Observar, llegir, escriure

La realitat social és la d’una de recessió econòmica provocada. Es constata una pèrdua continua de drets i llibertats. La feina és cada vegada més precària, perquè li convé a l’actual Sistema econòmic i social (heteropatriarcat capitalista neoliberal), perquè han de tenir un planter de persones disposades a treballar per pocs diners. I a les dones els pertoca la pitjor part, tornar endarrere, quedar-se a casa, perdre el poc de llibertat que han aconseguit en les darreres dècades; perquè el Sistema necessita de la seua dependència. Malauradament hi ha una acceptació general d’aquesta situació regressiva, que fa que no ens replantegem les coses com cal. I hauríem de fer-ho per a dir: fins ací hem arribat!

La desigualtat comença a casa, a l’escola, al barri on es viu. És fonamentalment un problema d’educació i mentre se seguesca justificant el sistema heteropatriarcal, que sobretot es dóna a l’escoles privades d’orientació confessional, escandalosament finançades amb diners públics, no aconseguirem res de bo. Les gran famílies dels adeptes a les religions del llibre (jueus, cristians, musulmans) tenen implantada a foc i a sang la dèria heteropatriarcal. I les societats on dominen aquestes creences irracionals tenen terriblement arrelats aquests prejudicis. Cal anar sembrant formes de veure i sentir més alliberadores, d’igualtat econòmica, de gènere i d’orientació sexual. Tampoc a l’escola pública actual no es veu una actitud molt diferent, entre d’altres per les lleis retrògrades que estem patint, implantades pels successius governs de dreta, i es troba a faltar una actitud més proactiva dels ensenyants en aquest sentit. Si no partim d’aquesta base educativa, res de bo no arranjaran uns pegats com el dia de la dona, les lleis d’igualtat de gènere, l’allunyament del maltractadors, les multes o les penes de presó que els hi puguen posar, mesures que sempre són parcials i infradotades econòmicament; perquè només cerquen la propaganda política i no pas una efectivitat real per a resoldre les causes de tot plegat. El problema no és de diners, sinó de voluntat, ideològic. I la permanent divisió de les opcions d’esquerra o progressistes entrebanca encara més la consecució del canvi necessari.

En pocs anys, els lladres corruptes, “lobbies” d’empresaris i polítics que defensen els seus interessos i els permeten enriquir-se il·legalment, ens han desposseït de milions de diners públics, que s’han emportat a paradisos fiscals, i, de retruc, amb l’excusa que no hi havien diners, dels drets més bàsics, com la salut, l’educació, la feina, l’habitatge… per a tothom. Ens ho han furtat i donat en safata de plata als seus corruptors. Per altra banda, els polítics del canvi (del “pacte del Botànic”, del “pacte de la Nau”) parlen massa, però de “forment” ens en donen ben poc. Els votàrem per a lluitar i capgirar la vergonya d’un País Valencià espoliat, que ens han deixat dècades de governs de la dreta més descarada i mentidera. Començant per capgirar les privatitzacions dels serveis públics que els polítics han atorgat als seus amiguets en concursos de dubtosa legitimitat; la qual cosa també fóra una gran oportunitat per donar feina a les persones que la necessiten de veritat. Tan sols veiem titulars de bones intencions i recolzaments, que estan molt bé; però ells saben el que cal fer i ací ens tenen a tots plegats esperant que ho facen d’una vegada. Senyores i senyors, si doneu les passes necessàries, no ens quedarem a casa: serem amb vosaltres exigint al carrer que les coses canvien!

Els serveis públics esdevenen cada vegada més com una beneficència, sota mínims i de baixa qualitat. I en lloc de lluitar pacíficament tots plegats per recuperar i millorar allò que teníem, els “esquirols” que poden pagar-s’ho se’n passen a les assegurances privades, ignorant, els molt ingenus, que aquestes empreses, fidels al seu tarannà egoista i enredaire, ens prometen més del que realment ens donaran. Així resulta que perdem força i continuem engreixant les butxaques d’aquells que ens exploten. Tenen ben muntat el sistema de propaganda i així ens va. Els mitjans de des-informació privats i governamentals volen que ens passem tot el dia repetint i repetint-nos titulars buits, sense contingut real. Ara anuncien, per exemple, la renda bàsica que en 2018 diuen que volen implantar i la gent es creu que estan fent alguna cosa, que ens ho volen apanyar; però tan sols és una xerrameca sense fets concrets. I així, tot. Els que fem més anys venim d’un món on aquestes coses ja havien passat i llavors sabem com les gasten els polítics i no ens les creiem pas. Els titelles xerraires de les televisions, ràdios i periòdics repeteixen les notícies brossa que els escriuen els seus amos, per manipular-nos amb el que volen que siga d’actualitat i distraure’ns tot el que poden, i no haver de parlar d’allò realment important per a tots.

Ens volen fer creure que l’educació pública o la sanitat pública són de mala qualitat, però el que passa és que les estan deixant sense recursos perquè n’esdevinguen i així la gent es passe a la privada. Els col·legis privats són un doble negoci per als seus promotors: diners a la butxaca i adoctrinament sense entrebancs. Ningú no ens ha consultat si ho volíem això. Ens han pres el pèl d’una forma obscena i, agombolats per les seues mentides, encara romanem tan tranquils com si res no hi hagués passat, confiats en que la situació no empitjorarà. Els polítics que ho han portat a terme durant les darreres dècades, els del PP, però també del PSOE i ara de C’s (a nivell estatal), són uns enviats de les grans corporacions i no representen, malgrat que en gallegen, la majoria de la gent. Per exemple, les polítiques monetàries són els bancs els que les apliquen; atorguen o deneguen crèdits i així augmenten o redueixen el consum; estan ofegant moltes petites i mitjanes empreses, i autònoms, demanant-los uns avals impossibles de complir. I aquí l’Estat neoliberal actual, el de la falsa llibertat per a tothom, no hi vol intervenir. Ens han venut a quatre mercaders i ho han fet a posta.

Aquesta gent parla d’instituts per a l’excel·lència. Excel·lència de què? Tothom naix excel·lent. L’excel·lència ja la portem a dins, pel fet de ser persones. Què ens volen fer? Que competim amb els nostres companys? Per a ser millor que ells? Per a, si no ho podem aconseguir, considerar-los els nostres enemics? Així romandrem dividits i ens podran seguir manipulant. Això és el que han fet i estan fent: muntar un món en el qual quatre espavilats tenen dominats a la resta. I ho han aconseguit, des de fa segles. Però encara és pitjor: cada vegada ens resulta més difícil arrancar-los una petita part del seu poder. El poc que en vàrem obtenir després de la segona guerra mundial, el “new deal” que va derivar en l’anomenat estat del benestar, un cert repartiment del creixement econòmic, ens l’estan arrabassant si us plau per força. Com es va poder conquerir aquella sanitat i els altres serveis públics per a tothom? Amb la lluita decidida de les classes populars i la col·laboració de partits i sindicats de classe; cosa que ara no passa, ni una cosa ni l’altra, i, doncs, així ens va.

(Apunt basat en la tertúlia esdevinguda el divendres 10/03/2017 a Ràdio Klara, emissora lliure i llibertària de la ciutat de València, amb motiu de la recent celebració del 8 de març, diada de la dona treballadora; especialment en la intervenció d’Isabel Rodríguez, economista, que fou candidata de Guanyem Gandia a les darreres eleccions municipals.)