Inspir poètic, per M.M.Bergas

Inspir? és aire que tan bon punt arriba, se’n va. Primer vaig col·laborar amb vàries revistes ara desaparegudes -Udol, Impuls d'Opinió i Butxaca- fent articles de cultura i sobretot ressenyes de llibres. Posteriorment arribà la poesia, entesa com a refugi. El 2009 va sorgir un primer poemari anomenat 'Quaderns de la badia'. Els anys següents arribaren 'La rambla' i 'Crisi'. 'Cops' el vaig acabar el 2015. Des-compressió el 2018. 'Amor eixut' ha nascut l'any de la pandèmia 2020 i segueix en construcció. Per mi, tot això és terapèutica pura. Al bloc hi penj tots aquests poemes inèdits, a més de poesia d'autors referents.

Ni vells ni joves, però insistents en l’estrany costum de repetir-nos

1

QUO FATA VOCANT, de Salvador Iborra:
 
Perdut, caminant en cercles, roman tenaç i sòrdid el destí veient entristir-se lavida, llogant-li memòria al futur per dir-nos que no fou nostre allò que

posseírem, tenaç d’aclarir si fou el nostre o no aquell cadàver de records

silenciosos que somriu irònic en la distància fent recompte de les ampolles

esgotades en la taula.

Ni vells ni joves, però insistents en l’estrany costum de repetir-nos, al final és

possible que tinguéssem raó, que amb el valor suficient deixàssem senyal de les

il·lusions perdudes quam amb el llit desfet i humits els llavis apagàrem els llums i

vam tancar la porta.

Dies estranys que ens inventàrem recordant-los, despulles consistents en la

fugacitat grotesca de cossos nus i saviesa sense ànim de cuixes més solitàries

que els amors provisionals sense pretensió alguna.

El destí va resultar més fort, més fort que nosaltres, i no queda ciutat per

compartir-se, per temor que el que tinguen vinguen i els ho roben, i penetren en

la nit altres cossos i ens el mirem incrèduls més resistents que nosaltres a la

passió que genera la memòria.

 

 

¡qué serafín de llamas busco y soy!

0


Muerte, de Federico García Lorca:

¡Qué esfuerzo!

¡Qué esfuerzo del caballo por ser perro!

¡Qué esfuerzo del perro por ser golondrina!

¡Qué esfuerzo de la golondrina por ser abeja!

¡Qué esfuerzo de la abeja por ser caballo!

Y el caballo,

¡qué flecha aguda exprime de la rosa!,

¡qué rosa gris levanta de su belfo!

Y la rosa,

¡qué rebaño de luces y alaridos

ata en el vivo azúcar de su tronco!

Y el azúcar,

¡qué puñalitos sueña en su vigilia!

Y los puñales dimínutos,

¡qué luna sin establos, qué desnudos,

piel eterna y rubor, andan buscando!

Y yo, por los aleros,

¡qué serafín de llamas busco y soy!

Pero el arco de yeso,

¡qué grande, qué invisible, qué diminuto!,

sin esfuerzo.
 

Un segon

1

Dedicat a en Blai

Dos, un, zero…

Cada segon és com un any de vida.

Jo, vegent com te’n vas.

Tu, de camí.

 

El compte enrere és inexorable.

Ara hi som, sí!

No sabem l’alenada on durà.

Al trull, cridam i riem

mentre vivim.

Fins que un cop de destral escapça el brogit

i un segon irromp entre la multitud.

Agafa forma el buit.

Tot s’atura, en silenci de quietud.

-“Reacciona, que això s’acaba!”

Veig la mort en tu.

Vius la mort per un instant.

Zero, un, dos…

Aquest segon t’ha retornat a la vida.

Has baixat del penyal

i lentament véns cap a casa.

Guanyes els anys mentre reneixes

sabent que el pas final

no ens deixarà d’acompanyar mai.

 

Publicat dins de Crisi | Deixa un comentari

Ens estimam i vivim

1


Chanson, Jacques Prevert:

Quel jour sommes-nous

Nous sommes tous les jours

Mon amie

Nous sommes toute la vie

Mon amour

Nous nous aimons et nous vivons

Nous vivons et nous nous aimons

Et nous ne savons pas ce que c’est que la vie

Et nous ne savons pas ce que c’est que le jour

Et nous ne savons pas ce que c’est que l’amour.

(Quin dia és avui. Som tots els dies. Amiga. Som tota la vida. Amor. Ens estimam i vivim. Vivim i ens estimam. I no sabem pas què és la vida. I no sabem pas què és el dia. I no sabem pas què és l’amor)

Un home trist que rememora el silenci

0

Amb aquest poema d’Abel Ramon s’acaba per ara la selecció d’obres inèdites d’ell a Inspir (poesia). He xalat prou amb la selecció lliure, sense cap tipus d’ordre cronològic ni d’estil. Ventura per l’Abel.

Com abandonar Sibèria, d’Abel Ramon:

Imagineu Sibèria.

Penseu en l?infern.

Ara imagineu Sibèria en flames.

I llavors un home que arrossega passes

més enllà dels seus fracassos

i sap mirar-se al mirall.

Un home trist

que estudia manuals de sinceritat,

que remou les pedres flotants,

que rememora el silenci;

va estar agafat de la mà a gegants que aprenien a caminar,

va lluitar contra si mateix fins que es va guanyar i es va perdre,

va esquitxar amb arestes incomptables,

va trencar difús, entotsolat, les maneres més estranyes,

va caure i es va situar sota les tempestes,

va travessar dempeus un mar de dubtes,

va poder remar fins una costa estranya feta de somnis

-i allà va tenir insomni durant vint dies i vint nits-,

va intentar saber on desitjava i el què.

Llavors, cansat,

mirall endins,

enllà de costes i maneres i gegants,

va mirar l?horitzó i va dir en veu alta,

espantant totes les bruixes:

?Mireu-me abandonar Sibèria?.

I l?home va caminar,

flames enllà la penombra,

un passadís invisible,

l?àngel alat somrient

-tots recordem les imatges alades-

en la seva pròpia memòria de

turgent

desaparició

i

rastre.

 

Tornava a calar foc a tot el meu desig

1
Publicat el 28 d'agost de 2012


Marges, d’Abel Ramon:


Et recordo flàccid i esbatanat,

arborescent,

mitificat sota una bruma taronjosa.

Et vas aixecar,

amb passa lenta:

vaig saber que jo,

quasi tant com tu,

havia renascut

d’entre tenebres.

Dins un lloc sense nom,

al ritme d’un somriure tan plàcid com desconegut,

tornava a calar foc

a tot el meu desig.

 

De sobte, en tancar els ulls, veig barques i princeses

0
Publicat el 11 d'agost de 2012


Enllà jo, d’Abel Ramon:

De catacumbes vinc.

Talment com si el silenci ajornés

drecera morta.

Fullam

defora el pit

escric la sangonera.

Pèrfid,

recalco la tempesta;

designo els meus enganys

com si endrapessin cendra.

Faig veure que sóc dèbil

perquè trobo a faltar innocències.

Endreço tremolors

i matinada endins

oblido

tota la pena que he anat acumulant al llarg del dia.

Imagino què somiaré.

Sovint penso en amazones

que m’agafen de la mà

sobre la sorra lluent

d’una platja infinita

-i això que jo odio la platja.

Després penso en algun amor

d’infància

ensenyant-me

una clau,

somrient,

mentre em fa entrar

per la porta del darrera

al passadís secret

d’un castell impossible.

Ens empastifem al sorral.

De sobte,

en tancar els ulls,

veig barques i princeses.

Al final de tot del vals

hi ha un devessall de fosca

i, atent a l’embranzida,

em dic

que tots els meus desitjos

la volen travessar.

Quan ja de dia em llevo,

torno a aferrar-me a aquesta catacumba meva.

Però davant del mirall somric.

És màgic l’acte del mirall.

He après a fer-me gràcia.

 

No sents el meu cos que s’exalta?

0
Publicat el 8 d'agost de 2012
Lorelei, de Màrius Torres:

Arrelada en la carn i en els somnis. Tan clara,

que tu sola tenies uns límits en l’impur

aiguabarreig dels meus deliris, foc obscur 

de sarments oloroses, fumejant com una ara

dins meu!

                        ****

               Deia la Nit: -¿No sents la meva pau?

Vina, ja deslliurat del desig que t’irrita,

al paradís dels somnis on el meu cor t’invita.

Amaga’t entre els plecs del meu sudari blau-.

I deia el mar: -¿No sents el meu cos que s’exalta

més profund en la joia sonora del combat?

Inquiet en la fosca, vivament agitat

igual que un llit d’amor…

                                   -Negre mar, Nit més alta,

ja no vull ésser fort ni vull ésser feliç!

O somni ¿què m’importa la febre amb què m’enganyes

si a l’ombra tremolosa de les teves pestanyes

trobo la rosa pàl·lida i amarga d’un somrís?

                          ****

Com una lira ronca, per la pluja de plata

feien càlids arpegis les llargues mans del vent.

¿Què salvava les roses al jardí? Mortament,

les branques s’agitaven, dolorosa sonata

sobre els vidres glaçats i rígids de foscor.

La nit era tot música, Les finestres obertes

ens duien, de les vastes avingudes desertes,

aquella olor de terra del vent de la tardor,

sobre la teva veu, pàl·lida, tenebrosa,

com, d’un foc d’agonies, un riu de vida fosa…

Mories poc a poc, i et tornaves, cantant,

una ombra que tenia la forma del teu cant.

 

Tinc ressecs els ronyons i em molesta la pell

0

Jornada laboral, d’Abel Ramon:

Em molesta la pell.

Tinc ressecs els ronyons

i em molesta la pell.

La caiguda en la son

pronuncia esgarips

i remor de somort.

Tinc record i tensió.

Em molesta la pell.

Quan fa fred em molesta el tendó.

M’incomoda -avantbraç-

un fragment de la cama.

Tinc estralls al peu dret

i em molesta la pell.

Arrancat de matí,

m’he cuinat un pot d’escuma.

Però drecera.

Violí.

Drecera.

Em molesta la pell.

 

Apocalipsi

0
Atramuntanats estem.

El vent ens envesteix, empeny 

i s’endu tot allò que troba.

No cerquis explicacions.

Asserena’t.

Quan vulgui pararà.

Cremam.

Fum fosc enterenyina el cel d’estiu.

El sol enmudeix.

Sembla la fi del món.

L’ambient s’omple d’ànimes perverses,

de sobte som penitents demanant clemència.

Tot és a punt pel final.

Taronja crepuscular i música celestial.

Però l’experiència tomba el moment crític 

i l’esperança riu.

La rauxa ara és un buf.

Seguim joves ignorants feliços.

Apassionats per l’aire

l’alenam, sense entendre’l gaire,

fins que s’acaba el festival

i arriba l’hora d’arreplegar.

 

Publicat dins de Crisi | Deixa un comentari