El pols de la llengua als Països Catalans

Sóc de viatge a Colòmbia per explicar a una petita comunitat lingüística, San Basilio de Palenque, la situació de la llengua catalana, en especial pel que fa a l’ensenyament no universitari. Aquesta comunitat, on es parla una llengua criolla (de base espanyola, amb elements bantu), vol saber de l’experiència catalana, ja que està iniciant un cert procés de revalorització de la seva llengua, que ja us explicaré en un apunt proper (després d’haver-ho viscut de primera mà).

Però aquest no és el tema, entre vol i vol he pogut llegit La Vanguardia i he quedat esmaperdut quan s’informa que el Tribunal Constitucional possiblement restringirà el concepte de cooficialitat previst en l’Estatut.

Segons sembla, la deliberació del Tribunal es decanta per suprimir el deure de conèixer el català per a tots els ciutadans, ja que es vol “assegurar” el bilingüisme” i que no s’arraconi la llengua castellana en la vida institucional i en la vida pública. Curiosos arguments: la Constitució espanyola estableix el deure de “tots els espanyols” de conèixer la llengua castellana i això, pel que sembla, és just, no és discriminatori, malgrat que estableixi un plurilingüisme estatal totalment asimètric (res a comparar amb la situació belga o suïssa), on hi ha una llengua realment oficial i unes altres que únicament són cooficials (moltes voltes ens ho recorden en els escrits que els “ministerios” envien als departaments de la Generalitat.

Aquí, pel que es veu, d’igualtat res de res. Ha de quedar clar qui és de primera i qui som els de segona. Es veu que, perquè siguis reconegut, només s’hi val si al darrere hi ha un estat consolidat (quanta raó té el dibuixant de La Vanguardia quan escriu literalment “no, si al final aconseguiran que ens fem tots independentistes). De fet, tot el que ens impugnen és el que ens atansa “a ells”: el concepte de nació (de nació només n’hi ha una i els altres som com conacions), el finançament no es pot decidir des de Catalunya i, òbviament, l’única llengua obligatòria només pot ser el castellà (terme de consum intern per a allò que tenen clar que internacional és espanyol).

Sincerament, quan em preguntin per la situació legal de la llengua catalana no sabré què explicar, perquè tot plegat fa pena… De fet, fa dos dies era a Ladínia (un petit país retoromànic dels Alps) explicant el mateix que explicaré a Colòmbia i tinc la sensació que els vaig enredar del tot: que el català tingui el mateix status que el castellà (àlies espanyol) els va sorprendre i es van emportar la idea que Catalunya estava molt avançada també en el reconeixement jurídic de la seva llengua… Espero no haver d’enviar-los un correu explicant-los que d’igualtat jurídica res de res i que, després de dos anys, un Tribunal Constitucional ens ho ha tombat impunement en contra de la voluntat del Parlament democràtic de Catalunya…

Potser és que ja n’hi ha prou i que la via autonòmica està esgotada del tot?

Pere Mayans

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!