TocDeQueda

Per a ells, ser intervinguts per Espanya i perdre la capacitat de decidir és tot un honor: sotmetre’s a la voluntat de Madrid no és un fracàs sinó tota una alegria. Eixa ha estat sempre la seua màxima aspiració política i “nacional”: ofrenar noves glòries a Espanya d’una manera plena i sense matisos. La seua “valenciania” no va més enllà de la paella i el folklore faller. Per això mateix estan ofegant i marginant la nostra llengua; per això mateix els importa un rave la fallida del sistema financer valencià i la desaparició de Bancaixa, la CAM i el Banc de València; per això mateix han convertit Canal 9 en una televisió provinciana i patètica al servei dels seus interessos; per això mateix tallen les emissions de TV3… Per a ells, l’autonomia i l’Estatut, malgrat la seua mediocritat identitària, han estat sempre un entrebanc, un destorb ideològic que només han utilitzat per omplir-se la boca en època d’eleccions i boicotejar les demandes vertaderament “nacionals” de bascos i catalans.

Fabra i companyia ho tenen molt clar: ser rescatats no és un fracàs sinó un èxit, una solució definitiva. Per a ells, demanar el rescat és una mena de declaració d’amor, una mostra inequívoca de confiança cega, de vassallatge i submissió a Espanya. El govern valencià actua com una dona maltractada que, enlloc d’allunyar-se i denunciar el marit que l’anul·la com a persona, perdona el seu agressor –malgrat la seua reincidència– perquè pensa que ho fa per amor i pel seu bé. Per a ells, doncs, és tot un orgull ser rescatats de nou per Espanya. Sí, de nou: no és aquest el nostre primer rescat. El 25 d’abril de 1707 i el 18 de juliol del 1936 Espanya també va acudir al nostre “rescat”. I ells, els nostres governants, n’estan eternament agraïts.