El pols de la llengua als Països Catalans

Com a pare d’institut, l’altre dia vaig assistir a una reunió de famílies de la classe del meu fill petit, que és a 2n d’ESO. Som en un institut del centre d’una ciutat capital comarcal, que, en els anys darrers, ha anat veient, com en tants altres insituts i col·legis del país, com s’anava modificant la procedència del seu alumnat. Fins aquí res a dir, ja que respon a la realitat del país, de la ciutat, del barri… tot i que som molt i molt lluny d’una distribució equilibrada de l’alumnat amb necessitats educativves específiques (on s’inclouria l’alumnat d’incorporació tardana al sistema educatiu) entre els centres que es mantenen amb fons públics (públics i concertats, que són la immensa majoria de centres educatius del país). No entrarem en detall en aquest tema ja que seria pueril adjudicar-ne la responsabilitat a un sol agent: pressió, subtil i no tan subtil, d’alguns centres concertats perquè l’alumnat d’unes certes característiques no continuï a l’escola; reapgrupament voluntari en un sol centre de persones d’una mateixa procedència per pura lògica de grup; allunyament entre la plaça escolar i el lloc de residència; poca decisió política; ambigüitats i paternalismes de la nostra societat…

Sigui com sigui, la realitat és la que és i, si volem continuar mantenint el català com la llengua vehicular (de referència) del nostre sistema educatiu, és evident que hem de canviar la nostra manera d’actuar en, per exemple, les reunions de pares i mares. De fet, si les féssim en castellà -com es fa en alguns centres-
tampoc no garantiríem la comprensió del que volem  comunicar, perquè el problema sí que és d’entrada de llengua, però cal tenir en compte que sobretot és un problema de comunicació.

En el context sociiolingüístic (i sociocultural) de la societat catalana actual, és evident que moltes de les coses que, en segons quins contextos, havíem considerat normals i suficients han de modificar-se si volem garantir que tothom tingui accés a la informació.

(…)

A la reunió esmentada, amb tota la bona fe del món, el professor tutor del meu fill va explicar als pares i a les mares presents la informació essencial per al curs 2010-2011: nom dels professors, optatives que s’havien de triar, horaris, normes de “seguretat”, ajuts, sortides…

Ara bé, a l’hora de preparar la sessió, el professor no havia fet la primera de les coses que un docent ha de fer actualment: pensar en el públic que té davant, en les seves característiques, en els seus coneixements previs, en el seu nivell de comprensió de la llengua i de la comprensió de la informació en general, en les característiques socioculturals del grup…

De fet, és com si ara continuem fent les mateixes classes que quan fèiem COU i el BUP (on pel camí s’havien quedat piles i piles d’alumnes, i només continuaven “els bons” i, a més, sense pràcticament immigració no-comunitària), però ara amb un públic molt i molt divers.

El públic que tenia a la reunió de pares aquest professor era un públic que anava del metge de l’hospital, de l’advocadessa, del professor d’institut a persones que anaven amb els fills petits a la reunió (!), immigrants d’origen sud-americà, magrebins, senyores i senyors que semblaven venir de la platja, persones que, a l’hora d’escriure la seva professió, posaven “aturat”… Un públic, per tant, divers, però que en el fons reflectia la procedència sociocultural variada d’un centre educatiu públic -i això està bé, perquè és educatiu per a tothom…

Fins aquí, no passaria de l’anècdota. El problema és com va presentar la informació el professor: cap suport visual (contràriament al que veiem en la imatge d’aquest bloc), cap concessió de comunicació -com si tothom entengués perfectament la llengua o, i que ningú s’esparveri, com si tothom tingués la mateixa competència sociocultural per entendre els missatges), cap verificació que la informació s’anava entendent…

Potser cal recordar que al voltant de 30% de la població (i no estem parlant només d’immigrants) té dificultats lectores i que molts dels documents que generen les organitzacions són difícils d’entendre, a causa d’un excés de tecnicismes, d’una sintaxi complexa i d’una presentació poc clara?

Cada cop estic més convençut que, o canvien la manera de fer amb l’alumnat i, també, amb les famílies, o cada cop més direm allò que cada volta en saben menys els alumnes i cada pic participen menys les famílies… Però què volem, si no s’entén res jo tampoc no hi aniria a les reunions de pares…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!