L’endemà mateix de l’atac dels gihadistes palestins contra Israel del 7 d’octubre passat arreu d’Occident s’ha desfermat una onada antisemita mai vista d’ençà el final de l’holocaust a Europa, fa encara no vuitanta anys i amb testimonis vius dels fets, imputant als jueus la responsabilitat dels crims dels qual són víctimes i blasmant la resposta d’autodefensa titllant-la de “genocida“, invertint els termes reals entre agressor i agredit.
En un article recent l’historiador jueu suís Jacques Ehrenfreund (“Le retour de la guerre, les Juifs et la crise de l’histoire”) analitza fallida professional dels historiadors occidentals com un símptoma més extens i profund: l’animadversió radical dels jueus que enllaça l’antisemitisme modern amb l’antijudaisme cristià que rau en el substrat de la civilització hegemònica a Europa. Comparteixo l’argument i en segueixo el fil conductor a partir de les meves experiències i percepcions: sóc nascut al si d’una família catòlica, de fa vint anys segueixo el més a prop que puc l’evolució de la societat israeliana i puc contrastar aqueixes dues vivències amb les copsades de la mentalitat coreana amb la qual estic en contacte des de fa quinze anys per motius familiars. Aqueixes circumstàncies personals no em converteixen en doctor en la matèria, només un modest observador de l’hostilitat europea envers els jueus i la inexistència d’una actitud equiparable en els pobles asiàtics (l’antisionisme xinès és recent i conjuntural, derivat del caràcter totalitari del règim i els seus objectius estartègics).
El lligam dels jueus i Europa es remonta a fa dos mil anys, molt abans de que molts pobles que ara són europeus s’hi instal·lesin, i durant molts segles aqueix continent ha estat el centre demogràfic del judaisme mundial (al voltant de l’any 1880 els jueus europeus representaven el 90% dels d’arreu del món) i la seva contribució intel·lectual a les societats europees ha estat lligada al seu desenvolupament. L’holocaust perpetrat pels nazis i els seus col·laboradors a tots els països europeus va estroncar aqueixa interrelació conflictiva, hores d’ara els jueus europeus només representen el 9% de la població jueva total i la seva influència és residual.
Com explicar, doncs, l’esclat d’odi antijueu arreu d’Occident ? La resposta cal trobar-la en un antic postulat d’origen cristià segons el qual els jueus s’obstinen en anar a contracorrent de la història, amenaçant la pau i la unitat de la humanitat. Al moll de l’os del cristianisme hi rau la determinació a substituir el poble jueu pel poble de Déu, apropiant-se de la seva Biblia per reconvertir-la en Vell Testament, tot adjuntant-hi un de nou que distorsiona tot l’anteriorment escrit per promulgar un nou missatge d’universalitat que hauria de comportar l’assimilació dels jueus i la seva religió.
Com descriu encertadament Jacques Ehrenfreund a l’article esmentat anteriorment: “Son obstination à exister devenait un mystère et un scandale. Un rapport singulier à l’histoire s’est construit sur cette « théologie de la substitution » : l’ancien Israël était reconnu comme porteur d’une vérité, contenue dans ses textes, mais une vérité qui avait été accomplie par la venue et le sacrifice du Christ. Cet événement pivot de l’histoire humaine mettait un terme à l’Histoire telle que racontée par les Juifs ; c’était une tout autre histoire qu’avait inauguré l’Église, faite de Rédemption, de spiritualité et d’unité. Pourquoi le peuple à la nuque raide s’obstinait-il à poursuivre une existence déchue, pourquoi continuait-il à faire comme si rien n’était advenu ? Cette incapacité à voir la vérité chrétienne ne constituait-elle pas une insulte et une menace pour l’unité du genre humain ?”
La conseqüència fou l’acusació de deïcidi, és a dir, imputar la responsabilitat de la mort de Crist als jueus esdevinguts així enemics de la humanitat. El resultats foren les persecucions, les matances i les conversions forçoses, però amb una contradicció interna irresoluble, el cristianisme necessita preservar els textos de l’Antic Testament com particularistes, i alhora prefiguratius de la veritat de Crist escampada universalment. Després de la Segona Guerra Mundial, l’església catòlica ha fet autocrítica del seu comportament majoritàriament inhibitori durant l’holocaust i l’antijudaisme ha estat oficialment desactivat, trobant-se en conjunt en una etapa de desorientació i pèrdua d’influència.
Una segona variant del monoteisme de substitució del judaisme n’és l’islam, la comunitat dels creients (“umma”) aspira a abastar la humanitat sencera, afegint els cristians als jueus en la seva condició de “dimnis” (inferiors als musulmans pel fet de resistir-se a la conversió a l’autèntica fe predicada per Mahoma). L’antisemitisme islàmic ha anat evolucionant fins a adoptar els postulats de l’antisemitisme modern europeu depurat de les ambigüitats del cristianisme, com és el cas del nazisme: l’exterminació dels jueus per pur i absolut negacionisme (només cal llegir la carta fundacional d’Hamàs i els seus fets per comprendre de què es tracta). Essent la laïcitat minoritària al si del món àrab, també ho són els corrents islàmics que preconitzen la coexistència amb el poble jueu, està per veure la consistència política dels estats que fan passos envers la pau amb Israel.
Pels cristians i els musulmans, la fi de la història ja ha arribat amb el missatge de conversió universal de Jesucrist i Mahoma, només és qüestió de temps completar el camí. En canvi per la mentalitat jueva la història és oberta i inacabada, en tot cas es basteix des del particularisme que cada poble aporta al conjunt del món, a l’inrevés dels anteriors que parteixen de la globalitat per negar la realitat, la diversitat de la vida i l’evolució humana. Per això, un dels principis de la mentalitat jueva és la recerca de l’aclariment dels fets (“hasbarà”) i la comprensió de la veritat, mentre que els cristians i els musulmans els dogmes prevalen sobre la realitat.
Una tercera cosmovisió, si és que se’n pot dir així, s’ha afegit als dos universalismes teològics anteriorment esmentats, es tracta del wokisme. Que si bé és incapaç de dotar-se d’un cos doctrinari essencial (veure la desconstrucció del wokisme que fa Pierre Valentin, per exemple) hi té punts en comú: el menyspreu de la realitat en favor del “relat” interpretatiu desproveït de sentit crític i autocític (Karl Popper no saben ni qui és), el dogmatisme sectari, la confusió de les identitats (tan les personals, com les nacionals) en pro d’un relativisme mancat d’humanitat. Jutdith Butler sintetitza aqueix missatge i el connecta amb el totalitarisme islàmic justificant el genocidi contra els jueus, preconitzant la seva pròpia autodestrucció (com han fet els jueus antisionistes), ja que el particularisme jueu focalitzat en l’estat d’Israel els resulta insuportable. Del wokisme no en sortirà cap civilització, ans el contrari el seu propòsit és desconstruir la civilització judeo-cristiana occidental. Pels addictes a aqueixa creença el sentit de la història és arribar també a una pau i unitat universal sense nacionalismes, ni identitats col·lectives.
Les elits europees, (postnacionals, anticolonials, postmodernes), que hegemonitzen l’espai públic coincideixen a deslegitimar Israel: abocats a fer la guerra per autodefensar-se, (immediatament titllada de “genocida” per tots els totalitarismes), els israelians constitueixen una amenaça per la pau i la unitat del món. Sobta la facilitat amb la que s’ha divulgat per mitjans públics (TV3) i privats (Vilaweb) un relat que inverteix els termes reals del conflicte àrab-israelià: la consigna “del riu al mar” no respon a cap nació palestina pre-existent, l’apel·lació a la tercera intifada és la legitimació del genocidi contra els jueus d’arreu, Israel no és un estat colonial sinó l’evolució de la comunitat jueva autòctona que la component àrab no ha volgut fer, i l’acusació d’apartheid i genocidi contra Israel és la projecció inversa dels propòsits dels totalitarismes que en propugnen la “solució final” definitiva.
Allò més frapant ha estat veure com una majoria dels historiadors, sociòlegs, filòsof, periodistes occidentals, (així com el conjunt del món universitari), han aparcat els principis deontològics de les respectives professions i han estat incapaços de qualificar la massacre del 7 d’octubre com un nou esdeveniment integrant la llarga història de l’antisemitisme, ocultant la dimensió genocida de la massacre i postulant un vincle causal amb la política israeliana. Ignorant que pels gihadistes, com abans pels nazis, els jueus són un enemic a exterminar amb el qual ni ha conciliació possible.
Els europeus, amenaçats per l’expansionisme tardo-comunista rus i per l’islamisme que cova al si de les societats occidentals, confrontats a contracor amb els conflictes civilitzacionals que inevitablement se’n deriven, en lloc de comprendre la dimensió de la tragèdia d’Israel i cercar-hi un aliat, ans al contrari s’hi abraonen majoritàriament en contra, al preu de posar en risc la pròpia supervivència de les societats obertes occidentals.
El poble d’Israel, té una força interior, una confiança en si mateix, que no tenen els europeus (com sinó explicar que malgrat la guerra continuen classificats entre els cinc pobles més feliços del món), i farà tot el que calgui per evitar un segon holocaust. Les FDI estan fent una demostració excepcional de capacitat d’adaptació a una guerra asimètrica contra Hamàs amb un nombre relativament baix de baixes pròpies i intentant evitar al màxim les dels civils palestins, (tenint en compte que estan obligats a lluitar amb un enemic que els utilitza com escuts humans). Tenint en compte, també, que lluiten contra l’eix iranià, no només contra els gihadistes palestins, i que tenen en front Rússia i Xina, i tota una cohort d’estats cretins (Nicaragua, Sud-Àfrica, Irlanda) que s’afegeixen a la intifada internacional al costat de tots els totalitarismes.
Israel forma part del món occidental, amb una vinculació singular, – també hi estan vinculats els estats democràtics asiàtics (Jaó, Corea, Índia)-, i junt amb Ucraïna i Taiwan, són la línia de front davant l’atac dels totalitarismes tardo-comunistes de Rússia i Xina i l’islamisme iranià. Correspon als estats europeus trobar el seu lloc en aqueixa confrontació global de llarg abast i durada, i el primer pas és recuperar el sentit de la realitat i capgirar els capteniments que impedeixen veure-hi clar (l’antisemitisme, el wokisme, l’islamo-gauchisme).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
concuerdo con to el articulo!