PARAULES D'ESCARLATA

i jo que espero que les bruixes es pentinin

mentre plou i fa sol,

mentre intento no trepitjar les basses d’aigua pel carrer

i em deixo mullar pel degoteig incessant del plugim

que poc a poc empapa tot el que jo porto,

i com les nenes dolentes vull jugar a amagar

entre portalons de cases i cotxes aparcats

entre el fullam de les arbredes i enmig del mar,

però plou i fa sol

 l’aigua fa un soroll candent mentre repica sobre el terra

cosint una trista melodia mentre la llum s’apaga,

i les bruixes obren el paraigües per alçar el vol

montse pellicer mateu

3005141

IMATGE GOOGLE

s’obre el teló del teatre,

una imatge de fons

que atrapa un desig,

lentament comença una funció

a la que estàs convidat,

quan s’encenguin les llums tot serà fum,

una il·lusió

sobre la que pintar

instants d’estels,

una música de fons

una copa,

mentre la roba sols serveix per fer d’aixopluc,

es tanca el teló i sento la rescremor

d’haver estat sols un espectador,

d’una fantasia amagada dins d’un pensament

montse pellicer mateu

205141

avui sento el caliu de la vida

que recorre la meva pell

assaonant-la amb olor a mandarina

maduixes i gel,

regalats amb complaença

i el gust a mel,

m’ensabono amb sals del mar

i em cobreixo amb setí vermell

montse pellicer mateu

entre vidres dibuixo la meva casa

enmig de camps feréstecs

ruixada per espurnes d’ones,

lluny, molt lluny del silenci del món

amb finestres sense cortines

perquè la llum ens desperti cada dia,

quan es trenqui la nit,

entortolligats l’un amb l’altre

aferrats a un somni de papallones,

mentre passa el temps on vull morir

sentint que he viscut la vida

montse pellicer mateu

1805142

imatge de google

què es tot per no dir res quan la vida s’atura?

aquell gust a primavera

que dibuixa un dia perfecte,

un soroll de roba mentre rodola sobre el terra,

un olor al caliu del foc mentre mor entre guspires

que s’escampen dins la llar,

un silenci trencat per sospirs,

que és tot

quan la boira no et deixa veure la llum?

i et perds dins dels prats invisibles sense nom?

I t’esgarrapes i t’esparraques la vestimenta

cridant sense veu,

perquè s’ha afogat de tant plorar perles de llàgrimes

que és tot?

sinó l’instint salvatge d’una bèstia engabiada

presonera dels sentiments que lluiten per despullar-se

en un món massa gran i massa buit per sorprendre

quan la boira s’ha esvaït

IMATGE GOOGLE

montse pellicer mateu

1105141

Quina sort la meva!

quan defugia de tota ombra

quan pensava que estava a casa!

Ara em pregunto un i altre cop

– Qui sóc jo?

Em repasso per retrobar-me

i em dono bufetades per palpar la realitat,

per sentir-me la pell

mentre la pessigo,

i m’estripo en mil pedaços

com si de roba es tractés,

és l’anatomia d’un succés

dins d’una societat efímera,

mentre m’escridasso per obtenir la resposta

a tanta utopia morta,

sóc la rosella vermella que creix entre l’herba

d’un camp sense trepitjar,

sóc aquella engruna de sorra deixada pel mar,

SÓC TOT I SÓC RES

quan atrapo la meva ombra a l’aixopluc de la llum,

I CREIX…

enmig d’un cos que recita esculpit de cicatrius

sóc la rosa que sedueix el sentit de l’olfacte,

i aquella espina que s’endinsa per xuclar la teva sang

LA TEVA, 

LA MEVA,

sóc l’anatomia d’una nova era

on tot és fusiona en res,

on un instant no té distància