Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

16 de juny de 2021
0 comentaris

El català, un cas inèdit de desconstrucció independentista

Diumenge passat Vilaweb publicava una lúcida reflexió de Joan Ramon Resina assenyalant un fet excepcional: “Si es té en compte quantes dècades costà mobilitzar el país per la independència, la difícil superació d’un autonomisme que semblava eternitzar-se en la resignació i l’ensopiment, sorprèn la rapidesa amb què s’ha tornat al punt de partida”.

Hores d’ara ja hi ha prou elements coneguts per poder afirmar que el procés independentista, que va començar l’any 2010 amb la liquidació de l’Estatut del 2006 per part del Tribunal Constitucional, i que arribà al punt àlgid al 2017, enguany entra en fase de liquidació promoguda pels actors que des del si mateix de l’independentisme iniciaren un procés accelerat de desconstrucció sense precedents a Europa.

Certament, el moviment abertzale ha perdut capacitat d’iniciativa per liderar un procés de construcció nacional com a efecte colateral de la fi de l’estratègia d’ETA, però ha mantingut els referents bàsics de la seva identitat independentista. El nacionalisme escocès, malgrat no guanyar el referèndum del 2014, manté a l’alça els seus plantejaments. Només l’independentisme català retrocedeix de manera fulgurant en els seus factors essencials: ideològics i polítics. El progressisme abstracte i banal ha mantingut la seva hegemonia malgrat l’ascens social independentista, és més, la ficció de les “lluites compartides” ha servit per desactivar el caràcter d’alliberament nacional que hauria d’haver tingut la lluita contra la dominació política i l’espoliació econòmic que l’ordre estatal exerceix sobre el poble català.

Políticament, ERC lidera el procés de retorn a la submissió autonòmica i retrocedeix als plantejaments anteriors a la crida nacional que Josep-Lluís Carod-Rovira va fer per refundar en clau independentista l’històric partit republicà. Per la seva part, el conglomerat Junts/PDEcat, després del suport del president Puigdemont al seguidisme que el secretari general Jordi Sànchez fa dels plantejaments d’Esquerra, retorna a la posició de partida de la transició nacional que va plantejar Artur Mas per superar el pujolisme fa gairebé vint anys. Les actuacions reeixides dels exiliats davant les instàancies judicials europees i internacionals no poden per si soles capgirar la correlació de forces al Principat si no va acompasada amb una mobilització social i política de caire rupturista.

L’operació d’estat en curs per liquidar el procés independentista català compta amb suports multidimensionals entre les elits espanyoles i les subalternes catalanes, però no té perspectiva estratègica malgrat els exits immediats aparentment assolits (com la configuració d’un Govern de la Generalitat mesell que no respon en cap cas al mandat del 52% de vot independentista). La dominació i la repressió estatal són estructurals i es mantindran malgrat la submissió dels actors que han renunciat a la independència.

Resten dempeus, l’ANC i la Intersindical, que han crescut organitzant parcialment el sobiranisme cívic i el sindicalisme nacional, potser persistirà el Consell per la República, però noves formes organitzatives poden emergir per bastir espais reals de resistència a l’ordre espanyol establert. Pot trigar anys arribar a tenir una direcció col·legiada amb voluntat i capacitat per sostenir el conflicte amb el poder estatal i els seus col·laboradors nostrats, que seran cada cop més bel·ligerants contra l’independentisme persistent a mesura que faci fallida el restabliment autonòmic.

Post Scriptum, 17 de juny del 2021.

La involució autonòmica no té veus crítiques al si d’ERC, que ha esdevingut un partit d’ordre com el PSC, alguna remor al si de Junts per Catalunya i la inhibició de la CUP, irrellevant pel seu seguidisme respecte Esquerra, malgrat excepcions com aqueix article editorial de LLibertat.cat del proppassat 9 de maig: ERC llança la tovallola enmig d’una ofensiva repressiva sense precedents contra l’independentisme.

Post Scriptum, 19 de juny del 2021.

L’article d’Ot Bou, ahir a Vilaweb, és una llum de dignitat i esperança enmig de tanta impostura, sectarisme i mediocritat: Deixa-ho estar, fill meu, sigues espanyol. “Dir que els indults són una petita victòria per a l’independentisme és un insult a totes les generacions que pagarem la factura de la vostra reculada”.

Post Scriptum, 1 de juliol del 2021.

Núria Cadenes, ahir a Vilaweb, desmuntant l’argumentari dels qui al·legen una correlació de forces desproporcionada entre l’estat i el poble català per acatar l’ordre establert:

“Una lluita política, com aquesta que mantenim els catalans amb l’estat espanyol, s’ha d’entendre també així, com una correlació de forces que es guanya precisament sumant capital polític a la balança pròpia. És aleshores quan el contrincant es troba obligat a cedir terreny. I quan tu, si és que la balança cau del teu cantó, en recuperes o en prens.

És des d’aquesta perspectiva, també, que ens hauríem de mirar això que passa ara, aquest silenci clamorós. Perquè no és tan sols que sigui enervant o deplorable o injust o l’adjectiu que cadascú hi dediqui segons el sentiment o el punt de vista, és que posa en evidència un clar error d’estratègia. O una clara falta d’estratègia. Que no sé què és pitjor.”

Post Scriptum, 18 de juliol del 2021.

Al febrer del 2006 Artur Mas se’n va anar a La Moncloa a negociar en solitari en nom de CIU una rebaixa del projecte d’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre dee l’any anterior. El seu gest sectari va precedir altres claudicacions dels partits catalans que no van servir per evitar la liquidació per part del Tribunal Constitucional de la reforma estatutària un cop referendada pel poble català. L’aplanament davant la dominació estatal espanyola no té resultat favorable a la causa nacional catalana perquè l’espoli i l’opressió són de caràcter estructural. Ara, ERC negocia pel seu compte amb els actual ocupants de la Moncloa, prèvia desconstrucció del procés independentista, amb la perspectiva de restablir l’Estatut del 2006 renunciant a l’autodeterminació. Els resultats seran també negatius, com apunta aqueix article d’Odei A.-Etxearte, publicat ahir a Vilaweb: “Quan el debat polític recula deu anys.Si es repeteixen les mateixes fórmules, però les condicions no han canviat, el fet més probable és que els resultats siguin els mateixos”.

Post Scriptum, 23 de juliol del 2021.

Coincideixo plenament amb el parer de Josep Lluís Carod-Rovira publicat avui al Punt, “Desconstrucció:

Ferran Adrià l’aplicà a la cuina, però la desconstrucció ja es troba a la filosofia, les ciències socials, l’arquitectura o la crítica literària. I ara també en el discurs independentista català, gràcies a l’aportació d’alguns dels seus líders. Es tracta d’atorgar un sentit nou a una realitat concreta, un significat distint de l’originari, a partir dels propis supòsits. I, en això de la creativitat, els catalans som uns campions, uns autèntics artistes. Ara resulta que el primer d’octubre, doncs, no vam votar per a ser independents, sinó per a negociar amb Espanya. Ja ho haurien pogut dir als centenars de milers de catalans que van amagar urnes i paperetes, van passar la nit als col·legis electorals, hi van votar a consciència i amb il·lusió, s’hi van mantenir tot el dia defensant-los de la violència espanyola, en van ser víctimes en el seu propi cos i en continuen sent encara ara, perquè la repressió no s’atura i abasta tots els àmbits: casa, butxaca, nòmina, pensió i llibreta d’estalvi, tot inclòs. Aquell dia haurien pogut sortir a la televisió els cappares innovadors del llenguatge i anunciar-hi la bona nova, o bé haurien pogut anar a algun col·legi electoral i, entre cop de porra i puntada de peu, comunicar als abnegats ciutadans que si els estovaven era no pas per la independència, sinó per voler negociar amb el govern d’Espanya. La resposta que hi haurien trobat ens hauria estalviat de presenciar el penosíssim espectacle d’ara, on el toc de corneta anunciant retirada és tan eixordador com trist i decebedor.

Bons minyons com som, amb l’obligació d’una bona obra cada dia, no ens és permès, amb això de la independència, de fer segons què, ves si encara prendrem mal. Ara, diuen, és hora de parlar, de tot, però dintre d’un ordre, no fos cas. L’ordre, naturalment, és el seu, el que ells fa segles que imposen, a cop de porra i a cop de llei, sense modificar, en cap moment, les condicions de la conversa, basada sempre en una situació de domini i de força. Per això ara no toca parlar d’unilateralitat, que potser s’ho prendran malament. Ara toca diàleg, no gestos de força. Dialogar però sense ensenyar les dents, en cap moment, no sigui que en treguin una conclusió precipitada i es pensin que un dia serem capaços de mossegar. Anem, doncs, a la taula de diàleg brandant bandera blanca, perquè som gent pacífica i no ens agrada cridar. Mentre, avui, no som capaços de res més, renunciem també a ser-ho demà, i per això abandonem l’única arma de futur que tenim, la unilateralitat, encara que ells no hagin renunciat, prèviament, a l’ús de la violència, la presó, les multes, les inhabilitacions i un ús absolutament antidemocràtic i anticatalà del marc legal vigent.

Si pensem que això nostre ho resoldrem només votant, ja ens hi podem esperar asseguts. Encara seurien els noruecs, si haguessin pensat que els suecs els deixarien anar com si res. O els irlandesos, si no haguessin arriscat sense plantejar-se que potser als anglesos això de la independència d’Irlanda els provocaria un disgust. Qualsevol poble que aspiri a figurar entre les nacions lliures del món no acut desarmat a una conversa de pau, perquè llavors no va a una taula de diàleg sinó a un escorxador. Sense pressió organitzada seriosament, nombrosa i persistent en el temps, sense centenars de milers d’accions individuals d’afirmació nacional, sense desobediència civil, sense mobilització popular i deixant de banda l’única arma que tenim com a amenaça, la unilateralitat, ni que sigui en clau de futur, no tenim res a fer. Sense gestos clars que no generin el més mínim dubte que el desig d’independència, la voluntat d’independència, el compromís amb la independència va de debò, ningú a Espanya i al món no es pot pensar que això nostre tingui cap credibilitat. Si no veuen davant els representants d’un poble alçat cap a la seva emancipació nacional (al Parlament de Catalunya, a les Corts espanyoles, al Parlament Europeu, al carrer, al banc, al supermercat, a la companyia de llum, de telèfon, de gas o d’aigua, a tot arreu) què és el que veuran, doncs? Un país sense estat, una nació sense discurs, un poble desconcertat.”

Post Scriptum, 26 de juliol del 2021.

Aqueix editorial de Joan Puig ahir a La República.cat il·lustra el pas d’ERC al col·laboracionisme contra-independentista: “Volen acabar amb la independència i una manera potent és a través dels mitjans de comunicació. Ens han volgut fer pagar el fet de mantenir-nos fidels a l’1-O i per això admiro en Vicent Partal i a tot l’equip que fa possible Vilaweb”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!