El pols de la llengua als Països Catalans

Per què els termes castellà i espanyol són complementaris (i quan convé totalment sinònims)  i, en canvi, els termes català i valencià no ho són? Què podem aprendre dels neerlandesos pel que fa al nom de la llengua? I dels moldaus? I potser dels macedonis? Aquests són alguns dels punts que es tracten en aquest article sobre el nom de les llengües.

D?entrada, cal que recordem que, segons la Constitució espanyola, ?el castellà és la llengua espanyola oficial a l?Estat?, mentre que ?les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d?acord amb els seus Estatuts?. És a dir, només una llengua espanyola té nom, castellà, la qual, a més, ?tots els espanyols tenen el deure de conèixer i el dret d?usar?. Les altres, en canvi, no se sap ni quines són, però sí que queda clar que són també llengües espanyoles.

Curiosament, i malgrat la Carta Magna, l?idioma de l?Estat espanyol reconegut com a oficial a la Unió Europea és l?espanyol, segons podem comprovar en tota la documentació europea, i fins i tot en el projecte de Tractat pel qual s?institueix una Constitució per a Europa, on es llegeix, a la pàgina 273, lengua española. Quina contradicció, per fer-nos empassar l?ham de l?Estat autonòmic, que neutralitzés qualsevol temptació separatista, calia fer veure que totes les llengües que es parlen eren, encara que no tinguessin ni nom, llengües espanyoles, i, per tant, calia dir que el castellà n?era una més, d?aquestes llengües; la més important, la intocable, però. Ara bé, cara enfora poca broma, no s?hi valia a badar. L?únic nom possible per a la llengua comuna era el d?espanyol, sense cap més concessió a les llengües perifèriques.

Pensant-hi un xic, a més, hom s?adona que amb aquesta afirmació s?estava dient que a l?Estat francès també es parlen llengües ?espanyoles? (com el basc i el català), que a l?Estat italià també se n?hi parlen dues, d?espanyoles (el català, que és reconegut amb aquest nom a la Norme in materia di tutela delle minoranze linguistiche e storiche. Legge 15, de 15 de desembre de 1999[1]; i, estirant un xic la corda, com que l?occità de la Vall d?Aran també deu ser un llengua espanyola, també hauríem de comptar amb els parlars occitans de les províncies de Cuneo, Torí i Imperia, i, al sud italià, de l?illot lingüístic de Guàrdia Piemontesa), sense oblidar, és clar, que a Andorra la llengua oficial és també una llengua espanyola, que en aquest és el català. Fins i tot, ens atreviríem a dir el que tothom sap i és que el portuguès és també espanyol (amb una visió hispànica és obvi que el portuguès és ?més? espanyol que no pas el català) ja que es parla a les províncies de Salamanca (Alamedilla), i de Càceres i Badajoz (Vall de Jálama, Herrera de Alcántara, Cedillo i franja d?Alcántara, i Olivença).

Sigui com sigui, qualsevol persona, però, quan es parla de l?espanyol, malgrat el que es digui a la Constitució, sap que és un terme sinònim a castellà. Un de consum més intern, l?altre, d?un ús més internacional. Fins i tot, a l?Amèrica dita llatina, en els textos constitucionals i oficials en general podem trobar tant un com l?altre nom, vegem-ne alguns exemples:

Alguns han apostat pel terme espanyol. A Guatemala, la Constitució de 1985 estableix que ?el idioma oficial de Guatemala es el español?. A Nicaragua, a la Constitució  es decreta que ?el español es el idioma oficial de la República. Las lenguas de las Comunidades de la Costa Atlántica de Nicaragua también tendrán usos oficiales?. A Puerto Rico, tot i que a la Constitució no hi ha un apartat específic dedicat a les llengües, en els textos oficials es parla de llengua espanyola. (…)

Altres han fet seu el terme castellà. Al Perú, la Constitució de 1993 estableix que ?son idiomas oficiales el castellano y, en las zonas donde predominen, también lo son el quechua, el aimara y las demás lenguas aborígenes?. A Colòmbia, a la Constitució de 1991 (actualitzada el 2001) també s?afirma que ?el castellano es el idioma oficial de Colombia. Las lenguas y dialectos de los grupos étnicos son tambien oficiales en sus territorios?. A Equador, el tractament és similar, ja que a la Constitució de 1998 s?estableix que ?el castellano es el idioma oficial. El quichua, el shuar y los demás idiomas ancestrales son de uso oficial para los pueblos indígenas?. A Paraguai a la Constitució de 1992 s?afirma que ?son idiomas oficiales el castellano y el guaraní?. (…)

I, d?altres, com Mèxic o com Xile, no han establert legalment ni el nom de castellà ni el d?espanyol. (…)

Dos noms per a una mateixa llengua. I és més, el lingüista espanyol Rafael del Moral, doctor en Filologia per la Universitat Complutense de Madrid, afirma, a Lenguas del mundo (Madrid: Espasa-Calpe, 2002), que a l?espanyol també se li pot dir castellà, ?pues fue en sus orígenes sólo la lengua de Castilla, que al pasar a ser lengua oficial de España adquirió el nombre de español. Para muchos lingüistas el castellano es hoy una de las variedades o hablas del español, como las que convencionalmente se llaman canario, extremeño, andaluz o murciano, y también mexicano, venezolano o rioplatense…?. És curiós com allò que per a uns és convencional, per a les llengües que al darrere no tenen un Estat pot arribar a ser llei.

Per acabar-ho d?adobar, aquest castellà, que tant defensa la Constitució espanyola, i que els nostres estatuts d?autonomia (Catalunya, País Valencià i Illes Balears) i els altres estatuts d?autonomia de la resta de l?Estat (País Basc, Navarra, Galícia i també La Rioja, i Castella i Lleó) citen sempre amb aquest nom de castellà, té una Real Academia Española, que ?limpia, fija y da esplendor? a la llengua, òbviament, espanyola.

El problema, per tant, no és de nom. Quan convé els termes són intercanviables i del tot sinònims. Podríem trobar moltíssims exemples: als Estatutos de las Academias Correspondientes de la Real Academia Española, l?associació de les acadèmies dels diversos estats on es parla aquesta llengua, en el punt núm. 14 en una mateixa frase apareix ?habla española? i ?habla castellana? com a sinònims absoluts. Ara bé, quan el que convé és partir una comunitat lingüística perquè interessa políticament, la qüestió del nom ja no és menor. El nom pot esdevenir el camp d?una batalla que pot fer oblidar l?autèntica guerra. En aquests dies, és del tot imprescindible de llegir obres com La pesta blava de Vicent Bello o La mestra de Víctor Gómez Labrado, per recordar què va significar realment la ?batalla de València?, les conseqüències de la qual encara ara patim. I mentrestant hi ha qui encara es pensa que la solució passa per crear un nou mot per designar al conjunt de la llengua catalana: ?bacavès?, ?cabarovès? o ?rosalbacavès? serien els extrems més ridículs.

En el context europeu, també podem trobar exemples de diversos noms per a una llengua, amb resultats diversos pel que fa a la unitat de la llengua, i que, en tot cas, ens han de servir per analitzar el nostre cas.

La llengua romanesa té dos grans blocs dialectals, el valac i el moldau. A la part de Moldàvia que va estar en òrbita russa durant quasi 180 anys (1812-1991), l?estandardització no es va poder fer igual que a la resta de Romania. Fins i tot, en l?època soviètica es va defensar oficialment que el moldau (escrit en alfabet ciríl·lic) i el romanès (escrit en alfabet llatí) eren dues llengües diferents, i es va potenciar un estàndard propi per a Moldàvia, que promocionava els dialectalismes i  els manlleus (bàsicament tècnics) del rus. Sortosament, malgrat que el nom de moldau continua sent l?oficial, la República independent de Moldàvia (1991) va reconèixer oficialment que el moldau, la llengua nacional, i el romanès eren la mateixa llengua.

El cas del búlgar i del macedònic podia haver estat similar, però, en canvi, el resultat ha estat a l?inrevés. Històricament, els parlars macedònics havien estats considerats una part del búlgar. Així, a la part de Macedònia que, al principi del segle XX, es va integrar a Bulgària el macedònic continua sent una variant local del búlgar, mentre que a la resta, la zona que forma l?actual república independent, a causa de la seva vinculació amb Sèrbia, el macedònic és considerat, pels propis parlants i per l?Estat, una llengua independent. De fet, ja al final del segle XIX els intel·lectuals macedònics crearen una llengua literària diferent a la búlgara. Cal dir, però, que els macedònics, tot i que en un primer moment intentaren crear un búlgar estàndard que fos còmode tant per a ells com per als búlgars orientals, toparen amb la negativa dels codificadors búlgars. Sigui com sigui, què hagués passat si tot Macedònia hagués passat a Bulgària després de la 1a Guerra Mundial? La resposta és òbvia.

El cas cors també ens pot servir. D?entrada, el cors és una variant toscana, portada a l?illa a l?edat mitjana pels colonitzadors que provenien de la península itàlica, de la mateixa manera que passà a la Gal·lura sarda i, en menor mesura, a la zona de Sàsser, també a Sardenya. Els parlars toscans anaren desplaçant els antics parlars llatins, emparentats amb el sard. Lingüísticament parlant, per tant, Còrsega és segurament més ?italiana? que la immensa majoria de regions de l?actual Itàlia, ja que el seu parlar toscà és molt més proper a l?estàndard italià que no pas el piemontès o el sicilià, i no cal dir si el comparem amb altres parlars no italians com el sard, el ladí, el friülès… Ara bé, la història, el desencert d?Itàlia (especialment en temps de Mussolini), el desinterès també italià i la pressió francesa han fet que molts corsos optin per una llengua independent enfront de l?italià.

El cas del neerlandès, de l?holandès i del flamenc és, sens dubte, un dels exemples a tenir en compte. En el parlar popular, l?holandès designa el parlars neerlandesos d?Holanda, mentre que el flamenc, els de Bèlgica i d?una petita part de França (tot i que en un sentit estricte en una zona d?Holanda també es parli flamenc). Malgrat l?existència de dues entitats polítiques clarament diferenciades, com són Bèlgica i els Països Baixos, i deixant de banda el territori sota sobirania francesa, on el neerlandès esllangueix, el que fa especialment interessant aquest cas és que ambdós Estats han cedit la seva sobirania lingüística a la Unió de la Llengua Neerlandesa (Nederlandse Taalunie (1980). En el tractat en què s?establia aquesta unió lingüística s?afirma que ?el problema comú de la llengua neerlandesa consolidarà els llaços d?unió entre els parlants del neerlandès i els respectius països?. Tanmateix, la Unió ha de permetre ?establir en comú l?ortografia i la gramàtica oficials?, ?portar una política comuna pel que fa a diccionaris, glossaris i gramàtiques?, ?establir en comú una terminologia uniforme per a la legislació i les publicacions oficials?…  Una magnífica solució a una partició política.

Com veiem, diversos finals a problemes en el fons similars. Comunitats lingüístiques (re)partides, que les circumstàncies han fet que les seves parts es vagin distanciant. De tots plegats depèn que el nostre model a seguir sigui el neerlandès. Cal ser generosos, amb un model de llengua estàndard que, seguint l?IEC, s?adapti a les diverses realitats de la llengua; cal ser, però, contundents en la defensa de la unitat de la llengua; cal fer servir els mitjans de comunicació per defensar aquesta unitat i per fer entendre que els Països Catalans no són una entelèquia, sinó una realitat viva (algú a Itàlia recorda que, quan van aconseguir la unificació al final del segle XIX, només un 2,5% dels ?italians? parlava la llengua estàndard italiana? quanta de raó hi ha quan es diu que la RAI ha creat Itàlia!); cal ser enginyosos buscant solucions intel·ligents, com la que recentment s?ha fet acceptant que la versió ?valenciana? de la Constitució europea és una versió ?catalana?; cal pressionar políticament quan sigui possible…

I cal tenir clar que, en el nostre cas, si el valencià esdevé, políticament, una llengua independent no serà per ser com el macedònic una llengua normalitzada en el seu propi Estat, sinó que, aleshores, més que mai haurem de recordar el famós exemple de la mata de jonc de Ramon Muntaner, escrit el segle XIV!:

E si negun me demana: -En Muntaner, quin és l?eiximpli de la mata del jonc?-, jo li respon que la mata del jonc ha aquella força: que si tota la mata lligats ab una corda ben forts e tota la volets arrancar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l?arrancaran, ne encara com gaire més s?hi prenguessen. E si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de uit anys, que sol un jonc no hi romandrà.

[1] D?acord amb l?article 6 de la Constitució italiana i d?acord amb els organismes europeus i internacionals ?la Repubblica tutela la lingua e la cultura delle popolazioni albanesi, catalane, germaniche, greche, slovene e croate e di quelle parlanti il francese, il franco-provenzale, il friulano, il ladino, l?occitano e il sardo?.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!