TocDeQueda

Hotel “Madame Cuc” (Saigon)
Vietnam, 10 d’agost de 2012

Aquestes paraules són purament testimonials: volia encetar aquest petit dietari a Ho Chi Minh, punt inicial del nostre viatge. Hi hem passat dos nits però, com era d’esperar, no he trobat el moment per escriure ni que foren cinc cèntims al voltant de la nostra breu però intensa estada a Saigon, nom històric d’aquesta ciutat. Tampoc no podré fer-ho ara perquè en uns moments ens replegarà una furgoneta i ens portarà cap a l’estació d’autobusos per marxar cap a Cambodja, segona etapa de la nostra “missió”. Ens espera un tortuós viatge de set o vuit hores fins a la capital del país, Phnom Penh. Ens hi estarem també un parell de dies i, després, marxarem cap al nord per visitar els temples d’Angkor, un dels punts àlgids del nostre viatge (…)

Hotel “Indochina II” (Phnom Penh)
Cambodja, 12 d’agost de 2012

Vaig haver d’interrompre l’escriptura d’una manera sobtada: els gestos del conductor de la furgoneta indicaven clarament que no anàvem bé de temps. El viatge fins a Phnom Penh fou molt més amable del que m’esperava, en part perquè l’autocar era de certa categoria. Tanmateix, el mal de cap que em persegueix ben bé des que vaig aterrar a Ho Chi Minh, ha agreujat la sensació de cansament que provoquen aquesta mena de trajectes. Supose que el meu malestar està relacionat amb el famós “jetlag”. Tanmateix, tinc la sensació que no haver pres un cafè amb llet en condicions des de fa un parell de dies també hi té alguna cosa a veure… Interrompre bruscament qualsevol rutina quotidiana pot afectar transitòriament l’estat del teu organisme. Si es tracta d’una substància com el cafè, de la qual, en prens dues o tres tasses diàriament, l’afectació està pràcticament assegurada: l’hàbit quotidià de la cafeïna no és cap broma. En tot cas, espere que la cosa no s’allargue molt més.

Abans d’encetar els capítols cambodjans d’aquest quadern de viatge m’agradaria explicar breument la nostra experiència vietnamita que ha estat certament intensa, d’un caràcter marcadament “militar”. Però, com he dit, no hi ha manera. De fet, m’està passant allò què em va passar mentre viatjava per l’Índia i Nepal: les coses que fèiem, vèiem, sentíem, flairàvem… eren tantes i tant extraordinàries que sobrepassaven amb escreix la meua capacitat d’escriure-les, tot acumulant-se d’una manera preocupant a la meua memòria. Tinc, ara, la mateixa sensació: hem fet ja tantes coses i tant diferents que comence a perdre el tren de l’escriptura: en el moment que m’hi vull posar, no sé per on començar i se’m fa, literalment, una muntanya: una muntanya de paraules.