La transcendència de l’acte de rendició que va protagonitzar el Govern de la Generalitat el proppassat 27 de juliol a La Moncloa no ha estat prou valorada políticament. Només Vicent Partal va escriure l’endemà: “el tema realment greu, el tema de fons, és el pacte assolit en la taula de diàleg. Assumir, com ho va fer dimecres el govern català, que qualsevol pas endavant requereix la reforma, impossible, de la constitució espanyola, significa que Esquerra Republicana envia el moviment independentista al cul-de-sac inoperant on era fa trenta anys. Pel cap baix l’envia, o intenta enviar-lo, abans del 2009 i del 2010, abans de la proposta del dret de decidir que va sorgir a les consultes populars i de la manifestació contra la retallada de l’estatut. I no cal dir que envia l’independentisme als antípodes del dret d’autodeterminació i renuncia, de fet, a exercir-lo”. La resta de mitjans subaterns el van aplaudir, però sense tirar coets, esperant el retorn de Marta Rovira i l’encaixada final entre Aragonès i Sánchez per magnificar la claudicació explícita que cerca liquidar l’1 d’Octubre del 2017.
El lideratge de la desconstrucció del procés independentista correspon a ERC, però amb la connivència a diferents nivells i ritmes, de Junts per Catalunya i la CUP (que miren d’eludir les seves responsabilitats amb un silenci vergonyant). Només l’ANC ha reaccionat a l’alçada del moment històric amb un contundent “Comunicat sobre el fals diàleg“. El Consell per la República s’ha pronunciat sobre una de les conseqüències d’aqueixa impostura, la suspensió de Laura Borràs, però encara no ho ha fet explícitament respecte del punt i final de la taula de diàleg.
Comparteixo plenament el parer de Josep Costa, expressat al Món, el proppassat 30 de juliol titulat, “No era una farsa, era una tragèdia“: “No és la notícia que més espai mediàtic ha ocupat, però sens dubte és la que té més transcendència per al nostre futur col·lectiu. El govern independentista que gestiona l’autonomia ha fet oficial el seu acatament del marc constitucional espanyol. Així ha quedat per escrit aquesta setmana en un document acordat a la taula de diàleg entre els governs espanyol i català i fet públic per ambdues parts.
Els termes de l’acord, més enllà de no fer servir la paraula “constitució”, són absolutament inequívocs. No només es parla d’un compromís de “conduir l’activitat política” dins l’statu quo institucional sinó que també s’explicita que qualsevol canvi passa pels procediments de reforma establerts (en referència precisament a la Constitució). A diferència de textos anteriors, no hi ha cap ambigüitat que permeti interpretar-lo com una porta oberta a un referèndum acordat ni res semblant.
L’acatament de la Constitució i la renúncia a la unilateralitat, que conjuntament suposen la negació explícita del dret d’autodeterminació, fins ara només s’havia fet en la intimitat del Tribunal Suprem (quan els líders de l’independentisme, sense excepció, varen fer aquest acatament per sortir de la presó temporalment) o en escrits publicats a la premsa (en aquest cas, només una petita part dels indultats). Ara, la renúncia la fa el govern investit per la totalitat dels diputats independentistes.
Costa de fer una valoració desapassionada d’aquest acord de la taula de diàleg, tot evitant paraules gruixudes. No hi ha més contingut rellevant, si tenim en compte que l’altre acord sobre la llengua, que té molta més concreció, a banda de ser una reiteració de promeses incomplertes de fa una dècada i mitja, el que fa es recollir el contingut de les últimes lleis sobre l’ensenyament aprovades fa un parell de mesos. Unes lleis que, casualment, el TSJ va portar al Tribunal Constitucional l’endemà mateix. Per tant, podem suposar ja com acabaran.
Així doncs, no és d’estranyar que la part espanyola sortís eufòrica a cantar victòria pels acords de la taula. En concret, el ministre de Presidència va proclamar que mai més una part de Catalunya imposarà la seua visió a l’altra part. Com si la dependència i la submissió actuals no fossin ja fruit de la imposició (últimament per la via del 155 i la represssió) sinó que la part independentista ho hagués acceptat de bon grat. Ja se sap, l’statu quo té el monopoli de la violència i la capacitat d’engarjolar els dissidents. Però això es veu que això no és cap imposició.
A banda de tot l’anterior, aquests acords amb el govern espanyol es produeixen en un context signficativament diferent dels anteriors. Les paraules ambigües d’anteriors comunicats anaven acompanyades de posicionaments inequívocs del Parlament en defensa de l’autodeterminació i de la independència votada i proclamada. Uns pronunciaments que en aquesta legislatura en què tot l’independentisme va acordar transitar per la via del diàleg amb l’Estat, brillen per la seua absència.
Que aquesta renúncia del govern independentista que gestiona l’autonomia a dur endavant el propi projecte polític sense el permís de l’Estat sigui “amb l’objectiu de facilitar la superació de la judicialització” és ben sarcàstic. L’acord es podria resumir en un “si sou bons minyons no us castigarem”. De fet, no deixa de ser un remake cutre del xantatge al qual Llarena va sotmetre els presos per deixar-los sortir de la presó (de fet se’n va quedar 4 com a ostatges), que per cert va acabar amb tots els que continuaven en política tornant a entrar.
Després d’això caldrà reajustar el missatge. No, la taula de diàleg no era una farsa ni ha estat un fracàs. El gènere era la tragèdia. El que s’estava coent feia temps però s’ha concretat aquesta setmana en realitat és un desastre descomunal. No és un perjudici per a l’independentisme perquè doni una imatge de normalitat on hi ha repressió i negació de drets democràtics. És la renúncia solemne, per part del govern català, de trencar amb l’anormalitat de la dominació espanyola.
Fins on jo sé, cap membre del govern ni cap portaveu oficial dels tres partits que varen investir-lo (amb una unanimitat que no s’havia donat des del 2010) no ha desautoritzat l’acord amb el govern espanyol. Ningú no ha dit que vulnera el pacte d’investidura, com d’altra banda em sembla obvi. I no només perquè es va dir per escrit que a la “taula” només s’hi anava a parlar d’autodeterminació i amnistia i s’hagi acabat parlant de “desjudicialització”. És un trencament del pacte, sobretot, perquè la via de la taula de diàleg no ha estat l’avantsala d’un nou embat (si és aquesta paraula vol dir alguna cosa) sinó la renúncia formal a plantejar-lo.
Als independentistes que no hem passat pantalla de l’1O -ni volem fer-ho!- només ens queda denunciar la il·legitimitat d’aquest acord del govern català amb l’espanyol. Il·legítim perquè contravé els mandats de les urnes i del Parlament, i perquè mai ningú dels tres partits que avalen aquest acord no va explicar als ciutadans que votar-los a ells ens portaria a aquest desori. Ara, aquells que volem reprendre el camí de la llibertat no tenim més remei que prioritzar a curt termini el canvi d’aquest govern”.
Post Scriptum, 4 d’agost del 2022.
Ahir, Josep-Lluís Carod-Rovira publicava a Nació Digital una reflexió punyent: “Potser ja hem tocat fons…“, del qual en comparteixo plenament l’esperit però, dissortadament, no el diagnòstic, ja que encara no hem tocat fons en la cursa autodestructiva que promouen falsos dirigents mentiders i mesells al capdavant dels tres partits parlamentaris. Queda encara el retorn de Marta Rovira seguint els passos d’Anna Gabriel, l’encaixada final entre els presidents Aragonès i Sánchez liquidant l’1 d’Octubre, la descomposició de Junts per Catalunya, dins o fora del Govern i l’accentuació de la campanya (encetada amb el cas Driouech) per equiparar els independentistes subsistents a racistes i feixistes. Els qui s’han rendit no s’aturaran aquí sino que marxen decidits cap al col·laboracionisme amb la repressió espanyola contra l’independentisme. L’Onze de Setembre vinent serà de ruptura social i política en el conglomerat que va engegar el procés sobiranista entre els qui es fan còmplices de la restauració autonòmica i els qui persistiran en la lluita per la independència.
Post Scriptum, 13 de setembre del 2022.
Després de l’èxit de la manifestació convocada per l’ANC per la Diada, el Govern després d’haver capitulat, “rebutja de ple la proposta de l’ANC per a fer la independència. Vilagrà ha dit que ara com ara la taula de diàleg és l’única estratègia definida i que la resta són “proclames”. Sense cap estratègia conjunta, ni voluntat de tenir-la, sense capacitat i credibilitat, ERC, Junts i la CUP (que també s’apunta a deslegitimar l’ANC), miren de barrar el pas a un eventual quart espai independentista.
Post Scriptum, 5 d’octubre del 2022.
Pere Aragonès va començar mandat afirmant que volia bastir el Govern del 3 d’Octubre (del 2017), posteriorment ERC s’ha negat a reivindicar-lo, com tampoc ha fet costat a les mobilitzacions de l’ANC i el Consell per la República, ans al contrari s’ha empescat una proposta de “llei de la claredat” al govern espanyol que només ha estat recolzada pels Comuns. La CUP, d’una manera vergonyant ha retirat el suport al govern ERC/Junts, i els darrers ho sotmetran a la decisió de la militància en una mostra implícita de manca destratègia. Josep Costa defineix en un article publicat al Món el passat 1 d’aqueix mes la situació: “La implosió del govern dels indults”.
Post Scriptum, 8 d’octubre del 2022.
La decisió de la militància de Junts per Catalunya de sortir del Govern de la Generalitat s’explica per la rendició del mateix al poder espanyol, fonamentalment, i per la manca de capacitat de gestió d’ERC. Vicent Partal ho explica també a Vilaweb: “Les tres consideracions sobre la crisi del govern Aragonès que no es poden esquivar. No es pot aïllar –ni és decent en termes periodístics– la decisió adoptada avui per la militància de Junts d’abandonar el govern de totes les coses que han passat les darreres setmanes”.
Post Scriptum, 11 d’octubre del 2022.
La composició del nou govern d’ERC representa el retorn de la sociov-erc-gència, aplegant politicastres provinents dels sectors contra-independentistes d’antics PSC, CDC i Podem (Nadal, Ubasart i Campuzano). És també la ruptura explícita amb la majoria independentista del 14-F del 2020. I, significativament el retorn a l’etapa dels tripartits d’esquerres (2003-2010), amb consellers que ja ho van ser en aquella etapa i amb el propòsit de que sigui ERC qui en lideri la reedició, si el PSC es deixa guanyar en pro de l’operació d’estat per desactivar l’independentisme català facilitant l’hegemonia a Esquerra. Ahir, Vilaweb ho resumia així: “Consellers no independentistes perquè el govern d’Aragonès faci el tomb. El nomenament de Nadal, Campuzano i Ubasart reforçarà l’estratègia per la taula de diàleg i la necessitat de tornar a votar”. El problema pels còmplices aplegats al voltant del govern de Pere Aragonès és que un nou referèndum sobre un nou estatut ja es va fer el 18 de juny del 2006 i el poder espanyol no el va respectar, per què ho hauria de fer ara ?
Post Scriptum, 16 de març del 2023.
Vicent Partal a Vilaweb: “L’acceptació de la ‘rojigualda’ com a senyal de submissió. La Generalitat sembla que ha assumit que la bandera espanyola presidesca alguns actes i siga present en les activitats del president Aragonès a l’estranger. Recordeu Santiago Carrillo?
Post Scriptum, 17 d’abril del 2023.
Comparteixo plenament el Posicionament de l’Assemblea sobre la proposta d’ “Acord de Claredat” del govern català: Davant la recent iniciativa llançada a l’aire pel Govern de la Generalitat d’elaborar una proposta d’acord amb l’Estat anomenada “Acord de claredat”, l’Assemblea manifesta:
Els acords de claredat fins ara només han servit als estats percontrolar unilateralment els referèndums d’autodeterminacióplantejats per nacions que volen independitzar-se, o per deixar la potestat d’atorgar arbitràriament l’exercici (o no) del dret d’autodeterminació als parlaments estatals. Per tant, aquesta proposta pretén assolir un referèndumon la pròpia nació catalana renunciï a la independència autoimposant-se condicions abusives i suplementàriesque facin improbable la legítima victòria de l’opció independentista amb majoria de vots.
Aquesta proposta d’”Acord de claredat” porta adjunt un procediment previst per elaborar-lo que ens sembla com a mínimpoc clar, llarg i feixuc, però sobretot ignora el camí ja recorregut de demanda frustrada d’acord amb les institucions espanyoles, on s’han buscat reiteradament i sense èxit resultats per aquesta via. Els darrers intents són molt recents i l’Estat no està disposat a dialogarni abans, ni ara, ni mai.
La nostra fermesa com a nació lliure ens va portar a l’acte de sobirania més important en segles amb la celebració del Referèndum d’Autodeterminació, l’octubre de l’any 2017.Legítimament ens vàrem autodeterminar com a poble. Després vam deixar en mans de les institucions la voluntat i perseverança de segles de resistència i se’ls hi ha escolat com sorra entre les mans.
Suposadament el Govern havia de negociar en la Taula de diàleg amb l’Estat espanyol com encarar la situació generada pel referèndum; un referèndum que va ser referendat pels resultats de les darreres eleccions i el conseqüent govern. La Taula era per seure i parlar de com fer efectiva l’autodeterminació.
Ara, després d’un nou fracàs, també previsible, de negociació amb l’Estat, ens volen distreure amb una proposta d’”Acord de claredat” que no ha estat avalada per ningú, que no compta amb cap majoria independentista i ha estat rebutjada pel Parlament de Catalunya. És per això que el Govern s’ha posicionat fora de la legitimitat democràtica que li ha atorgat el mandat popular per fer la independència.
D’altra banda, sembla que la comissió encarregada d’elaborar aquest acord busca legitimar el discurs en què s’ha instal·lat l’actual govern català:renunciar a l’1 d’Octubre. Sobretot si tenim en compte la trajectòria de la majoria dels seus membres: o bé han escrit obertament contra el dret d’autodeterminació dels catalans, o bé han qualificat de fracassat i inútil el referèndum del Primer d’Octubre. Tota una declaració d’intencions.
L’objectiu no és altre que referendar, amb la connivència d’uns suposats especialistes, la decisió política que ja ha pres l’executiu català, i abandonar del tot i menysprear al màxim l’opció de la via unilateral.
La ciutadania va parlar i ha parlat clar.El Govern espanyol també ha tornat a parlar amb claredat: “no” rotund a qualsevol referèndum acordat.
El que ara és necessari és posar-se a treballar de debòper ferefectivala independència: amb estratègies clares, contundents i unilaterals; perquè totes les negociacions comencen amb els fets consumats que fan realitat la llibertat nacional, mai demanant a l’opressor que deixi d’oprimir. No volem desfer el camí que ja hem fet, ni fer passos enrere. L’Assemblea continuarà persistint.No ens hem rendit ni ens rendirem, i continuarem lluitant per fer realitat el nostre únic objectiu: fer efectiva la independència de Catalunya.
Havent esgotat el seu propi marge de diàleg fracassat, i sense més recorregut, a aquest govern col·laboracionista no li queda més via que abandonar la seva aposta cap al no-res, i si no està disposat a materialitzar la República Catalanaha de dimitir i convocar eleccions plebiscitàries per fer la independència.
Post Scriptum, 25 de juliol del 2023.
Fa 19 anys quan ERC la liderava Carod-Rovira com a cap de llista a les eleccions espanyoles després de “la reunió de Perpinyà”, percebuda socialment per l’electorat independentista com un acte de sobirania, el partit obtingués 8 diputats i 650.000 vots. Abans d’ahir, l’ER claudicant de Junqueras en va assolir 7 tot perdent més que quatre-cents mil votants (quedant molt per sota dels resultats del 2004). I això “governant” en solitari la Generalitat (esdevinguda un cau de mediocres mesells), i encara tenen les galtes de no fer cap mena d’autocrítica, ans al contrari tractar d’imbècils els electors que els han abandonat, i persistir en fer de masovers del PSOE. Dogmatisme i estultícia mai vistes, dissortadament, al notre país.
Post Scriptum, 6 de setembre del 2023.
Ahir, el president Puigdemont exigeix una mediació, el reconeixement de l’independentisme i una amnistia per a negociar, unes condicions que deixen en evidència la impostura de la taula de diàleg i l’acord de claredat promoguts pel Govern d’ER, que com diu Partal ahir al seu editorial de Vilaweb, amb “aquest esquema no negociarà l’estat espanyol amb l’autonomia catalana –que ni aquest és el cas, perquè el govern de la Generalitat no té cap paper a fer-hi i està espectacularment fora de joc”.
Post Scriptum, 13 de setembre del 2023.
Vicent Partal retrata la reacció d’ER contra l’ANC: “La llista cívica molesta el govern, la DUI també“.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!