espai_frumentaria

Enguany, 2011, es compleixen 100 anys de la mort del poeta Joan Maragall, màxim representant del sector regeneracionista del nostre moviment modernista de principis del segle XX.
Fou un poeta vitalista, embegut de les teories de Nietzsche, amarat del Romanticisme original d’arrel germànica, que es distancià del Romanticisme tòpic de la Renaixença, carregat de paisatgisme i religiositat.

Fou el primer poeta ibèric a recollir en una sèrie d’assaigs la seva teoria poètica. Concretament, els seus Elogi de la Paraula i Elogi de la Poesia desenvolupen la teoria de la “paraula viva”, segons la qual la parla viva és el veritable bressol de la identitat cultural. La paraula en llibertat, la paraula no sotmesa ni a les lleis ni a la retòrica a l’ús, és l’expressió de la llibertat i la creativitat.
L’any 2011 és també el centenari de la creació de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual Joan Maragall, durant els mesos anteriors a la seva mort, formà part. La SF de l’IEC és l’equivalent a casa nostra al que en altres llengües és l’Acadèmia de la Llengua. És a dir: és la màxima autoritat en matèria de gramàtica normativa: lexicologia (diccionaris), morfosintaxi i ortografia.
Un i altre centenari testimonien la necessitat de mantenir vius els referents respectius, com a símbols de la lluita per la supervivència d’una llengua que és el vehicle i l’expressió d’una cultura.
Des de l’Espai_Frumentària volem, ni que sigui, recordar que enguany se celebren aquestes dues efemèrides, que entronquen amb el que és el mateix teatre: paraula viva o “paraula en moviment”, com li agradava dir al nostre poeta i dramaturg Marià Villangómez, del qual se celebraran l’any que ve els 10 anys de la seva mort.

Fa una vintena llarga d’anys, el dibuixant de còmic nordamericà Will Eisner, creador del mític personatge “The Spirit”, proposà una denominació per a tota una sèrie de manifestacions creatives que anaven des del cinema a la narrativitat d’un jeroglífic egipci, passant pel còmic i pels manuscrits historiats de l’Edat Mitjana. Aquesta brillant denominació col·lectiva era “art seqüencial”. Som de l’opinió que caldria cercar una denominació conjunta per referir-nos a formes d’escriptura com el teatre (amb tota la diversitat interna que va entre el teatre clàssic i el contemporani), el cinema o el guió radiofònic, entre d’altres. Totes elles són…
… formes d’escriptura confluents, que comparteixen bona part de recursos i que es poden alimentar recíprocament. Mentre feim aquesta reflexió tenim al davant un volum amb dues obres emblemàtiques d’Arthur Miller, La mort d’un viatjant / Els desarrelats (Edicions 62: 2002). El primer dels dos textos és una obra de teatre. El segon, un guió cinematogràfic que arribà a la gran pantalla a Espanya amb el títol de Vidas rebeldes (1961), dirigit per John Huston, amb Clark Gable, Marilyn Monroe i Montgomery Clift. Un i altre, però, són fills del mateix impuls dramàtic, tot i haver seguit camins distints en el seu procés de concreció. Un altre volum recull tres peces de Sam Shepard, Estados de shock / Al norte / Lengua silenciosa (Anagrama: 1998). La primera és una peça teatral i les altres són guions cinematogràfics. Textos que es poden donar a conèixer junts perquè en el fons comparteixen un mateix substrat, ben difícil d’etiquetar.
Dir-li “literatura dialogada” seria massa ingenu i vague. Perquè en aquest mateix epígraf s’hi podrien incloure fins i tot textos litúrgics o novel·les humanistes com La Celestina. Tampoc volem tancar en fals aquest debat amb la nostra ignorància. El deixam obert, com tantes altres coses.
Volem, però, convidar els seguidors d’aquest bloc a descobrir en la Xarxa una magnífica joia d’escriptura dramàtica. Visitau la pàgina web oficial de Clint Eastwood (hi podeu accedir des dels enllaços d’aquest bloc) i, en l’apartat de pel·lícules trobareu l’Script (screenplay) d’Unforgiven (1992), estrenada a Espanya amb el títol de Sin perdón. Un western total i definitiu amb una impressionant profunditat humana i èpica. El guió està en anglès, òbviament. Si no sou monolingüistes el podreu gaudir. Us en proporcionam uns breus fragments, corresponents a les darreres acotacions i rèpliques. L’escena transcorre de nits i amb soroll de trons del cel.

(MUNNY rides fout of town past the
growing crowd of people. We see DELILAH especially watching him leave with a
look of combined love, respect, and fear on her face).

Poques voltes un text dramàtic concentra tanta expressivitat en la darrera rèplica, que esdevé una mena de fruit a l’extrem de la branca d’un arbre, una mena de síntesi i revulsiu d’una trama, que, a la vegada, ressona en el cervell de l’espectador hores i hores. Potser les darreres rèpliques i acotacions del drama Les germanes captives, de Marià Villangómez (Can Sifre: 1998) s’aproximen a aquest frapant recurs escènic:

LLUC: Entra, dic, si no vols que dispari!
Una filla que em queda, me la volies prendre?
Endins, tu en comptes d’ella!
(Catalina entra i ell tanca amb el forrellat)
I ara, fora! Assassins, aquí teniu la presa!
I sapigueu que no hi haurà rescat!
(Ho ha dit passant el llindar, cap als moros, les veus
dels quals es senten molt prop. En Lluc s’escapa)

FI DEL DRAMA

En la contraportada de l’edició d’avui 30 de març de 2011, quan fa escassament tres dies que s’ha celebrat el Dia Internacional de Teatre, el diari d’Eivissa publica una generosa entrevista a Miquel Costa, membre fundador de l’espai_frumentària. En Miquel ens fa compartir algunes de les seves inquietuds i parla del muntatge que s’està preparant per al proper dissabte 2 d’abril, una nova representació de la lectura escenificada del text Tramuntana morta, que s’estrenà el passat 29 de gener i del qual vàrem aportar informació a les primeres entrades del nostre/vostre bloc.
Ací teniu l’enllaç a l’entrevista:

http://www.diariodeibiza.es/pitiuses-balears/2011/03/30/teatro-poner-luz-aspectos-realidad/472324.html

La setmana passada moria a Barcelona el polític i escriptor Joan Colomines, home de cultura amb una vinculació més que notable a la nostra illa, on molta gent el coneix com l’autor del cèlebre poemari Anna com Formentera (1979), alguns poemes del qual han estat musicats per “Aires formenterencs” i “Uc”. Al costat de la dedicació a la poesia, fou també escriptor dramàtic.
La major part de la seva obra dramàtica està aplegada en el volum Teatre 1964-1974, editat per Edicions 62 l’any 1974 a cura de Xavier Fàbregas. El volum, de més de 200 pàgines, inclou quatre peces: “Perdona, Franz”, “La sentència”, “Paracels” i “Julieta”. Es tracta de textos amb marcat contingut social i amb ambientacions d’allò més variades. És una escriptura dramàtica a mig camí entre tots els extrems imaginables en escriptura teatral, podríem dir que força eclèctica, escrita i vehiculada en un context (el tardofranquisme) poc amable per al nostre teatre, i de marcat caràcter realista amb tocs experimentals. Ens recorda l’obra d’altres dramaturgs de la mateixa època que crearen la seva obra dramàtica en condicions d’aïllament, “desinfluenciats”, entre els quals situaríem Marià Villangómez i Antoni Ribera. Val la pena aproximar-se a aquest teatre (creim que en alguna llibreria de Sant Francesc encara es pot trobar algun exemplar d’aquesta edició) i per ventura aquesta primavera seria un bon moment per dedicar un homenatge a Joan Colomines.

S’ha consumat l’ofensiva anticatalana al País Valencià, una ofensiva orquestrada des de les institucions governades pel nacionalisme espanyol. TV3 ha emmudit, censurada. S’ha eliminat un dels elements de normalitat cultural i lingüística als Països Catalans: l’espai comunicacional en la llengua pròpia, el català. L’atac a la llengua és l’atac a la cultura i l’atac al poble.

Un tema inèdit i molt poc conegut de Bruce Springsteen. El va escriure i enregistrar junt amb el paquet de temes que arribaria a integrar el mític “Born in the USA”. Si la cançó finalment no va arribar a aparèixer en aquest LP fou perquè el seu productor la va assignar a Donna Summer, per a qui inicialment hi havia reservat el tema “Cover me” de l’esmentat disc. Avui coneixem la versió de Donna Summer, molt bona, però lluny de l’energia i la salvatgia de l’E Street Band. Volem un segon lliurament dels Tracks!!!