Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

3 d'abril de 2022
0 comentaris

Acord Social per a l’Amnistia i l’Autodeterminació ?

Abans d’ahir, a Vilaweb: “L’Acord Social per a l’Amnistia i l’Autodeterminació cercarà el consens de 150 entitats. Prepararan un informe que exposi el consens social amb l’autodeterminació i l’amnistia, que volen presentar el Primer d’Octubre.

L’Acord Social per a l’Amnistia i l’Autodeterminació ha començat a caminar avui i ha anunciat que el seu principal i únic objectiu és redactar un informe que radiografiï el consens de la societat catalana en favor de l’amnistia i l’autodeterminació. La plataforma ja ha convocat 150 entitats del país de diversos àmbits, des de sindicats fins a entitats socials, culturals i econòmiques, a una cimera per començar-ne la redacció. La trobada serà el 20 d’abril a la Llotja de Mar de Barcelona, i s’hi presentarà un manifest inicial que reculli la proposta de l’ASAA. L’informe final es vol presentar el Primer d’Octubre, i aquell mateix dia l’ASAA preveu dissoldre’s. Un dels impulsors, David Fernàndez, ha remarcat que l’acord, tot i ser inicialment una proposta del president de la Generalitat, Pere Aragonès, és independent i autònom i sense una dependència institucional o governamental. “Està fet de baix cap a dalt”, ha resumit.”

A l’espera de veure els escrits que propossin, tot semba una maniobra per liquidar el procés independentista català i el Primer d’Octubre en la línia d’actuació d’ERC/Òmnium i altres còmplices de la desconstrucció posterior al 2017. Els qui han renunciat a l’amnistia i l’autodeterminació predicant l’estranya desfeta de l’independentisme, ara volen aparentar que les continuen reivindicant per allargar la impostura de la taula de diàleg, quan està dit que el PSOE mai negociarà res d’això.

Post Scriptum, 19 d’abril del 2022.

La (no)estratègia del (no)diàleg només normalitza la dominació política, l’assimilació lingüística i l’espoliació econòmica que exerceix el poder espanyol i el col·laboracionisme autonòmic. La incapacitat de donar resposta unitària i unilateral des de l’independentisme al “Catalangate” n’és la prova, i malgrat això ERC persisteix en la desconstrucció del procés.

Post Scriptum, 26 de juliol del 2022.

Quatre mesos després de la flamant presentació de la plataforma per l’Amnistia i l’Autodeterminació no se’n sap res, ni gall ni gallina. Ni una paraula mentre Anna Gabriel, i properament Marta Rovira, claudiquen davant l’espanyola justícia. Com deia Vicent Partal a Vilaweb fa una setmana: “L’exili d’Anna Gabriel o com passar d’un combat col·lectiu a una peripècia personal. Qui pot pensar que hi ha cap mena de conflicte polític a Catalunya, si els presos ja són al carrer i els exiliats van tornant un per un i reconeixen aquella autoritat que el 2017 van proclamar i anunciar solemnement al món que ja no reconeixien?”.

Post Scriptum, 5 d’octubre del 2022.

Avui, a Vilaweb: “L’Acord Social per l’Amnistia i l’Autodeterminació ja compta amb tres-centes adhesions. Els comuns de moment no se sumen al manifest de la plataforma liderada per Carme Forcadell i Quim Forn.”

Post Scriptum, 13 d’abril del 2023.

Avui a Vilaweb: “L’Acord Social per l’Amnistia i l’Autodeterminació endarrereix la presentació de les conclusions a la tardor. El grup promotor havia de presentar els detalls de la feina a l’abril, però ho retarda per “motius aliens”.

Post Scriptum, 29 d’agost del 2023.

ER i Junts estan capficats a negociar amb el PSOE una amnistia pels processats i exiliats independentistes com a condició prèvia a un eventual vot favorable a la investidura presidencial de Pedro Sánchez. No cal ser un lúcid analista per preveure que no hi haurà ni amnistia, ni encara menys autodeterminació. Abans els principals partits espanyols -PSOE i PP- pactaran entre ells alguna fórmula de cogestió governamental. I això que els partits nostrats ni es proposen bloquejar la governabilitat de l’estat, menystenint el consell d’Heribert Barrera.

Comparteixo el parer de Vicent Partal ahir a Vilaweb,  “La lliçó de Solsona: amb l’amnistia no n’hi ha prou. Les detencions de Solsona demostren que amb l’amnistia no hi ha prou. Ni per a investir ningú, ni per a dialogar amb ningú, ni per assegurar-nos que alguna cosa de veritat ha canviat a Espanya”. El discurs contundent d’un detingut per la Vuelta: “Senyors polítics, si ens detenen també és per culpa vostra!”, contrasta amb el silenci poruc dels partits parlamentaris, del Govern que s’ha rendit a la Moncloa, de TV3, la complicitat amb la maniobra espanyolista de fer passar la Vuelta pels Països Catalns de Collboni i el PSC. Tot plegat fa evident una realitat que hom no vol veure: el conflicte nacional Catalunya/Espanya.

Finalment, aqueix article de Noèlia Arrotea, publicat ahir a Racó Català, “La psicologia de l’amnistia” explica encertadament el pas en fals que el plantejament d’aqueixa reivindicació suposa:

“Una amnistia implica un canvi polític. En tenim múltiples exemples, ja sigui el Decret Reial de 7 de novembre de 1854, aprovat pel president del Consell de Ministres, Baldomero Espartero, després de la rebel·lió liberal que posà fi a la Dècada Moderada i donà lloc a l’expulsió de Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies, la llei promulgada després de la proclamació de la Primera República al 1873, el pas de la dictadura de Primo de Rivera a la dictablanda del general Berenguer, o com la Llei d’Amnistia del 1977, que marcà el trànsit d’un franquisme explícit al franquisme encobert que anomenem règim del 78. Psicològicament, doncs, que s’aprovi una amnistia envia el missatge potent que alguna cosa s’acaba i en comença una altra, ni que tan sols sigui en aparença.

Una amnistia implica el reconeixement d’un equilibri de forces, un consens polític entre bàndols enfrontats per a conduir el dissens d’una manera diferent, perquè cap dels dos bàndols ha pogut guanyar. El Regne Unit va amnistiar els pirates al 1718, perquè no podia acabar amb ells per la força. El president Carter va fer el mateix al 1970, amb els ciutadans que no havien acceptat les lleves de la guerra del Vietnam. Es va utilitzar profusament aquest mecanisme, també, durant el procés de reconciliació a Sudàfrica. L’amnistia pot desembocar, doncs, en una pau duradora, o tan sols significar una treva.

En el cas de la nostra confrontació amb Espanya, hem de deixar molt clar que sense una solució política que porti a reconèixer l’1 d’octubre, només serà un espai per negociar. Podem acceptar un ja en parlarem després de la investidura, sabent que no ho faran de debò, sempre que l’amnistia quedi formalitzada abans.

Una amnistia implica l’acceptació de l’existència de crims polítics, de delictes que no eren ben bé com els sentenciaven. No s’amnistia lladres, assassins o violadors comuns, sinó actuacions que van ser considerades delicte en un moment donat per raons polítiques i que ara deixen de ser-ho, pel mateix motiu. És, en definitiva, una acceptació de culpa per part de l’estat sentenciador.

Una amnistia implica assumir que s’ha fet servir el ‘lawfare’, que l’Estat ha forçat que s’encabissin conductes perfectament legals en tipus delictius, amb l’única intenció d’escarmentar la dissidència. Que la presidenta Laura Borràs estigui inclosa dins de la llista de persones amnistiades, serà una de les proves del cotó indispensables. A més, deixarà en evidència el capteniment menyspreable de qui va aprofitar l’avinentesa per afavorir els seus interessos espuris. La seva amnistia senyalarà tots aquells que van acusar-la de corrupció, sabent perfectament que no era corrupte.

Psicològicament, una amnistia reforça el bàndol que en aparença anava perdent, és una humiliació del règim espanyol que cal gaudir. Els aficionats al futbol brasilers asseguren que la victòria més dolça és “de virada”, en remuntada. De moment, l’amnistia ens duria a l’empat, en un partit que pintava malament i que se seguirà jugant. A per ells.

Davant d’una amnistia real, vigilant que la lletra petita no la converteixi en un no res, és molt difícil, certament impossible en el meu cas, mirar als ulls dels 4.200 represaliats, de les seves famílies, i dir-los que no l’acceptem, que és massa poc. Una amnistia de debò, que inclogui tothom, és condició necessària i també suficient per a una investidura. Anirem al combat havent assaborit una victòria, amb els nostres rengles plens, coneixent millor les febleses de l’enemic, les nostres forces i viceversa.”

Post Scriptum, 25 de setembre del 2023.

Avui El Nacional.cat descobreix les sopes d’all dels Comuns/Sumar i tot el progressisme hispanocèntric: “Asens troba que l’amnistia és irreversible, però rebutja per ara l’autodeterminació per no cremar etapes. El negociador de Sumar critica que el PSOE vol l’amnistia per oportunisme i no per convicció”.  És a dir, no hi ha segona etapa autodeterminista després de l’amnistia, per això comparteixo el posicionament de Josep Costa, ahir a La República.cat: “NO a l’amnistia. No vull cap amnistia perquè vull continuar lluitant contra ells. Cadascú que faci el que cregui convenient amb la seua situació personal. Però l’amnistia, NO en el meu nom”.

Post Scriptum, 1o de març del 2024.

Comunicat de l’ANC: “L’acord per l’amnistia vol tancar en fals el procés polític independentista“.

Llegit i analitzat l’acord per la llei d’amnistia signat per Esquerra Republicana i Junts amb el Partit Socialista Obrer Espanyol, que ha estat aprovat per la Comissió de Justícia del Congrés i que haurà de ser ratificat per les corts espanyoles, l’Assemblea Nacional Catalana volem exposar el següent posicionament:

– L’amnistia pactada no soluciona el problema de fons que és el reconeixement del dret a l’autodeterminació i el respecte per part de l’Estat a la declaració d’independència de Catalunya, malgrat pugui suposar un alleujament personal per a algunes de les persones encausades. Ja va passar amb l’amnistia del 1977, que va deixar indemnes els crims del franquisme i va mantenir el sistema polític i judicial en mans del franquisme sociològic.

– Aquesta amnistia del 2024 li treu responsabilitat a l’Estat espanyol respecte a tota la repressió desfermada contra l’independentisme. Vol tancar en fals el procés polític independentista i l’Assemblea no ho permetrem. És una llei trampa que implica que dels més beneficiats puguin ser els policies espanyols encausats, ja que pels independentistes se sol·licitaran nombroses prejudicials al TJUE i en quedaran molts exclosos. Tots els casos seran revisats individualment, i per això tots els represaliats queden a menester del poder judicial espanyol, amb un biaix que no cal ni comentar.

– L’única veritable amnistia és la independència de Catalunya i els represaliats ho són perquè la classe política catalana no va voler fer efectiva la independència. Només hem avançat des de la unilateralitat, com ho férem i guanyàrem el Primer d’Octubre, i només amb la unilateralitat aconseguirem una veritable amnistia, fent efectiva la independència.

– Aquesta amnistia és interpretada per part de l’Estat com una rendició, “una reconciliació”, la “pacificació” i la “normalització” de Catalunya com una llei de punt final al procés polític per la independència que va tenir un dels seus punts culminants el Primer d’Octubre de 2017. Els partits catalans que han pactat aquesta llei també estan fent difusió d’aquesta interpretació ajornant sine die qualsevol projecte d’independència. Amb aquesta intenció es torna a posar sobre la taula un referèndum acordat. Qui més guanya amb aquesta amnistia és l’Estat espanyol, que pretén diluir el moviment independentista, debilitar-lo i liquidar-lo. No ho permetrem. Continuarem posant de manifest que l’única resolució del conflicte polític serà quan a Catalunya exercim el dret a l’autodeterminació per decidir la creació d’un estat independent.

– L’Assemblea no acceptem aquest punt final ni aquesta rendició i mantenim la voluntat intacta de fer efectiva la independència com a continuació del referèndum del Primer d’Octubre i de les majories absolutes reeditades al Parlament de Catalunya en favor de la independència. Malauradament, aquesta amnistia debilita totes les causes al Tribunal Europeu de Drets Humans just quan teníem l’Estat espanyol contra les cordes a la justícia internacional i en cap cas posa fi a la repressió, voluntat clara de l’Estat espanyol envers el nostre moviment.

Només la independència ens farà lliures!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!