QUINA SORT LA MEVA
Quina sort la meva!
quan defugia de tota ombra
quan pensava que estava a casa!
Ara em pregunto un i altre cop
– Qui sóc jo?
Em repasso per retrobar-me
i em dono bufetades per palpar la realitat,
per sentir-me la pell
mentre la pessigo,
i m’estripo en mil pedaços
com si de roba es tractés,
és l’anatomia d’un succés
dins d’una societat efímera,
mentre m’escridasso per obtenir la resposta
a tanta utopia morta,
sóc la rosella vermella que creix entre l’herba
d’un camp sense trepitjar,
sóc aquella engruna de sorra deixada pel mar,
SÓC TOT I SÓC RES
quan atrapo la meva ombra a l’aixopluc de la llum,
I CREIX…
enmig d’un cos que recita esculpit de cicatrius
sóc la rosa que sedueix el sentit de l’olfacte,
i aquella espina que s’endinsa per xuclar la teva sang
LA TEVA,
LA MEVA,
sóc l’anatomia d’una nova era
on tot és fusiona en res,
on un instant no té distància