Amnistia: insucificient i contraproduent
El sentit de l’amnistia
Independentment de si hom defensa o no la necessitat que el Gobierno amnistiï totes les persones represaliades pels fets relacionats amb l’u d’octubre, cal tenir clar quin lloc ocupa aquesta amnistia en el relat de l’alliberament nacional de Catalunya. Més enllà de les interpretacions que, de ben segur, faran uns i altres, cal que l’amnistia es pugui llegir com una rectificació del Gobierno. És a dir, cal que l’estat espanyol admeti que allò que van tractar penalment com un delicte en realitat no ho era; sinó que en realitat fou una persecució ideologica de l’exercici d’un dret fonamental (votar). Tot acord que contempli una amnistia que no tingui aquest sentit ha de ser rebutjat, en tant que no és útil a la lluita der l’autodeterminació.
Aprovar acords on l’amnistia no sigui una rectificació és contraproduent.
El sentit del blocatge
En tot cas, aquesta amnistia – si n’hi ha – és només la condició de suficiència per inciar unes negociacions que cal esgotar del tot fins a arribar al seu desenllaç òptim, el blocatge. Cal que les negociacions condueixin a una no-investidura del president espanyol i una repetició d’eleccions, que faci de l’estat espanyol una estructura inoperant i en funcions com més temps millor, acostant-lo una mica més al seu colapse.
El blocatge és l’unica eina que tenim els catalans per invocar el colapse de l’estat espanyol i, al seu torn, l’amenaça del colapse és l’unica raò capaç de mobilitzar Espanya.
El blocatge però, no només ha de tenir per objectiu acostar l’estat espanyol al seu col·lapse sinó que, per la seva transparència, està cridat a tenir una funció pedagògica entre (1) les ciutadanies espanyola, (2) catalana, i (3) la classe política en general:
- En primer lloc, només el blocatge pot obligar la ciutadania espanyola a entendre que a Catalunya hi ha un problema que cal resoldre amb unes eines diferents de les que s’han emprat fins ara. El blocatge és l’unica fi possible de la coneguda conllevancia, que recetava Ortega y Gasset.
- En segon lloc, només el blocatge restaurarà la confiança dels catalans vers els seus liders, i els demostrarà que el seu posicionament és realment transformador i influent en la politica espanyola. Els processos de negocació on els posteriors incompliments d’allò acordat son habituals, només generen desconfiança de la ciutadania vers l’efectivitat dels seus liders.
- Finalment, només el blocatge farà entendre la classe politica que el seu paper és negociar el COM, i no el QUÉ ( això darrer ho decideix la ciutadania). Que els catalans tenen el dret d’escollir el seu futur es una obietat irrenunciable; com han d’exercir aquest dret pot ser negociable en el benentès que negociar el COM mai pot comportar renunciar al QUÈ.
En resum, els catalans hem d’adoptar una postura de blocatge en influir l’estat espanyol, no només per que és el posicionament més pedagògic i transparent possible, sinó perque és la postura que més ens acosta al nostre objectiu irrenunciable d’exercir l’autoderterminació.
El sentit del Consell de la República
Quin ha de ser el sentit del Consell de la República en el si de l’Europa de principis del segle XXI mereix un apunt a banda. Tanmateix, n’hi ha prou assenyalant aquí que un dels principals èxits del Consell ha estat ser capaç de bastir una estructura que, a diferència dels estats europeus no té una base territorial, sinó nacional (ja que s’hi pot adscriure qualsevol ciutadà que participi de la nació catalana independengtment del lloc on resideixi). La possibilitat que un ens no-territorial, com ho és el Consell, influeixi en els afers d’uns ens territorials com els estats europeus és revolucionària, en tant que és historicament inèdita. Ara bé, cal demostrar i construir -decisió a decisió- l’eficacia del Consell per influir en la politica dels Estats Espanyol i Francès, ja que altrament no té sentit ser-ne membre.