de Vilaweb, segons la qual “el Liceu Francès de Barcelona discrimina el català invocant la constitució espanyola“, arran de la petició d’una mare que volia que les comunicacions del centre a la família fossin també en català (a més d’espanyol i de francès, que són les llengües que actualment usa el centre).

A part dels consideracions que trobareu en el text d’aquest apunt, d’entrada voldria agrair-li a la mare la valentia per denunciar públicament aquest cas -un fet no sempre fàcil quan hi tens un fill estudiant-hi-, però també voldria recordar-li diverses qüestions. És lògic triar una escola d’una sistema educatiu estranger vivint a Catalunya? És lògic  triar un sistema educatiu -el francès- que és l’exemple més clar del que vol dir l’homogeneïtzació i  l’extermini de llengües -en aquest cas, inclòs el català, de la Catalunya del Nord? És lògic que u nen no convisqui amb la realitat social que l’envolta (cosa la qual també passa a bona part dels centres privats del país)? És lògic que la diversitat només sigui patrimoni de l’escola pública? És lògic escollir una escola on el català és només una assignatura que té la meitat d’hores lectives que l’espanyol i que només garanteix un coneixement òptim del català per a aquells qui ja porten la llengua de la família -què voleu que es faci amb dues hores a la setmana? I, finalment, no va entrar a la web de centre per veure quina era la gestió de les llengües que s’hi feia?

Si tot això és lògic, segurament també ho és el que fa el Liceu Francès, segons la seva òpitica, que queda reflectit en els comentaris del seu cap d’estudis, el qual, pràcticament, ens tracta de no ser res.

Que lluny que queda l’època en què l’escola francesa de Barcelona era un oasi dins de l’escola franquista… Ara, per sort, tenim, suposo, i de moment, escola catalana…

I tot això independentment dels arguments, barroers i menyspreadors, del cap d’estudis d’aquest centre educatiu situat al barri de Pedralbes de Barcelona, que s’aferra a la Constitució (espanyola), al coneixement del castellà de tothom que viu a Catalunya, a l’oficialitat d’aquesta llengua al nostre país… Sigui com sigui, és un exemple del que passa a bona part de les escoles que imparteixen (consulteu el final de la pàgina que enllacem) ensenyament estranger a Catalunya, una vintena de centres (que fan sistema educatiu alemany, britànic, francès, italià, japonès, nord-americà o suís) i que no s’han de confondre amb escoles amb nom anglès (d’altra banda no legal) que imparteixen el sistema educatiu d’aquí en llengua anglesa (i, que jo sàpiga, són fora del que marca la Llei d’educació de Catalunya). A més, cal dir que en algunes d’aquestes escoles on imparteixen altres sistemes educatius el català (recordem, com bé diu el cap d’estudis de Liceu Francès, que aquests escoles depenen d’acords entre estats) no deixa de ser una llengua optativa que molts alumnes no fan (cosa la qual, és clar, no passa amb l’espanyol, que sempre és obligatori).

Tot plegat una mostra més del que vol dir no tenir estat propi…