Aparèixer només per colpejar
quin sentit té?
Un sol cop sec
deixa un desasossec etern
en un paratge àrid i ple de morques.
En què vas pensar quan decidires que volies existir?
En una consciència o en dues?
Inconcebible
és cercar un lloc per algú que no hi és
ni hi serà mai.
Com es pot portar una existència inexistent?
i sobretot, com es pot retrobar
la serenor arrassada
d’una ànima ara ofegada
per la cendra
del foc
devastant.
Excel.lent poema. De lo milloret que has escrit.
Encara que, en un cert sentit,denota la presència d’una vomitada vital, el poema es molt clar i contundent amb imatges atrevides.Endavant.
Gràcies. Aquesta és la idea. De la vomitada inicial anar modelant els termes, donant-los forma en diferents versions progressives, directament aquí al blog. Sempre en construcció.
Colpidor ( i rodó)! Concret i depurat. I amb bones imatges, com es diu al comentari anterior
Quin plaer que et clavin aquests cops! Esperat retrobament, poeta!
Gràcies. És terapèutica pura.
Té força poeta, m’ha creat un cert desassosseg! Excel·lent!