Diumenge passat Vilaweb publicava una lúcida reflexió de Joan Ramon Resina assenyalant un fet excepcional: “Si es té en compte quantes dècades costà mobilitzar el país per la independència, la difícil superació d’un autonomisme que semblava eternitzar-se en la resignació i l’ensopiment, sorprèn la rapidesa amb què s’ha tornat al punt de partida”.
Hores d’ara ja hi ha prou elements coneguts per poder afirmar que el procés independentista, que va començar l’any 2010 amb la liquidació de l’Estatut del 2006 per part del Tribunal Constitucional, i que arribà al punt àlgid al 2017, enguany entra en fase de liquidació promoguda pels actors que des del si mateix de l’independentisme iniciaren un procés accelerat de desconstrucció sense precedents a Europa.
Certament, el moviment abertzale ha perdut capacitat d’iniciativa per liderar un procés de construcció nacional com a efecte colateral de la fi de l’estratègia d’ETA, però ha mantingut els referents bàsics de la seva identitat independentista. El nacionalisme escocès, malgrat no guanyar el referèndum del 2014, manté a l’alça els seus plantejaments. Només l’independentisme català retrocedeix de manera fulgurant en els seus factors essencials: ideològics i polítics. El progressisme abstracte i banal ha mantingut la seva hegemonia malgrat l’ascens social independentista, és més, la ficció de les “lluites compartides” ha servit per desactivar el caràcter d’alliberament nacional que hauria d’haver tingut la lluita contra la dominació política i l’espoliació econòmic que l’ordre estatal exerceix sobre el poble català.
Políticament, ERC lidera el procés de retorn a la submissió autonòmica i retrocedeix als plantejaments anteriors a la crida nacional que Josep-Lluís Carod-Rovira va fer per refundar en clau independentista l’històric partit republicà. Per la seva part, el conglomerat Junts/PDEcat, després del suport del president Puigdemont al seguidisme que el secretari general Jordi Sànchez fa dels plantejaments d’Esquerra, retorna a la posició de partida de la transició nacional que va plantejar Artur Mas per superar el pujolisme fa gairebé vint anys. Les actuacions reeixides dels exiliats davant les instàancies judicials europees i internacionals no poden per si soles capgirar la correlació de forces al Principat si no va acompasada amb una mobilització social i política de caire rupturista.
L’operació d’estat en curs per liquidar el procés independentista català compta amb suports multidimensionals entre les elits espanyoles i les subalternes catalanes, però no té perspectiva estratègica malgrat els exits immediats aparentment assolits (com la configuració d’un Govern de la Generalitat mesell que no respon en cap cas al mandat del 52% de vot independentista). La dominació i la repressió estatal són estructurals i es mantindran malgrat la submissió dels actors que han renunciat a la independència.
Resten dempeus, l’ANC i la Intersindical, que han crescut organitzant parcialment el sobiranisme cívic i el sindicalisme nacional, potser persistirà el Consell per la República, però noves formes organitzatives poden emergir per bastir espais reals de resistència a l’ordre espanyol establert. Pot trigar anys arribar a tenir una direcció col·legiada amb voluntat i capacitat per sostenir el conflicte amb el poder estatal i els seus col·laboradors nostrats, que seran cada cop més bel·ligerants contra l’independentisme persistent a mesura que faci fallida el restabliment autonòmic.
Post Scriptum, 17 de juny del 2021.
La involució autonòmica no té veus crítiques al si d’ERC, que ha esdevingut un partit d’ordre com el PSC, alguna remor al si de Junts per Catalunya i la inhibició de la CUP, irrellevant pel seu seguidisme respecte Esquerra, malgrat excepcions com aqueix article editorial de LLibertat.cat del proppassat 9 de maig: ERC llança la tovallola enmig d’una ofensiva repressiva sense precedents contra l’independentisme.
Post Scriptum, 19 de juny del 2021.
L’article d’Ot Bou, ahir a Vilaweb, és una llum de dignitat i esperança enmig de tanta impostura, sectarisme i mediocritat: Deixa-ho estar, fill meu, sigues espanyol. “Dir que els indults són una petita victòria per a l’independentisme és un insult a totes les generacions que pagarem la factura de la vostra reculada”.
Post Scriptum, 1 de juliol del 2021.
Núria Cadenes, ahir a Vilaweb, desmuntant l’argumentari dels qui al·legen una correlació de forces desproporcionada entre l’estat i el poble català per acatar l’ordre establert:
“Una lluita política, com aquesta que mantenim els catalans amb l’estat espanyol, s’ha d’entendre també així, com una correlació de forces que es guanya precisament sumant capital polític a la balança pròpia. És aleshores quan el contrincant es troba obligat a cedir terreny. I quan tu, si és que la balança cau del teu cantó, en recuperes o en prens.
És des d’aquesta perspectiva, també, que ens hauríem de mirar això que passa ara, aquest silenci clamorós. Perquè no és tan sols que sigui enervant o deplorable o injust o l’adjectiu que cadascú hi dediqui segons el sentiment o el punt de vista, és que posa en evidència un clar error d’estratègia. O una clara falta d’estratègia. Que no sé què és pitjor.”
Post Scriptum, 18 de juliol del 2021.
Al febrer del 2006 Artur Mas se’n va anar a La Moncloa a negociar en solitari en nom de CIU una rebaixa del projecte d’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre dee l’any anterior. El seu gest sectari va precedir altres claudicacions dels partits catalans que no van servir per evitar la liquidació per part del Tribunal Constitucional de la reforma estatutària un cop referendada pel poble català. L’aplanament davant la dominació estatal espanyola no té resultat favorable a la causa nacional catalana perquè l’espoli i l’opressió són de caràcter estructural. Ara, ERC negocia pel seu compte amb els actual ocupants de la Moncloa, prèvia desconstrucció del procés independentista, amb la perspectiva de restablir l’Estatut del 2006 renunciant a l’autodeterminació. Els resultats seran també negatius, com apunta aqueix article d’Odei A.-Etxearte, publicat ahir a Vilaweb: “Quan el debat polític recula deu anys.Si es repeteixen les mateixes fórmules, però les condicions no han canviat, el fet més probable és que els resultats siguin els mateixos”.
Post Scriptum, 23 de juliol del 2021.
Coincideixo plenament amb el parer de Josep Lluís Carod-Rovira publicat avui al Punt, “Desconstrucció:
Ferran Adrià l’aplicà a la cuina, però la desconstrucció ja es troba a la filosofia, les ciències socials, l’arquitectura o la crítica literària. I ara també en el discurs independentista català, gràcies a l’aportació d’alguns dels seus líders. Es tracta d’atorgar un sentit nou a una realitat concreta, un significat distint de l’originari, a partir dels propis supòsits. I, en això de la creativitat, els catalans som uns campions, uns autèntics artistes. Ara resulta que el primer d’octubre, doncs, no vam votar per a ser independents, sinó per a negociar amb Espanya. Ja ho haurien pogut dir als centenars de milers de catalans que van amagar urnes i paperetes, van passar la nit als col·legis electorals, hi van votar a consciència i amb il·lusió, s’hi van mantenir tot el dia defensant-los de la violència espanyola, en van ser víctimes en el seu propi cos i en continuen sent encara ara, perquè la repressió no s’atura i abasta tots els àmbits: casa, butxaca, nòmina, pensió i llibreta d’estalvi, tot inclòs. Aquell dia haurien pogut sortir a la televisió els cappares innovadors del llenguatge i anunciar-hi la bona nova, o bé haurien pogut anar a algun col·legi electoral i, entre cop de porra i puntada de peu, comunicar als abnegats ciutadans que si els estovaven era no pas per la independència, sinó per voler negociar amb el govern d’Espanya. La resposta que hi haurien trobat ens hauria estalviat de presenciar el penosíssim espectacle d’ara, on el toc de corneta anunciant retirada és tan eixordador com trist i decebedor.
Bons minyons com som, amb l’obligació d’una bona obra cada dia, no ens és permès, amb això de la independència, de fer segons què, ves si encara prendrem mal. Ara, diuen, és hora de parlar, de tot, però dintre d’un ordre, no fos cas. L’ordre, naturalment, és el seu, el que ells fa segles que imposen, a cop de porra i a cop de llei, sense modificar, en cap moment, les condicions de la conversa, basada sempre en una situació de domini i de força. Per això ara no toca parlar d’unilateralitat, que potser s’ho prendran malament. Ara toca diàleg, no gestos de força. Dialogar però sense ensenyar les dents, en cap moment, no sigui que en treguin una conclusió precipitada i es pensin que un dia serem capaços de mossegar. Anem, doncs, a la taula de diàleg brandant bandera blanca, perquè som gent pacífica i no ens agrada cridar. Mentre, avui, no som capaços de res més, renunciem també a ser-ho demà, i per això abandonem l’única arma de futur que tenim, la unilateralitat, encara que ells no hagin renunciat, prèviament, a l’ús de la violència, la presó, les multes, les inhabilitacions i un ús absolutament antidemocràtic i anticatalà del marc legal vigent.
Si pensem que això nostre ho resoldrem només votant, ja ens hi podem esperar asseguts. Encara seurien els noruecs, si haguessin pensat que els suecs els deixarien anar com si res. O els irlandesos, si no haguessin arriscat sense plantejar-se que potser als anglesos això de la independència d’Irlanda els provocaria un disgust. Qualsevol poble que aspiri a figurar entre les nacions lliures del món no acut desarmat a una conversa de pau, perquè llavors no va a una taula de diàleg sinó a un escorxador. Sense pressió organitzada seriosament, nombrosa i persistent en el temps, sense centenars de milers d’accions individuals d’afirmació nacional, sense desobediència civil, sense mobilització popular i deixant de banda l’única arma que tenim com a amenaça, la unilateralitat, ni que sigui en clau de futur, no tenim res a fer. Sense gestos clars que no generin el més mínim dubte que el desig d’independència, la voluntat d’independència, el compromís amb la independència va de debò, ningú a Espanya i al món no es pot pensar que això nostre tingui cap credibilitat. Si no veuen davant els representants d’un poble alçat cap a la seva emancipació nacional (al Parlament de Catalunya, a les Corts espanyoles, al Parlament Europeu, al carrer, al banc, al supermercat, a la companyia de llum, de telèfon, de gas o d’aigua, a tot arreu) què és el que veuran, doncs? Un país sense estat, una nació sense discurs, un poble desconcertat.”
Post Scriptum, 26 de juliol del 2021.
Aqueix editorial de Joan Puig ahir a La República.cat il·lustra el pas d’ERC al col·laboracionisme contra-independentista: “Volen acabar amb la independència i una manera potent és a través dels mitjans de comunicació. Ens han volgut fer pagar el fet de mantenir-nos fidels a l’1-O i per això admiro en Vicent Partal i a tot l’equip que fa possible Vilaweb”.
Post Scriptum, 13 d’agost del 2021.
Marc Bloch, l’eminent historiador francès, combatent voluntari a la Segona Guerra Mundial, va deixar escrites les seves reflexions sobre la desfeta de l’estiu del 1940 en un assaig titulat L’Étrange Défaite, editat pòstumament a la seva execució a mans dels col·laboracionistes que no suportaven la seva condició d’actiu resistent i de jueu. Fou el primer analista a assenyalar la responsabilitat de les elits franceses que feia temps anhelaven un règim com l’Alemanya nazi o l’Itàlia feixista i abocats a una guerra que no volien de cap manera van preferir la victòria del nazisme abans que un eventual triomf del comunisme. El resultat fou que el règim de Vichy encapçalat per Petain va rebre el suport majoritari no solament de la burgesia sinó d’un ampli ventall de la classe política que optar per la rendició i l’adopció d’un feixisme a la francesa tot col·laborant activament amb els ocupants alemanys a combatre la resistència i els aliats.
Salvant les distàncies, les deduccions de Marc Bloch són aplicables a la recerca d’una explicació a la sobtada i majoritària claudicació de la dirigència nostrada al mateix octubre del 2017 divulgant, immediatament, la brama que el referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre hava estat una desfeta nacional catalana. Sense autocrítica per la manca de preparació d’estructures d’estat durant els anys de procés independentista, ni reflexió honesta i oberta a partir de la realitat dels fets, jurídica i política, el discurs propagandista de la derrota ha esdevingut hegemònic al cap de quatre anys amb la satisfacció i la complicitat del poder espanyol i els subalterns nostrats.
L’explicació rau en el fet que molts dels que aparentment tenien pressa per fer la independència amb 68 diputats, realment no la desitjaven perquè el seu projecte veritable era assolir la gestió autonòmica de les elits autòctones de les quals aspiren a formar part. La llarga i minuciosa desconstrucció del procés independentista menada per ERC ha culminat exitosament per aqueix partit amb la constitució del govern presidit per Pere Aragonès i beneït pels assistents a l’acte del Liceu convocat per Pedro Sánchez. L’actitud d’Esquerra té els seus antecedents en la ruptura que hi ha entre l’etapa en que Àngel Colom i posteriorment Josep-LLuís Carod-Rovira, tot i les diferències, tenien en comú la prioritat a la causa independentista, mentre que els lideratges de Joan Puigcercós i Oriol Junqueras la subordinen a pactes amb el PSOE (el model de partit-estat que miren d’imitar a escala reduïda) i a la reforma del marc institucional estatal. Alhora que no tenen cap projecte de transformació de la situació estructural de dependència política i espoli econòmic, ans al contrari, formar part dels gestors que la perpetuen (així cal interpretar, per exemple, el suport prefernt a la UGT en detriment del sindicaalisme nacional català).
L’actitud d’ERC té precedents, Josep Tarradellas fou un veritable Petain a escala autonòmic, com encertadament va assenyalar Josep Rahola, senador d’Esquerra, en l’article que li va dedicar quan encara era president de la Generalitat, “D’un petit De Gaulle a un Petain”. Avui, però no hi ha ningú dins del partit capaç de denunciar els petains que el comanden. Cal dir, però, que “l’estranya desfeta” nostrada no és responsabilitat només de Junqueras i els seus acòlits, el PDECat plenament, i en menor mesura la CUP i Junts per Catalunya, són còmplices d’aqueix aplanament vergonyós, de paraula o amb fets, com la ridícula abraçada de Jordi Cuixart a Miquel Iceta.
La cobertura mediàtica a aqueixa operació d’estat per liquidar (ajornar, diuen els polítics mesells catalans) l’independentisme és tan aclaparadora com ficticis són els arguments dels gregaris que divulguen impostures a mida que no resisteixen la crítica raonada. Un mostra n’és l’article “Paisatge basc després de la batalla“, d’Antoni Batista, el proppassat 10 a l’Ara. Equipara, “la derrota de l’independentisme basc que era armat, i la derrota de l’independentisme català, que és pacífic”, per concloure que “l’Estat s’ha imposat als dos sobiranismes nacionals més potents, i ara, l’un i l’altre, es veuen abocats a una llarga travessia d’autonomia encara més restringida que quan van començar les seves respectives lluites, i a veure-les venir encara molt pitjor si a Espanya governa l’extrema dreta”.
El final de la lluita d’ETA no hauria d’haver suposat la derrota de l’independentisme basc si la dissolució unilateral s’hagués adoptat arran dels acords de Lizarra/Garazi l’any 1998, com el final de Terra LLiure entre el 1991 i el 1995 no va ser una derrota de l’independentisme català malgrat les detencions de l’operació Garzón. Ans al contrari, el creixement d’ERC i del sobiranisme en general, fou espectacular a partir d’aquell moment. El dicurs derrotista és una interpretació distorsionada que no suporta el contrast amb l’argumentació jurídica de la validesa del referèndum de l’1 d’octubre que va fer, entre altres, el Col·lectiu Maspons i Anglasell, ni la validesa política que reiteradament sustenta, entre d’altres, Vicent Partal als editorials de Vilaweb.
Dissortadament, no tenim encara qui escrigui “L’estranya desfeta” nostrada, tenim aspirants vergonyants a Petain que s’ufanen del pas donat del (fals) conflicte al (real) col·laboracionisme amb el poder espanyol, que s’anirà incrementant a mesura que fracassin les negociacions i deixin al descobert la seva actitud claudicant, com va fer Pierre Laval (qui serà ?). Hores d’ara, els còmplices de la dependència són políticament majoritaris, mentre que els resistents són clarament minoritaris. Qui serà el De Gaulle que capgiri la correlació de forces ? Només pot ser-ho al capdavant d’un Consell per la República efectiu el president Carles Puigdemont, com es va atrevir a dir Júlia Taurinyà a Vilaweb el 28 de gener del 2020: “Cal apostar pel govern a l’exili, Puigdemont fa pensar en De Gaulle“, unes paraules que li van comportar plegar com a delegada a la Catalunya Nord d’aqueix organisme a instàncies del seu partit. Per això, ERC contribueix a l’assetjament espanyol Puigdemont boicotejant el Consell per la República.
Post Scriptum, 24 d’agost del 2021.
L’editorial d’avui de Vicent Partal a Vilaweb: “Puigneró, Forcadell, un article a El País i l’independentisme ‘kitman’. La funcionarització de la política, afegida a la hipèrbole ideològica compensatòria i la pràctica del ‘kitman’, ja és un fenomen molt estès, lamentablement”, descriu encertadament l’estèril dialèctica entre els predicadors de la negociació a qualsevol preu (sense pla B) i els unilateralistes ficticis. L’única menera de recuperar la credibilitat de la caausa independentista cara a la pròpica ciutadania i front als enemics es començant per dir la veritat de la situació de postració a la qual hem arribat després del 2017 empesos per politicastres com Junqueras, Sànchez o Cuixart que res ja poden aportar per redreçar la situació. Més que gran proclames, calen fets concrets: retirar l’afiliació als sindicats espanyols, bloquejar la governabilitat de l’Estat com propugnava Heribert Barrera, practicar la insubmissió lingüística en favor del català, per exemple. Aqueixes actituds faran sorgir nous lideratges i obriran noves espectatives per recuperar la iniciativa en el conflicte contra l’ordre estatal.
Post Scriptum, 30 d’agost del 2021.
L’article de Joan Ramon Resina, publicat ahir a Vilaweb: “Potser sí que Barcelona era el Titànic? Fa molt que els catalans s’han resignat a desaparèixer com a personalitat històrica”, és una reflexió punyent que explica les causes endògnes profundes de la desconstrucció tan ràpida i sense resistència del procés independentista català.
Post Scriptum, 8 de setembre del 2021.
Vicent Partal encerta avui a Vilaweb a desmuntar el fals argumentari del derrotisme: “Cinc obvietats contra l’intent de reescriure el Primer d’Octubre. La intenció política és evident: el Primer d’Octubre és un esdeveniment massa gran per a deixar fer res a ningú políticament parlant a Catalunya sense esborrar-lo primer. O sense difuminar-lo”. Però per trobar-ne les causes més profundes cal rellegir Joan Ramon Resina que el proppassat 1 d’agost publicava a Vilaweb una reflexió punyent referint-se als regiraments gramaticals políticament correctes del nou govern català: “Quan no puguis canviar la realitat, emprèn-la amb la gramàtica. La incapacitat d’acarar els greus problemes socials, ambientals i polítics encoratja la substitució simbòlica, de tal manera que la malenconia del poder inassequible es tradueix en dictadura de l’estupidesa”. A la vista del repertori d’actes institucionals previstos per aqueixa Diada ben bé hom podria afegir que “quan no puguis -o no vulguis- canviar la realitat emprèn-la amb l’estètica”.
Es tracta d’una estètica moralista amarada de bonisme estèril que té com a únic aspecte concret l’aversió a la catalanitat i a la simbologia que històricament l’ha representat. Tot allò altre és progressisme abstracte i banal en pro d’un culte a la multiculuralitat que hom no té ni la capacitat, ni la voluntat, d’integrar en un projecte de reconstrucció nacional català. La distorsió del missatge d’autoafirmació nacional de Pau Casals per reduir-lo a una frase descontextualitzada: “som fulles d’un mateix arbre i l’arbre és la humanitat” és la mostra de la manca de límits ètics i polítics dels qui han gestat aqueixa impostura. Tot plegat, com descriu encertadament avui Odei A.-Etxearte a Vilaweb, no és més que una operació de curta volada: “La transformació d’imatge calculada d’Aragonès per a marcar distància amb el passat. L’acte institucional de la Diada també projectarà una estètica i uns valors polítics pensats per l’equip del president”.
Post Scriptum, 17 de setembre del 2021.
L’article de Joan Ramon Resina, “Aquell altre Onze de Setembre. L’escàndol del cartell de la Diada, comes agramaticals a banda, ha estat assumir la vella tàctica socialista d’ocultar la identitat del país darrere d’un cosmopolitisme pretensiós i estèril”, és una reflexió sobre la desconstrucció simbòlica de la nació catalana en nom d’una diversitat identitària sense la catalanitat com a nexe de cohesió”.
Post Scriptum, 18 d’octubre del 2021.
Ot Bou, avui a Vilaweb: “Cuixart, Rovira i la papiroflèxia argumental. La particularitat de Cuixart i Rovira és que fan veure que no han canviat d’estratègia, que ells continuen defensant tot allò que defensaven el 2017″.
Post Scriptum, 17 de novembre del 2021.
Novament Ot Bou l’encerta avui a Vilaweb: “El problema d’avui de l’independentisme és que no es fonamenta sobre propostes descolonials, en contra de l’ocupació, ni en un nacionalisme nítid que apuntalaria la legitimitat que tenim de cremar un contenidor o de paralitzar un aeroport. I és això que ara ens ha dut fins a l’estancament. El problema no és que no sapiguem cap on fer el pas següent, sinó que una bona part del moviment no sap per què l’ha de fer, ni amb quin dret.”
Post Scriptum, 9 de febrer del 2022.
Lectura escaient de l’article de Julià de Jòdar ahir a Vilaweb, “Vençuts o perdedors?“, del qual val pena retenir aqueix paràgraf: “El nostre cas, com a nació, n’és un paradigma: han passat noms, personatges, idees, organitzacions, però no hem pogut ser anorreats perquè ens sentíem –se sentien– uns vençuts temporals, no pas uns eterns perdedors. D’on, sinó, la força disruptiva de l’1-O, en aquest entorn occidental de balneari democratista? Com és que el temien tant, si no era per la seva capacitat de tornar històricament a la càrrega i superar l’amenaça de poble a qui vol(i)en desaparegut en la voràgine de la història?”
Post Scriptum, 20 de juliol del 2022.
Comparteixo plenament l’editorial d’avui de Vilaweb: “L’exili d’Anna Gabriel o com passar d’un combat col·lectiu a una peripècia personal. Qui pot pensar que hi ha cap mena de conflicte polític a Catalunya, si els presos ja són al carrer i els exiliats van tornant un per un i reconeixen aquella autoritat que el 2017 van proclamar i anunciar solemnement al món que ja no reconeixien?”
Post Scriptum, 6 de febrer del 2023.
Punyent reflexió d’Agustí Colomines avui al Nacional: “La fi d’una il·lusió“.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!