Blocs de VilaWeb

En les properes eleccions del 12 de maig vinent, em trobo en una dicotomia: quina és la millor opció per fer avançar el procés d’independència de Catalunya i la consolidació d’una República Catalana?

Es una tria ben difícil, ja que em trobo que els principals partits independentistes (és a dir, aquells que tenen prou escons al parlament per  tirar endavant propostes: ERC -33 escons- i Junts -31 escons-). No han fet grans avenços per assolir la independència.

ERC. Per una banda, és decepcionant veure com el partit que ostenta la Generalitat i de qui depenia l’aprovació anual dels pressupostos del Govern espanyol, no ha sabut/volgut aprofitar aquesta força per empènyer les circumstancies cap a un escenari que  més proper als anhels dels seus votants. Al meu entendre, l’ERC d’Aragonès ha malbaratat inexplicablement una oportunitat d’or d’aplicar una política ferma que ens acostés a una independència que tots els seus votants li demanaven. Resumint, em costa molt creure que aquest deixar-ho estar no s’expliqui per que els interessos particulars d’un pocs no hagin passat per davant de la voluntat de tot un poble. Vull afegir que el pitjor no es sentir-se frustrat respecte el paper que està jugant ERC en el procés d’independència (perquè van prometre treballar per una independència i no la van aconseguir), sinó que el pitjor és que em sento enganyat (diuen que mantenen el projecte de la república però, en canvi, fan molt poca cosa per assolir-lo, i desaprofiten sistemàticament oportunitats de fer valer la força que els seus escons els han fet tenir al Congreso espanyol, per exemple).

JUNTS. Per altra banda, si bé el Junts de Puigdemont va mantenir – almenys al seu discurs- una fermesa respecte a la necessitat dels catalans d’aplicar una política dura als governs d’Espanya, quan en va tenir la oportunitat va cedir i va arribar a un pacte per investir un govern espanyol… tanmateix, és just admetre que va arrencar cessions, a canvi de la investidura del govern espanyol, que han estat molt celebrades arreu: (1) va demanar l’oficialitat del Català a Europa; i (2) va arrencar l’amnistia del govern espanyol per uns delictes (que no son considerats com a tals a Europa i que, arribats a tribunals europeus tots sabem que serien descartats).

Encara que les cessions que junts va arrencar al govern espanyol a canvi de la seva investidura fossin cessions molt cridaneres -que ho son- , aquestes cessions son estrictament això: purament simbòliques i contraproduents  per a la lluita per la independència- Son sombòliques perque… la oficialitat del català a Europa exactament de què serveix en termes de construcció nacional? i, per altra banda, son contraproduents perquè l’amnistia desmobilitza.

Desitjo que l’explicació de la investidura del govern espanyol, sigui la de  facilitar la formació d’un govern espanyol feble, que estigui permanentment necessitat del suport català durant els propers quatre anys i, per tant,  disposat a complir les demandes catalanes. Això podria ser una bon escenari sempre que Junts no continuï demanant coses simbòliques i contraproduents a canvi del seu suport al govern espanyol.

El propers anys diran si Junts ha sabut aprofitar la influència sobre el govern espanyol per acostar-nos a la consolidació de la República, que ERC ha malbaratat els darrers anys.

ALHORA. En aquest context, ha aparegut el nou partit de Clara Ponsatí, Alhora. Amb un discurs que subscric fil per randa (deixo per una altra ocasió comentar propostes programàtiques d’aquest partit): “si els que ens havien de portar a la independència no hi ha fet fins ara, tampoc ho faran en un futur proper”.  És per aquest motiu que tots aquells que creiem en la fundació d’una República Catalana com a projecte polític, ens ha d’alegrar la creació d’un partir polític que planteja que cal un canvi de rumb radical de l’independentisme: fer propostes serioses que ens acostin de debò a la independència.

Malgrat que coincideixo (molt) més amb alhora que no pas amb Junts, crec que aquesta ocasió és la millor oportunitat per fer que una mateixa força governi simultàniament el Parlament de Catalunya i al “Congreso de los Diputados”. Cal trencar el vot dual  d’una vegada per totes i convertir en realment decisiva una mateixa força política que ocupi els dos nodes de poder. Fem-ho.

A casa tenim les parets blanques. Dic que son blanques perquè la llum que les il·lumina és blanca. Si fem l’exercici mental d’envoltar aquesta llum amb un paper de cel·lofana de color vermell o blau, no podríem dir amb certesa si la paret és blanca, vermella o blava.

Perquè per diagnosticar correctament la realitat necessitem triar bé la llum sota la que la llegim.

Els fets

Heus aquí la llum amb que cal llegir una part de la política catalana: hi ha una associació el fet de ser políticament català i un seguit d’ideologies que tenen unes connotacions negatives. Per contagi, la catalanitat (participar-hi o mostrar-la) té aquestes mateixes connotacions negatives.

Parlo de la llei no escrita que diu que si ets català, no pots ser d’esquerres. Aquesta llei – que ens han aplicat alguna vegada a tots els catalans – no s’acaba entre la identificació entre català i dreta, sinó que s’amplia cada cop més, identificant catalanitat i  identitarisme, nacionalisme, xenofòbia, conservadorisme i, fins i tot darrerament, sionisme.

Els sentiments

És ben normal que aquesta associació -injusta i malintencionada- faci que molts catalans sentin que han de triar entre dues opcions: o bé ser catalans i ser titllats de  nacionalistes identitaris, xenòfobs, conservadors i sionistes, o bé ser espanyols i res de tota la resta.

I és normal que davant d’aquesta disjuntiva, molts catalans s’avergonyeixin de ser-ho i optin per mantenir un perfil nacional baix: que ningú pugui dir que son “massa” catalans.

Es normal sentir-se avergonyit, i és injust que et facin avergonyir.

Resulta obvi que aquesta associació s’impulsa per evitar que els catalans es comportin políticament com allò que son: catalans.

Les Necessitats

La ciutadania necessita poder comportar-se políticament com a catalana per resoldre les problemàtiques de Catalunya.

La gestió de qualsevol qüestió es simplifica enormement (i guanya eficàcia) si els ciutadans en trien directament el gestor d’aquella qüestió, enlloc de mediadors  autonòmics que concilien els interessos dels ciutadans i aquest gestor.

Un exemple de casa: és millor triar un govern que pugui incidir directament sobre el funcionament de la RENFE, que no pas triar-ne un que (potencialment) pugui influir sobre el govern espanyol a l’hora d’incidir-hi.

La petició

És inútil demanar que es deixi d’associar catalanitat i identitarisme – nacionalisme – xenofòbia – conservadorisme – sionisme.        Es inútil perquè aquesta associació malintencionada només tè per objectiu evitar que els catalans es comportin políticament com un poble i, això, els promotors d’aquesta associació no ho volen permetre.

Es útil, en canvi, demanar als catalans que es deslliurin de la por de ser titllats de tot pel sol fet de ser catalans. Independitzem-nos de la por a allò que diguin els altres.

 La millor manera de deslliurar-se d’aquesta por, és comportar-se políticament com a catalans

L’Estat Espanyol va viure una guerra civil (1936-1939) que va transformar la seva organització com a estat: d’una República democràtica es va passar una dictadura autoritària centrada en la figura del seu dictador, en Francisco Franco. Després de quatre dècades de franquisme i de la mort del dictador, s’obre un període (1975 -1978) en què aquest règim franquista va transitar per retornar des d’un règim dictatorial a un de suposadament democràtic.

Així doncs, el franquisme va disposar de moltíssim temps per omplir tots els nodes amb poder de l’estat franquista amb persones afins al règim, que en facilitaven la consolidació. I per si això fos poc, aquesta afinitat es va veure comprovada per una lleialtat sostinguda, almenys, durant la tota la durada del règim. 36 anys.

Tanmateix,  la “transició” no va incloure cap purga dels nodes de poder de l’estat, de manera que, un cop mort el dictador, aquest nodes van continuar essent ocupats per les mateixes persones que els havien ostentat durant el franquisme i, per tant, van continuar prenent decisions sota l’aixopluc ideològic del mateix franquisme que els havia col·locat allà gaudint, a més a més, de la impunitat que proporciona el poder.

Per si això fos poc, val a dir que han passat ja vora 50 anys de la fi del franquisme i que la majoria dels que ocupen aquest nodes de poder a l’estat espanyol ara, son fills i nets dels franquistes que els ocupaven mig segle enrere.

El fet que no es fes cap mena de purga durant la transició entre règims no només va fer que (1) el règim democràtic estigués controlat per els mateixos nodes de poder que governaven l’estat franquista; sinó que a més a més (2) ha fet que a dia d’avui aquesta purga sigui senzillament impossible de fer a l’estat espanyol (a no ser que estiguem a passar comptes als fills i nets dels franquistes pel que van fer els seus pares i avis).

Per tant, el millor argument per defensar que l’Estat Espanyol és irreformable és l’absència de cap purga dels nodes de poder durant la transició.

I com que no és raonable defensar que el règim suposadament democràtic que tenim avui sigui gaire diferent del franquisme que teníem ahir, allò raonable és defensar que la independència és la única eina al nostre abast que ens garanteix que tots els nodes de poder de la nova República Catalana seran revisats.

 

 

Un dels  fets que extranyament tothom dona per descomptat a la part espanyola dels Països Catalans, és l’obligació que tenim els catalans de saber castellà. Tanmateix, …

la bilingüització dels catalans és forçosa.

I quan afirmo que ens forcen a parlar castellà, no parlo de l’article 3 de la Constitució espanyola que ens obliga a tots a conèixer el castellà (independent de si és la nostra llengua materna o no). Aquest mateix article, per cert, vetlla per a que els castellanoparlants tinguin dret a emprar-la seva llengua arreu mentre que ignora els catalanoparlants. En afirmar que la bilingüització que patim és forçosa, tampoc parlo de les més de 500 normatives que obliguen a l’ús del castellà. Ni tan sols parlo de la incrompensible obligatoreïtat que tenim  els catalans d’ensenyar castellà als nostres fills que, per cert, tampoc podem canviar per llei perquè els tribunals la interpreten com volen (en aquest sentit, cal recordar que al 2023 a Catalunya el TSJC fixa un 25% de castellà a les escoles, adduint que la llei és inconstitucional).  En resum, no parlo de tot …

… allò que ens obliga als catalans a saber castellà: la gernació d’imposicions legals per bilingüitzar els catalanoparlants.

D’allò de què m’interessa parlar és de la nostra resposta enfront aquestes imposicións. La colonització mental dels catalans és tal que no només les acceptem obedientment, sinó que les normalitzem fins a tal punt que ens sembla radical i impensable demanar que es doni al català exactament el mateix tractament que el castellà. Per exemple, perquè és impensable que l’escola catalana sigui exclusivament en català mentre que és del tot normal que l’escola espanyola sigui exclusivament en castellà?

El fet de reconeixer-se en aquest pensament, és un indicador molt clar de com de colonitzada està la nostra ment. Tanmateix, qualsevol anàlisi rigoròs d’aquesta qüestió no pot concloure res més que no hi ha absolutament cap motiu racional que recolzi el fet que que el castellà hagi de tindre la supremacia legal que ara  mateix té a l’estat espanyol.

Per mantenir aquest debat en uns termes estrictament racionals doncs, ens cal descolonitzar la ment per donar la resposta desobedient a les imposicions que aturi la bilingüització dels catalans *. Només descolonitzar la nostra ment ens permetrà diagnosticar correctament el bilingüisme com una imposició que porta inevitablement a la substitució lingüistica. Per descomptat, és obvi que…

… aquesta substitució lingüística és promoguda amb afany d’afavorir la desnacionalitzacio dels catalans i la seva assimilació dins l’estat espanyol.

Però això, és motiu d’una altra entrada al bloc.

* nota: per descolonitzar la vostra ment podeu llegir el llibre Descolonitzar la ment  de Ngũgĩ wa Thiong’o.

Properamemt els inscrits al Consell per la República estem, cridats a votar (o a abstenir-nos) a favor o en contra de la reforma de diversos instruments legals que regeixen el funcionament intern del Consell (es reformen 3 instruments legals: ).

L’exercici responsable de la ciutadania catalana hauria de conduir a la llegida atenta de cadascun d’aquest tres documents i a votar-los enm conmsqüència. Tanmateix, sabem que el ritme de vida que portem, els nostres interessos, o be qualsevol altre motiu fa que posterguem indefinidament aquesta tasca.

Sortosament, el consell ha publicat el document “Reforma dels Codis del Consell de la Republica” que ens estalvia aquetsa feixuga tasca i que ens permet fer-nos una idea de què és el que canvia i perquè. Per descomptat, cal fer un esforç de major de fiscalització del Consell per la República més enlla de llegir-ne, més o menys criticament, l’anàlisi que el mateix Consell fa dels canvis que la mateixa institució promou. De moment però, comencem per aqui sense maximalismes.

Amb aquesta entrada al bloc faig un comentari – una opinió personal- sobre aquest unic document, que tambe trobareu aqui:

•  Em sembla positiu que el mecanisme d’eleccio del persident del Consell sigui el sufragi universal

•  Em sembla positiu que la càrrega de normativitzar el funcionam,enmt del  Consell recaigui sobre el Govern. Segurament és perillòs deixar aquesta tasca en no se sap exactament quines mans del Govern, sense cap mena de control i supervisió del poble, però cal acceptar-ho: ara mateix els inscrits no tenim prou múscul per dedicar esforços a aquesta tasca. Cal que prioritzem els esforços a construir la República.

Malgrat que això no es un canvi, la revisió d’aquest document m’ha permès adonar-me que els mandats del govern  del Consell (i de la resta d’assamblees que el componen) és només de dos anys. Que el Consell funcioni amb mandats de dos anys, el converteix en una institució inoperant. Cal augmentar la durada dels mandats (com més llargs, millor), ja que permetre mandats més llargs conduiria a una major estabilitat de la institucio i permetria desenvolupar projectes a mitjà termini per part del govern de torn. Cal tenir-ho clar: un mandat tan curt aboca al Consell a estar sempre entrant o sortint d’un cicle electoral i això, inevitablement el farà inoperatiu.

El monolingüisme és la situació original de tota comunitat de parlants, ja que no hi ha cap comunitat humana que hagi desenvolupat a la vegada dos codis lingüístics diferents (quina raó tindria cap societat per fer-ho?). Per tant, tota situació de convivència entre dues llengües no és sinó una instantània d’un procés de substitució lingüística que es mou amb uns temps molts més llargs que els d’una vida humana. Fer un altre diagnòstic d’aquesta situació només pot ser a causa d’una ignorància o d’una mala fe extremes: bilingüisme és substitució lingüística.

En el cas català, el bilingüisme és en realitat el present de la futura substitució del català per el castellà.

Cal assenyalar amb tota claredat i sense por  a semblar intolerant que el bilingüisme, lluny de promoure de la convivència entre llengües, en realitat només té per objectiu blanquejar el procés d’assimilació lingüística dels catalanoparlants, amb la esperança que la substitució lingüística faciliti l’assimilació nacional. En el cas català, és obvi que es promou el bilingüisme amb la certesa que amb això s’afavoreix la substitució del català per el castellà i que, al seu torn, aquesta substitució facilitarà l’assimilació dels catalans al projecte nacional espanyol.

El bilingüisme és ideologia

Gràcies a la desinformació constant sobre aquest tema, el discurs imperant és que el bilingüisme és un fenomen enriquidor per Catalunya i fruit de la tolerància. Tanmateix, cal explicar i repetir fins a l’extenuació que en realitat és un fenomen empobridor a nivell global i fruit de la imposició i la intolerància. Cal repetir aquestes obvietats fins que tots prenguem consciència de quin és el context real en què vivim i puguem decidir quin paper volem jugar en aquesta historia: si som catalanoparlants ens resignarem a abandonar el català per abraçar el castellà? Si som castellanoparlants, serem convivents amb la substitució lingüística del català? En aquesta historia, per acció o omissió, cada ú ha de triar el seu paper.

Perquè investir un govern espanyol és un error

Ha estat difícil fer-se una opinió sobre el suport de Junts a l’investidura del president espanyol a canvi d’una aministia per a tots els represaliats pels fets de l’u d’octubre. Però finalment sembla raonable afirmar que investir un president espanyol és un error perquè l’alliberament nacional català dins l’estat espanyol és – per definició – impossible, ja que com més estabilitzem el marc espanyol més improbable fem que es consolidi la Republica que vam declarar al 2017.

Es molt probable que la decisió del liders de l’independentisme català hagi estat la d’apuntalar el govern espanyol amb l’esperança d’obtindre alguna contrapartida (en aquest cas, cal preguntar-se… exactament quina?).

En tot cas, hi ha dos grans motius per rebutjar aquest acord d’investidura:

En primer lloc, perquè aquesta decisió alimenta la ficció que hi ha una negociació en marxa que pot culminar amb un acord que – ara si – satisfaci les demandes dels catalans. Deixant de banda que alimentar ficcions i mentir és el mateix, el poble mereix ser informat amb claredat de quina és la realitat per poder prendre decisions màximament informades i no ser manipulat. A més a més, cal recordar allò que és obvi: no es possible fer efectiva la República dins el marc legal espanyol, sinó que només és possible fer-la efectiva en superar aquest marc. Iniciar una negociació amb el govern espanyol implica en primer lloc retornar a un marc politic on la República és legalment impossible.

En segon lloc, perquè el més probable és que aquesta negociació no serveixi per arribar a cap acord, sinó que només serveixi per allargar indefinidament la discució sobre l’autodeterminació fins que caigui en l’òblit.

És precisament per aquest dos motius que cal no contribuir a alimentar la ficció que és possible una negociació amb Espanya: no només perqué és impossible consolidar la República dins Espanya, sinó perqué també porta aquesta discussió a l’òblit.

Com esmenar l’error (1) : no aprovant la llei d’amnistia

Semblaria que una llei d’amnistia hauria de suposar reconeixer que és varen tractar com a delictes uns fets que, de fet, no ho eren. Es a dir, hauria de suposar  reconèixer que hi va haver una presecució salvatge contra l’independentisme a tots els nivells i, especialment, a nivell judicial (recordeu la fiscalia “afinant” casos contra independentistes?) i policial (recordeu els liders empresonats de l’u d’octubre?).

Enlloc de fer això, sembla que l’amnistia que equivocadament han pactat Junts i PSOE, en primer lloc blindarà la impunitat dels agresors (que no pòdran ser jutjats pels seus crims) i, en segon lloc no repararà cap dany a totes asquelles persones que, d’una manera o d’altra, ja els han sofert o els continuen sofrint… ja sigui en forma de multes administratives , lesions, empresonaments o judicis, per esmentar només algunes de les pràctiques que han patit els 1.133 casos de repressió que denuncia Alerta Solidaria

L’amnistia que s’ha pactat doncs, sembla que no aporta reparació als represaliats ni  afavoreix la construccio nacional  i, per tant, cal rebutjar-la

Com esmenar l’error (2): emprant el Consell per la República

El primer pas per esmenar l’error que suposa retornar al marc politic espanyol és senzillament no retornar la discussió sobre l’autodeterminació al marc legal espanyol. Així de fàcil. Cal buscar una eina  que ens permeti influir en la politica que es fa a l’estat espanyol, però que no ens obligui a retornar-hi.

Afortunadament, aquesta eina ja existeix i compta amb prou musculatura per posar-se en marxa: el Consell per la República. A més a més, el Consell no només ens facilita el camí de l’emancipació nacional, sinó que ens permet superar una sèrie de limitacions de la politica convencional espanyola i europea. Vegem-ne aqui alguns exemples:

1. 1. el Consell permet la participació directa. En qualsevol moment, qualsevol membre del consell que reuneixi prou avals (un 5% del cens) pot proposar un referendum sobre qualsevol qüestió.
   2. el Consell permet les llistes obertes, contràriament a allò que passa a la política espanyola, ja que a l’estat les candidatures es conformen a través de llistes tancades. Aquestes llistes tancades suposen que per a que un candidat pugui presentar-se a eleccions hagi de comptar amb el vistiplau del seu partit. Amb el pas dels anys, això ha acabat generant que aquells que arriben a ser elegibles son els més fidels al partit enlloc dels més excel•lents. El Consell garanteix l’excel·lència dels seus candidats, presenant-los en llistes obertes.
   3. El Consell permet la lliure inscripció a qualsevol ciutadà que s’identifiqui nacionalment amb la República (o senzillament que es solidaritzi amb la seva causa) independentment de la seva situació de residéncia administrativa. El Consell abandona el concepte europeu, excloent i territorial, de nació, i permet caminar, doncs, cap a unes Nacions Unides d’Europa.
   4. el Consell permet exercir la unilaterialitat sense cedir a la represió. Recolzar i participar en la institució que va sorgir de la legitimitat del referendum de l’u d’octubre és la millor forma de desobediencia, i la que millor ens protegeix de la represió espanyola.
   5. el Consell permet coordinar accions efectives de confrontació a l’ocupació espanyola, i mobilitzar de nou la societat catalana (per exemple, en liderar campanyes d’insubmisió fiscal).

El Consell per la República és la única eina de participació politica desobedient i capaç de coordinar una confrontació efectiva.

Emprem-lo

En un anterior apunt d’aquest bloc (Amnistia: insucificient i contraproduent) s’esmenta els motius per els que és necessàri que els partits que defensen la consolidació de la República adoptin una postura de blocatge en la investidura del govern espanyol. Tanmateix, aquesta qüestió mereix un apunt a banda, ja que cal tenir ben lligada una argumentació prou sòlida per defensar una postura que sovint és presenta com a radical, intransigent i contraproduent, quan és ben bé tot el contrari:

bloquejar la investidura del govern espanyol és la única postura normal que  pot adoptar l’independentisme, en tant que és la més coherent i que pot oferir millors resultats.

Normalitat. És normal que qui vam defensar la constitució d’una Repúlica Catalana al 2017 ho continuem defensant al 2023. Per moltes persones la República és una resposta estructural a problemes igualment estructurals que no poden ser resolts dintre del marc de l’Estat Espanyol (com ara la llengua, el dèficit fiscal, la irresponsabilitat tècnica dels representants politics catalans, que sempre poden excusar-se en els seus homòlegs espanyols…). I per tant, més enllà de les anades i vingudes que tots hem fet en votar diferents partits politics catalans, queda el recolzament a un gran projecte que dibuixa amb linies gruixudes la República Catalana. 

Malhauradament, el marc polític on ens movem està tant capgirat que sovint allò radical és defensar postures més aviat normals. És per aquest context polític en què la tergiversació és constant que…

és necessari  tindre en compte que bloquejar la investidura del govern espanyol  no només no és en absolut una postura radical, sino que és ben normal.

Coherència. La majoria d’aquells que vam creure en la idoneitat de la República com a solució a alguns dels problemes del catalans,  continuem mantenint la mateixa postura politica 6 anys despres, i això no hauria d’extranyar a ningú perquè que no hi ha hagut cap canvi substancial que justifiqui un canvi de postura: no hi ha hagut cap altra resposta que la repressió al repte majúscul que suposa acomodar politicament la voluntat dels catalans en un context europeu que resulta de la construcció d’estats-nació i que ara cal que avanci vers la seva deconstrucció (“des de l’Europa dels Estats a l’Europa dels pobles”).

Sovint es presenta a aquells que defensem bloquejar la investidura del govern espanyol com a intransigents, quan en realitat nomès som coherents amb allò que portem defensant des del 2017:

és coherent no facilitar la investidura del govern espanyol si aquesta no ens acosta  més a la República Catalana, que no pas l’inestabilitat resultant d’una repetició d’eleccions.

En paraules d’alguns sembla que la dicotomia està entre ser radical i intransigent, o bé ser raonable i tolerant. En realitat però, la dicotomia està entre defensar amb coherència una postiura ben normal o bé renunciar-hi de sobte.

Resultats. Sigui com sigui, allò que compta son els resultats que hom pot obtindre amb cadascuna d’aquestes ocpions i, afortunadament, podem comprovar els resultats de la darrera legislatura en què, malgrat ser raonables i flexibles fins al punt d’avenirse a pactar investidura i pressupostos, no hi ha hagut cap avenç significatiu en la lluita per la consolidació de la República. L’altra alternativa és mantenir-se ferms en defensar amb normalitat i coherència l’alliberamemt nacional de Catalunya, fins el punt de forçar la repetició d’eleccions, si cal.

És molt probable que aquesta darrera estrategia, de confrontació, obtingui millors resultats que la primer, ja que sovint allò que ens fa canviar a les persones és viure la duresa de limits reals, i no pas que ens els expliquin de manera teòrica. Per exemple, un nen necessita cremarse amb la estufa per entendre que no l’ha de tocar. I és inutil intentar forçar aquest canvi d’actitud raonant-li.

Allò que funciona per als individus, perquè no haria de funcionar per als colectius? De la mateixa manera que el nen necessita vivenciar aquest limit per apendre,

els espanyols han de vivenciar la ingovernabilitat d’Espanya per entendre que no es pot governar l’Estat sense canalitzar la voluntat popular catalana

El sentit de l’amnistia

Independentment de si hom defensa o no la necessitat que el Gobierno amnistiï totes les persones represaliades pels fets relacionats amb l’u d’octubre, cal tenir clar quin lloc ocupa aquesta amnistia en el relat de l’alliberament nacional de Catalunya. Més enllà de les interpretacions que, de ben segur, faran uns i altres, cal que l’amnistia es pugui llegir com una rectificació del Gobierno. És a dir, cal que l’estat espanyol admeti que allò que van tractar penalment com un delicte en realitat no ho era; sinó que en realitat fou una persecució ideologica de l’exercici d’un dret fonamental (votar). Tot acord que contempli una amnistia que no tingui aquest sentit ha de ser rebutjat, en tant que no és útil a la lluita der l’autodeterminació.

Aprovar acords on l’amnistia no sigui una rectificació és contraproduent.

El sentit del blocatge

En tot cas, aquesta amnistia – si n’hi ha –  és només la condició de suficiència per inciar unes negociacions que cal esgotar del tot fins a arribar al seu desenllaç òptim, el blocatge.  Cal que les negociacions condueixin a una no-investidura del president espanyol i una repetició d’eleccions, que faci de l’estat espanyol una estructura inoperant i en funcions com més temps millor, acostant-lo una mica més al seu colapse.

El blocatge és l’unica eina que tenim els catalans per invocar el colapse de l’estat espanyol i, al seu torn, l’amenaça del colapse és l’unica raò capaç de mobilitzar Espanya.

El blocatge però, no només ha de tenir per objectiu acostar l’estat espanyol al seu col·lapse sinó que, per la seva transparència, està cridat a tenir una funció pedagògica entre (1) les ciutadanies espanyola, (2) catalana, i (3) la classe política en general:

1. En primer lloc, només el blocatge pot obligar la ciutadania espanyola a entendre que a Catalunya hi ha un problema que cal resoldre amb unes eines diferents de les que s’han emprat fins ara. El blocatge és l’unica fi possible de la coneguda conllevancia, que recetava Ortega y Gasset.
2. En segon lloc, només el blocatge restaurarà la confiança dels catalans vers els seus liders, i els demostrarà que el seu posicionament és realment transformador i influent en la politica espanyola. Els processos de negocació on els posteriors incompliments d’allò acordat son habituals, només generen desconfiança de la ciutadania vers l’efectivitat dels seus liders.
3. Finalment, només el blocatge farà entendre la classe politica que el seu paper és negociar el COM, i no el QUÉ ( això darrer ho decideix la ciutadania).  Que els catalans tenen el dret d’escollir el seu futur es una obietat irrenunciable; com han d’exercir aquest dret  pot ser negociable en el benentès que negociar el COM mai pot comportar renunciar al QUÈ.

En resum, els catalans hem d’adoptar una postura de blocatge en influir l’estat espanyol, no només per que és el posicionament més pedagògic i transparent possible, sinó perque és la postura que més ens acosta al nostre objectiu irrenunciable d’exercir l’autoderterminació.

El sentit del Consell de la República

Quin ha de ser el sentit del Consell de la República en el si de l’Europa de principis del segle XXI mereix un apunt a banda. Tanmateix, n’hi ha prou assenyalant aquí que un dels principals èxits del Consell ha estat ser capaç de bastir una estructura que, a diferència dels estats europeus no té una base territorial, sinó nacional (ja que s’hi pot adscriure qualsevol ciutadà que participi de la nació catalana independengtment del lloc on resideixi). La possibilitat que un ens no-territorial, com ho és el Consell, influeixi en els afers d’uns ens territorials com els estats europeus és revolucionària, en tant que és historicament inèdita. Ara bé, cal demostrar i construir -decisió a decisió- l’eficacia del Consell per influir en la politica dels Estats Espanyol i Francès, ja que altrament no té sentit ser-ne membre.

La possible no-investidura d’un president espanyol és la millor oportunitat d’execir i mostrar al mon la capacitat d’influència dels catalans.

Urgència i consistència,

o

importància i ocurrència?

El PSOE ha arribat a un acord amb Sumar per investir un Govern dels socialistes. Una de les mesures que crida més positivament l’atenció és l’escurçament de la jornada laboral. Benvinguda sigui.

Hi ha qui tindria la temptació de situar a molts catalans enfront una falsa dicotomia que, malgrat ser del tot fal·laç, no para mai de repetir-se: o bé prioritzem una mesura progressista i permetem la investidura d’un govern espanyol, o bé prioritzem la lluita d’alliberament nacional i bloquem la seva investidura tal i com demana el Consell de la República.

(més…)