El pols de la llengua als Països Catalans

En nom de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua de Mataró, m’han demanat que faci una breu reflexió sobre què pot significar la independència per a la futur del català.

D’entrada, vull dir-vos que, sincerament, no sé si la independència serà o no serà la que garantirà el futur del català com a llengua viva, de relació, de cohesió social de la nació catalana, la qual, per a mi, és evident que va de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer. A voltes tinc els meus dubtes de si encara som a temps de capgirar la situació, sobretot si encara som a temps de canviar els usos lingüístics dels catalans que es passen al castellà cada cop que intueixen que qui tenen davant no parla la nostra llengua…

Ara bé, sí que estic segur que sense independència no tenim cap mena de futur. Dins d’Espanya (i no cal dir dins de França o d’Itàlia, els altres dos estats on hi ha catalans), ens aniran acorralant al reducte folklòric, com ja fa anys ens advertia Joan Fuster des del País Valencià…

Uns jutges d’un tribunal poden decidir més que tots els parlamentaris d’aquest país i, el que és més greu, que tots els ciutadans d’aquest país. Sembla que al principi de març es decidirà judicialment si la Generalitat acompleix o no el que el Tribunal Constitucional ens deia: el castellà també havia de ser llengua vehicular del sistema educatiu a Catalunya…

Van per a tot el que ens fa iguals a ells, van per a tots aquells àmbits en què el català és primera llengua: 

Primer els reglaments d’usos dels ajuntaments, que feien del català primera llengua de l’administració a Catalunya.

Després intentaran, com ja hem vist aquests dies, que TV3 perdi pes. A les Balears ja hem vist que han fet desaparèixer RTV Mallorca, la televisió i la ràdio del Consell Insular de Mallorca, que eren en català, i IB3 ja torna a ser bilingüe; al País Valencià continua sense rebre’s TV3 i han ofegat a multes ACPV, que era l’entitat valenciana que tenia els repetidors que en feien possible la recepció.

On poden també tornen a posar topònims bilingües (com el cas de Mahón), a d’altres llocs, com a la Franja, els dos grans partits estatals mai no ha oficialitzat els topònims catalans (Tamarit continua sent Tamarite, Calaceit, Calaceite…).

 I, és clar, els quedava l’ensenyament… A la Franja el govern del PP està ofegant els tímids intents d’incorporar el català com a assignatura que havia començat a fer el PSOE, al País Valencià s’ofeguen les línies educatives en la nostra llengua en defensa d’un suposat trilingüisme, a les Illes, on la normalització era força avançada, també es vol fer recular l’ús de la nostra llengua a favor de l’espanyol i de l’anglès i aquí ja veurem a partir del mes de març…

Amb la independència tot això no passaria, ja que les decisions preses aquí ningú de fora te les podria rebatre. No pot ser que un partit que no guanya a les urnes a Catalunya ho faci realment perquè recorri als jutges dels tribunals espanyols… No pot ser que un partit que està acabant amb la nostra llengua a la Franja, al País Valencià, a les Illes, que tant de mal ha fet a Catalunya amb els recursos contra l’Estatut de 2006… condicioni la nostra vida política.

Com diu el títol del darrer llibre del sociolingüista Jordi Solé i Camardons: “Independència o mort… de la llengua!. I cada cop és més clar… La resta sempre seran pedaços que fan que tot sigui precari i que no es pugui consolidar res (de fet, som a punt d’una reculada que ens podria situar en temes de llengua a una situació molt similar a la del començament dels anys 80).