Blocs de VilaWeb

1 La inhibició

La construcció nacional de Catalunya suposa assumir el risc de passar de fer-nos participar en iniciatives proactives, horitzontals i generoses (per exemple, la creació d’una escola cooperativa catalana), a fer-nos reaccionar de manera autoritària i cruel davant els qui creiem que son un obstacle a aquesta construcció (per exemple, empresonant els seus líders polítics).

Probablement és cert que l’actitud que porta des d’un tipus d’accions a les altres és la mateixa, i que només és qüestió de temps (i mitjans) que les primeres es converteixin en les segones. Més que un risc, potser és una certesa. Ho veiem amb tota cruesa en com l’Estat d’Israel aniquila salvatgement la població palestina: em fa l’efecte que moltes persones creuen que la construcció nacional israeliana exigeix la desaparició del poble palestí.

Tornant a la politica catalana, molts catalans tenen la certesa que, tard o d’hora, la construcció nacional catalana entrarà en una deriva autoritària i que això és motiu suficient per inhibir-se i no participar-hi… “prefereixo que el poble català desaparegui, a que es converteixi en un altre Israel”, diuen.

2 La contradicció

L’argument és impecablement cert, però quan intentes transposar-lo a la realitat apareix una contradicció flagrant: les mateixes persones que no participen en la construcció nacional catalana per evitar ser còmplices d’una futura deriva autoritària no tenen cap inconvenient en participar de la construcció nacional espanyola. Enlloc de permetre que arribi a esquitxar-los una futurible deriva autoritària catalana, prefereixen participar (i sobretot, finançar) l’actual autoritarisme espanyol, que inclou missions militars a l’estranger, policia patriòtica, empresonament de dissidents, etc.

Això passa perquè el marc polític de l’estat espanyol ha estat molt exitós en convertir l’acceptació passiva dels catalans, en suport actiu al seu projecte de construcció nacional. I així, aquells que defensen el pacifisme més radical acaben finançant missions militars amb els seus impostos; o els que estan en contra de l’assimilació nacional  de Catalunya, acaben escolaritzant els seus fills a l’escola espanyola, per posar dos exemples.

En descàrrec de tots aquells que se senten reconeguts en aquesta contradicció, cal dir que és impossible viure la vida sense contradir-se: les persones existim en una realitat que, vulguem o no, ens imposa els seus marcs. Allò que formalment és d’una manera (“allò que hauria de ser”) sovint, a la realitat, és inevitablement d’una altra  (“allò que és”). De manera que inhibir-se d’un determinat debat, no vol dir esquivar-lo a la vida real. Viure no és evitar contradir-se, sinó escollir quina contradicció acceptem. Podem acceptar participar activament en una construcció nacional catalana que, eventualment, pot tenir una deriva autoritària, o be podem acceptar participar passivament en una construcció nacional espanyola que ens assimila.

3 L’excusa

De vegades em trobo persones que tenen un motiu, molt ben argumentat, que explica perfectament perquè no fan res en una determinada qüestió (sovint aquest arguments giren a l’entorn de la inutilitat de fer res, encara que no sempre). Ara bé, un motiu, d’acord amb l’etimologia de la mateixa paraula, és allò que et mou a fer quelcom, i per això sospito immediatament quan algú diu que té un bon motiu per no fer alguna cosa. El que s’amaga sovint darrere d’aquestes justificacions és una excusa.

Es legítim inhibir-se i no fer res en una determinat aspecte de la vida (o en tots) perquè cadascú en disposa de la manera que creu més oportuna, i no necessita excusar-se per prioritzar aquest o aquell aspecte de la vida. Tanmateix, és bo no creure’s els arguments amb què hom justifica aquesta inhibició i tenir clar que, en realitat, aquesta inhibició és una tria i no la conclusió obvia d’un raonament infal·lible.

Dic que és bo per dos motius: En primer lloc, és bo perquè la persona que s’inhibeix d’una determinada qüestió deixa de sentir que té l’obligació justificar argumentadament la seva inhibició. En segon lloc, és bo perque els qui actuen per transformar un determinat aspecte de la realitat es veuen alliberats del pes dels que s’inhibeixen, que ja no senten la obligació de justificar la seva tria i convèncer els altres que inhibir-se és la millor opció,

4. La conclusió

En conclusió, tothom que fa una acció per implementar una determinada idea a la realitat ha d’acceptar que, tard o d’hora, amb la seva acció en facilitarà d’altres que entraran en contradicció amb els principis que inspiren aquesta primera acció. Aquesta contradicció però, no pot ser dissuasiva de l’acció i portar a la inhibició (que també és legitima), sinó que cal acceptar que passarà malgrat que no sigui el principal objectiu de l’acció.

Tornant a l’exemple del principi, segur que en la construcció nacional catalana (i en particular la materialització d’un estat català) s’incorrerà en tota mena d’accions que es contradiran amb els principis que inspiren aquesta mateixa construcció. Davant d’aquest escenari, nomes hi ha dues opcions: o bé acceptar que això és així i participar de la construcció nacional catalana per transformar la realitat; o bé inhibir-se d’aquest debat i participar de la construcció nacional espanyola.

Aquells que creiem que la independència de Catalunya és la millor forma per resoldre el conflicte nacional amb Espanya, sovint ens han acusat d’estar disposats a pagar qualsevol preu per aconseguir-la, i moltes vegades ens han tractat com a sospitosos de voler que passessin les pitjors coses perquè així els nostres objectius polítics quedarien mes ben justificats… “cuanto peor, mejor” deien. En comptes d’aquest escenari extrem, sempre proposen que acceptem “el mal menor” que suposa posposar el debat sobre el conflicte nacional i la nostra opció per resoldre’l, en favor d’altres debats que requereixen urgentment la nostra atenció.

Ara bé, si cadascú revisa exemples de la seva vida quotidiana – que no tenen perquè tenir la més remota relació amb la independència de Catalunya – de seguida ens adonarem que és obvi que per resoldre qualsevol situació conflictiva cal abordar-la de forma directa, enlloc de posposar-la. Aquest abordatge passa necessàriament per unes poques passes:

1. identificar el conflicte amb claredat (per exemple, en el cas de la societat catalana, veure i reconèixer que existeix un conflicte nacional entre Catalunya i España).
2. diagnosticar el conflicte encertadament. És a dir, determinar-ne les causes. (seguint l’exemple, és fàcil afirmar que conflicte nacional apareix perquè les sobiranies de les dues nacions es solapen i hi ha uns mateixos àmbits en que ambdues voldrien decidir ).
3. confrontar les diferents opcions per resoldre’l. (En el cas del conflicte nacional bàsicament son dos: o bé la conllevancia ortegiana [1] -ja sigui dins un estat autonòmic o federal-, o bé independència de Catalunya).
4. escollir l’opció que millor resolgui el conflicte. És a dir, aquella que pivoti sobre les causes del conflicte (La independència de Catalunya és la única opció que adreça la causa del conflicte, el solapament de sobiranies).

“la resolució de tot conflicte passa necessàriament per quatre passes: identificar, diagnosticar, confrontar i escollir”

Tot conflicte es resol de manera similar seguint aquestes quatre passes: demanar al veí que abaixi la musica, llançar-se a sol·licitar un préstec, canviar de feina, demanar al company de pis que no fumi a la seva habitació, decidir amb la parella qui cuina i qui frega els plats, Amudsen, el polo norte… La vida funciona així. I la independència de Catalunya, també.

I és que el conflicte nacional entre Catalunya i Espanya no és la excepció de res, i la única manera de resoldre’l es deixar que transiti per aquestes 4 etapes fins a la seva resolució definitiva.

A aquestes alçades, tothom sabem que hi ha un conflicte nacional entre Catalunya i Espanya, i si som mínimament honestos, coincidim a diagnosticar-ne el motiu (vegeu passes 1 i 2, més amunt en aquest apunt). Si volem resoldre’l, només cal seguir les darreres passes de la recepta: confrontar opcions i escollir-ne una.

Així doncs, tot allò que no sigui confrontar i escollir no treballa per la resolució del conflicte i, ja sigui de bona o mala fe, permet que el conflicte nacional irresolt s’enquisti a la societat catalana, on cada cop més una part sent com li escamotegen les opcions reals d’una resolució, i veu frustrat el seu (legítim) projecte polític de construir una República Catalana.

En aquest sentit, moltes vegades els mateixos catalans participem de debats[2]encesos sobre el paper que haurien de jugar les nostres administracions en temes que ens afecten, obviant que la irresolució del conflicte nacional te un efecte de gran magnitud en qualsevol debat. I es que sembla obvi que no té massa sentit dedicar energia i confrontar opcions en debats en que no es te la capacitat d’escollir entre les diferents opcions.

A més a més, moltes vegades en aquestes discussions apel·lem a la “urgència” de gestionar el dia a dia del país, o de decidir un o altre model de societat (ampliació aeroport, jocs olímpics d’hivern, etc.) per posposar el debat sincer sobre el conflicte nacional que hauria de portar-nos a la seva resolució definitiva. Malauradament, tots sabem que posposar un conflicte es una manera d’evitar-lo, i de retardar-ne (indefinidament) la solució.

“posposar un conflicte és evitar-ne la resolució”

Els catalans que desitjaríem una ràpida resolució del conflicte nacional no podem evitar llegir aquests debats de dues maneres: primer, com una manera de posposar el conflicte per tal d’evitar resoldre’l definitivament (cadascú sabrà els seus motius per voler que aquest conflicte quedi irresolt). I segon, com una pèrdua d’esforç i talent que es malbarata en debats entre catalans que realment son estèrils perquè, en realitat, escapen del poder de decisió dels catalans ja que els decideixen els espanyols en conjunt.

Sembla improbable que algú que viu a Catalunya desconegui l’existència del conflicte nacional i les implicacions que té en qualsevol debat. Per tant, aquell que participa en debats de país, especialment si n’obvia el paper transcendental que juga la irresolució del conflicte nacional, molt probablement no ho fa per ignorància sinó que segurament ho fa amb la intenció de desviar l’atenció d’aquest debat i mantenir l’actual estat de les coses a l’Estat Espanyol i blanquejar les seves mancances. Existeix una tercera opció però, de participar en aquests debats. De vegades participem en debats perquè tracten temes que coneixem i ens interessen especialment, i voldríem aprofitar-los per exercitar els nostres coneixements i la nostra habilitat per discutir. Es difícil renunciar al plaer de participar-hi. Però mentre el conflicte nacional continuï irresolt, aquests debats son senzillament això, debats ficticis, ja que la implementació de qualsevol de les opcions que es debatin és un autoengany encara més llunyà que el fet de pensar que el catalans tenim la capacitat d’escollir entre aquestes opcions.

Resumint, només és pot acceptar el “mal menor” de deixar de banda el debat sobre el conflicte nacional  des de la ignorancia, la mala fé o ficció

[1] 1921 La España invertebrada . Ortega y Gasset

[2] Vídeo octubre

El treball és l’únic recurs vertaderament renovable a escala humana, ja que a cada generació neixen nous éssers humans, i amb ells, es creen noves hores de treball on abans nomes existia el no-res (amb cada nova vida humana que apareix en aquest mon es creen al voltant de 60.000 hores de treball assumint, aproximadament, les condicions laborals actuals a l’Estat Espanyol).

“cada vida humana equival a 60.000 hores de treball”

En qualsevol economia, el creixement econòmic només pot ser indefinit si es basa en l’explotació d’uns recursos infinits ja que, altrament, quan s’acaben aquests recursos el creixement s’atura.

És per aquest motiu que només és realista preveure el creixement econòmic indefinit si l’economia es basa en recursos infinits.  Com que és obvi que qualsevol recurs material és finit (el petroli, etc), tota previsió que assumeixi el creixement sostingut dins d’una economia material és irreal (i quan aquesta assumpció la fa l’administració, a més a més, és una irresponsabilitat).

Per altra banda, la bona notícia de tot plegat és que, efectivament, és raonable preveure un creixement indefinit en una economia que basa el seu creixement econòmic en el treball de les persones. De fet, només en aquesta mena d’economia el creixement indefinit és possible.

Per simplificar aquest plantejament i fixar aquests conceptes, anomenarem economia material aquella que es fonamenta en l’explotació de recursos materials (finits) i on la transacció fonamental entre els seus membres és la compra-venda dels béns, mentre que anomenarem economia del treball a aquella  economia que es fonamenta en l’explotació de recursos temporals (infinits) i on la transacció fonamental entre els seus membres es la transformació dels béns.

“el creixement econòmic indefinit només és possible en economies basades en el treball”

Poso un exemple: Tots ens hem trobat a la nostra vida quotidiana que és més barat canviar alguna cosa que s’ha espatllat, que no pas arreglar-la. Aquest detall ens dóna una pista del tipus d’economia en què vivim: un sistema on es genera creixement econòmic a través de la compra-venda constant de nous béns de consum, enlloc de generar aquest creixement invertint temps de treball en transformar (“arreglar”) els béns ja comercialitzats. Idò, sembla que vivim dins d’una economia material i on, per tant, no és possible el creixement econòmic indefinit.

La responsabilitat urgent que ha d’entomar la nostra administració és transformar l’actual economia material en una economia del treball abans que la previsible escassetat de recursos faci necessària aquesta transformació. 

Per altra banda, el deure de la ciutadania és entendre la urgencia imperiosa amb què cal emprendre aquesta transformació, i acceptar els perjudicis que es puguin derivar d’aquest procés dins el curt termini, en favor d’un bé superior a llarg termini.

1.  La clau per a mantenir una població fixada al territori és la mobilitat. Mentre des de casa seva tothom pugui arribar fàcilment a tot arreu que es proposi, la gent es quedarà a fer la vida a casa seva enlloc de migrar a les ciutats on, en molts aspectes, gaudiran d’una menor qualitat de vida. Per altra banda, un país és construeix més bé i és més coherent, si els seus habitants estan ben interconnectats entre si.

2. Per aconseguir fixar la població al territori però, cal que l’administració garanteixi una mobilitat que alliberi temps útil a les persones i que sigui ràpida, barata, freqüent, col·lectiva, menys contaminant i pública. Si som capaços de garantir a la ciutadania una mobilitat així, només és qüestió de temps que el ciutadà acabi substituint la seva actual mobilitat que és còmode perquè és a demanda, però que sovint és més lenta (compareu desplaçar-se en metro i en cotxe per Barcelona), li consumeix temps i que, en ser unipersonal és més contaminant, i en ser privada es mes cara.

3. Heus aquí la proposta: totes les ciutats de mes de 15.000 habitants (almenys 149 ciutats als Països catalans) han d’estar interconnectades per una freqüència de transport públic de 15 minuts. Amb aquesta mesura aconseguiríem que la ciutadania pogués desplaçar-se fàcilment entre aquest nuclis amb el transport públic (enlloc del transport privat).

algú es podria preguntar…

   … I perquè hauríem de voler que la gent habiti tot el territori, enlloc de que es concentri en unes poques ciutats?

• Perquè nomes és possible gestionar i controlar realment el territori que està habitat. I l’administració només es pot responsabilitzar d’allò que és capaç de gestionar i controlar (pensem en els incendis, la gestió d’emergències, desplegaments policials, etc.).
• Una població distribuïda pel territori, obligarà l’administració a prestar serveis de manera igualment distribuïda i des de la proximitat, evitant que el ciutadà s’hagi de desplaçar a fer tràmits en llocs que desconeixen la seva quotidianitat i, de passada, es reduiran les emissions derivades d’aquests desplaçaments.
• I, sobretot, perquè per fer el territori productiu cal habitar-lo. Si volem garantir la sobirania alimentaria dels Països Catalans, cal que tot el seu territori estigui habitat i, en conseqüència, treballat.

   … I perquè hauríem de voler substituir un tipus de mobilitat per un altre? Vegem-ho.

 1. https://es.greenpeace.org/es/sala-de-prensa/informes/viabilidad-tecnica-y-economica-de-un-abono-unico-de-transporte-en-todo-el-estado-espanol/

2.  https://www.researchgate.net/figure/Figura-8-Grafico-resumen-de-la-situacion-en-las-distintas-Regiones-Sanitarias_fig2_228782860

En les properes eleccions del 12 de maig vinent, em trobo en una dicotomia: quina és la millor opció per fer avançar el procés d’independència de Catalunya i la consolidació d’una República Catalana?

Es una tria ben difícil, ja que em trobo que els principals partits independentistes (és a dir, aquells que tenen prou escons al parlament per  tirar endavant propostes: ERC -33 escons- i Junts -31 escons-). No han fet grans avenços per assolir la independència.

ERC. Per una banda, és decepcionant veure com el partit que ostenta la Generalitat i de qui depenia l’aprovació anual dels pressupostos del Govern espanyol, no ha sabut/volgut aprofitar aquesta força per empènyer les circumstancies cap a un escenari que  més proper als anhels dels seus votants. Al meu entendre, l’ERC d’Aragonès ha malbaratat inexplicablement una oportunitat d’or d’aplicar una política ferma que ens acostés a una independència que tots els seus votants li demanaven. Resumint, em costa molt creure que aquest deixar-ho estar no s’expliqui per que els interessos particulars d’un pocs no hagin passat per davant de la voluntat de tot un poble. Vull afegir que el pitjor no es sentir-se frustrat respecte el paper que està jugant ERC en el procés d’independència (perquè van prometre treballar per una independència i no la van aconseguir), sinó que el pitjor és que em sento enganyat (diuen que mantenen el projecte de la república però, en canvi, fan molt poca cosa per assolir-lo, i desaprofiten sistemàticament oportunitats de fer valer la força que els seus escons els han fet tenir al Congreso espanyol, per exemple).

JUNTS. Per altra banda, si bé el Junts de Puigdemont va mantenir – almenys al seu discurs- una fermesa respecte a la necessitat dels catalans d’aplicar una política dura als governs d’Espanya, quan en va tenir la oportunitat va cedir i va arribar a un pacte per investir un govern espanyol… tanmateix, és just admetre que va arrencar cessions, a canvi de la investidura del govern espanyol, que han estat molt celebrades arreu: (1) va demanar l’oficialitat del Català a Europa; i (2) va arrencar l’amnistia del govern espanyol per uns delictes (que no son considerats com a tals a Europa i que, arribats a tribunals europeus tots sabem que serien descartats).

Encara que les cessions que junts va arrencar al govern espanyol a canvi de la seva investidura fossin cessions molt cridaneres -que ho son- , aquestes cessions son estrictament això: purament simbòliques i contraproduents  per a la lluita per la independència- Son sombòliques perque… la oficialitat del català a Europa exactament de què serveix en termes de construcció nacional? i, per altra banda, son contraproduents perquè l’amnistia desmobilitza.

Desitjo que l’explicació de la investidura del govern espanyol, sigui la de  facilitar la formació d’un govern espanyol feble, que estigui permanentment necessitat del suport català durant els propers quatre anys i, per tant,  disposat a complir les demandes catalanes. Això podria ser una bon escenari sempre que Junts no continuï demanant coses simbòliques i contraproduents a canvi del seu suport al govern espanyol.

El propers anys diran si Junts ha sabut aprofitar la influència sobre el govern espanyol per acostar-nos a la consolidació de la República, que ERC ha malbaratat els darrers anys.

ALHORA. En aquest context, ha aparegut el nou partit de Clara Ponsatí, Alhora. Amb un discurs que subscric fil per randa (deixo per una altra ocasió comentar propostes programàtiques d’aquest partit): “si els que ens havien de portar a la independència no hi ha fet fins ara, tampoc ho faran en un futur proper”.  És per aquest motiu que tots aquells que creiem en la fundació d’una República Catalana com a projecte polític, ens ha d’alegrar la creació d’un partir polític que planteja que cal un canvi de rumb radical de l’independentisme: fer propostes serioses que ens acostin de debò a la independència.

Malgrat que coincideixo (molt) més amb alhora que no pas amb Junts, crec que aquesta ocasió és la millor oportunitat per fer que una mateixa força governi simultàniament el Parlament de Catalunya i al “Congreso de los Diputados”. Cal trencar el vot dual  d’una vegada per totes i convertir en realment decisiva una mateixa força política que ocupi els dos nodes de poder. Fem-ho.

A casa tenim les parets blanques. Dic que son blanques perquè la llum que les il·lumina és blanca. Si fem l’exercici mental d’envoltar aquesta llum amb un paper de cel·lofana de color vermell o blau, no podríem dir amb certesa si la paret és blanca, vermella o blava.

Perquè per diagnosticar correctament la realitat necessitem triar bé la llum sota la que la llegim.

Els fets

Heus aquí la llum amb que cal llegir una part de la política catalana: hi ha una associació el fet de ser políticament català i un seguit d’ideologies que tenen unes connotacions negatives. Per contagi, la catalanitat (participar-hi o mostrar-la) té aquestes mateixes connotacions negatives.

Parlo de la llei no escrita que diu que si ets català, no pots ser d’esquerres. Aquesta llei – que ens han aplicat alguna vegada a tots els catalans – no s’acaba entre la identificació entre català i dreta, sinó que s’amplia cada cop més, identificant catalanitat i  identitarisme, nacionalisme, xenofòbia, conservadorisme i, fins i tot darrerament, sionisme.

Els sentiments

És ben normal que aquesta associació -injusta i malintencionada- faci que molts catalans sentin que han de triar entre dues opcions: o bé ser catalans i ser titllats de  nacionalistes identitaris, xenòfobs, conservadors i sionistes, o bé ser espanyols i res de tota la resta.

I és normal que davant d’aquesta disjuntiva, molts catalans s’avergonyeixin de ser-ho i optin per mantenir un perfil nacional baix: que ningú pugui dir que son “massa” catalans.

Es normal sentir-se avergonyit, i és injust que et facin avergonyir.

Resulta obvi que aquesta associació s’impulsa per evitar que els catalans es comportin políticament com allò que son: catalans.

Les Necessitats

La ciutadania necessita poder comportar-se políticament com a catalana per resoldre les problemàtiques de Catalunya.

La gestió de qualsevol qüestió es simplifica enormement (i guanya eficàcia) si els ciutadans en trien directament el gestor d’aquella qüestió, enlloc de mediadors  autonòmics que concilien els interessos dels ciutadans i aquest gestor.

Un exemple de casa: és millor triar un govern que pugui incidir directament sobre el funcionament de la RENFE, que no pas triar-ne un que (potencialment) pugui influir sobre el govern espanyol a l’hora d’incidir-hi.

La petició

És inútil demanar que es deixi d’associar catalanitat i identitarisme – nacionalisme – xenofòbia – conservadorisme – sionisme.        Es inútil perquè aquesta associació malintencionada només tè per objectiu evitar que els catalans es comportin políticament com un poble i, això, els promotors d’aquesta associació no ho volen permetre.

Es útil, en canvi, demanar als catalans que es deslliurin de la por de ser titllats de tot pel sol fet de ser catalans. Independitzem-nos de la por a allò que diguin els altres.

 La millor manera de deslliurar-se d’aquesta por, és comportar-se políticament com a catalans

L’Estat Espanyol va viure una guerra civil (1936-1939) que va transformar la seva organització com a estat: d’una República democràtica es va passar una dictadura autoritària centrada en la figura del seu dictador, en Francisco Franco. Després de quatre dècades de franquisme i de la mort del dictador, s’obre un període (1975 -1978) en què aquest règim franquista va transitar per retornar des d’un règim dictatorial a un de suposadament democràtic.

Així doncs, el franquisme va disposar de moltíssim temps per omplir tots els nodes amb poder de l’estat franquista amb persones afins al règim, que en facilitaven la consolidació. I per si això fos poc, aquesta afinitat es va veure comprovada per una lleialtat sostinguda, almenys, durant la tota la durada del règim. 36 anys.

Tanmateix,  la “transició” no va incloure cap purga dels nodes de poder de l’estat, de manera que, un cop mort el dictador, aquest nodes van continuar essent ocupats per les mateixes persones que els havien ostentat durant el franquisme i, per tant, van continuar prenent decisions sota l’aixopluc ideològic del mateix franquisme que els havia col·locat allà gaudint, a més a més, de la impunitat que proporciona el poder.

Per si això fos poc, val a dir que han passat ja vora 50 anys de la fi del franquisme i que la majoria dels que ocupen aquest nodes de poder a l’estat espanyol ara, son fills i nets dels franquistes que els ocupaven mig segle enrere.

El fet que no es fes cap mena de purga durant la transició entre règims no només va fer que (1) el règim democràtic estigués controlat per els mateixos nodes de poder que governaven l’estat franquista; sinó que a més a més (2) ha fet que a dia d’avui aquesta purga sigui senzillament impossible de fer a l’estat espanyol (a no ser que estiguem a passar comptes als fills i nets dels franquistes pel que van fer els seus pares i avis).

Per tant, el millor argument per defensar que l’Estat Espanyol és irreformable és l’absència de cap purga dels nodes de poder durant la transició.

I com que no és raonable defensar que el règim suposadament democràtic que tenim avui sigui gaire diferent del franquisme que teníem ahir, allò raonable és defensar que la independència és la única eina al nostre abast que ens garanteix que tots els nodes de poder de la nova República Catalana seran revisats.

 

 

Un dels  fets que extranyament tothom dona per descomptat a la part espanyola dels Països Catalans, és l’obligació que tenim els catalans de saber castellà. Tanmateix, …

la bilingüització dels catalans és forçosa.

I quan afirmo que ens forcen a parlar castellà, no parlo de l’article 3 de la Constitució espanyola que ens obliga a tots a conèixer el castellà (independent de si és la nostra llengua materna o no). Aquest mateix article, per cert, vetlla per a que els castellanoparlants tinguin dret a emprar-la seva llengua arreu mentre que ignora els catalanoparlants. En afirmar que la bilingüització que patim és forçosa, tampoc parlo de les més de 500 normatives que obliguen a l’ús del castellà. Ni tan sols parlo de la incrompensible obligatoreïtat que tenim  els catalans d’ensenyar castellà als nostres fills que, per cert, tampoc podem canviar per llei perquè els tribunals la interpreten com volen (en aquest sentit, cal recordar que al 2023 a Catalunya el TSJC fixa un 25% de castellà a les escoles, adduint que la llei és inconstitucional).  En resum, no parlo de tot …

… allò que ens obliga als catalans a saber castellà: la gernació d’imposicions legals per bilingüitzar els catalanoparlants.

D’allò de què m’interessa parlar és de la nostra resposta enfront aquestes imposicións. La colonització mental dels catalans és tal que no només les acceptem obedientment, sinó que les normalitzem fins a tal punt que ens sembla radical i impensable demanar que es doni al català exactament el mateix tractament que el castellà. Per exemple, perquè és impensable que l’escola catalana sigui exclusivament en català mentre que és del tot normal que l’escola espanyola sigui exclusivament en castellà?

El fet de reconeixer-se en aquest pensament, és un indicador molt clar de com de colonitzada està la nostra ment. Tanmateix, qualsevol anàlisi rigoròs d’aquesta qüestió no pot concloure res més que no hi ha absolutament cap motiu racional que recolzi el fet que que el castellà hagi de tindre la supremacia legal que ara  mateix té a l’estat espanyol.

Per mantenir aquest debat en uns termes estrictament racionals doncs, ens cal descolonitzar la ment per donar la resposta desobedient a les imposicions que aturi la bilingüització dels catalans *. Només descolonitzar la nostra ment ens permetrà diagnosticar correctament el bilingüisme com una imposició que porta inevitablement a la substitució lingüistica. Per descomptat, és obvi que…

… aquesta substitució lingüística és promoguda amb afany d’afavorir la desnacionalitzacio dels catalans i la seva assimilació dins l’estat espanyol.

Però això, és motiu d’una altra entrada al bloc.

* nota: per descolonitzar la vostra ment podeu llegir el llibre Descolonitzar la ment  de Ngũgĩ wa Thiong’o.

Properamemt els inscrits al Consell per la República estem, cridats a votar (o a abstenir-nos) a favor o en contra de la reforma de diversos instruments legals que regeixen el funcionament intern del Consell (es reformen 3 instruments legals: ).

L’exercici responsable de la ciutadania catalana hauria de conduir a la llegida atenta de cadascun d’aquest tres documents i a votar-los enm conmsqüència. Tanmateix, sabem que el ritme de vida que portem, els nostres interessos, o be qualsevol altre motiu fa que posterguem indefinidament aquesta tasca.

Sortosament, el consell ha publicat el document “Reforma dels Codis del Consell de la Republica” que ens estalvia aquetsa feixuga tasca i que ens permet fer-nos una idea de què és el que canvia i perquè. Per descomptat, cal fer un esforç de major de fiscalització del Consell per la República més enlla de llegir-ne, més o menys criticament, l’anàlisi que el mateix Consell fa dels canvis que la mateixa institució promou. De moment però, comencem per aqui sense maximalismes.

Amb aquesta entrada al bloc faig un comentari – una opinió personal- sobre aquest unic document, que tambe trobareu aqui:

•  Em sembla positiu que el mecanisme d’eleccio del persident del Consell sigui el sufragi universal

•  Em sembla positiu que la càrrega de normativitzar el funcionam,enmt del  Consell recaigui sobre el Govern. Segurament és perillòs deixar aquesta tasca en no se sap exactament quines mans del Govern, sense cap mena de control i supervisió del poble, però cal acceptar-ho: ara mateix els inscrits no tenim prou múscul per dedicar esforços a aquesta tasca. Cal que prioritzem els esforços a construir la República.

Malgrat que això no es un canvi, la revisió d’aquest document m’ha permès adonar-me que els mandats del govern  del Consell (i de la resta d’assamblees que el componen) és només de dos anys. Que el Consell funcioni amb mandats de dos anys, el converteix en una institució inoperant. Cal augmentar la durada dels mandats (com més llargs, millor), ja que permetre mandats més llargs conduiria a una major estabilitat de la institucio i permetria desenvolupar projectes a mitjà termini per part del govern de torn. Cal tenir-ho clar: un mandat tan curt aboca al Consell a estar sempre entrant o sortint d’un cicle electoral i això, inevitablement el farà inoperatiu.

El monolingüisme és la situació original de tota comunitat de parlants, ja que no hi ha cap comunitat humana que hagi desenvolupat a la vegada dos codis lingüístics diferents (quina raó tindria cap societat per fer-ho?). Per tant, tota situació de convivència entre dues llengües no és sinó una instantània d’un procés de substitució lingüística que es mou amb uns temps molts més llargs que els d’una vida humana. Fer un altre diagnòstic d’aquesta situació només pot ser a causa d’una ignorància o d’una mala fe extremes: bilingüisme és substitució lingüística.

En el cas català, el bilingüisme és en realitat el present de la futura substitució del català per el castellà.

Cal assenyalar amb tota claredat i sense por  a semblar intolerant que el bilingüisme, lluny de promoure de la convivència entre llengües, en realitat només té per objectiu blanquejar el procés d’assimilació lingüística dels catalanoparlants, amb la esperança que la substitució lingüística faciliti l’assimilació nacional. En el cas català, és obvi que es promou el bilingüisme amb la certesa que amb això s’afavoreix la substitució del català per el castellà i que, al seu torn, aquesta substitució facilitarà l’assimilació dels catalans al projecte nacional espanyol.

El bilingüisme és ideologia

Gràcies a la desinformació constant sobre aquest tema, el discurs imperant és que el bilingüisme és un fenomen enriquidor per Catalunya i fruit de la tolerància. Tanmateix, cal explicar i repetir fins a l’extenuació que en realitat és un fenomen empobridor a nivell global i fruit de la imposició i la intolerància. Cal repetir aquestes obvietats fins que tots prenguem consciència de quin és el context real en què vivim i puguem decidir quin paper volem jugar en aquesta historia: si som catalanoparlants ens resignarem a abandonar el català per abraçar el castellà? Si som castellanoparlants, serem convivents amb la substitució lingüística del català? En aquesta historia, per acció o omissió, cada ú ha de triar el seu paper.

Perquè investir un govern espanyol és un error

Ha estat difícil fer-se una opinió sobre el suport de Junts a l’investidura del president espanyol a canvi d’una aministia per a tots els represaliats pels fets de l’u d’octubre. Però finalment sembla raonable afirmar que investir un president espanyol és un error perquè l’alliberament nacional català dins l’estat espanyol és – per definició – impossible, ja que com més estabilitzem el marc espanyol més improbable fem que es consolidi la Republica que vam declarar al 2017.

Es molt probable que la decisió del liders de l’independentisme català hagi estat la d’apuntalar el govern espanyol amb l’esperança d’obtindre alguna contrapartida (en aquest cas, cal preguntar-se… exactament quina?).

En tot cas, hi ha dos grans motius per rebutjar aquest acord d’investidura:

En primer lloc, perquè aquesta decisió alimenta la ficció que hi ha una negociació en marxa que pot culminar amb un acord que – ara si – satisfaci les demandes dels catalans. Deixant de banda que alimentar ficcions i mentir és el mateix, el poble mereix ser informat amb claredat de quina és la realitat per poder prendre decisions màximament informades i no ser manipulat. A més a més, cal recordar allò que és obvi: no es possible fer efectiva la República dins el marc legal espanyol, sinó que només és possible fer-la efectiva en superar aquest marc. Iniciar una negociació amb el govern espanyol implica en primer lloc retornar a un marc politic on la República és legalment impossible.

En segon lloc, perquè el més probable és que aquesta negociació no serveixi per arribar a cap acord, sinó que només serveixi per allargar indefinidament la discució sobre l’autodeterminació fins que caigui en l’òblit.

És precisament per aquest dos motius que cal no contribuir a alimentar la ficció que és possible una negociació amb Espanya: no només perqué és impossible consolidar la República dins Espanya, sinó perqué també porta aquesta discussió a l’òblit.

Com esmenar l’error (1) : no aprovant la llei d’amnistia

Semblaria que una llei d’amnistia hauria de suposar reconeixer que és varen tractar com a delictes uns fets que, de fet, no ho eren. Es a dir, hauria de suposar  reconèixer que hi va haver una presecució salvatge contra l’independentisme a tots els nivells i, especialment, a nivell judicial (recordeu la fiscalia “afinant” casos contra independentistes?) i policial (recordeu els liders empresonats de l’u d’octubre?).

Enlloc de fer això, sembla que l’amnistia que equivocadament han pactat Junts i PSOE, en primer lloc blindarà la impunitat dels agresors (que no pòdran ser jutjats pels seus crims) i, en segon lloc no repararà cap dany a totes asquelles persones que, d’una manera o d’altra, ja els han sofert o els continuen sofrint… ja sigui en forma de multes administratives , lesions, empresonaments o judicis, per esmentar només algunes de les pràctiques que han patit els 1.133 casos de repressió que denuncia Alerta Solidaria

L’amnistia que s’ha pactat doncs, sembla que no aporta reparació als represaliats ni  afavoreix la construccio nacional  i, per tant, cal rebutjar-la

Com esmenar l’error (2): emprant el Consell per la República

El primer pas per esmenar l’error que suposa retornar al marc politic espanyol és senzillament no retornar la discussió sobre l’autodeterminació al marc legal espanyol. Així de fàcil. Cal buscar una eina  que ens permeti influir en la politica que es fa a l’estat espanyol, però que no ens obligui a retornar-hi.

Afortunadament, aquesta eina ja existeix i compta amb prou musculatura per posar-se en marxa: el Consell per la República. A més a més, el Consell no només ens facilita el camí de l’emancipació nacional, sinó que ens permet superar una sèrie de limitacions de la politica convencional espanyola i europea. Vegem-ne aqui alguns exemples:

1. 1. el Consell permet la participació directa. En qualsevol moment, qualsevol membre del consell que reuneixi prou avals (un 5% del cens) pot proposar un referendum sobre qualsevol qüestió.
   2. el Consell permet les llistes obertes, contràriament a allò que passa a la política espanyola, ja que a l’estat les candidatures es conformen a través de llistes tancades. Aquestes llistes tancades suposen que per a que un candidat pugui presentar-se a eleccions hagi de comptar amb el vistiplau del seu partit. Amb el pas dels anys, això ha acabat generant que aquells que arriben a ser elegibles son els més fidels al partit enlloc dels més excel•lents. El Consell garanteix l’excel·lència dels seus candidats, presenant-los en llistes obertes.
   3. El Consell permet la lliure inscripció a qualsevol ciutadà que s’identifiqui nacionalment amb la República (o senzillament que es solidaritzi amb la seva causa) independentment de la seva situació de residéncia administrativa. El Consell abandona el concepte europeu, excloent i territorial, de nació, i permet caminar, doncs, cap a unes Nacions Unides d’Europa.
   4. el Consell permet exercir la unilaterialitat sense cedir a la represió. Recolzar i participar en la institució que va sorgir de la legitimitat del referendum de l’u d’octubre és la millor forma de desobediencia, i la que millor ens protegeix de la represió espanyola.
   5. el Consell permet coordinar accions efectives de confrontació a l’ocupació espanyola, i mobilitzar de nou la societat catalana (per exemple, en liderar campanyes d’insubmisió fiscal).

El Consell per la República és la única eina de participació politica desobedient i capaç de coordinar una confrontació efectiva.

Emprem-lo

En un anterior apunt d’aquest bloc (Amnistia: insucificient i contraproduent) s’esmenta els motius per els que és necessàri que els partits que defensen la consolidació de la República adoptin una postura de blocatge en la investidura del govern espanyol. Tanmateix, aquesta qüestió mereix un apunt a banda, ja que cal tenir ben lligada una argumentació prou sòlida per defensar una postura que sovint és presenta com a radical, intransigent i contraproduent, quan és ben bé tot el contrari:

bloquejar la investidura del govern espanyol és la única postura normal que  pot adoptar l’independentisme, en tant que és la més coherent i que pot oferir millors resultats.

Normalitat. És normal que qui vam defensar la constitució d’una Repúlica Catalana al 2017 ho continuem defensant al 2023. Per moltes persones la República és una resposta estructural a problemes igualment estructurals que no poden ser resolts dintre del marc de l’Estat Espanyol (com ara la llengua, el dèficit fiscal, la irresponsabilitat tècnica dels representants politics catalans, que sempre poden excusar-se en els seus homòlegs espanyols…). I per tant, més enllà de les anades i vingudes que tots hem fet en votar diferents partits politics catalans, queda el recolzament a un gran projecte que dibuixa amb linies gruixudes la República Catalana. 

Malhauradament, el marc polític on ens movem està tant capgirat que sovint allò radical és defensar postures més aviat normals. És per aquest context polític en què la tergiversació és constant que…

és necessari  tindre en compte que bloquejar la investidura del govern espanyol  no només no és en absolut una postura radical, sino que és ben normal.

Coherència. La majoria d’aquells que vam creure en la idoneitat de la República com a solució a alguns dels problemes del catalans,  continuem mantenint la mateixa postura politica 6 anys despres, i això no hauria d’extranyar a ningú perquè que no hi ha hagut cap canvi substancial que justifiqui un canvi de postura: no hi ha hagut cap altra resposta que la repressió al repte majúscul que suposa acomodar politicament la voluntat dels catalans en un context europeu que resulta de la construcció d’estats-nació i que ara cal que avanci vers la seva deconstrucció (“des de l’Europa dels Estats a l’Europa dels pobles”).

Sovint es presenta a aquells que defensem bloquejar la investidura del govern espanyol com a intransigents, quan en realitat nomès som coherents amb allò que portem defensant des del 2017:

és coherent no facilitar la investidura del govern espanyol si aquesta no ens acosta  més a la República Catalana, que no pas l’inestabilitat resultant d’una repetició d’eleccions.

En paraules d’alguns sembla que la dicotomia està entre ser radical i intransigent, o bé ser raonable i tolerant. En realitat però, la dicotomia està entre defensar amb coherència una postiura ben normal o bé renunciar-hi de sobte.

Resultats. Sigui com sigui, allò que compta son els resultats que hom pot obtindre amb cadascuna d’aquestes ocpions i, afortunadament, podem comprovar els resultats de la darrera legislatura en què, malgrat ser raonables i flexibles fins al punt d’avenirse a pactar investidura i pressupostos, no hi ha hagut cap avenç significatiu en la lluita per la consolidació de la República. L’altra alternativa és mantenir-se ferms en defensar amb normalitat i coherència l’alliberamemt nacional de Catalunya, fins el punt de forçar la repetició d’eleccions, si cal.

És molt probable que aquesta darrera estrategia, de confrontació, obtingui millors resultats que la primer, ja que sovint allò que ens fa canviar a les persones és viure la duresa de limits reals, i no pas que ens els expliquin de manera teòrica. Per exemple, un nen necessita cremarse amb la estufa per entendre que no l’ha de tocar. I és inutil intentar forçar aquest canvi d’actitud raonant-li.

Allò que funciona per als individus, perquè no haria de funcionar per als colectius? De la mateixa manera que el nen necessita vivenciar aquest limit per apendre,

els espanyols han de vivenciar la ingovernabilitat d’Espanya per entendre que no es pot governar l’Estat sense canalitzar la voluntat popular catalana

El sentit de l’amnistia

Independentment de si hom defensa o no la necessitat que el Gobierno amnistiï totes les persones represaliades pels fets relacionats amb l’u d’octubre, cal tenir clar quin lloc ocupa aquesta amnistia en el relat de l’alliberament nacional de Catalunya. Més enllà de les interpretacions que, de ben segur, faran uns i altres, cal que l’amnistia es pugui llegir com una rectificació del Gobierno. És a dir, cal que l’estat espanyol admeti que allò que van tractar penalment com un delicte en realitat no ho era; sinó que en realitat fou una persecució ideologica de l’exercici d’un dret fonamental (votar). Tot acord que contempli una amnistia que no tingui aquest sentit ha de ser rebutjat, en tant que no és útil a la lluita der l’autodeterminació.

Aprovar acords on l’amnistia no sigui una rectificació és contraproduent.

El sentit del blocatge

En tot cas, aquesta amnistia – si n’hi ha –  és només la condició de suficiència per inciar unes negociacions que cal esgotar del tot fins a arribar al seu desenllaç òptim, el blocatge.  Cal que les negociacions condueixin a una no-investidura del president espanyol i una repetició d’eleccions, que faci de l’estat espanyol una estructura inoperant i en funcions com més temps millor, acostant-lo una mica més al seu colapse.

El blocatge és l’unica eina que tenim els catalans per invocar el colapse de l’estat espanyol i, al seu torn, l’amenaça del colapse és l’unica raò capaç de mobilitzar Espanya.

El blocatge però, no només ha de tenir per objectiu acostar l’estat espanyol al seu col·lapse sinó que, per la seva transparència, està cridat a tenir una funció pedagògica entre (1) les ciutadanies espanyola, (2) catalana, i (3) la classe política en general:

1. En primer lloc, només el blocatge pot obligar la ciutadania espanyola a entendre que a Catalunya hi ha un problema que cal resoldre amb unes eines diferents de les que s’han emprat fins ara. El blocatge és l’unica fi possible de la coneguda conllevancia, que recetava Ortega y Gasset.
2. En segon lloc, només el blocatge restaurarà la confiança dels catalans vers els seus liders, i els demostrarà que el seu posicionament és realment transformador i influent en la politica espanyola. Els processos de negocació on els posteriors incompliments d’allò acordat son habituals, només generen desconfiança de la ciutadania vers l’efectivitat dels seus liders.
3. Finalment, només el blocatge farà entendre la classe politica que el seu paper és negociar el COM, i no el QUÉ ( això darrer ho decideix la ciutadania).  Que els catalans tenen el dret d’escollir el seu futur es una obietat irrenunciable; com han d’exercir aquest dret  pot ser negociable en el benentès que negociar el COM mai pot comportar renunciar al QUÈ.

En resum, els catalans hem d’adoptar una postura de blocatge en influir l’estat espanyol, no només per que és el posicionament més pedagògic i transparent possible, sinó perque és la postura que més ens acosta al nostre objectiu irrenunciable d’exercir l’autoderterminació.

El sentit del Consell de la República

Quin ha de ser el sentit del Consell de la República en el si de l’Europa de principis del segle XXI mereix un apunt a banda. Tanmateix, n’hi ha prou assenyalant aquí que un dels principals èxits del Consell ha estat ser capaç de bastir una estructura que, a diferència dels estats europeus no té una base territorial, sinó nacional (ja que s’hi pot adscriure qualsevol ciutadà que participi de la nació catalana independengtment del lloc on resideixi). La possibilitat que un ens no-territorial, com ho és el Consell, influeixi en els afers d’uns ens territorials com els estats europeus és revolucionària, en tant que és historicament inèdita. Ara bé, cal demostrar i construir -decisió a decisió- l’eficacia del Consell per influir en la politica dels Estats Espanyol i Francès, ja que altrament no té sentit ser-ne membre.

La possible no-investidura d’un president espanyol és la millor oportunitat d’execir i mostrar al mon la capacitat d’influència dels catalans.

Urgència i consistència,

o

importància i ocurrència?

El PSOE ha arribat a un acord amb Sumar per investir un Govern dels socialistes. Una de les mesures que crida més positivament l’atenció és l’escurçament de la jornada laboral. Benvinguda sigui.

Hi ha qui tindria la temptació de situar a molts catalans enfront una falsa dicotomia que, malgrat ser del tot fal·laç, no para mai de repetir-se: o bé prioritzem una mesura progressista i permetem la investidura d’un govern espanyol, o bé prioritzem la lluita d’alliberament nacional i bloquem la seva investidura tal i com demana el Consell de la República.

(més…)