Fa uns anys, aproximadament uns nou o deu, quan era membre actiu d’un partit independentista de Mataró, vaig iniciar una campanya sistemàtica en què s’enviaven escrits als regidors mataronins (majoritàriament del PSC) que dirigien cartes bilingües a la població.
L’argument era, jurídicament parlant, molt clar: a l’article 9 de la llei 1/1998, de política lingüística, aprovada amb els vots a favor del PSC, IC i CiU, en l’apartat referit a la llengua de les administracions de Catalunya, es diu que “la Generalitat de Catalunya, les administracions locals i les altres corporacions públiques de Catalunya han d’emprar normalment la llengua catalana en les comunicacions i les notificacions adreçades a persones físiques residents en l’àmbit lingüístic català, sens perjudici del dret dels ciutadans i ciutadanes a rebre-les en castellà, si ho demanen”.
I acabàvem amb una recomanació al regidor en qüestió: “Li demanem que tingui en compte aquestes consideracions, ja que, per garantir la continuïtat del català com a llengua d’ús, creiem que és necessari que, en alguns àmbits, i tal com ja es marcava en la llei de normalització lingüística de 1983 (aprovada per la pràctica totalitat dels parlamentaris catalans), el català ha de ser la llengua de referència, cosa la qual no passa en l’escrit que vostè ha dirigit a la ciutadania.
Amb l’entrada d’ERC com a soci minoritari a l’Ajuntament de la ciutat semblava que aquesta pràctica bilingüista ja havia passat a la història, fins ara…
Efectivament, acabo de rebre una carta bilingüe d’Aigües de Mataró, una societat privada municipal, que fins ara havia acomplert escrupolosament la llei, ja que enviava els seus escrits en català (tret de les persones que l’havien demanat expressament en castellà).
És més, fa anys ens havia enviat una carta en què convidaven a la població a exercir el seu dret a ser atesa en castellà (com marca també la Llei de política lingüística), si així ho desitjava (com han fet també altres empreses de serveis i no precisament de capital públic, com la mateixa Gas Natural). Òbviament, jo mai no he demanat ser atès en castellà, per la qual cosa encara més em sorprèn que m’hagin enviat la informació bilingüe (quina despesa inútil i antiecològica).
Us haig de confessar que és un xic cansat tornar a recordar allò que fa temps que pensàvem que estava resolt: que el català és la llengua principal de les administracions catalanes… I si això no s’entén no sé què estem fent entossudint-nos a integrar els immigrants en català quan després el missatge és molt clar: no cal que t’hi esforcis, perquè és igual una llengua que una altra…
Una darrera curiositat: l’escrit en castellà és ple (pleníssim) d’errors de puntuació i, fins i tot, se’ls ha escapat una i llatina i un pié (amb accent!). Si més no, ja que ho fan que ho facin bé, què caram!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!