El pols de la llengua als Països Catalans

En temes de finançament i d’Estatut, n’hem sentit de tots colors i, personalment, em fa l’efecte que a cada bugada perdem un llençol. Sigui com sigui, em sembla evident que, com va passar en els anys 80, tornem al “café para todos”. En aquest context que, no ens hem d’enganyar, crea una certa sensació que tot plegat és una presa de pèl i que no cal anar a votar mai més ni estatuts ni res que s’hi assembli, hi ha, però, alguna notícia que, si més no, reactiva el debat lingüístic a l’Estat (i, per una vegada, no som els més dolents de la pel·lícula): el president de la Xunta de Galícia, Emilio Pérez Touriño, ha proposat a José Luis Rodríguez Zapatero que el nou finançament tingui en compte per primer cop el cost derivat del fet diferencial de tenir una llengua pròpia, petició davant la qual el president espanyol, curiosament, s’ha mostrat receptiu.

Evidentment que el fet de mostrar-se receptiu no vol dir res en un personatge com Zapatero, però sí que és cert que les comunitats amb llengua pròpia tenim unes despeses (que no assumeix l’Estat) que no tenen les altres comunitats: materials didàctics en la llengua pròpia (i ara a Galícia, després d’anys amb governs populars en què no s’ha fet res de res, s’han començat a posar les piles), cursos d’acollida lingüística, incentivació de la traducció de programari informàtic, de doblatges (tant per al cinema com per a la televisió), de plans educatius d’entorn (en què, conjuntament amb temes de cohesió social, es treballa per fer del català una llengua útil a la societat), campanyes publicitàries per estimular-ne l’ús, professorat per ensenyar-la a tots els nivells educatius no universitaris, reciclatge de funcionaris, mitjans de comunicació públics (bàsicament televisió) en la llengua pròpia per compensar l’omnipresència del castellà en aquest àmbit, suport a l’edició en la llengua que té menys mercat… És a dir, tot allò que cal fer per garantir que el català (o la llengua que sigui) tingui una presència el més equiparable possible al castellà –la llengua que ho té tot, perquè al darrere, millor dit al davant, té un estat i té un dels mercats culturals més grans del món.

Tot això són despeses fàcilment quantificables i que un estat, si fos realment plurinacional, hauria de reconèixer i assumir, tal com Europa els ha recordat recentment. Segurament, si es prengués una decisió d’aquest estil, cosa la qual, sincerament, dubto molt, potser Aragó s’afanyarà a reconèixer l’oficialitat del català i de l’aragonès; Astúries i Castella-Lleó, la del gallec i la de l’asturianolleonès; Extremadura, la del portuguès; i, fins i tot, es podria apuntar a la festa Múrcia, que podria reconèixer l’oficialitat del català al Carxe…

No sé per què em fa l’efecte que tot plegat quedarà en el no-res, com el nostre Estatut i com les nostres ganes de ser, com hem dit altres vegades, el mateix que el que són els espanyols i l’espanyol a Madrid, els francesos i el francès a París, i els italians i l’italià a Roma, és a dir, normals, sense haver de pidolar per ser alguna cosa i sense haver de justificar-nos per voler tenir una llengua normal, com la seva. Però com em va dir ara fa uns dies una professora de la Universitat Autònoma de Barcelona és que no tinc clar que el català no és ni l’espanyol, ni el francès ni l’italià… És evident, ells tenen un estat, vehicle de totes les modernitats possibles, i nosaltres encara estem contents quan no el tenim en contra… Potser cada cop és més clar quina és l’única solució: dir-los adéu-siau!

Pere Mayans

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!