Blocs de VilaWeb

Perquè investir un govern espanyol és un error

Ha estat difícil fer-se una opinió sobre el suport de Junts a l’investidura del president espanyol a canvi d’una aministia per a tots els represaliats pels fets de l’u d’octubre. Però finalment sembla raonable afirmar que investir un president espanyol és un error perquè l’alliberament nacional català dins l’estat espanyol és – per definició – impossible, ja que com més estabilitzem el marc espanyol més improbable fem que es consolidi la Republica que vam declarar al 2017.

Es molt probable que la decisió del liders de l’independentisme català hagi estat la d’apuntalar el govern espanyol amb l’esperança d’obtindre alguna contrapartida (en aquest cas, cal preguntar-se… exactament quina?).

En tot cas, hi ha dos grans motius per rebutjar aquest acord d’investidura:

En primer lloc, perquè aquesta decisió alimenta la ficció que hi ha una negociació en marxa que pot culminar amb un acord que – ara si – satisfaci les demandes dels catalans. Deixant de banda que alimentar ficcions i mentir és el mateix, el poble mereix ser informat amb claredat de quina és la realitat per poder prendre decisions màximament informades i no ser manipulat. A més a més, cal recordar allò que és obvi: no es possible fer efectiva la República dins el marc legal espanyol, sinó que només és possible fer-la efectiva en superar aquest marc. Iniciar una negociació amb el govern espanyol implica en primer lloc retornar a un marc politic on la República és legalment impossible.

En segon lloc, perquè el més probable és que aquesta negociació no serveixi per arribar a cap acord, sinó que només serveixi per allargar indefinidament la discució sobre l’autodeterminació fins que caigui en l’òblit.

És precisament per aquest dos motius que cal no contribuir a alimentar la ficció que és possible una negociació amb Espanya: no només perqué és impossible consolidar la República dins Espanya, sinó perqué també porta aquesta discussió a l’òblit.

Com esmenar l’error (1) : no aprovant la llei d’amnistia

Semblaria que una llei d’amnistia hauria de suposar reconeixer que és varen tractar com a delictes uns fets que, de fet, no ho eren. Es a dir, hauria de suposar  reconèixer que hi va haver una presecució salvatge contra l’independentisme a tots els nivells i, especialment, a nivell judicial (recordeu la fiscalia “afinant” casos contra independentistes?) i policial (recordeu els liders empresonats de l’u d’octubre?).

Enlloc de fer això, sembla que l’amnistia que equivocadament han pactat Junts i PSOE, en primer lloc blindarà la impunitat dels agresors (que no pòdran ser jutjats pels seus crims) i, en segon lloc no repararà cap dany a totes asquelles persones que, d’una manera o d’altra, ja els han sofert o els continuen sofrint… ja sigui en forma de multes administratives , lesions, empresonaments o judicis, per esmentar només algunes de les pràctiques que han patit els 1.133 casos de repressió que denuncia Alerta Solidaria

L’amnistia que s’ha pactat doncs, sembla que no aporta reparació als represaliats ni  afavoreix la construccio nacional  i, per tant, cal rebutjar-la

Com esmenar l’error (2): emprant el Consell per la República

El primer pas per esmenar l’error que suposa retornar al marc politic espanyol és senzillament no retornar la discussió sobre l’autodeterminació al marc legal espanyol. Així de fàcil. Cal buscar una eina  que ens permeti influir en la politica que es fa a l’estat espanyol, però que no ens obligui a retornar-hi.

Afortunadament, aquesta eina ja existeix i compta amb prou musculatura per posar-se en marxa: el Consell per la República. A més a més, el Consell no només ens facilita el camí de l’emancipació nacional, sinó que ens permet superar una sèrie de limitacions de la politica convencional espanyola i europea. Vegem-ne aqui alguns exemples:

1. 1. el Consell permet la participació directa. En qualsevol moment, qualsevol membre del consell que reuneixi prou avals (un 5% del cens) pot proposar un referendum sobre qualsevol qüestió.
   2. el Consell permet les llistes obertes, contràriament a allò que passa a la política espanyola, ja que a l’estat les candidatures es conformen a través de llistes tancades. Aquestes llistes tancades suposen que per a que un candidat pugui presentar-se a eleccions hagi de comptar amb el vistiplau del seu partit. Amb el pas dels anys, això ha acabat generant que aquells que arriben a ser elegibles son els més fidels al partit enlloc dels més excel•lents. El Consell garanteix l’excel·lència dels seus candidats, presenant-los en llistes obertes.
   3. El Consell permet la lliure inscripció a qualsevol ciutadà que s’identifiqui nacionalment amb la República (o senzillament que es solidaritzi amb la seva causa) independentment de la seva situació de residéncia administrativa. El Consell abandona el concepte europeu, excloent i territorial, de nació, i permet caminar, doncs, cap a unes Nacions Unides d’Europa.
   4. el Consell permet exercir la unilaterialitat sense cedir a la represió. Recolzar i participar en la institució que va sorgir de la legitimitat del referendum de l’u d’octubre és la millor forma de desobediencia, i la que millor ens protegeix de la represió espanyola.
   5. el Consell permet coordinar accions efectives de confrontació a l’ocupació espanyola, i mobilitzar de nou la societat catalana (per exemple, en liderar campanyes d’insubmisió fiscal).

El Consell per la República és la única eina de participació politica desobedient i capaç de coordinar una confrontació efectiva.

Emprem-lo

En un anterior apunt d’aquest bloc (Amnistia: insucificient i contraproduent) s’esmenta els motius per els que és necessàri que els partits que defensen la consolidació de la República adoptin una postura de blocatge en la investidura del govern espanyol. Tanmateix, aquesta qüestió mereix un apunt a banda, ja que cal tenir ben lligada una argumentació prou sòlida per defensar una postura que sovint és presenta com a radical, intransigent i contraproduent, quan és ben bé tot el contrari:

bloquejar la investidura del govern espanyol és la única postura normal que  pot adoptar l’independentisme, en tant que és la més coherent i que pot oferir millors resultats.

Normalitat. És normal que qui vam defensar la constitució d’una Repúlica Catalana al 2017 ho continuem defensant al 2023. Per moltes persones la República és una resposta estructural a problemes igualment estructurals que no poden ser resolts dintre del marc de l’Estat Espanyol (com ara la llengua, el dèficit fiscal, la irresponsabilitat tècnica dels representants politics catalans, que sempre poden excusar-se en els seus homòlegs espanyols…). I per tant, més enllà de les anades i vingudes que tots hem fet en votar diferents partits politics catalans, queda el recolzament a un gran projecte que dibuixa amb linies gruixudes la República Catalana. 

Malhauradament, el marc polític on ens movem està tant capgirat que sovint allò radical és defensar postures més aviat normals. És per aquest context polític en què la tergiversació és constant que…

és necessari  tindre en compte que bloquejar la investidura del govern espanyol  no només no és en absolut una postura radical, sino que és ben normal.

Coherència. La majoria d’aquells que vam creure en la idoneitat de la República com a solució a alguns dels problemes del catalans,  continuem mantenint la mateixa postura politica 6 anys despres, i això no hauria d’extranyar a ningú perquè que no hi ha hagut cap canvi substancial que justifiqui un canvi de postura: no hi ha hagut cap altra resposta que la repressió al repte majúscul que suposa acomodar politicament la voluntat dels catalans en un context europeu que resulta de la construcció d’estats-nació i que ara cal que avanci vers la seva deconstrucció (“des de l’Europa dels Estats a l’Europa dels pobles”).

Sovint es presenta a aquells que defensem bloquejar la investidura del govern espanyol com a intransigents, quan en realitat nomès som coherents amb allò que portem defensant des del 2017:

és coherent no facilitar la investidura del govern espanyol si aquesta no ens acosta  més a la República Catalana, que no pas l’inestabilitat resultant d’una repetició d’eleccions.

En paraules d’alguns sembla que la dicotomia està entre ser radical i intransigent, o bé ser raonable i tolerant. En realitat però, la dicotomia està entre defensar amb coherència una postiura ben normal o bé renunciar-hi de sobte.

Resultats. Sigui com sigui, allò que compta son els resultats que hom pot obtindre amb cadascuna d’aquestes ocpions i, afortunadament, podem comprovar els resultats de la darrera legislatura en què, malgrat ser raonables i flexibles fins al punt d’avenirse a pactar investidura i pressupostos, no hi ha hagut cap avenç significatiu en la lluita per la consolidació de la República. L’altra alternativa és mantenir-se ferms en defensar amb normalitat i coherència l’alliberamemt nacional de Catalunya, fins el punt de forçar la repetició d’eleccions, si cal.

És molt probable que aquesta darrera estrategia, de confrontació, obtingui millors resultats que la primer, ja que sovint allò que ens fa canviar a les persones és viure la duresa de limits reals, i no pas que ens els expliquin de manera teòrica. Per exemple, un nen necessita cremarse amb la estufa per entendre que no l’ha de tocar. I és inutil intentar forçar aquest canvi d’actitud raonant-li.

Allò que funciona per als individus, perquè no haria de funcionar per als colectius? De la mateixa manera que el nen necessita vivenciar aquest limit per apendre,

els espanyols han de vivenciar la ingovernabilitat d’Espanya per entendre que no es pot governar l’Estat sense canalitzar la voluntat popular catalana