La política catalana està immersa en la controvèrsia sobre les reivindicacions d’amnistia i autodeterminació que presenten, en ordre dispers, els partits catalans amb representació parlamentària. Fins i tot hi ha una campanya -desdibuixada– que, des de fa anys les promou entre la ciutadania amb un èxit escàs.
El president Carles Puigdemont va fixar en el seu memorable discurs del 5 de setembre proppassat les condicions per a una eventual negociació amb el PSOE per tal d’investir Pedro Sánchez president del govern espanyol un cop més. El plantejament per ell exposat és una excepció en la iniquitat, manca de credibiltat i viabilitat fallida que caracteritza l’independentisme català d’ençà l’octubre del 2017. Està per veure si podrà mantenir la posició fins al final, evitant el perfeccionisme, però sobretot mantenint la coherència estratègica, que només ell està en condicions de preservar si no hi ha pacte. ER s’ha rendit ja fa temps a La Moncloa, tot i que ara faci simulacres en sentit contrari, la CUP està en procés de dissolució, i Junts no té capacitat per si sola per sostenir un conflicte amb l’ordre estatal.
El Consell per la República, que és l’aplec de la militància addicta a tot allò que representa la persistència de Carles Puigdemont, té ara l’oportunitat de pronunciar-se en referèndum intern sobre la conveniència de bloquejar la governabilitat de l’estat espanyol com va proposar al seu temps Heribert Barrera. L’ANC adverteix que “l’amnistia pot ser un parany per blanquejar l’Estat, evitar que el TEDH el condemni i allunyar-nos de la independència“. L’única manera de superar la pressió dels mentiders i mesells que proclamen que no hi ha altra via que apuntalar Pedro Sánchez a canvi d’una “amnistia” sense autodeterminació (com no es cansa de repetir el PSOE) és formulant un projecte coherent, per difícil que sigui, capaç d’aplegar el suport social i polític suficient per fer front a la repressió creixent del poder espanyol.
Post Scriptum, 24 d’octubre del 2023.
Les negociacions de Junts per Catalunya porten a un carreró amb una única sortida, votar la investidura de Pedro Sánchez al capdavant d’una coalició PSOE/Sumar que duu per lema “España avanza”, mentre la nació catalana s’extingueix acceleradament. El vot residual dels afiliats que encara creuen en el Consell per la República en el sentit de bloquejar la governabilitat de l’estat espanyol serà simplement menyspreat. Puigdemont té una tàctica més elaborada que la d’ER però condueix a una mateixa conclusió: no hi ha voluntat política, i hores d’ara tampoc suport social, per a sostenir un conflicte amb el poder espanyol. I les nacions només sorgeixen de la contraposició de projectes nacionals, mai de la rendició pactada, en aqueix sentit, el cas català és inèdit entre els pobles d’Europa. Hi haurà amnistia, una forma de sociabilitzar la rendició en paraules de Josep Costa, però cap rastre d’autodeterminació. Finalment, en paraules d’Abel Riu, el procés ha estat només una simulació. El català és hores d’ara un poble desorientat, que no sap prioritzar els seus interessos nacionals i fa seves altres causes, destructives en molts casos com el wokisme, el filo-islamisme, i l’antisemitisme que campa impunement pels carrers amb el suport unàmim dels mitjans de comunicació i la classe política nostrada.
Post Scriptum, 10 de novembre del 2023.
No importa allò que està escrit en el pacte Junts/PSOE, l’essencial és el fet mateix de renunciar a sostenir el conflicte amb el poder espanyol a canvi de vaguetats inassolibles i sense tenir en compte un factor fonamental en altres països, ni Pedro Sánchez ni Carles Puigdemont lideren els respectius camps. Comparteixo plenament el comunicat d’ahir de l’ANC, l’únic referent coherentment independentista després de la liquidació vergonyant del Consell per la República (preludi de la claudicació d’ahir): “Els acords de Junts amb el PSOE per investir president espanyol també ens allunyen de la independència“.
“Una vegada s’ha conegut el pacte de Junts amb el PSOE per donar suport a la investidura del president espanyol i a la propera legislatura, ens refermem en l’anàlisi que vam fer respecte al ja conegut pacte amb ERC.
Renúncia a la unilateralitat i a fer efectiva la independència: el pacte Junts-PSOE expressa clarament un abandonament de la unilateralitat —l’única via possible per fer efectiva la independència— i deixa la posició política catalana ens mans de la voluntat negociadora, sabudament inexistent, dels partits polítics espanyols. Més enllà de referències retòriques per part de Junts al primer d’octubre i a la DUI del 27 d’octubre del 2017 —que van renunciar a fer-la efectiva— el text acordat remarca amb claredat que “La resolució ha de ser negociada i acordada i per tant correspon intentar-ho als actors als quals les urnes els han donat aquesta possibilitat”. Deixar en mans del PSOE una resolució al conflicte significa perpetuar el conflicte i postergar sine die la reva resolució. Més que un acord és una rendició.
Per altra banda, en aquest context de renúncia a la unilateralitat, és ridícula per no dir irònica l’afirmació que “els acords han de respondre a les demandes majoritàries del Parlament de Catalunya”. Si això fos cert, el que estarien fent Junts i ERC és un acord per fer efectiva la independència al Parlament, atès que l’independentisme té majoria absoluta i la legitimitat del 52% dels vots. Paradoxalment es posen abans d’acord amb el PSOE per mantenir la submissió a Espanya que entre els independentistes per constituir l’Estat català, que és l’únic instrument que ens assegura un futur de llibertat, dignitat i prosperitat.
Ens sembla una presa de pèl plantejar un acord polític que es vol dir “històric” a través de la simple reproducció de les posicions d’inici negociadores de les parts. Un acord seriós especificaria els acords de les parts i en cap cas unes meres posicions d’inici. El preu que paga l’anomenat independentisme és molt seriós: la presidència d’un Govern espanyol liderat per un PSOE que va aprovar el 155 per anorrear l’autogovern català. Una redacció d’intencions i posicions negociadores no mereix pagar aquest preu. I, a més, aquest plantejament no es fa des d’una posició d’igualtat, ja que una de les parts, el PSOE, es podrà desdir de tota negociació posterior un cop assolit l’objectiu de la investidura.
Una vegada més la política catalana s’ha convertit en un foc d’encenalls. De manera grandiloqüent es parlava de “cobrar per avançat” i l’únic que s’assoleix és un document on es recullen posicions particulars dels actors sense cap acord rellevant. Més que un acord sembla una exposició dels desacords que ens han dut fins aquí i que es mantenen vigents.
L’Assemblea no pensem quedar-nos de braços plegats, continuarem impulsant el procés d’independència i articularem tots els instruments i mecanismes necessaris per aconseguir-la el més aviat possible. El poble català que aspira a la llibertat té una entitat al seu costat que no s’aturarà fins a assolir-la”.
Post Scriptum, 11 d’abril del 2024.
Vicent Partal ha dedicat als darrers dies dos esditorials a analitzat el factor Puigdemont en la conjuntura electoral del 12 de maig vinent: d’una banda, “La contradicció del president Puigdemont“, d’altra banda, “La coherència de Puigdemont“, al meu parer la primera és estratègica, la segona conjuntural.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!