Inicie aquestes paraules a les sis de la vesprada d’avui, 11 de setembre de 2012, hora en la qual té previst de començar la gran manifestació que recorrerà Barcelona per reclamar la independència de Catalunya. Vull fer costat a la gran multitud de persones que s’han aplegat a la capital catalana per reclamar de ser “un nou Estat d’Europa”, com resa el lema valent de la manifestació. S’han acabat les bromes: ara va de bo, que diem els valencians. Després de molts segles d’opressió militar, lingüística i cultural, la gent, el poble, ha recobrat la plena consciència nacional i ha perdut la por a la llibertat; una por, d’altra banda, ben comprensible, des d’un punt de vista històric. Tothom sap però, que les bombes de Felip V i de Franco ja no tornaran, per molt que algun militar histèric així ho desitge. I, deslliurats d’aquesta amenaça, ni res ni ningú podrà aturar els catalans i les catalanes de decidir què volen ser, políticament parlant. Des d’un punt de vista nacional i cultural, no cal que els ho explique ningú. La sobirania política i econòmica la van perdre fa 300 anys; la sobirania identitària, no mai la van perdre.
Estic a favor de la independència; de qualsevol independència. Tots els pobles, totes les persones, tenen dret a triar la manera d’organitzar-se i de ser en aquest món. Si un territori o nació demostra majoritàriament que no vol pertànyer a un altre, té tot el dret a no fer-ho; a separar-s’hi. Així ho disposa el Dret Internacional. Els nord-americans ho feren dels anglesos; els espanyols, dels francesos; els croats i els kosovars dels serbis; els vietnamites dels xinesos;… I els catalans i els bascos ho faran dels espanyols, si així ho desitgen majoritàriament. Qui els ho impedirà?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!