Doncs bé, en els assajos generals del cap de setmana del 8 i 9 de desembre vàrem començar a treballar amb les imatges definitives de les projeccions. Es tracta d’un muntatge realitzat específicament per a
Cap de tortuga per Xavi Gaja, realitzador cinematogràfic barceloní amb estrets vincles amb Formentera i membre d’Espai_Frumentària. Esperam poder penjar algun dia un enllaç a aquest material, per a aquells que no puguin ser a Formentera el dia de l’estrena.
Aquest muntatge dura 3m 40s. Inclou imatges diverses extretes moltes d’elles d’altres curts seus. S’hi mostren escenes quotidianes (una ciutat, els clients d’una cafeteria, transports públics col·lectius, edificis…) a alta velocitat i en silenci.
L’efecte ja és, d’entrada, suggeridor: les imatges activen en el nostre cervell d’espectadors el soroll que els resulta intrínsec (trànsit, gent parlant, motors…), però el fet que estiguin en silenci provoca un efecte dissociatiu amb bastant càrrega expressiva. D’altra banda, l’actor (Miquel Costa), observant-les, reforça el seu paper de “contemplador” de la realitat heterogènia i canviant. No oblidem que “interpreta” un personatge que coneix totes les veritats de l’existència.
Però encara ha ha més: donant l’esquena al projector, la seva ombra forma part, a la vegada, d’allò que observa en la projecció. Ho observa tot en repòs, quasi immòbil. Les imatges, en canvi, són ràpides, molt ràpides. En el rectangle de llum, per tant, una silueta estàtica i unes imatges enormement dinàmiques. Tot plegat il·lustra la coexistència de dos temps, dos ritmes: un d’ells la “realitat” tal com la reconeixem tots; l’altre, el temps de la tortuga, pesat, pausat, flegmàtic…
El que està clar és que es tracta d’un moment-acció de l’obra bastant polisèmic. Una de les persones que va presenciar l’assaig general va dir que, ja que el personatge és un animal moribund, el “lògic” és que vegi passar davant dels seus ulls la pel·lícula de la seva vida. Una interpretació senzilla i aguda que a mi no se m’havia passat pel cap, però em demostra una vegada més que una part molt important del sentit de l’obra descansa no en el que nosaltres diem, sinó en el que cada espectador construeix a partir de la seva experiència i de les seves expectatives.
Sé que no cal racionalitzar-ho tot. Potser, en una obra contemporània, no convé racionalitzar, precisament, sinó cedir a les sensacions. Sí. Se sol dir això. Però m’ha guanyat, en aquesta ocasió, el vessant didàctic. En el fons, també aspiram a reivindicar una determinada concepció del fet escènic, no solament a realitzar-nos com a creadors. Buf!
Vicent Ferrer
