Els llums de Nadal

S’apropen dies de vida reposada… després dels excessos de les taules nadalenques m’agradarà trobar un moment de calma, un racó per pensar i somiar… Recordar i llegir temps passats… evocar imatges, frases, mirades, somriures i plors… Els llums de Nadal sembla que ens convidin a encendre noves esperances i a oblidar els moments foscos, però, com diu la cançó, les llàgrimes que vam vessar tenen una mena de metzina que no ens deixa alliberar-nos de la tristesa. T’atures a pensar, passeges, surts al carrer, mires el paisatge rera els vidres… i enyores tot allò que ha marxat per sempre i s’allunya a cada pas. Els llums de Nadal et fan plorar però encenen una esperança feble i tremolosa que et fa somiar i imaginar que algun dia retrobaràs els passos perduts. Mentre passeges pels carrers de la ciutat no deixes mai de cantar velles cançons d’amor, d’un amor passat… i etern.
Bon Nadal.
T’estimo.

Coldplay – Christmas Lights

Paisatge

La boira dels darrers dies s’ha anat esvaint lentament i ha deixat un paisatge adormit, silenciós i abatut pel fred. Corren lentament les hores. Rera els vidres, també en silenci, contemplo els prats, les hortes, els boscos a l’horitzó… escolto el cant de la merla i em fixo en el perfil de l’arbre nu, solitari i vençut per les glaçades d’aquests dies… Aquest paisatge que m’envolta, esquerp i distant, s’allunya cada dia més de mi i em fa saber que algun dia, encara llunyà, tornarà a començar el cicle. Corre lentament la vida rera els vidres. La veig passar a càmera lenta. Aquest és ara el meu diàleg amb la natura.

La flama de tot un poble en moviment

El lipdub per la independència de Vic m’alegra una tarda gris i ensopida…
La independència del país està a les nostres mans. N’estic convençut. Caldrà sumar esforços i treballar amb esperit transversal. Cal fer veure a la gent que l’idenpendentisme no constitueix un discurs exclusiu de cap força política, ningú n’ha de tenir la patent. Només així, l’independentisme tindrà futur. Calen independentistes de dreta i de centre (assumint que tradicionalment s’ha associat l’independentisme a l’espai polític de l’esquerra).
És cert que els resultats del 28N poden generar una certa confusió… que alguns es deuen fregar les mans mentre tracten de fer un discurs fals (com la majoria dels seus discursos) sobre la debilitat de l’independentisme i la volatilitat de l’esperit del 10 de juliol. Però justament ara cal parar les naus i replantejar el discurs. La pèssima imatge del tripartit ha pesat massa perquè les votacions es fessin sense tenir aquesta variable en compte. Esquerra es va equivocar molt apostant per Montilla. Aquell era un govern perdedor ja des de l’inici. El socialisme montillià ja va fer uns mals resultats en aquelles eleccions però no ho van voler veure…. ni els socialistes ni la gent d’Esquerra. Aquell era un projecte perdedor però la fam de poder va pesar massa. Van construir un discurs artificial amb l’etiqueta d’un “govern catalanista i d’esquerres”. Què important és posar noms a les coses… Montilla va tenir la capacitat de fagocitar els seus socis i anul·lar-los. Moltes vegades he dit que la Catalunya de Montilla i del PSC era una Catalunya gris, trista, poc respectada a les Espanyes i governada per una junta gestora com si es tractés d’una empresa a punt de fer fallida. Aquí al darrera posem-hi el discurs dels peons parlamentaris del PSC que parlaven de la “crosta nacionalista”, el búnquer de Nicaragua dirigit fins fa poc pel maquiavèlic Zaragoza, la falàcia “chaconiana” de la “Catalunya optimista” (cap de llista per Barcelona a les darreres eleccions generals, recordeu? algú ha vist la senyora Chacón per Catalunya… més enllà de la campanya?) (què important és posar noms a les coses… “la Catalunya optimista”, “la Catalunya que sap on va…” d’això en saben molt la gent Nicaragua)… total, quatre anys de junta gestora, sense projecte de país, sense ambicions nacionals… Què trist el paper d’Esquerra durant aquests quatre anys. A l’oposició haurien fet molta més feina i un millor servei al país. El cas d’Esquerra és un exemple clar d’aquells partits que com a socis de govern només serveixen per donar-li la poltrona a un altre i que no entenen que com a força d’oposició poden desplegar sense complexes tota l’essència del seu discurs. L’oposició hauria fet més creïble el seu missatge, n’estic convençut.
Per això dic que ara cal aturar les naus i reconstruir el discurs. Crec que és precipitat plantejar el referendum per aquests propers quatre anys. Està bé que la idea entri a l’agenda política del país però cal fer passos ferms i avançar amb garanties. No es tracta de fer el cim pujant per la tartera… fent dues passes i retrocedint-ne tres. A can Nicaragua tenen molta feina per decidir si segueixen anant amb màscara “catalanista” o directament es treuen la disfressa i van d'”obrero español” (el que són). ERC ha de regenerar el seu discurs, fer foc nou i enfortir la seva estructura… CiU treballarà per treure el país de la crisi i poca cosa més… no li demanem una gran ampliació d’horitzons nacionals… Quatre anys per posar les bases d’un projecte sòlid que ha de començar el 2014.
Mentrestant el poble seguirà en moviment. Amb una força latent que pot generar confusió si no es sap llegir entrelínies.
L’independentisme de base de les CUP és la meva gran esperança per l’àmbit municipal. El món municipal es fa ressó del que veritablement passa pel país. Mireu sinó la força de PxC a nivell municipal. El Parlament de Catalunya no és un bon mirall polític del país… Els ajuntaments són potser més fidels a la realitat.

La independència està a les nostres mans.