TocDeQueda

Pensaments, anècdotes i paraules aproximades

12 de setembre de 2012
Sense categoria
0 comentaris

Jo també hi sóc!

Inicie aquestes paraules a les sis de la vesprada d’avui, 11 de setembre de 2012, hora en la qual té previst de començar la gran manifestació que recorrerà Barcelona per reclamar la independència de Catalunya. Vull fer costat a la gran multitud de persones que s’han aplegat a la capital catalana per reclamar de ser “un nou Estat d’Europa”, com resa el lema valent de la manifestació. S’han acabat les bromes: ara va de bo, que diem els valencians. Després de molts segles d’opressió militar, lingüística i cultural, la gent, el poble, ha recobrat la plena consciència nacional i ha perdut la por a la llibertat; una por, d’altra banda, ben comprensible, des d’un punt de vista històric. Tothom sap però, que les bombes de Felip V i de Franco ja no tornaran, per molt que algun militar histèric així ho desitge. I, deslliurats d’aquesta amenaça, ni res ni ningú podrà aturar els catalans i les catalanes de decidir què volen ser, políticament parlant. Des d’un punt de vista nacional i cultural, no cal que els ho explique ningú. La sobirania política i econòmica la van perdre fa 300 anys; la sobirania identitària, no mai la van perdre.

Estic a favor de la independència; de qualsevol independència. Tots els pobles, totes les persones, tenen dret a triar la manera d’organitzar-se i de ser en aquest món. Si un territori o nació demostra majoritàriament que no vol pertànyer a un altre, té tot el dret a no fer-ho; a separar-s’hi. Així ho disposa el Dret Internacional. Els nord-americans ho feren dels anglesos; els espanyols, dels francesos; els croats i els kosovars dels serbis; els vietnamites dels xinesos;… I els catalans i els bascos ho faran dels espanyols, si així ho desitgen majoritàriament. Qui els ho impedirà?

Aquestes paraules han avançat talment ho feia la gent per Barcelona; han acompanyat, des de la distància, els catalans i les catalanes en el seu afany de ser “un nou Estat d’Europa”. I, ara mateix, quan la multitud comença a dissoldre’s, aquestes paraules també se’n van cap a casa amb la sensació d’haver compartit, amb el milió i mig de persones que han envaït Barcelona, un moment històric i transcendental. L’èxit de la manifestació és un indicador més del tomb que ha fet la Història de Catalunya en els darrers anys. La societat catalana ha iniciat un camí sense retorn cap a la seua emancipació. I, aquest viratge, aquest clam per la independència que ja no s’aturarà, no és pot entendre sense l’animadversió i l’hostilitat que l’Estat espanyol ha mostrat sempre envers Catalunya. Si durant els darrers trenta anys de democràcia, Espanya hagués mostrat més sensibilitat envers la diferència cultural i lingüística de Catalunya i Euskadi, potser aquest procés irreversible de sobirania plena no s’hagués donat mai o, en tot cas, s’hagués posposat un parell de segles més. Però d’Espanya, els catalans i els bascos, no han rebut més que cops i amenaces. Què pensaven, que els sotmetrien eternament?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!