Trenta sis.
A banda i banda del bosc,
lletjor, crits d’odi encenien flames a la sureda,
Amb forques i fusells esquinçaven
les banderes que onejaven
òrfenes, a la clariana.
Tot és confús encara el 24,
fins el meu nom que tremola nu
damunt el marbre de la freda cuina
que els meus pares van deixar perdre.
Al bell mig, l’assossec i la calma,
sempre són devorats pels toscos barrets
negres que cobreixen els cervells.
El bell mig, sempre és camp de sang.
Desembre 23