Blocs de VilaWeb

1. Perquè l’educació pública és gratuïta?

Existeixen diversos motius[1] que expliquen la necessitat de muntar una escola catalana cooperativa (potser el més important d’aquests motius és que fer-ho és un acte desobedient de resistència a l’assimilació castellana), però l’objecte del present article no és desgranar-los sinó esbossar com ha de ser el finançament que la faci possible. Comencem per el principi.

Segons diverses fonts oficials[2], arrodonint, el cost anual per a l’administració d’escolaritzar un infant a l’escola pública oscil·la, aproximadament i depenent de l’etapa escolar de què parlem, entre els 6.700 €  i 9.500 € anuals.

Per altra banda, a l’escola pública catalana hi ha uns 1,3 milions d’alumnes (segons el Departament d’Educació i Formació Professional de la Generalitat de Catalunya), mentre que a Catalunya hi ha uns 3,7 milions de contribuents (segons l’Agencia Estatal de Administración Tributaria), de tal manera que a Catalunya hi ha una ratio de 0,35 alumnes/contribuent. És a dir, que en la nostra escola pública el cost anual d’escolaritzar un alumne és assumit entre tres contribuents.

Cadascun d’aquests tres contribuents paga anualment – sense ser-ne conscient – entre 2.233 € i 3.167 € per aquest concepte. En altres paraules, l’escola pública és fonamentalment gratuïta perquè la paguem entre tots, inclosos aquells que no hi tenen cap fill escolaritzat.

2.    Cal replicar el finançament de l’escola pública

El mètode amb que es finança l’escola pública demostra que és assequible donar una educació gratuïta als nostres fills si en socialitzem el cost. Per fer assequible i, per tant, generalitzable per a tothom una escola catalana cal replicar aquest model de finançament.

Per fer-ho, només cal muntar una escola cooperativa que distingeixi entre (a) la gent que escolaritzi els seus fills en aquesta escola (anomenarem aquest grup de socis “pares”) i (b) la gent que esta alineada amb els principis d’aquesta escola i vol recolzar-la pagant una quota per sufragar-ne el cost (anomenarem aquest segon grup de socis de la cooperativa “contribuents solidaris” o, simplement, “solidaris”).

L’objectiu en muntar una escola cooperativa catalana hauria de ser aconseguir el nombre de contribuents solidaris necessaris suficient per fer que el cost  d’escolaritzar-hi el fill fos nul.

Replicant el model de finançament de l’escola pública a escala local, comprovem que és perfectament viable muntar una llar d’infants que enceti aquesta  nova escola catalana cooperativa, ja que amb “ratios alumnes/contribuents solidaris” molt més modestes i contribucions econòmiques molt menors és possible sufragar el cost d’escolarització. Per exemple, només caldrien 100 contribuents solidaris que paguessin 100 €/any,  per finançar el cost anual de l’educació d’un nen. La següent taula mostra altres exemples possibles.

3.    La mida mínima d’una escola

Tal i com indiquen projectes similars, l’escola catalana cooperativa hauria de comptar amb un mínim de 12 famílies (socis-pare) per obrir un primer centre escolar (que preferentment hauria de ser una llar d’infants).

Això vol dir que, per exemple, es necessitarien tant sols 1.128 socis-solidaris que paguéssin una quota anual de només 100€ per fer que aquesta escola fos completament gratuïta per als pares que hi escolaritzéssin els seus fills.

Val a dir que altres aritmètiques son possibles per aconseguir finançar i materialitzar aquesta alternativa escolar: quotes de només 50€, bonificar només  un determinat percentatge  l’educació dels infants escolaritzats, bonificar els costos d’escolarització amb línies d’ajut exclusius per a les cooperatives, etc.

En una petita ciutat com Vilanova i la Geltrú (70.000 habitants) hauria de ser perfectament possible captar aquest nombre de socis solidaris (que equivalen al 2% dels vilanovins), tal i com ho suggereix el fet que actualment ja existeixin associacions amb un bon nombre de socis[3].

4.    Altres matisos de l’escola catalana cooperativa

Pivotant sobre aquest esquema de finançament bàsic, es pot adaptar el model de escola per donar resposta a qüestions concretes i generalitzar-la així per a la majoria de la població. Heus aquí uns exemples:

Universalitat És molt important que l’escola catalana cooperativa sigui fàcilment generalitzable a la majoria de catalans, i això vol dir en la majoria de casos que sigui econòmicament assequible. En efecte, distingir entre dues menes de socis (pares i contribuents solidaris) fa que l’escolarització dels nens sigui més barata i, per tant, més accessible per a tothom.

A més, si així ho decidissin els seus socis, els costos d’escolaritzar els fills podrien estar mes o menys bonificats segons la renda dels pares, de tal manera que els qui tenen menys ingressos paguin menys. Aquesta seria una mesura clau per tal que l’escola catalana cooperativa contribueixi a proporcionar les mateixes oportunitats a tothom, independentment de la seva riquesa.

Integració En un país on l’arribada de nous ciutadans ha estat una constant sostinguda durant el darrer mig segle, cal crear eines que permetin acollir i integrar les persones nou-vingudes per tal d’afavorir una bona convivència entre els ciutadans i la cohesió social. L’escola catalana cooperativa ha de ser una d’aquestes eines i ha d’afavorir la incorporació a la catalanitat dels nou-vinguts.

Pedagogia alternativa Muntar de bell nou una nova escola suposa la oportunitat de replantejar-se de soca-arrel aquells aspectes que creiem que son millorables en l’educació pública. Cal fonamentar aquesta escola alternativa en allò que és comú[4] entre diferents metodologies pedagògiques alternatives i referents educatius propis, així com adaptar models educatius exitosos d’altres indrets.

5.    Conclusions

Primera, la cooperativa és la fórmula que farà assequible i, per tant, generalitzable l’escola catalana.

Segona, només caldrien (aprox.) 100 contribuents solidaris que paguéssin 100 €/any per finançar el cost anual de l’educació d’un nen.

Tercera, finançar un centre escolar de 12 infants costaria, com a màxim, 112.080€ anualment.

… per a que l’escolarització fos completament gratuïta pels pares caldrien 1.121 socis que paguéssin 100€/any , o bé 2.242 socis que paguéssin 50€/any.

… si bonifiquéssim la meitat dels costos d’escolarització, els pares pagarien anualment 4.670€/nen, i caldrien només 550 socis que paguéssin 100€/any, o bé 1.120 socis que paguéssin 50€/any

Resumint, la gratuïtat d’una escola catalana alternativa és fàcilment possible.

6. Altres lectures:

• • Quant costa una plaça escolar i quant paguen les famílies? Per primer cop es fa públic.
  • 2020 Síndic de Greuges, Informe. “Estimació del cost de la plaça escolar a Catalunya”
  • Quin és el cost real de l’escola pública dels teus fills?

7. Exemples d’altres escoles cooperatives

(a revisar)

• • Escola solc
  • el cargol de Molins de Rei,
  • l’esclop
  • la miraculosa

[1] En un altre article s’explica que existeixen molts motius per muntar una escola catalana cooperativa. N’apuntem alguns aquí:

Des de l’òptica de la catalanitat, una escola així (1) obliga a l’Estat Espanyol a explicitar la seva estratègia d’assimilació nacional de Catalunya (és a dir, de castellanització) i, per tant, (2) contribueix a resoldre el conflicte nacional en fer-lo igualment explícit. És també (3) un acte de resistència (no cooperació) contra aquesta assimilació que ens dignifica com a poble. També (4) obliga als governs dels PPCC – especialment a la Generalitat de Catalunya – a posicionar-se davant d’aquesta escola alternativa i clarifica a ulls de la ciutadania si actuen en clau de resistència o de col·laboració en el procés d’assimilació. Per altra banda, (5) és una eina que afavoreix la incorporació dels nouvinguts a la catalanitat; i (6) en ser una proposta proactiva enlloc de reactiva, retorna la iniciativa al poble català.

Des de l’òptica del cooperativisme, una escola així (7) és una iniciativa auto-organitzada al marge dels grans poders estatals i que, per tant, empodera la ciutadania.  Per altra banda, (8) la presa de decisions dins d’aquest model és el més just possible en tant que és estrictament democràtic. En oferir una pedagogia alternativa, (9) possibilita el debat i la reflexió sobre la pedagogia que segueix l’escolarització publica obligatòria. Finalment,  (10) és una escola inclusiva en abaratir el cost de l’educació a traves de mecanismes de solidaritat entre socis de la cooperativa.

[2] El Departament d’Educació i Formació Professional de la Generalitat de Catalunya (2023) afirma que la despesa anual per alumne en educació no universitària es de 6.676,98€ (       en aquest article assumim que aquest seria el cost anual oficial mínim d’escolaritzar un infant), mentre que  l’Ajuntament de Barcelona (2025) afirma que el cost d’escolaritzar un infant en una llar bressol es d’aproximadament 9.340€  (en aquest article assumim que aquest seria el cost oficial màxim d’escolaritzar un infant),

[3]  Per exemple, el Club Esportiu Vilanova i la Geltrú compta amb uns 500 socis; la Societat d’Activitat Subaquàtica i Recreativa de Vilanova compta amb uns 250 socis, el Foment Vilanoví compta amb uns  X o els bordegassos de Vilanova i la Geltrú compten amb uns Y socis.

[4] Allò comú entre aquestes tres coses possiblement es podria resumir en 4 punts: 1. L’infant és subjecte actiu de l’educació, i no un mer receptor passiu. 2. L’experiència és el millor vehicle per facilitar l’aprenentatge. 3. L’educador adult acompanya el procés d’aprenentatge, enlloc d’imposar-lo. 4 L’aprenentatge ha d’integrar la dimensió cognitiva, emocional, social i corporal dels infants.

1. Els principis particulars porten a finals universals

En dir això, jugo amb una triple ambiguitat entre temporalitat, causalitat i lògica. Els principis (entesos com allò que es primer en el temps, però tambe com a origen d’una conseqüència, i com a premisa que porta a una conclusió) particulars porten a finals (entesos com allò que succeix despres en el temps, però tambe com a conseûència de quelcom, i com la conclusio que es despren d’uns principis) universals.

En dir això, tambe senyalo la inducció (o generalització) com a  mètode de coneixement: l’analisi dels casos particulars permet generalitzar conclusion que son universablement vàlids.

Finalment, per altra banda la frase admet una lectura vital que potser és la més important: la resolucio de cada cas particular (les decisions que anem prenent en cada situació) acaba cristalitzant en la conducta que normalment adoptem per defecte (i configurant allò que creiem que cal fer ” en abstracte”).

     2. L’imaginari és a un poble el que l’espai mostral és a la probabilitat

https://chatgpt.com/c/69311220-84e8-8328-a567-538ae36a863b

3. saaa

Arran de la iniciativa de muntar una flota de petits vaixells  (velers…) que portés ajuda humanitària als palestins durant el seu genocidi per part d’Israel (la Global Summud flotilla), vaig preguntar-me perquè ho feien. Per mi era obvi que l’objectiu principal no era realment fer arribar l’ajuda humanitària que transportaven, perquè havia de ser tant poca quantitat que, necessàriament, havia de resultar insuficient. Perquè ho feien doncs?

Aquesta pregunta em va servir per repensar i ampliar el concepte d’activista. Un activista és algú que creu que l’acció directa és la millor manera de participar en política i obtenir resultats. Ara bé, i és aquí on amplio la noció d’activista, aquest resultats sovint no son conseqüència d’aquesta acció directa sinó de la reacció del “stato quo”. Per tant, un activista és doblement actiu: practica l’acció directa per forçar la (re)acció dels altres.

Tornant a l’exemple de la Global Summud Flotilla, l’objectiu principal d’aquesta iniciativa d’acció directa, no és -no pot ser-ho-  transportar ajudar humanitària als palestins, sinó forçar  a intervenir en el conflicte els països de què en son ciutadans els diferents membres, que tenen l’obligació – almenys teòrica- de defensar-los.

Sovint repetim l’idea que, per exemple, cal que l’escola fomenti l’esperit crític, però és difícil trobar ningú que, a banda de repetir aquesta idea, passi a concretar-la i sigui capaç de dir (1) en què consisteix exactament l’esperit cítric i (2) què cal fer per exercir-lo. En aquest apunt em proposo concretar aquestes dues coses. Vegem-ho.

Què és l’esperit crític?

L’esperit crític suposa desconfiar de l’autenticitat de qualsevol fet o idea amb la que un ensopega i sotmetre-la a una sèrie de proves abans d’incorporar-la al propi sistema de creences.

Per tant, en teoria, l’esperit crític és aquella profilaxi que ens ha de servir per detectar les mentides que amaren la nostra quotidianitat. En un mon en el que les mentides son cada cop son més abundants, sembla impossible distingir allò cert d’allò fals per destriar-ne la veritat.

I, es clar, si sembla impossible que pugui existir una vacuna d’aquest tipus, tampoc sembla possible que pugui ensenyar-se. De manera que allò tan repetit de que cal que l’educació fomenti l’esperit crític de l’alumnat sembla esvair-se, perquè es dificilíssim concretar uns exercicis que el converteixin. De manera generalitzada, en el sisè sentit de la població.

Tanmateix, hi ha diversos autors que han anat donant receptes sobre què es l’esperit crític (Carl Sagan[i], Bertrand Rusell [ii]i) que podrien orientar què cal fer per exercir-lo i, per tant, cal fer per exercitar-lo.

Com es pot exercir l’esperit crític?

De cara a exercir l’esperit crític ens cal sotmetre qualsevol nova idea a dues proves: En primer lloc cal valorar la seva robustesa formal (prova lògica), i si supera aquesta primera prova, cal valorar la seva versemblança (prova emotiva). Cadascuna d’aquestes proves, agrupa diverses preguntes  que, en cas de ser respostes afirmativament, permeten donar crèdit a la nova idea i incorporar-la al nostre sistema de creences. Vegem-les.

Prova lògica  (que avalua la robustesa formal)

1. La nova idea és coherent amb la pròpia constel·lació d’idees? Al llarg del viure, tothom acumula una sèrie de certeses que, idealment, ja han estat validades. Podem pensar aquest conjunt de certeses com una constel·lació d’idees què orienten la nostra acció (de la mateixa manera que les constel·lacions d’estrelles orienten la navegació). Qualsevol nova idea que contradigui aquesta constel·lació és sospitosa de ser falsa i, com a mínim, ha de ser posada en dubte en el mateix grau en què la seva possible certesa posa en dubte el nostre sistema de creences.

2. La nova idea és lògicament consistent? És a dir,  que no afloren contradiccions o llacunes inexplicades a mesura que fem preguntes per detallar COM s’aterra l’idea (és a dir, el mecanisme pel qual es materialitza).

3. Quines son les conseqüències que es deriven d’acceptar aquesta nova idea? Aquesta pregunta es respon a mesura que detallem la idea arran de la pregunta anterior. És a dir, a mesura que hom detalla el COM es materialitza una idea, és més fàcil concretar-ne les conseqüències i valorar si aquestes estan d’acord amb els propis valors.

Prova  emotiva (que avalua la versemblança)

4. La nova idea és plausible? Si la nova idea és d’ocurrència possible, com més probable sigui, més plausible resultarà. En general, cal descartar qualsevol idea si hi ha altres alternatives, igualment possibles però mes senzilles, per explicar aquells mateixos fets (seguint el principi d’Occam[iii]).

5. Desitjo creure en la nova idea? Cal explicitar els motius pels quals estic predisposat a creure’m (o no) una nova idea i valorar si son legítims, perquè aquests motius operen implícitament i sovint expliquen principalment el signe amb què acollim les noves idees. Un parell d’exemples: creiem aquelles noves idees que  son compatibles amb la nostra pròpia constel·lació d’idees, perquè la validen. També creiem allò que afavoreix els nostres interessos, perquè sembla justificar-los objectivament i els dissimula.

6. Quins motius expliquen el grau d’acceptació de qualsevol nova idea? Independentment del grau d’acceptació que té una determinada idea, els motius que expliquen la seva acceptació han de reposar sobre la seva robustesa formal. Cal confiar en la independència del propi criteri i desconfiar d’apel·lacions a l’autoritat o al grau general d’acceptació per admetre com a valida qualsevol nova idea.

Lectures per aprendre més sobre aquest tema

1. Sagan “The Demon-Haunted World: Science as a Candle in the Dark (veure el capítol “The Fine Art of Baloney Detection”) https://en.wikipedia.org/wiki/The_Demon-Haunted_World
2. El principi de la navalla d’Occam (https://ca.wikipedia.org/wiki/Navalla_d%27Occam)
3. Rusell. “The best answer to fanaticism: Liberalism. Liberal Decalogue” 1951. The New York Times. https://www.nytimes.com/1951/12/16/archives/the-best-answer-to-fanaticismliberalism-its-calm-search-for-truth.html

Per què cal una altra escola més enllà de l’escola pública?

L’escola pública no només és fonamental per garantir el dret universal a l’educació, sinó que des del moment històric en què aconsegueix generalitzar-se és una peça clau en la transmissió de la identitat col·lectiva. En el cas dels catalans però, l’escola pública és de molt baixa qualitat i contribueix a tallar la transmissió inter-generacional de la catalanitat que, històricament, s’ha transmès de pares i fills. Aquests son doncs els dos grans motius que justifiquen la necessitat de crear una altra escola: resistir-nos a ser assimilats, i acostar-nos a l’excel·lència educativa.

1. Per resistir a l’assimilació. L’escola publica contribueix doblement a la interrupció trans-generacional de la catalanitat: en primer lloc, perquè no aplica cap mesura que permeti incorporar a la catalanitat els infants d’altres orígens (p. ex. es renuncia a la vehicularitat del català en el si del sistema escolar) i, en segon lloc perquè si que aplica, en canvi, mesures per castellanitzar infants catalans (p. ex. s’ensenya obligatòriament el castellà dins el sistema educatiu).

Sembla obvi que si l’escola pública catalana és un instrument d’assimilació que treballa a favor de la castellanització dels infants catalans, els pares que vulguin resistir-se a aquesta assimilació han d’esquivar com més millor (si pot ser totalment) l’escolarització dels seus fills en aquesta escola. Com que l’alternativa de no escolaritzar els fills no sembla que sigui generalitzable (perquè tothom vol la millor educació pels fills i no escolaritzar-los, avui per avui, sembla impensable), cal bastir una escola alternativa que permeti viure i compartir la catalanitat.

2. Per augmentar la qualitat de l’educació. És generalitzada la sensació que l’escola actual sembla que no és capaç de proveir les eines (coneixements i competències) que necessitaran els nostres infants quan siguin adults. Es freqüent (potser cada cop més) ensopegar amb testimonis de primera mà (típicament professors) que descriuen com la manca de serietat del sistema escolar ha desembocat en una qualitat baixíssima de l’ensenyament, i que denuncien que les escoles han passat de ser centres d’ensenyament a aparcaments de nens, al servei de l’explotació laboral de la nostra economia capitalista.

També sembla obvi que si l’escola pública catalana no ofereix una formació de qualitat, la nostra responsabilitat és bastir una escola alternativa que l’ofereixi. Una formació de qualitat és aquella que sotmet a una avaluació rigorosa l’adquisició de continguts i competències, que portin l’infant a desenvolupar la comprensió del mon que l’envolta, i l’esperit crític amb què haurà de prendre les decisions que el guiaran en el futur.

Finalment, és important tenir clar que les objectius que ens porten a bastir una escola cooperativa catalana son les de (1) donar una alternativa educacional a curt termini als pares que coincideixen amb el diagnòstic que hem dibuixem en aquest escrit, i de (2) transformar l’escola pública a mitjà termini de tal manera que acabi assumint el diagnòstic i les conseqüents mesures que es proposen en aquest escrit (perquè pensem que només oferint una escola alternativa, posem de manifest la baixa qualitat i el caràcter castellanitzador de l’escola publica, tensionant-la i empenyent-la cap a una veritable renovació  pedagògica i nacional.

Per què cal que l’escola sigui cooperativa?

A banda de les simpaties que pugui generar una figura de gestió com ho és una cooperativa (horitzontal, participativa, arrelada al territori i la seva gent), hi ha dos grans motius per defensar que l’escola catalana ha de tindre estructura cooperativa: barrar el pas a la xenofòbia i fer-la accessible  a tothom (és a dir, que sigui barata):

Valors cooperatius. Bastir una escola cooperativa catalana demana que els diferents actors de la comunitat educativa (famílies i mestres) s’auto-organitzin i es  responsabilitzin de l’educació dels infants: en escollir com ha de ser aquesta escola entre tots, a través del debat horitzontal i la presa de decisions col·lectiva, empoderem la ciutadania fent possible que els pares tinguin alguna cosa a dir en la educació dels seus fills.

Xenofòbia. Defensar la catalanitat no és xenofòbia. És importantíssim entendre que el normal exercici de la catalanitat és la millor eina d’acollida i integració dels nouvinguts, que si no s’integren com a catalans s’integren com a “espanyols a Catalunya”: servint -en un o altre cas- a la resistència a l’assimilació o a aquesta mateixa assimilació. L’escola catalana és una peça doblement estratègica en aquesta acollida:  per una banda perquè el seu efecte arriba, sense excepció, a tots els infants i, per l’altra, perquè contribueix a formar els catalans del futur. És per això que és imprescindible que l’escola cooperativa catalana que proposem prevegi de manera estructural en el seu si aquest paper integrador (per exemple, reservant un percentatge de les places per a infants d’origen no-català).

Preu. L’escola que proposem només té sentit si arriba a ser majoritària i per aconseguir-ho cal que sigui accessible per a totes les butxaques. Afortunadament, l’actual escola pública exemplifica com l’educació universal pot ser gratuïta: es tracta que la paguem tots, i no nomes els que hi porten els fills. L’escola cooperativa catalana que proposem tindrà dues menes de socis: els “socis-pare”, que hi porten els fills (i en paguen l’educació proporcionalment al seu nivell de vida) i els “socis-fundadors” que, convençuts de la seva necessitat, paguen una petita quota per mantenir-la. Per exemple,  si el cost mensual de l’escolarització d’un infant oscil·la entre 500 i 800€, nomes calen entre 50 i 80 socis que paguin una quota mensual de 10€ per a que l’educació d’aquest infant sigui completament gratuïta. I això sense comptar l’aportació econòmica que puguin fer els pares d’aquell infant, que faria que el nombre de “socis-fundadors” necessaris fos encara més petit.

Per què cal que l’escola sigui catalana?

L’escola cooperativa que proposem ha de ser eminentment catalana, perquè aquesta és la millor manera de desobeir l’obligació de castellanitzar-se obligatòriament per exercir la ciutadania espanyola,  i perquè la seva catalanitat equival a resistir-se a aquesta castellanització.

Resistència. L’assimilació nacional a Espanya es fa, fonamentalment, fent qualsevol cosa que signifiqui diluir el tret aglutinador de la identitat col·lectiva dels catalans: la llengua. És a dir, l’assimilació nacional dels catalans es fa a través de la seva castellanització.  I la principal eina de castellanització és la bilingüització forçosa dels catalans de tal manera que, un cop tots els catalans son bilingües, el català deixa de ser necessari en qualsevol àmbit i és, doncs, fàcilment substituïble. L’educació pública, en tant que universal i obligatòria, és l’única eina que garanteix que la bilingüització dels catalans és completa (quants monolingües catalans coneixeu?).

De manera que els pares que vulguin resistir-se a que els seus fills – es a dir, els futurs catalans – siguin assimilats com a espanyols, han de posar els mitjans per a que aquests no siguin fàcilment bilingüitzats: no només no han escolaritzar els seus fills a l’escola publica catalana (resistència passiva), sinó han de ser capaços d’auto-organitzar-se per bastir una escola alternativa que sigui un espai de resistència a l’assimilació i d’afirmació nacional (resistència activa).

Desobediència. És evident que l’escola pública catalana obligatòria contribueix a la construcció nacional espanyola. Els pares poden triar entre ser connivents amb aquesta construcció, o boicotejar-la sempre que sigui possible.  La millor manera de boicotejar la construcció nacional espanyola és desobeir l’obligació d’escolaritzar els fills en una escola castellanitzadora. La desobediència no només és la única que eina que  pot evitar l’assimilació nacional dels catalans, sinó que és l’única que fa explícit que la castellanització és realment una imposició, clarificant a ulls de tothom el paper assimilador que juga l’escola publica catalana.

Els pares que vulguin una alternativa desobedient amb la construcció nacional espanyola doncs, han d’apostar per bastir una escola catalana. Tanmateix, és cert que molts pares que son desobedients en el seu discurs, acaben essent connivents amb l’assimilació dels seus fills, i és que és terriblement més fàcil i barat  ser connivent que desobedient. De manera que, a banda de catalana, l’escola alternativa han de fer de la desobediència a l’Estat Espanyol el camí més fàcil i barat per escolaritzar els nostres fills.

Els fets

El proper dissabte 31/05 hi ha la votació que definirà els membres de la Mesa de l’Assemblea Territorial del CR. Cada Consell Local votarà aquelles persones que en formaran part. Els candidats es presentaran dissabte mateix (no hi ha doncs, cap material previ per avaluar-ne la idoneïtat). Com que no es poden coneixer els candidats amb antelació, aquesta eleccio és en realitat una aposta (“aposto a que ho faran be els uns o els altres”). En esencia hi ha dues opcions per apostar (no crec que se’n presenti una tercera):

a) escollim membres de la mesa afins al moviment de Consells Locals “revolucionem-nos”; o
b) escollim membres afins al govern.

El moviment “relvolucionem-nos”, resulta de l’agrupació de mebres del Consell de la Republica que representen diversosd Consells Locals. Tenen la virtut, a parer meu, de ser molt representatius de les bases i de no ésser especialment afins a un partit o altre. Tanmateix, aquesta candidatura té el risc de suposar un contrapoder al govern del Consell de la República que, en termes pràctics, suposi la seva inoperància.

La majoria dels membres que presenta l’actual govern, presidit per Jordi Domingo, no semblen tenir una filiació partidista massa obvia (tot i que algun menbre es proper a Junts). Això fa pensar que poden engegar propostes i accions sense que quedin supeditades a interessos partidistes.

Conclusió

Posats apostar, jo m’inclino per escollir una Mesa de membres afins al govern. Penso que escollint membres afins al govern fem mes fàcil que aquest govern sigui resolutiu i que, en canvi, escollint una Mesa de membres afins a una candidatura que va perdre les eleccions al govern del CR (revolucionem-nos) potenciem un contrapoder en el si del CR que -potser- garantirà que el govern sigui formalment correcte, però que n’entorpira l’acció.

Resumint, penso que necessitem acció enlloc de correcció.

altres fonts

1. https://www.vilaweb.cat/noticies/revolucionemnos-consell-republica-candidatura/
2. https://www.revolucionemnos.cat/
3. https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2507159-jordi-domingo-guanya-les-eleccions-al-consell-de-la-republica.html
4. https://www.vilaweb.cat/noticies/montserrat-duran-cursa-presidencia-consell-republica/
5. https://www.ara.cat/politica/proces/consell-post-puigdemont-son-sis-candidats-presidencia_1_5267930.html
6. https://exterior.cat/noticies/domingo-presenta-les-noves-cares-del-govern-del-consell-de-la-republica/
7. https://www.vilaweb.cat/noticies/nou-govern-consell-republica-jordi-domingo/

El drama de l’amor heterosexual: biologia, comportament i estratègia reproductiva

El drama de l’amor heterosexual és, en part, pura biologia. La diferència que existeix entre les estratègies reproductives que cadascun dels sexes segueix en la gametogenesi, es tradueix en  una diferència comportamental a l’hora de seleccionar parella amorosa. És aquesta diferència la que condueix a cada sexe a viure un drama amoròs diferent. Ras i curt, el drama de les dones és accedir al cor dels homes, mentre que el drama dels homes és accedir al cos de les dones.

Estratègies reproductives possibles: la K i la r

La biologia evolutiva descriu dues grans estratègies reproductives que pot seguir una espècie per perpetuar-se en el temps: la estratègia r, que aposta per produir molts descendents amb poca inversió per individu (pensem en els ratolins, o els insectes, per exemple), i la estratègia K, que es basa en tenir pocs descendents però dedicar-hi molta cura i recursos (pensem en els elefants o nosaltres mateixos, per exemple). L’estratègia r opta per apostar per la quantitat per garantir la supervivencia de l’espècie, mentre que l’estratègia K aposta per la qualitat.

Encara que l’espècie humana és una espècie amb estratègia reproductiva de tipus K pel que fa als descendents, si mirem la gametogènesi (és a dir, el procès de formació de gametes o cel·lules sexuals, ja siguin òvuls o espermatozous), veurem que els dos sexes segueixen estrategies reproductives diferents: els homes produeixen milions d’espermatozous, (amb un cost per unitat baix) alineant-se amb l’estratègia r, que afavoreix la quantitat per maximitzar les oportunitats de fecundació. Les dones, en canvi, produeixen un nombre limitat d’òvuls (amb un alt cost per unitat), alineant-se amb l’estratègia K, que prioritza la qualitat i la inversió en pocs descendents. Aquesta diferència en la gametogènesi es tradueix en comportaments diferents entre sexes a la hora d’escollir parella ja que , com deiem, cada un segueix una estrategia reproductiva diferent.

Les diferències comportamentals condueixen a un drama diferent per a cada sexe

Aquestes diferències de comportament desemboquen en una asimetria comportamental profunda i insoluble:

• Per a la dona el repte és obtenir garanties emocionals i suport per a la criança, ja que el baix nombre i alt cost amb què produeix els seus gametes fa que el seu èxit reproductiu depengui de com de selectiva és a l’hora d’escollir una parella. Per això les dones converteixen l’accés al “cor” dels homes en una prioritat central per tal de garantir el seu èxit reproductiu i el seu drama, doncs, és no poder accedir al cor dels homes per tal d’obtenirles.

• Per a l’home, en canvi, el repte és aconseguir parelles amb qui tenir descendents, ja que el gran nombre i baix cost amb què produeix els seus gametes fa que el seu èxit reproductiu depengui del nombre de parelles reproductives que tingui. Per això els homes busquen l’accés físic a les dones, sovint prioritzant l’atracció física i la disponibilitat immediata i el seu drama, doncs, és no poder accedir als cossos de les dones.

Conclusió

Les estratègies reproductives de homes i dones son diferents, tal i com mostra la manera en què realitzen les respectives gametogènesis. Per altra banda, homes i dones no només mostren comportaments reproductius diferents entres si, sino que cada sexe es comporta de la manera que tendeix a maximitzar el seu èxit reproductiu en funció de l’estrategia reproductiva que segueix cada gametogenesi (ras i curt, a l’hora d’escollir parella, ells seleccionen quantitat de parelles, mentre que elles seleccionen qualitat de parella).

La biologia reproductiva de l’esser humà, doncs, explica la divergència de comportament sexual d’ambdos sexes. Aquesta divergència tendeix a maximitzar l’exit reproductiu de l’espècie i, per això, te sentit pensar que el fonament del comportament sexual és biològic.

bibliografia a consultar per aprofundir en aquest tema:

• 1871 – The Descent of Man and Selection in Relation to Sex (Charles Darwin)

Introdueix el concepte de selecció sexual, diferenciant-lo de la selecció natural. Observa que els mascles competeixen i les femelles escullen. conceptes clau: seleccio sexual, inversió parental, competència inter i intra sexual

• 1935 – Sex and Temperament in Three Primitive Societies (Margaret Mead)

mostra que els comportaments atribuïts al gènere (agressivitat, cura, emoció) varien segons la cultura, qüestionant la universalitat de les diferències de sexe. conceptes clau: ?

• 1972 – Parental Investment and Sexual Selection (Robert Trivers)

Va desenvolupar la teoria de la inversió parental, que explica per què els sexes adopten estratègies reproductives diferents: qui inverteix més en la cria (normalment la femella) és més selectiu. conceptes clau: inversió parental?

Fa anys que tinc un pensament i, cada cop que em sorgeix la oportunitat, l’aplico sobre la realitat talment com  si fos una plantilla per veure si el seu esquema formal em resulta útil per explicar aquesta realitat. I ho és. El pensament és el següent: quan existeixen causes (sovint llargament explicades i elaborades) que expliquen perquè una cosa NO passa, en realitat ens trobem davant d’una excusa i no d’un motiu.

Causa o excusa

I és que quan hom explica perquè no fa una determinada cosa enlloc de fer-ne una altra, sovint intenta trobar un motiu (és a dir, una causa) que expliqui la seva inacció (és a dir, un efecte inexistent).

Tant se val que sigui metafísicament impossible[1] que existeixi la causa d’un efecte inexistent, la qüestió es defensar-ho amb ungles i dents. Moltes vegades continuem insistint en argumentar -justificar- la nostra inacció amb frases del tipus “jo faria X, però no ho faig perquè, tanmateix, fer-ho no serveix per a res”.

Si fem un esforç de sinceritat, cadascú pot trobar algun exemple en què ha justificat la pròpia inacció dient que, “tanmateix”, fer aquella cosa o aquella altra no seria suficient per generar un canvi en la realitat. És a dir, ens excusem en que no n’hi hauria prou amb la nostra acció per transformar la realitat, per justificar la nostra inacció. Per dir-ho més formalment, tot i que la gent admetem que la nostra acció és condició necessària per a transformar la realitat, sovint no actuem i ens excusem al·legant que no és suficient (veure la diferència entre causes necessàries i suficients que proposa, dins la filosofia, la Lògica [2]).

Resumint, tenim motius per fer allò que fem i excuses per no fer allò que no fem. Massa sovint ens auto-enganyem creient-nos les excuses amb què justifiquem la nostra inacció enlloc d’acceptar que no cal tenir cap raó per no fer res en un determinat front més enllà de que no volem fer-ho. Perdem el nostre temps i energia intentant convèncer els altres que tenim raó: “que no es que no faci res perquè no vulgui, sinó perquè hi ha motius objectius que ho justifiquen”. Quant d’esforç malbaratat.

Excuses i contradiccions

A més a més, podem estar segurs que ens trobem davant d’una excusa quan aquesta va acompanyada d’una contradicció (sovint flagrant). Quan allò que diem és diferent d’allò que fem no hi ha dubte que, en realitat, creiem allò que fem. Per descomptat, per emprendre qualsevol acció cal vèncer la resistència que hi oposen les contradiccions que també sorgeixen en aquest procés. La diferència en un cas o altre, és si les contradiccions acompanyen paraules o fets, respectivament.

L’acció és transformadora i la inacció conservadora

Creure’s que la pròpia acció pot transformar la realitat és condició de necessitat per emprendre qualsevol acció: creure’s transformador no només és empoderador sinó que et fa responsable de les teves accions. En canvi, pensar que la pròpia acció és inútil porta a no assumir cap responsabilitat i no actuar: “Com que tanmateix la meva acció no transformarà la realitat, no actuo”.

A banda de portar a la pròpia inacció, aquest pensament porta a pensar que l’acció dels altres és igualment inútil. I això és perillós perquè fa més difícil la transformació de la realitat, ja que a la fe que hom ha de tenir per arribar a transformar-la, s’hi afegeix la que cal per superar la incredulitat dels altres.

La inacció és doncs profundament conservadora i irresponsable, perquè afavoreix que les coses continuïn sent com son i defuig la responsabilitat que suposa acceptar el risc de transformar la realitat. L’acció, en canvi, és responsable, arriscada i transformadora.

Les excuses i el diagnòstic de la realitat

Segurament una de les pitjors conseqüències d’auto-enganyar-se amb falses raons, és que en defugir l’anàlisi dels fets reals (sovint plantejant escenaris hipotètics incontrastables), les excuses impossibiliten un diagnòstic encertat de la realitat. I això fa igualment impossible prendre decisions en general, ja sia a la nostra vida o bé dins l’àmbit de la gestió d’allò públic: com en medicina, si no hi ha un bon diagnòstic és impossible que hi hagi un bon tractament.

Responsabilitat  i comoditat

I com és que, essent tan greus les conseqüències d’auto-enganyar-nos amb excuses, continuem creient-nos-les? Preferim creure’ns-les i, de passada, enganyar els altres per dos motius:

• Primer, perquè les excuses i les mentides son mes còmodes de sostenir que l’esforç. I per altra banda, és difícil suportar les contradiccions que sovint [3] (potser sempre) hem d’assumir en sortir del confort que dona la coherència de no fer mai res.
• Segon, les excuses ens deslliuren de suportar la feixuga càrrega de la responsabilitat: en presentar la meva inacció com el resultat que es deriva ne-ces-sà-ria-ment d’unes raons molt ben argumentades, em deslliuro de qualsevol responsabilitat sobre la meva (fatal) inacció.

Per tant, sospito que les vertaderes raons que expliquen la inhibició son la comoditat i falta de responsabilitat: inhibir-se és la manera més còmode d’esquivar la responsabilitat d’emprendre qualsevol acció.

Exemples: contradiccions, excuses i inacció

Hi ha varis exemples quotidians de contradiccions entre allò que diem i allò que fem. Aquestes contradiccions senyalen  les excuses amb què justifiquem la nostra inacció en un determinat tema. Sovint defensem la nostra inacció  dient que “tanmateix la meva intervenció no serviria per a res”. Potser si… i potser no. En qualsevol cas, la nostra inacció de ben segur que no transformarà la realitat. Vegem-ne alguns exemples:

Primer. Tinc uns pocs estalvis. Els tinc a una caixa que dedica els meus diners a fer el MAL (així, en majúscules) arreu del planeta. NO se ben bé perquè els hi tinc: potser perquè quan vaig entrar a la universitat m’hi van obrir un compte; o bé perquè el meu pare n’era empleat; potser per simple tradició familiar… Tant se val. Prefereixo tenir-los en aquest banc malvat enlloc d’un altre menys dolent per pura comoditat (fer el canvi em fa una mandra infinita!). Encara que sé que la banca utilitza els meus diners per fer coses amb les que no estic gens d’acord, NO soc de cap banca ètica perquè, al capdevall, tots els bancs son el mateix i ser-ho no serveix per a res.

Segon. Pago religiosament els meus impostos. Perquè no tinc altre remei. Si pogués no ho faria perquè amb els meus impostos es financen moltes coses amb les que no estic d’acord: es finança l’estructura autoritària que és tot Estat; també es finança una construcció nacional espanyola que aixafa les altres identitats nacionals de l’Estat; i es finança un exèrcit dedicat a imposar violentament els interessos espanyols. Si pogués no ho faria, però ho faig i sempre que puc pago els meus impostos per no tenir problemes. Mes a mes. Any rere any. Sigui com sigui, Encara que no vull que l’estat utilitzi els meus diners per fer coses amb les que no estic d’acord, NO faig insubmissió fiscal a l’estat espanyol perquè és una cosa purament simbòlica (és a dir, tampoc no serveix de res).

Tercer. He heretat un pis de la iaia (o de la tieta) i el llogo. Com que no me’n vull lucrar, faig una mena de “lloguer social”[4] i el llogo barato. Tanmateix, soc conscient que el lloguer és un problema molt greu i requereix que algú el solucioni com més aviat millor. A més a més, tinc un amic que diu que és tan greu que no es pot solucionar en un dia. És per això que encara que en sigui conscient, jo NO vaig a la manifestació contra l’increment dels preus del lloguer, per que no serveix per a res manifestar-se només un dia, sinó que cal lluitar tota la resta.

Quart. No crec que la solució a la convinença en aquest planeta passi per fer noves fronteres sinó per eliminar les que hi ha. I és que les fronteres només son ratlletes al mapa que no serveixen per a res, ja que els diferents pobles conviuen en un mateix territori. No té sentit organitzar la vida de les persones depenent de quin és el territori on viuen i, malgrat que el Consell de la República és una eina pionera en organitzar el poble català independentment del territori en quin territori viuen els catalans, jo NO em faig del Consell de la República perquè és un ens que no canviarà res. Prefereixo continuar vivint (i financiant) un model polític que té el control territori com a base i està ple de fronteres. Alehop!

Cinquè. Compro el que vull quan ho vull, pel mitjà que sigui, buscant sempre satisfer la meva voluntat i en realitat m’és igual les implicacions que pot tenir el meu consum. De fet, prefereixo no saber-les. Sobretot, prefereixo fer veure que no sé que consumir de la manera en què ho faig es contradiu amb allò que sovint defenso davant els altres al bar, als concerts, a les sobretaules… on sigui. Això si, NO faig consum estratègic perquè no serveix per a res.

Sisè. Estic molt preocupat per la conservació de la natura i el canvi climàtic en general. Per una banda, crec que hauríem de reduir l’emissió dels gasos (CO₂) i les activitats que el generen (transport, consum de carn…). Per l’altra, hauríem de cuidar la natura molt més del que ho fem. Tanmateix, jo tinc cotxe propi, menjo carn i NO soc soci de cap entitat ecologista. Total, jo ja no seré viu quan el desastre ecològic arribi…

Últim. Malgrat totes aquestes coses que NO faig, tinc molt clar allò que s’hauria de fer per solucionar la majoria de problemes d’aquest país. De debó. Tinc clara quina és la solució de l’especulació que fan els bancs amb els nostres diners; del malbaratament de diners públics en construcció nacional (i militar) espanyola; dels preus abusius de lloguer; del paper de les fronteres en la convivència entre pobles; de l’impacte del nostre consum sobre el mon, i fins i tot, de la pervivència de la natura més enllà de l’espècie humana. Ara bé, tot i això jo NO PARTICIPO  POLÍTICA perquè tampoc serviria de res intentar solucionar totes aquestes coses.

Conclusions

1. Contra la coherència com a forma de viure. En aquest article només he subratllat les contradiccions d’inhibir-se per tal de mostrar que els que s’inhibeixen de l’acció no escapen de la contradicció, però aquells que actuen també incorren en contradiccions. Sembla que no hi ha escapatoria: viure sempre passa per contradir-se, i només està al nostre abast triar la contradicció que volem viure.

2. Viure és actuar. Inhibir-se no és transformador, actuar si. La vida només té sentit si transforma la realitat i, donat que fem el que fem ens contradirem, actuem!

3. Com detectar una excusa: quan existeix un motiu per una cosa que no passa ens trobem davant d’una excusa. Els motius expliquen per allò que fem, les excuses justifiquen allò que no fem.

4. Diagnosticar la realitat només és possible si no ens mentim. No ens hem de fer trampes al solitari: reconeixent les nostres contradiccions podrem identificar com a tals les excuses amb què ens auto-enganyem, i substituir-les per diagnòstics encertats de la realitat.

Notes

[1] L’existència  d’una causa qualsevol està relacionada amb l’existència del seu efecte:

1. SI existeix un efecte “Y “… és segur que SI   existeix la causa “X” que és suficient per a generar-la.
2. si NO existeix un efecte “Y “… és segur que NO existeix la causa “X” que és suficient per a generar-la.

Rallant en pla, una cosa que no existeix – que no passa – no té causa.

[2]Cal que entenguem d’una vegada que la suficiència de qualsevol causa “X” que genera un efecte “Y”, prové únicament de la suma de les causes necessàries “Z” que també generen aquell mateix efecte “Y”. Rallant en pla, n’hi ha prou amb que es sumin nombroses accions individuals per a que passi alguna cosa.

Encara més, només la suma de moltes condicions de necessitat crea la condició de suficiència, de la mateixa manera que, probablement, la suma de nombroses Quantitats crea la Qualitat: “necessitat i suficiència, quantitat i qualitat”… això ja serà objecte d’un altre assaig.

[3]  Sempre és necessari caure en alguna contradicció quan hom vol emprendre qualsevol acció? (és a dir, la contradicció és condició de necessitat de l’acció?). Si fos així, només els que pugessin suportar les seves contradiccions serien aptes per a l’acció. Aquest és un bon tema per desenvolupar un assaig.

[4] El lloguer social és un ferm candidat a ampliar la col·lecció d’oxímorons  graciosos de n’Arcadi Oliveres (ja sabeu, “carpintería” metàl·lica, banca ètica…)

altres notes

• Cal definir els contorns de la responsabilitat. Fins on arriba la meva responsabilitat sobre l’acció? Si bé és encertat dir que només som responsables d’allò que fem activament i no d’allò que patim passivament, també és just dir que som responsables d’allò que fem i no d’allò que els altres faran en un futur basant-se en els nostres accions presents (per exemple, és injust dir que “promoure l’escola catalana és permetre la construcció d’un nou Israel”). Però això és objecte d’un altre assaig.
• Altres lectures sobre aquest tema: treballs sobre la causalitat de David Hume (empirista)

1 La inhibició

La construcció nacional de Catalunya suposa assumir el risc de passar de fer-nos participar en iniciatives proactives, horitzontals i generoses (per exemple, la creació d’una escola cooperativa catalana), a fer-nos reaccionar de manera autoritària i cruel davant els qui creiem que son un obstacle a aquesta construcció (per exemple, empresonant els seus líders polítics).

Probablement és cert que l’actitud que porta des d’un tipus d’accions a les altres és la mateixa, i que només és qüestió de temps (i mitjans) que les primeres es converteixin en les segones. Més que un risc, potser és una certesa. Ho veiem amb tota cruesa en com l’Estat d’Israel aniquila salvatgement la població palestina: em fa l’efecte que moltes persones creuen que la construcció nacional israeliana exigeix la desaparició del poble palestí.

Tornant a la politica catalana, molts catalans tenen la certesa que, tard o d’hora, la construcció nacional catalana entrarà en una deriva autoritària i que això és motiu suficient per inhibir-se i no participar-hi… “prefereixo que el poble català desaparegui, a que es converteixi en un altre Israel”, diuen.

2 La contradicció

L’argument és impecablement cert, però quan intentes transposar-lo a la realitat apareix una contradicció flagrant: les mateixes persones que no participen en la construcció nacional catalana per evitar ser còmplices d’una futura deriva autoritària no tenen cap inconvenient en participar de la construcció nacional espanyola. Enlloc de permetre que arribi a esquitxar-los una futurible deriva autoritària catalana, prefereixen participar (i sobretot, finançar) l’actual autoritarisme espanyol, que inclou missions militars a l’estranger, policia patriòtica, empresonament de dissidents, etc.

Això passa perquè el marc polític de l’estat espanyol ha estat molt exitós en convertir l’acceptació passiva dels catalans, en suport actiu al seu projecte de construcció nacional. I així, aquells que defensen el pacifisme més radical acaben finançant missions militars amb els seus impostos; o els que estan en contra de l’assimilació nacional  de Catalunya, acaben escolaritzant els seus fills a l’escola espanyola, per posar dos exemples.

En descàrrec de tots aquells que se senten reconeguts en aquesta contradicció, cal dir que és impossible viure la vida sense contradir-se: les persones existim en una realitat que, vulguem o no, ens imposa els seus marcs. Allò que formalment és d’una manera (“allò que hauria de ser”) sovint, a la realitat, és inevitablement d’una altra  (“allò que és”). De manera que inhibir-se d’un determinat debat, no vol dir esquivar-lo a la vida real. Viure no és evitar contradir-se, sinó escollir quina contradicció acceptem. Podem acceptar participar activament en una construcció nacional catalana que, eventualment, pot tenir una deriva autoritària, o be podem acceptar participar passivament en una construcció nacional espanyola que ens assimila.

3 L’excusa

De vegades em trobo persones que tenen un motiu, molt ben argumentat, que explica perfectament perquè no fan res en una determinada qüestió (sovint aquest arguments giren a l’entorn de la inutilitat de fer res, encara que no sempre). Ara bé, un motiu, d’acord amb l’etimologia de la mateixa paraula, és allò que et mou a fer quelcom, i per això sospito immediatament quan algú diu que té un bon motiu per no fer alguna cosa. El que s’amaga sovint darrere d’aquestes justificacions és una excusa.

Es legítim inhibir-se i no fer res en una determinat aspecte de la vida (o en tots) perquè cadascú en disposa de la manera que creu més oportuna, i no necessita excusar-se per prioritzar aquest o aquell aspecte de la vida. Tanmateix, és bo no creure’s els arguments amb què hom justifica aquesta inhibició i tenir clar que, en realitat, aquesta inhibició és una tria i no la conclusió obvia d’un raonament infal·lible.

Dic que és bo per dos motius: En primer lloc, és bo perquè la persona que s’inhibeix d’una determinada qüestió deixa de sentir que té l’obligació justificar argumentadament la seva inhibició. En segon lloc, és bo perque els qui actuen per transformar un determinat aspecte de la realitat es veuen alliberats del pes dels que s’inhibeixen, que ja no senten la obligació de justificar la seva tria i convèncer els altres que inhibir-se és la millor opció,

4. La conclusió

En conclusió, tothom que fa una acció per implementar una determinada idea a la realitat ha d’acceptar que, tard o d’hora, amb la seva acció en facilitarà d’altres que entraran en contradicció amb els principis que inspiren aquesta primera acció. Aquesta contradicció però, no pot ser dissuasiva de l’acció i portar a la inhibició (que també és legitima), sinó que cal acceptar que passarà malgrat que no sigui el principal objectiu de l’acció.

Tornant a l’exemple del principi, segur que en la construcció nacional catalana (i en particular la materialització d’un estat català) s’incorrerà en tota mena d’accions que es contradiran amb els principis que inspiren aquesta mateixa construcció. Davant d’aquest escenari, nomes hi ha dues opcions: o bé acceptar que això és així i participar (activament) de la construcció nacional catalana per transformar la realitat; o bé inhibir-se d’aquest debat i participar (passivament) de la construcció nacional espanyola.

El treball és l’únic recurs vertaderament renovable a escala humana, ja que a cada generació neixen nous éssers humans, i amb ells, es creen noves hores de treball on abans nomes existia el no-res (amb cada nova vida humana que apareix en aquest mon es creen al voltant de 60.000 hores de treball assumint, aproximadament, les condicions laborals actuals a l’Estat Espanyol).

“cada vida humana equival a 60.000 hores de treball”

En qualsevol economia, el creixement econòmic només pot ser indefinit si es basa en l’explotació d’uns recursos infinits ja que, altrament, quan s’acaben aquests recursos el creixement s’atura.

És per aquest motiu que només és realista preveure el creixement econòmic indefinit si l’economia es basa en recursos infinits.  Com que és obvi que qualsevol recurs material és finit (el petroli, etc), tota previsió que assumeixi el creixement sostingut dins d’una economia material és irreal (i quan aquesta assumpció la fa l’administració, a més a més, és una irresponsabilitat).

Per altra banda, la bona notícia de tot plegat és que, efectivament, és raonable preveure un creixement indefinit en una economia que basa el seu creixement econòmic en el treball de les persones. De fet, només en aquesta mena d’economia el creixement indefinit és possible.

Per simplificar aquest plantejament i fixar aquests conceptes, anomenarem economia material aquella que es fonamenta en l’explotació de recursos materials (finits) i on la transacció fonamental entre els seus membres és la compra-venda dels béns, mentre que anomenarem economia del treball a aquella  economia que es fonamenta en l’explotació de recursos temporals (infinits) i on la transacció fonamental entre els seus membres es la transformació dels béns.

“el creixement econòmic indefinit només és possible en economies basades en el treball”

Poso un exemple: Tots ens hem trobat a la nostra vida quotidiana que és més barat canviar alguna cosa que s’ha espatllat, que no pas arreglar-la. Aquest detall ens dóna una pista del tipus d’economia en què vivim: un sistema on es genera creixement econòmic a través de la compra-venda constant de nous béns de consum, enlloc de generar aquest creixement invertint temps de treball en transformar (“arreglar”) els béns ja comercialitzats. Idò, sembla que vivim dins d’una economia material i on, per tant, no és possible el creixement econòmic indefinit.

La responsabilitat urgent que ha d’entomar la nostra administració és transformar l’actual economia material en una economia del treball abans que la previsible escassetat de recursos faci necessària aquesta transformació. 

Per altra banda, el deure de la ciutadania és entendre la urgencia imperiosa amb què cal emprendre aquesta transformació, i acceptar els perjudicis que es puguin derivar d’aquest procés dins el curt termini, en favor d’un bé superior a llarg termini.

1.  La clau per a mantenir una població fixada al territori és la mobilitat. Mentre des de casa seva tothom pugui arribar fàcilment a tot arreu que es proposi, la gent es quedarà a fer la vida a casa seva enlloc de migrar a les ciutats on, en molts aspectes, gaudiran d’una menor qualitat de vida. Per altra banda, un país és construeix més bé i és més coherent, si els seus habitants estan ben interconnectats entre si.

2. Per aconseguir fixar la població al territori però, cal que l’administració garanteixi una mobilitat que alliberi temps útil a les persones i que sigui ràpida, barata, freqüent, col·lectiva, menys contaminant i pública. Si som capaços de garantir a la ciutadania una mobilitat així, només és qüestió de temps que el ciutadà acabi substituint la seva actual mobilitat que és còmode perquè és a demanda, però que sovint és més lenta (compareu desplaçar-se en metro i en cotxe per Barcelona), li consumeix temps i que, en ser unipersonal és més contaminant, i en ser privada es mes cara.

3. Heus aquí la proposta: totes les ciutats de mes de 15.000 habitants (almenys 149 ciutats als Països catalans) han d’estar interconnectades per una freqüència de transport públic de 15 minuts. Amb aquesta mesura aconseguiríem que la ciutadania pogués desplaçar-se fàcilment entre aquest nuclis amb el transport públic (enlloc del transport privat).

algú es podria preguntar…

   … I perquè hauríem de voler que la gent habiti tot el territori, enlloc de que es concentri en unes poques ciutats?

• Perquè nomes és possible gestionar i controlar realment el territori que està habitat. I l’administració només es pot responsabilitzar d’allò que és capaç de gestionar i controlar (pensem en els incendis, la gestió d’emergències, desplegaments policials, etc.).
• Una població distribuïda pel territori, obligarà l’administració a prestar serveis de manera igualment distribuïda i des de la proximitat, evitant que el ciutadà s’hagi de desplaçar a fer tràmits en llocs que desconeixen la seva quotidianitat i, de passada, es reduiran les emissions derivades d’aquests desplaçaments.
• I, sobretot, perquè per fer el territori productiu cal habitar-lo. Si volem garantir la sobirania alimentaria dels Països Catalans, cal que tot el seu territori estigui habitat i, en conseqüència, treballat.

   … I perquè hauríem de voler substituir un tipus de mobilitat per un altre? Vegem-ho.

 1. https://es.greenpeace.org/es/sala-de-prensa/informes/viabilidad-tecnica-y-economica-de-un-abono-unico-de-transporte-en-todo-el-estado-espanol/

2.  https://www.researchgate.net/figure/Figura-8-Grafico-resumen-de-la-situacion-en-las-distintas-Regiones-Sanitarias_fig2_228782860

En les properes eleccions del 12 de maig vinent, em trobo en una dicotomia: quina és la millor opció per fer avançar el procés d’independència de Catalunya i la consolidació d’una República Catalana?

Es una tria ben difícil, ja que em trobo que els principals partits independentistes (és a dir, aquells que tenen prou escons al parlament per  tirar endavant propostes: ERC -33 escons- i Junts -31 escons-). No han fet grans avenços per assolir la independència.

ERC. Per una banda, és decepcionant veure com el partit que ostenta la Generalitat i de qui depenia l’aprovació anual dels pressupostos del Govern espanyol, no ha sabut/volgut aprofitar aquesta força per empènyer les circumstancies cap a un escenari que  més proper als anhels dels seus votants. Al meu entendre, l’ERC d’Aragonès ha malbaratat inexplicablement una oportunitat d’or d’aplicar una política ferma que ens acostés a una independència que tots els seus votants li demanaven. Resumint, em costa molt creure que aquest deixar-ho estar no s’expliqui per que els interessos particulars d’un pocs no hagin passat per davant de la voluntat de tot un poble. Vull afegir que el pitjor no es sentir-se frustrat respecte el paper que està jugant ERC en el procés d’independència (perquè van prometre treballar per una independència i no la van aconseguir), sinó que el pitjor és que em sento enganyat (diuen que mantenen el projecte de la república però, en canvi, fan molt poca cosa per assolir-lo, i desaprofiten sistemàticament oportunitats de fer valer la força que els seus escons els han fet tenir al Congreso espanyol, per exemple).

JUNTS. Per altra banda, si bé el Junts de Puigdemont va mantenir – almenys al seu discurs- una fermesa respecte a la necessitat dels catalans d’aplicar una política dura als governs d’Espanya, quan en va tenir la oportunitat va cedir i va arribar a un pacte per investir un govern espanyol… tanmateix, és just admetre que va arrencar cessions, a canvi de la investidura del govern espanyol, que han estat molt celebrades arreu: (1) va demanar l’oficialitat del Català a Europa; i (2) va arrencar l’amnistia del govern espanyol per uns delictes (que no son considerats com a tals a Europa i que, arribats a tribunals europeus tots sabem que serien descartats).

Encara que les cessions que junts va arrencar al govern espanyol a canvi de la seva investidura fossin cessions molt cridaneres -que ho son- , aquestes cessions son estrictament això: purament simbòliques i contraproduents  per a la lluita per la independència- Son sombòliques perque… la oficialitat del català a Europa exactament de què serveix en termes de construcció nacional? i, per altra banda, son contraproduents perquè l’amnistia desmobilitza.

Desitjo que l’explicació de la investidura del govern espanyol, sigui la de  facilitar la formació d’un govern espanyol feble, que estigui permanentment necessitat del suport català durant els propers quatre anys i, per tant,  disposat a complir les demandes catalanes. Això podria ser una bon escenari sempre que Junts no continuï demanant coses simbòliques i contraproduents a canvi del seu suport al govern espanyol.

El propers anys diran si Junts ha sabut aprofitar la influència sobre el govern espanyol per acostar-nos a la consolidació de la República, que ERC ha malbaratat els darrers anys.

ALHORA. En aquest context, ha aparegut el nou partit de Clara Ponsatí, Alhora. Amb un discurs que subscric fil per randa (deixo per una altra ocasió comentar propostes programàtiques d’aquest partit): “si els que ens havien de portar a la independència no hi ha fet fins ara, tampoc ho faran en un futur proper”.  És per aquest motiu que tots aquells que creiem en la fundació d’una República Catalana com a projecte polític, ens ha d’alegrar la creació d’un partir polític que planteja que cal un canvi de rumb radical de l’independentisme: fer propostes serioses que ens acostin de debò a la independència.

Malgrat que coincideixo (molt) més amb alhora que no pas amb Junts, crec que aquesta ocasió és la millor oportunitat per fer que una mateixa força governi simultàniament el Parlament de Catalunya i al “Congreso de los Diputados”. Cal trencar el vot dual  d’una vegada per totes i convertir en realment decisiva una mateixa força política que ocupi els dos nodes de poder. Fem-ho.

A casa tenim les parets blanques. Dic que son blanques perquè la llum que les il·lumina és blanca. Si fem l’exercici mental d’envoltar aquesta llum amb un paper de cel·lofana de color vermell o blau, no podríem dir amb certesa si la paret és blanca, vermella o blava.

Perquè per diagnosticar correctament la realitat necessitem triar bé la llum sota la que la llegim.

Els fets

Heus aquí la llum amb que cal llegir una part de la política catalana: hi ha una associació el fet de ser políticament català i un seguit d’ideologies que tenen unes connotacions negatives. Per contagi, la catalanitat (participar-hi o mostrar-la) té aquestes mateixes connotacions negatives.

Parlo de la llei no escrita que diu que si ets català, no pots ser d’esquerres. Aquesta llei – que ens han aplicat alguna vegada a tots els catalans – no s’acaba entre la identificació entre català i dreta, sinó que s’amplia cada cop més, identificant catalanitat i  identitarisme, nacionalisme, xenofòbia, conservadorisme i, fins i tot darrerament, sionisme.

Els sentiments

És ben normal que aquesta associació -injusta i malintencionada- faci que molts catalans sentin que han de triar entre dues opcions: o bé ser catalans i ser titllats de  nacionalistes identitaris, xenòfobs, conservadors i sionistes, o bé ser espanyols i res de tota la resta.

I és normal que davant d’aquesta disjuntiva, molts catalans s’avergonyeixin de ser-ho i optin per mantenir un perfil nacional baix: que ningú pugui dir que son “massa” catalans.

Es normal sentir-se avergonyit, i és injust que et facin avergonyir.

Resulta obvi que aquesta associació s’impulsa per evitar que els catalans es comportin políticament com allò que son: catalans.

Les Necessitats

La ciutadania necessita poder comportar-se políticament com a catalana per resoldre les problemàtiques de Catalunya.

La gestió de qualsevol qüestió es simplifica enormement (i guanya eficàcia) si els ciutadans en trien directament el gestor d’aquella qüestió, enlloc de mediadors  autonòmics que concilien els interessos dels ciutadans i aquest gestor.

Un exemple de casa: és millor triar un govern que pugui incidir directament sobre el funcionament de la RENFE, que no pas triar-ne un que (potencialment) pugui influir sobre el govern espanyol a l’hora d’incidir-hi.

La petició

És inútil demanar que es deixi d’associar catalanitat i identitarisme – nacionalisme – xenofòbia – conservadorisme – sionisme.        Es inútil perquè aquesta associació malintencionada només tè per objectiu evitar que els catalans es comportin políticament com un poble i, això, els promotors d’aquesta associació no ho volen permetre.

Es útil, en canvi, demanar als catalans que es deslliurin de la por de ser titllats de tot pel sol fet de ser catalans. Independitzem-nos de la por a allò que diguin els altres.

 La millor manera de deslliurar-se d’aquesta por, és comportar-se políticament com a catalans

L’Estat Espanyol va viure una guerra civil (1936-1939) que va transformar la seva organització com a estat: d’una República democràtica es va passar una dictadura autoritària centrada en la figura del seu dictador, en Francisco Franco. Després de quatre dècades de franquisme i de la mort del dictador, s’obre un període (1975 -1978) en què aquest règim franquista va transitar per retornar des d’un règim dictatorial a un de suposadament democràtic.

Així doncs, el franquisme va disposar de moltíssim temps per omplir tots els nodes amb poder de l’estat franquista amb persones afins al règim, que en facilitaven la consolidació. I per si això fos poc, aquesta afinitat es va veure comprovada per una lleialtat sostinguda, almenys, durant la tota la durada del règim. 36 anys.

Tanmateix,  la “transició” no va incloure cap purga dels nodes de poder de l’estat, de manera que, un cop mort el dictador, aquest nodes van continuar essent ocupats per les mateixes persones que els havien ostentat durant el franquisme i, per tant, van continuar prenent decisions sota l’aixopluc ideològic del mateix franquisme que els havia col·locat allà gaudint, a més a més, de la impunitat que proporciona el poder.

Per si això fos poc, val a dir que han passat ja vora 50 anys de la fi del franquisme i que la majoria dels que ocupen aquest nodes de poder a l’estat espanyol ara, son fills i nets dels franquistes que els ocupaven mig segle enrere.

El fet que no es fes cap mena de purga durant la transició entre règims no només va fer que (1) el règim democràtic estigués controlat per els mateixos nodes de poder que governaven l’estat franquista; sinó que a més a més (2) ha fet que a dia d’avui aquesta purga sigui senzillament impossible de fer a l’estat espanyol (a no ser que estiguem a passar comptes als fills i nets dels franquistes pel que van fer els seus pares i avis).

Per tant, el millor argument per defensar que l’Estat Espanyol és irreformable és l’absència de cap purga dels nodes de poder durant la transició.

I com que no és raonable defensar que el règim suposadament democràtic que tenim avui sigui gaire diferent del franquisme que teníem ahir, allò raonable és defensar que la independència és la única eina al nostre abast que ens garanteix que tots els nodes de poder de la nova República Catalana seran revisats.