El segrest

La meva vida ha anat donant tombs afortunats de manera inesperada. Si analitzo la meva trajectòria professional podria dir que sempre he pogut fer allò que he volgut allà on he volgut. Clarament això és un privilegi que no està a l’abast de tothom…
Fa un temps, però, que em costa trobar temps i espai per altres coses que no siguin estrictament professionals. Tinc el meu hort, sí; i això m’omple petites estones cada dia quan pujo a regar, plantar, netejar les pebroteres de les maleïdes aranyes vermelles… però globalment crec que visc una mena de segrest professional. Fa un parell d’anys tenia claríssim que qualsevol feina que fes fins els quaranta-cinc podia ser provisional abans d’emprendre el meu projecte vital definitiu: l’autosuficiència.
Ara cada cop veig més lluny aquesta idea… No sé si mai serà possible.
Totes les trajectòries vitals tenen el seu propi segrest; més o menys tothom té el seu projecte vital més enllà de la seva vida present. A tots ens agrada projectar-nos cap al futur imaginant-nos que fent coses diferents però massa sovint topem amb la crua realitat del nostre segrest vital.
La lluita que cadascú té amb ell mateix i els seus raptors no és fàcil. Potser el millor és seguir somiant, imaginant i projectant-se cap a un futur millor…

I threw it all away

I once held her in my arms,
She said she would always stay.
But I was cruel,
I treated her like a fool,
I threw it all away.

Once I had mountains in the palm of my hand,
And rivers that ran through ev’ry day.
I must have been mad,
I never knew what I had,
Until I threw it all away.

Love is all there is, it makes the world go ‘round,
Love and only love, it can’t be denied.
No matter what you think about it
You just won’t be able to do without it.
Take a tip from one who’s tried.

So if you find someone that gives you all of her love,
Take it to your heart, don’t let it stray,
For one thing that’s certain,
You will surely be a-hurtin’,
If you throw it all away

Bob Dylan 1969
Nashville Skyline


 

Cap i cua

Busco un poema que et vaig dedicar; no el trobo…
Intento refer-lo mentalment però no me’n surto.
En qualsevol cas, és ben cert que la força creativa només surt quan hi ha emocions, sentiments, pulsions vitals ben endins.
De sobte te n’adones que l’atracció física reneix, que la bellesa et captiva i que vius amb la dona més maca del món.
T’estimo i m’agrades tant….

She is so beautiful

She is so beautiful
I’ve got no words to describe
The way she makes me feel inside
I’m flying solo
As free as light as a bird
yet I could lay my wings down in a moment
To guard and comfort her

She is so beautiful
light-filled, loving and wise
Laughter dancing in her eyes
all my road is before me
And I never did plan on a wife
yet she’s the most beatiful soul
I ever have met in this life

For she is like a song
she is like a ray of light
She is like children praying
like harps and bells and cymbals playing
And she is like a wind
moving, soothing, bringing joy
And here am I, destroyed
she is so beautiful
I don’t know what I’m gonna do when I leave
except grieve

The Waterboys

Fi de curs

Ja fa uns dies que he acabat les classes i l’estiu comença a treure el cap darrere els últims papers de l’escola.
Només falta passar l’auditoria externa de la selectivitat… és un indicador extern per saber com he fet la feina. Tinc la confiança d’haver-ho fet bé i espero que pugui millorar els resultats de l’any passat però això sempre és un gran interrogant.
Després de tanta intensitat el final de curs és com una mena de descompressió brutal; poques ganes de fer res, aborriment… una certa apatia. Penses en el curs següent, coses que pots millorar, aspectes que es poden polir a les classes però, fot una mandra… De fet no sé encara si seguiré fent el mateix, si canviaré de grups, si canviaré de centre… tot és encara en l’aire.