Inspir poètic, per M.M.Bergas

De SWING, per Francesc Garriga:

per estimar

no cal saber els camins

per arribar-hi

ni cal saber-ne el tempo.

s’estima i prou,

de cop,

al buit d’una espiral on tots els mites

confonen les paraules.

per què farcir de lletres

el que és inexplicable?

paral·lel a la mort

l’amor et feia seu.

més crit que no silenci.

més hoste que senyor.

te’l donen i te’l prenen,

calladament l’amor.

no hi ha fronteres, és camí de lladres.

Llegit a: Francesc Garriga Barata, Swing, Alabatre 2015

Naixement a fora vila, per Miquel Bauçà:

La meva mare em va llançar al món

tota sola,

damunt el terrat emblanquinat

de Sa Pleta d’En Maimó,

amb les cames aixencades

damunt un sac de palla.

(Eren les quatre de la tarda

del dia set de febrer de mil nou-cents quaranta.)

Pel carrer passava un picapedrer tot blanc,

xiulant una cançó de moda.

Dins la tanca de S’Uiastre

alguna ovella alçava el cap

i amb boca plena d’herba

belava.

El demés era silenci i pau.

Ni Déu va dir una paraula.

I no sé com no ho va fer,

perquè després se’n degué penedir massa.

Tot això, un dia de juliol,

dins el carro que ens duia a Son Centes,

m’ho contà ma mare.

Covem lentament

fins que bullim.

Alguna vegada part

de nosaltres s’evapora

i desapareix per sempre.

Més que arbres que floreixen

i fruits vermells que maduren,

un munt de pedres i macs

que dia a dia picam, modelant-le la forma,

fan esquerdes de totes mides

i formes múltiples.

Troços nostres

que feim combinar

procurant no deixar gaires forats.

Enfilats en un marge fràgil

construim

en l’etern buit

que ens ha vist néixer

i ens veurà morir.

Si pens en la vida com un combat,

entén-me.

Si dic que si ens rompem no passa res

és perquè ho sent així.

Sentim solitud entre la gent,

a vegades trobam qualque persona,

i moltes nits

només els ecos de l’ànima

entre els caires de les parets.

De Calaloscans, de Bartomeu Fiol:

No ens mourem d’aquí -tu ho saps ben cert-,

a aquesta riba atansats, abocats a la ventada,

als nords de la pluja i als silencis de l’asfíxia

-tossuts, tossuts, tossuts,

arruixats, sorruts i llords

i tot el que vulgueu-,

sense un ben establert salconduit

amb molts pesats segells, regalimosos,

on, amb claredats de sang, estigui escrita

tota la veritat, lletra per lletra.

Llegit a: Tot en jo és una exageració, Edicions  Proa, Barcelona 1999.

Aparèixer només per colpejar

quin sentit té?

Un sol cop sec

deixa un desasossec etern

en un paratge àrid i ple de morques.

En què vas pensar quan decidires que volies existir?

En una consciència o en dues?

Inconcebible

és cercar un lloc per algú que no hi és

ni hi serà mai.

Com es pot portar una existència inexistent?

i sobretot, com es pot retrobar

la serenor arrassada

d’una ànima ara ofegada

per la cendra

del foc

devastant.

En el Feu de l’hermitatge (fragment 29), per Miquel Bauçà:

L’existir no té remei

i genera l’estultícia,

que es propaga a l’infinit…

Tota queixa és insensata

i afrontar-s’hi és un plaer

que perllonga cretineses

ben sabudes. El format

és igual en tot paratge…

Ni els més savis torsimanys

poden contradir la feta,

malgrat tinguin el barram

fet a posta per contar-ho…

Llegit a: Miquel Bauçà, En el Feu de l’ermitatge. Barcelona, Empúries 2014.

http://www.grup62.cat/autor-miquel-bauca-rossello-000052019.html

No ho pensàvem,

quan vivíem enfilats als arbres

que la vida seria aquest combat.

Deixàrem de banda la terra

per abarcar el món

i tot semblava a l’abast.

Fins que hem vist que no existeixen els regals.

L’abundància com el més efímer engany.

La brutalitat dels fets

ens ha fet recordar

que la llibertat s’ha d’exercir continuadament.

Cada passa enrere

és un retorn a foscors antigues,

a l’atavisme de quan teníem por

i això condicionava les nostres vides.

No fer res

és reviure la innocència

de quan pensàvem que el benestar 

ens acompanyaria sempre,

en aquest món de llops!

I fer vol dir estar a l’aguait.

No imaginavem aquesta lluita sense final.

Els canons retòrics a l’espatlla.

L’estat d’alerta constant.

La defensa dels bastions que tant han costat d’establir.

El reforç de posicions que semblaven consolidades.

Tot el que s’ha assolit en eternitats

es pot dissoldre en un sol instant.

Al bosc

les mandíbules estan esmolades.

I nosaltres,

que ens crèiem homes,

no som més que carn

a punt de ser esmicolada en trossos,

mentre miram de deixar la candidesa 

amb què durant tant de temps ens hem gronxat.

El silenci, per Anne Sexton:

La meva habitació està emblanquinada,

blanca com el recinte d’una estació rural

i igual de silenciosa;

més blanca que ossos de pollastre

que es blanquegen a la llum de la lluna,

pura escombraria,

i igual de silenciosa.

Hi ha una estàtua blanca rere meu

i plantes blanques

que creixen com verges obscenes,

que mouen les seves llengües gomoses,

però no diuen res.

Els meus cabells són l’única cosa fosca.

Els han cremat amb el foc blanc

i s’ha carbonitzat.

Les meves perles també són negres,

vint ulls extrets

del volcà

ben retorçats.

Empleno l’habitació

amb paraules de la meva ploma.

Etzibo paraules a l’aire

i em reboten com pilotes d’esquaix.

Tanmateixhi ha silenci.

Sempre silenci.

Com una boca enorme de nadó.

El silenci és la mort.

Ve cada dia amb el seu xoc

a asseure’s a la meva espatlla, un ocell blanc,

i em picoteja els ulls negres

i el múscul vermell i vibràtil

de la boca.

Font: Anne Sexton. Com ella. Poemes escollits (1960-1975). Barcelona, Proa, Óssa Menor 2011.

Amagat.

Des del penyal es veuen

milers de reflexos de llum

damunt la mar.

Dubtam de tot

menys de ser

súbdits,

esclaus.

El capvespre ens mena cap al túnel de la nit.

Què ens condueix a refugiar-nos al forat?

Dins el búnquer,

l’esperança és conscient.

Algun dia podrem sortir d’aquí!

Lluitarem

en l’estiu d’un inhòspit desert,

amb l’exèrcit de

desquiciats

prepotents

egocèntrics

soldats

sense escrúpols

que habiten

el nostre món

robat.

No em despertis quan arribis.

Ni em toquis, amb carícies teves de guerrer.

Pobres lluitadors, aventurers poetes.

Viviu una virtuositat

que creieu excelsa

pel fet de batallar durament

i navegar per aigües turbulentes,

arriscant la vida a cada mot.

Ai las, els vostres combats!

Valents,

herois,

temeraris.

Levitau entre humans

amb estratègies

centrades en com vèncer.

La victòria?

És aquest plat a taula.

L’escalfor del meu jaç.

La puresa del mirar net.

La immensitat del son que vols interrompre.

No em despertis ni em toquis aquesta nit.

Bull la teva pell.

La majestuositat

és a les teves besades.

N’hi ha prou amb el desig?

Per molta

lluita,

força,

abraonament,

tanmateix

seguim igualment

sotmesos

a la vida, a cada alba,

a la mort, a cada posta de sol.

He actualitzat el bloc amb un disseny simplificat: tots els versos es troben en una única columna; al menú principal trobareu els tres poemaris inèdits per categories, a més de la secció clàssica de poetes referents. Gaudiu-ne.