El pols de la llengua als Països Catalans

La commemoració del quarantè aniversari de l’esquerra independentista m’ha fet reviure la meva vinculació als anys 80-90 al Moviment de Defensa de la Terra (MDT) i, en concret, el que fèiem i dèiem en el tema de la llengua. Així he recuperat un article que vaig escriure el desembre de 1988 en una publicació voluntariosa (i poc lluïda tot sigui dit de passada) que vaig coordinar i que es deia La Veu de l’Hospitalet, que era la portaveu de l’Assemblea de l’Hospitalet de Llobregat, ciutat on vaig néixer i on residia aleshores.

Potser era més eixelebrat, menys reflexiu, més directe, menys poruc, més impulsiu, menys autocrític, més ignorant, menys políticament correcte… però què voleu que us digui penso, amb matisos (només matisos), el mateix… I, malauradament , el temps ens dóna la raó, si més no parcialment…

Què passa amb el català?

Per una banda, les institucions ens estan dient que el tema del català va endavant, que tot va molt bé, que no hi ha problema. És adir, tots contents i calladets perquè criticar no és bo, al contrari, tots hem de tancar files entorn a la tasca que ells realitzen i pobre de qui els critiqui. Ara bé, la realitat del català no és pas aquesta. Només voldríem fer unes petites reflexions:

·         Quina és la llengua en què es relaciona la majoria del jovent de Catalunya, i de l’Hospitalet en concret? La resposta és òbvia, l’espanyol. La cosa és especialment important, ja que el principal, de moment, de transmissió de la llengua és la família. El fet que l’espanyol sigui la llengua habitual de la majoria dels joves fa possible pensar que la major part de les famílies del futur –de l’immediat futur, ja que estem parlant en termes de relativitat històrica i no pas de fets puntuals– tindrà com a llengua primera, com a llengua de relació amb els pares, l’espanyol i no pas el català. A més, en el cas de parelles, i tant de bo sempre fos així, en què cada un dels seus membres utilitzi la seva pròpia llengua –espanyol o català– amb els seus descendents, aquests nous individus de la societat podran utilitzar indistintament ambdues llengües i en tots els contextos. Aquesta bilingüització quedarà afavorida per l’ensenyament i pels mitjans de comunicació (oral, ja que escrits el català pràcticament no en té). D’aquesta manera, això que en principi sembla positiu farà que el context social predominant sigui el que faci decidir la llengua normal de relació amb altres membres de la comunitat que no siguin la família. I quina és la llengua de relació  a l’Hospitalet? Potser cal passejar-se per escoles i instituts i parar orella, i tindrem la resposta.

·         Quina és la llengua que veieu a la majoria de les botigues de la nostra ciutat? I quina la de la propaganda que rebeu a les vostres bústies? I, fixeu-vos-hi, fins i tot a TV3 fan nombrosos anuncis en espanyol. Què vol dir això? Partint de la base que tothom coneix l’espanyol –és a dir, té un mercat més gran–, l’empresa privada prescindeix en molts casos de la llengua que té un mercat més reduït. Econòmicament és més rendible l’espanyol. Aquesta és una dinàmica que sempre afavoreix la llengua que parteix d’una millor posició. No deixa de ser curiós com els espanyols i la burgesia “indígena” han donat “permís” al català per ser una llengua més o menys noral en un moment en què l’espanyol havia assolit penetrar en tots els estaments socials (a través de la immigració a les capes populars urbanes; a través de l’arribada de funcionaris i de professionals, diguem-ne liberals, atrets pel desenvolupament econòmic de la Catalunya Central, a les classes mitjanes; i, finalment, a través de les capes econòmicament més poderoses, algunes de les quals a Barcelona es van espanyolitzar culturalment als anys quaranta; a les classes altes –de fet, cada regió de Catalunya té unes característiques especials, ja que, per exemple, l’ata burgesia valenciana patí aquest procés d’espanyolització lingüística molt abans) i també ha assolit penetrar en tots els àmbits (premsa, literatura, mitjans de comunicació, publicitat, comerç, escola…).

Evidentment, una “bilingüització” de Catalunya, tal i com pretenen, només pot conduir a la desaparició, lenta i gradual, de la llengua que surt en desavantatge en tots els àmbits (des de l’estrictament comunicacional –una persona que parli català i una que parli espanyol en un altíssim percentatge de vegades es comunicaran ambdues en espanyol– fins al del prestigi tant econòmic com social –Barcelona és la ciutat del món on s’editen més llibres espanyol):

·         Quina és la llengua de la majoria dels llibres de ciència? Pregunteu-li a qualsevol estudiant universitari.

·         Quina és la llengua de les revistes que llegiu cada setmana?

·         Quina és la llengua amb la qual us dirigiu a un estranger que segurament no sap ni un mot d’espanyol?

Certament, les respostes fan esfereir. Si molt no canvia, sembla que ens trobem abocats a una situació en la qual el català esdevindrà una llengua coneguda per tothom (quasi tothom la sabrà utilitzar), ara bé, una llengua no utilitzada, no viva –especialment en zones com Barcelona, el Baix Llobregat, Ciutat de València, Ciutat de Mallorca, el Vallès… I una llengua serveix per comunicar-se, no pas per a altra cosa, no com a simple símbol nacional –regional hauríem de dir–, tal i com sembla que la consideren els qui ara governen.

Com capgirar aquesta situació? És un projecte en què els capdavanters han de ser els màxims responsables del país. Només una acció decidida i conjunta en tot l’àmbit nacional (Catalunya –o, com s’ha dit durant alguns anys, Països Catalans) pot fer capgirar la situació. Aquesta acció conjunta i decidida evidentment només es podrà dur a terme definitivament quan haguem assolit la INDEPENDÈNCIA nacional i siguem els únics responsables de les nostres decisions.

Fixem-nos com les classes dirigents actuals l’únic que fan és proposar i mantenir un bilingüisme que ja hem vist a quines conseqüències ens pot dur. Sempre diuen que la solució és en la societat, doncs ja hem vist com es troba aquesta societat i quin pot ser el resultat final. També obliden que la situació sociolingüística de Catalunya no és més que el producte d’innombrables persecucions i atacs a la llengua del país (només cal recordar el període franquista, per posar un cas, en què els nens mallorquins eren castigats a quedar-se una hora més a  classe si el professor el sentia xerrar en català amb algun company). També obliden que és el producte del desarrelament de les classes populars més desafavorides de l’Estat espanyol, les quals, a voltes, també han estat discriminades lingüísticament. Penseu, per exemple, en el cas dels gallecs, la segona immigració, pel que fa al nombre, a Catalunya, als quals, curiosament, ningú els reivindica la seva cultura –portser perquè no és la d’Espanya? Un altre cas seria el dels andalusos. Els han volgut aniquilar les seves variants de l’espanyol, titllant-les d’inferiors i “divertides” –cosa que han aconseguit amb la TV i amb l’escola. Però, en canvi, sí que s’han preocupat per potenciar aquells aspectes més participatius i menys perillosos per a l’Estat, com ara “romerías” i “ferias” –un folklorisme, per altra banda, força alienador, que serveix per agrupar no només la gent procedent d’Andalusia, sinó pràcticament tota la gent de parla espanyola, siguin d’on siguin–. És curiós com interessa potenciar, per tant, aquell desarrelament que tant beneficia l’espanyolització de Catalunya –si un important nucli de població no se sent catalana, resta encorada en el seu passat, i és més difícil que se senti integrant d’una comunitat que vol la seva llibertat. A més, les emigracions massives dels anys 60 serviren als oligarques espanyols per deslliurar-se d’unes capes de poblacions potencialment revolucionàries (pensem en el cas andalús) i també serviren perquè classes altes catalanes aconseguissin mà d’obra barata, a part de la ja existent catalana.

Aquest desarrelament ha contribuït, per tant, a reforçar les dues discriminacions que pateix el poble treballador català: la nacional i la de classe.

Davant del gran nombre de gent que té com a llengua pròpia l’espanyol (molts d’ells ja són catalans, perquè català no és aquell que viu i treballa a Catalunya, sinó aquell que se senti català, que hagi nascut on hagi nascut, que sigui d’on sigui, però que se senti català i després europeu, ciutadà del món), si no volem ajudar a potenciar una discriminació (envers nosaltres i envers ells, ja que no els integrem), el que hem de fer és utilitzar sempre i en tots els llocs la nostra llengua. Molts, de segur, ens ho agrairan, perquè serà l’única manera de fer servir  una llengua, d’aprendre a usar-la, d’integrar-se definitivament en la societat catalana. Evidentment, aquesta actitud a nivell personal ha de venir acompanyada d’una reivindicació que els organismes oficials es relacionin sempre en català amb el ciutadans. I, òbviament, no permetre aquest bilingüisme oficial  que en el cas de l’Hospitalet afecta la major part de les comunicacions de l’Ajuntament (informació ciutadana, Ràdio l’Hospitalet…) i que, en concret, beneficien, pel que fa al seu nombre, l’espanyol.

Moltes són les tasques personals a fer: catalanitzar les vostres botigues, les vostres empreses, el vostre nom a la documentació, demanar en català les tramitacions oficials. En definitiva, voler viure en català arreu de Catalunya, i en totes les circumstàncies.

Publicat el desembre de 1988 a La Veu de l’Hospitalet, portaveu del Moviment de Defensa de la Terra

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!