espai_frumentaria

Fa una vintena llarga d’anys, el dibuixant de còmic nordamericà Will Eisner, creador del mític personatge “The Spirit”, proposà una denominació per a tota una sèrie de manifestacions creatives que anaven des del cinema a la narrativitat d’un jeroglífic egipci, passant pel còmic i pels manuscrits historiats de l’Edat Mitjana. Aquesta brillant denominació col·lectiva era “art seqüencial”. Som de l’opinió que caldria cercar una denominació conjunta per referir-nos a formes d’escriptura com el teatre (amb tota la diversitat interna que va entre el teatre clàssic i el contemporani), el cinema o el guió radiofònic, entre d’altres. Totes elles són…
… formes d’escriptura confluents, que comparteixen bona part de recursos i que es poden alimentar recíprocament. Mentre feim aquesta reflexió tenim al davant un volum amb dues obres emblemàtiques d’Arthur Miller, La mort d’un viatjant / Els desarrelats (Edicions 62: 2002). El primer dels dos textos és una obra de teatre. El segon, un guió cinematogràfic que arribà a la gran pantalla a Espanya amb el títol de Vidas rebeldes (1961), dirigit per John Huston, amb Clark Gable, Marilyn Monroe i Montgomery Clift. Un i altre, però, són fills del mateix impuls dramàtic, tot i haver seguit camins distints en el seu procés de concreció. Un altre volum recull tres peces de Sam Shepard, Estados de shock / Al norte / Lengua silenciosa (Anagrama: 1998). La primera és una peça teatral i les altres són guions cinematogràfics. Textos que es poden donar a conèixer junts perquè en el fons comparteixen un mateix substrat, ben difícil d’etiquetar.
Dir-li “literatura dialogada” seria massa ingenu i vague. Perquè en aquest mateix epígraf s’hi podrien incloure fins i tot textos litúrgics o novel·les humanistes com La Celestina. Tampoc volem tancar en fals aquest debat amb la nostra ignorància. El deixam obert, com tantes altres coses.
Volem, però, convidar els seguidors d’aquest bloc a descobrir en la Xarxa una magnífica joia d’escriptura dramàtica. Visitau la pàgina web oficial de Clint Eastwood (hi podeu accedir des dels enllaços d’aquest bloc) i, en l’apartat de pel·lícules trobareu l’Script (screenplay) d’Unforgiven (1992), estrenada a Espanya amb el títol de Sin perdón. Un western total i definitiu amb una impressionant profunditat humana i èpica. El guió està en anglès, òbviament. Si no sou monolingüistes el podreu gaudir. Us en proporcionam uns breus fragments, corresponents a les darreres acotacions i rèpliques. L’escena transcorre de nits i amb soroll de trons del cel.

(MUNNY rides fout of town past the
growing crowd of people. We see DELILAH especially watching him leave with a
look of combined love, respect, and fear on her face).

Poques voltes un text dramàtic concentra tanta expressivitat en la darrera rèplica, que esdevé una mena de fruit a l’extrem de la branca d’un arbre, una mena de síntesi i revulsiu d’una trama, que, a la vegada, ressona en el cervell de l’espectador hores i hores. Potser les darreres rèpliques i acotacions del drama Les germanes captives, de Marià Villangómez (Can Sifre: 1998) s’aproximen a aquest frapant recurs escènic:

LLUC: Entra, dic, si no vols que dispari!
Una filla que em queda, me la volies prendre?
Endins, tu en comptes d’ella!
(Catalina entra i ell tanca amb el forrellat)
I ara, fora! Assassins, aquí teniu la presa!
I sapigueu que no hi haurà rescat!
(Ho ha dit passant el llindar, cap als moros, les veus
dels quals es senten molt prop. En Lluc s’escapa)

FI DEL DRAMA

L’Espai_Frumentària va presentar ahir al vespre un altre muntatge a càrrec de les persones inscrites als cursos de formació teatral. És el resultat d’una vintena llarga d’hores d’assaig, només, i va durar poquet. El just per inaugurar el Formentera Film Festival. En algun mitjà de comunicació s’ha dit que es tractava d’una adaptació de Tot esperant Godot, de Samuel Beckett, ara bé…
…això no és ben bé així. És cert que l’obra del mestre de l’absurd era present en els assajos, però com una mena de punt de partida del qual s’extreia la base per a accions físiques. El teatre descansa molt en l’activació d’imaginaris, i en aquest sentit, no era gens difícil connectar amb la magnífica obra d’un dramaturg tan fresc i vitalista com Albert Camus, injustament etiquetat coma existencialista. El personatge altiu, arrogant que s’apropia de les voluntats dels altres, que funcionen com a comparses que reprodueixen una jerarquia universal, ¿no us recorda el personatge de la Pesta a l’obra L’estat de setge, escrita el 1948?

LA PESTA: La crueltat rebel·la, però la ximpleria destrempa. Honor als estúpids, perquè ells em preparen els camins! Són la meva força i la meva esperança! Arribarà un dia, per ventura, en què tot sacrifici us semblarà estèril, en què el crit inacabable de les vostres brutes rebel·lions cessi a la fi. Aquell dia regnaré veritablement en el silenci definitiu de la servitud. (Riu) És un problema d’obstinació, veritat? Però estigueu tranquils; jo tenc el front abaixat dels tossuts.
(Albert Camus, L’estat de setge. Traducció de Vicent Ferrer a partir de la versió en castellà d’Alianza Editorial)

En el context de la Primavera de Cultura de l’Obra Cultural Balear de Formentera (i donant obertura als actes d’enguany), es tornà a representar el passat 2 d’abril el semimuntatge o lectura escenificada de Tramuntana morta. En aquesta ocasió vàrem plantejar l’acte com un assaig obert en el qual es va reservar un espai al final de la representació perquè alguna de la quarantena de persones que hi assistiren digués la seva sobre el que li havia semblat l’acte. Podem pensar que 40 persones són poques, però…
…cal tenir en compte que a la mateixa hora hi havia una projecció d’una pel·lícula dins d’un dels cicles de cinema organitzats pel Consell i que el mateix dia jugava el Barça. Total, una concentració inusual d’activitats (perquè llavors alguns diguin que els sous de cultura es dediquen només a organitzar festes!)
El debat després de la representació va anar força bé, sobretot si tenim en compte que segurament a Formentera mai no s’havia organitzat un acte semblant a un assaig obert. Hi va haver una desena de preguntes del públic, referides al text, a la interpretació, i a les activitats de l’espai_frumentària.
El director, l’autor i algun dels actors van anar contestant a aquestes qüestions. Concretament es va fer notar el fet que la taula de llums no funcionava gaire bé i que, per tant, els jocs de llum no van sortir talment com estava previst. També es va comentar el fet que en aquesta segona representació es va suprimir l’escena 32, aquella escena “cantada” del final, que aportava un cert contrapunt al to general de l’obra. Els actors, d’altra banda, van començar l’actuació amb un nivell de tensió molt baix, que es va anar recuperant a partir de l’inici del segon dels tres actes.
Tot plegat va servir per donar a conèixer l’espai_frumentària entre la gent de Formentera, a través d’un acte distès i acollidor, que, repetim, va tenir una bona resposta del públic, ja que només foren unes quatre i cinc persones les que preferiren no seguir el debat posterior a la representació.