Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

31 de desembre de 2021
1 comentari

2021: iniquitat, credibilitat i viabilitat de l’independentisme català

Tot i compartir l’editorial de cap d’any de Vicent Partal a Vilaweb: “2021: l’any que somniaven els autonomistes. El retorn a l’autonomia necessita dues peces més que no han arribat ni es preveu que arriben: el conformisme dels ciutadans i els al·licients des de Madrid. Ni l’una cosa ni l’altra no són sobre la taula”, hi afegeixo de collita pròpia aqueixes reflexions.

L’independentisme té tres qüestions per resoldre: la iniquitat dels falsos profetes (Junqueras, Sánchez i Cuixart, per posar tres exemples notoris) que han fet tot el possible per convertir la victòria estratègica de l’1 d’Octubre en una desfeta fins a reconduir el procés a l’estadi autonòmic actual. La segona és la crisi de crebilitat que la causa nacional de Catalunya pateix als ulls dels catalans que hi havien apostat i als dels forasters que ens havien donat suport. Com és possible que la desconstrucció del moviment popular hagi estat tan ràpida, tan impune pels qui l’han causat i tan inèdita en comparació amb els altres pobles (els nacionalistes d’Hong Kong, els amazics de la Cabília, els demòcrates russos) que persisteixen malgrat els règims despòtics als quals han de fer front . I, en tercer lloc, el repte pels sectors que es mantenen fidels als seus compromisos (Consell per la República, ANC) d’oferir contra tantes adversitats un projecte viable d’alliberment nacional en una situació de perill existencial per la nació catalana. No intentar-ho seria situar-se al mateix nivell d’indigitat moral dels qui s’han rendit i amb ells han rendit la pàtria.

Post Scriptum, 3 de gener del 2022.

Bona prospectiva de l’any que comença d’Odei A.-Etxearte, abans d’ahir, a Vilaweb: “L’esquerda del bloc independentista s’eixampla entre l’autonomisme i el conflicte que perviu. L’esgotament del crèdit de la taula de diàleg i les negociacions per a l’embat alternatiu marcaran l’any nou.”

Post Scriptum, 15 de gener del 2022.

Punyent i pertinent advertiment de Vicent Partal a l’editorial de Vilaweb del proppassat dia 4, “L’inquietant silenci europeu sobre Llarena, el TJUE i el retorn de Puigdemont” del qual val la pena extreure’n aqueixos paràgrafs:

“Pensar que Puigdemont anirà a palau i aixecarà la DUI, tal com alguna gent vol, em sap greu de dir-ho així, però és una fantasia. No és en els plans de ningú, vull dir de cap polític català, no crec ni que de Puigdemont mateix. Per tant, la pregunta és: hi ha algú que pense i prepare com s’aprofitarà políticament aquest momentum en favor de la independència de Catalunya o també deixaran passar aquesta oportunitat? Perquè la gent, d’això no tinc cap dubte, el crearà, aquest nou momentum: el carrer no fallarà si hi ha el retorn victoriós dels exiliats. Però, i després, què? Què li oferiran, a la gent? Que li proposaran, a la gent? Com es traduirà aquesta victòria judicial en una de col·lectiva –i que no siga, per si algú s’ho pensa, ni partidista ni autonòmica–?

Ho dic com un avís, ara que encara hi ha temps. I avise perquè si no es posa una proposta política rere aquesta victòria judicial tan excepcional, i després de quatre anys d’una feina tan increïblement ben feta, ves que tot plegat no acabe convertint-se tan sols en la versió per a l’exili de l’acte del Liceu: que siga simplement una manera de resoldre la situació personal d’alguns dirigents destacats. Perquè respecte de la necessitat de resoldre la situació de Puigdemont, que tant de mal fa a la Unió Europea i la seua credibilitat, estic segur que tots els estats ara silenciosos estan més que d’acord. Però no és qüestió d’això, solament. Dic jo…”.

El retorn del president Puigdemont sense projecte polític independentista no pot ser un altre pas en fals, i és evident que Junts per Catalunya amb Jordi Sánchez al capdavant és incapaç de bastir-lo segons ell mateix ha reconegut públicament i avui ha estat convalidat pel consell nacional del partit.

Post Scriptum, 21 de gener del 2022.

L’escàndol de les “llicències per edat” al personal del Parlament instaurat per Ernest Benach i perpetuat pels seus successors aflora la cara fosca -i mediocre- de la classe política local farcida d’aprofitats i gregaris de la partitocràcia. Solidaritat Catalana per la Independència i la CUP han sigut intents de renovar el sistema polític català que no han reeixit en aqueix propòsit. Tampoc l’intent de les “Primàries per la independència” que maldava per canviar el procediment electoral i el Front Republicà que va provar d’obrir un nou espai. Dissortadament, sense regenerar la mentalitat, les actituds i la voluntat dels representants no hi ha independència possible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!