Ni vells ni joves, però insistents en l’estrany costum de repetir-nos
QUO FATA VOCANT, de Salvador Iborra:
Perdut, caminant en cercles, roman tenaç i sòrdid el destí veient entristir-se lavida, llogant-li memòria al futur per dir-nos que no fou nostre allò que
posseírem, tenaç d’aclarir si fou el nostre o no aquell cadàver de records
silenciosos que somriu irònic en la distància fent recompte de les ampolles
esgotades en la taula.
Ni vells ni joves, però insistents en l’estrany costum de repetir-nos, al final és
possible que tinguéssem raó, que amb el valor suficient deixàssem senyal de les
il·lusions perdudes quam amb el llit desfet i humits els llavis apagàrem els llums i
vam tancar la porta.
Dies estranys que ens inventàrem recordant-los, despulles consistents en la
fugacitat grotesca de cossos nus i saviesa sense ànim de cuixes més solitàries
que els amors provisionals sense pretensió alguna.
El destí va resultar més fort, més fort que nosaltres, i no queda ciutat per
compartir-se, per temor que el que tinguen vinguen i els ho roben, i penetren en
la nit altres cossos i ens el mirem incrèduls més resistents que nosaltres a la
passió que genera la memòria.
