AHOJ

Els hiverns durs d’aquesta part d’Europa han afavorit, des de fa molts anys, una mena de ciutat interior, amb passatges o carrers coberts, on s’organitzen espais comercials i residencials d’ús divers. Entre els més antics i essencials en la vida de Praga hi ha el Palau Lucerna.

El va construir l’avi de Václav Havel entre 1907 i 1911. Va causar sensació perquè era més gran i luxós i oferia més: botigues, cafès, restaurants, oficines, tallers d’artistes, algun habitatge, sales de concert i fins i tot un cinema. Tot organitzat en diversos pisos i nivells de profunditat, en un conjunt harmònic i plenament integrat al centre de la ciutat, i fins avui.

Un concepte com el del Lucerna fa molts anys que ha quedat superat per les construccions a escales monstruoses del turbocapitalisme posterior, que només caben a les perifèries de la ciutat. Per contra, el Lucerna té una escala encara humana i un ambient antic i envellit amb elegància, com una vella dama que conservés les joies, els vestits i sobretot l’actitud d’un passat d’esplendor. Arquitectònicament, el lloc està en la transició entre el modernisme i els estils posteriors.

Ara bé, el futur del Lucerna és una qüestió oberta. La complexitat i el cost horrorós de restaurar i rehabilitar de forma integral tot el complex fa que encara estigui pendent, quasi trenta anys després del retorn del capitalisme i la democràcia. La peripècia de les relacions de propietat, amb judicis que s’han allargat anys, tampoc ha ajudat.

L’actual propietària és Dagmar Havlová, esposa d’Ivan Havel, germà petit de l’expresident. Pel que sembla, ha arribat a un acord amb Ondřej Kobza, propietari i gestor de diversos bars i cafès d’èxit a Praga. Kobza té un sisè sentit per copiar un aire de cool berlinès en els interiors. És un mestre en l’ús del capital social i la propaganda gratuïta. Per exemple, és seva l’ocurrència de posar pianos al carrer que es poden veure per diverses places de la ciutat. Li diuen “activista cultural”.

L’acord entre Havlová i Kobza consisteix en recuperar el terrat del Lucerna fent-hi un cafè i a partir d’aquí un nou espai per a la vida social, cultural i artística. El repte econòmic, tècnic i regulatori és tan gran que posarà els talents d’en Kobza a prova. Però si tot va bé, els estius al terrat del Lucerna seran un dels escenaris més concorreguts de la ciutat entre intel·lectuals, mediàtics, estetes i esnobs de tots els colors. L’espai no pot ser més emblemàtic, amb vistes al Castell incloses, com demostra els selfis lamentablement mal fets que il·lustren aquesta nota.

Tant si viviu a Praga com si penseu fer una visita, podeu aprendre molt de l’Honest guide. És un noi txec que parla un anglès molt clar.

Mudar-se i anar a ballar un cop l’any amb els companys de feina, en algun espai prou gran i adequat, amb una orquestra. Tota empresa o institució prou gran que es respecti mínimament té el seu ball.

Es fa sobretot el mes de febrer, quan queda enrere la pausa nadalenca i la primavera i el bon temps encara han de trigar. Fa fred, neva, ve de gust estar en sales grans, amb bona calefacció, amb amics i gent pròxima, menjant i bevent bé, i ballant, sobretot balls de saló, però no solament.

La tradició està viva de forma del tot natural, per la pròpia dinàmica de la societat txeca. Un acte amb unes arrels tan òbvies en el passat burgès es va adaptar molt bé al clima social del règim comunista, en les diverses etapes més o menys repressives. Quan la democràcia i el capitalisme van tornar els balls es van adaptar a la nova situació amb tota normalitat.

En aquesta època de l’any es pot veure al Lucerna, una sala de festes del centre de Praga, noietes amb el seu primer vestit llarg i els primers tacons sota l’abric, i noiets amb el primer esmòquing sota l’abric, a la cua que es forma en el moment d’entrar al ball.

Els balls tenen un lloc clau en l’educació sentimental de la gent del país. Per al joves són un lloc de culminar primers amors i primers drames i borratxeres serioses. Als més grans els poden posar fàcilment en un estat de melangia, provocat pels inevitables records. És lògic per tant que els balls tinguin una presència abundantíssima en el cinema, la literatura, la cultura.

Com tota institució complexa, els balls reflecteixen les distàncies en el nivell de riquesa i glamur dels diferents cercles i ambients socials: no és igual el ball de, per exemple, l’Ajuntament de Praga o un gran banc, que el d’una escola de formació professional de barriada.

Ara bé, ser part d’una organització que fa el seu ball és vist com un signe de distinció: tots els balls tenen en comú és que són un esdeveniment pensat per a ser memorable i per a reforçar el sentiment de pertinença al col·lectiu.

Se’n comença a parlar setmanes abans, es van venent entrades. Quan arriba el dia es barregen els directius i els empleats, els professors i els alumnes, tot el personal de l’organització, més parelles, família, amics, en un ambient festiu i relaxat.

Això sí, tots lluint les millors gales. En alguns poden ser molt estrictes, pot passar perfectament que no es deixi entrar l’home sense corbata. En d’altres el criteri és més relaxat. L’endemà, i durant uns dies, el ball perdura en les converses.

Els règims polítics han anat canviant, els anys de crisi i de prosperitat s’han anat succeint, però els txecs han trobat la manera de continuar ballant. Doncs que els duri, oi?

Els cercles de conversa et poden permetre parlar català si vius a l’estranger. A Txèquia n’hi ha un a Praga (web), ara comença un altre a Brno. Si vius a la capital de Moràvia i la seva àrea d’influència potser et pot interessar (facebook).

“Cercles de conversa” és el “fer un cafè” o el “quedar per parlar” de tota la vida. Però es plantegen una sèrie de qüestions derivades de la vida que fem les persones expatriades i que són pròpies de la nostra situació.

És normal preguntar-se per què anar a trobar catalans només perquè són catalans. La resposta curta és “per què no”. En realitat, viure a l’estranger i tractar només amb catalans podria ser tan perillós, avorrit o inimaginable com viure en un submarí.

Alhora, negar que tens alguna cosa en comú amb aquesta gent perquè ve d’on ve és limitar-se. Ser fora del país és el millor que hi ha per tenir una idea de país.

Les vides dels expatriats són diverses, però coincidir una hora o dos a la setmana et pot aportar alguna mesura de qualitat de vida. Tant per alguna raó pràctica (consells relacionats amb les Grans Qüestions de la feina i el pis), simplement per conèixer més gent, del país d’on vens, del país d’acollida i de tot el món mundial.

És evident que la comunicació és més fàcil, tant en català com en castellà. Pot ser un descans deixar de parlar per un moment anglès o l’idioma del país.

L’altra qüestió és qui va a aquestes trobades, o quin és el perfil de l’expatriat. Variarà molt de país a país. És diferent anar per la vintena, la trentena, la quarantena. Tenir fills o no.

Un altre cas són els estudiants de llengües romàniques que parlen català. Ignorar-los és injust amb ells i elles. Solen ser gent culta, que sol arribar al català a través de les llengües romàniques. A vegades coneixen millor l’idioma i hi creuen més que molts nascuts a Catalunya.

Anant-los a trobar hi pot haver un intercanvi mútuament enriquidor. L’autòcton veurà que no ha après català en el buit. L’expatriat, l’al·lòcton, pot trobar una via per conèixer el país on viu.

Ramon Muntaner va ser un gran escriptor i propagandista de les gestes dels reis d’Aragó, en la baixa edat mitjana, quan la casa de Barcelona dominava el Mediterrani occidental. En un moment donat va dir d’algú “Pus parla en català, déu li don glòria!”. Nosaltres avui diríem “parla en català, a veure què diu”. Entre poc i massa: portat a un extrem, és tan absurd l’individualisme com el gregarisme.

En conclusió: si viviu a l’estranger organitzeu cercles de conversa. Aneu-hi amb una predisposició una mica més oberta, amb una màniga una mica més ampla del faríeu a Catalunya, i a veure què passa. No hi teniu res a perdre, però sí molt a guanyar.

Del 27 al 31 d’octubre se celebra el Designblok, un gran festival de disseny que s’ha consolidat com una de les grans ocasions de la vida cultural i social de Praga a la tardor. Podeu seguir el programa en anglès i explorar els actes concrets.

Aquest any coincideix amb la festa nacional del 28 d’octubre, i previsiblement tots els actes estaran petats de gent.

Designblok és una cita ineludible per a qualsevol amant del disseny, esteta o esnob que es mogui per Praga. Des de la moda fins als cotxes, passant pels mobles i el material d’oficina, hi està representat tot el disseny que es fa al país.

Al barri de Vršovice, al l’extrem del carrer Krymská que toca al carrer Košická, hi ha un barber, una perruqueria d’homes, que eleva la proverbial mala llet txeca i el servei infecte a la categoria d’art. El lloc té aspecte de garatge abandonat, però el responsable es comunica amb la clientela potencial sobretot a base de cartells.

Per exemple, amb aquest de la il·lustració fa saber que no fa aquestes cuetes de samurai que es fan els noiets avui, i que poden arribar a quedar tan grotesques quan no es té pèl ni cara de japonès. Però també avisa que no renta el cap i que espera que els clients vinguin amb el cap rentat, sense pomades ni productes al cabell. També avisa que amb deu clients al dia ja en té prou, que si els fa plega. Qualsevol dia pots arribar i trobar-te un altre cartell dient que se n’ha hagut d’anar a una altra ciutat.

Es pot dir que és una actitud suïcida. Però si ho pensem bé aquesta actitud de “no m’atabalis” té alguna cosa de sana i admirable, comparada amb el servilisme comercial de tota la vida.

Que Praga és una ciutat amb molt d’oferir als cinèfils ja ho hem vist més d’una vegada en aquest bloc. Ara del 6 al 12 d’octubre una distribuïdora de cinema organitza als cinemes Lucerna i Evald una panoràmica del més interessant dels festivals de Venècia, Berlín i Cannes, es diu Be2Can. Que vagi de gust.

No és la primera vegada, però el barri de Vršovice a Praga torna a cridar l’atenció del New York Times. L’estat txec gasta una quantitat indecent de diners en promocionar-se pel món, té tota un burocràcia dedicada. Poden dir que el pressupost està justificat si només els primers sis mesos de l’any el turisme ha deixat 2,7 miliards d’euros al país. Ara bé, ¿No podria ser que el turisme arriba “malgrat” o “lluitant contra” l’administració, més que no pas “gràcies” a aquesta? En el cas de Vršovice segur, el que deuen els cafès i les botigues a l’administració és exactament zero, tot al contrari, els llocs prosperen contra un ofec burocràtic i regulatori asfixiant.

La tria de cinc llocs del New York Times és totalment arbitrària i no té cap sentit, però ei, s’ha de simplificar i és el New York Times i aparentment no ha costat ni cinc, per contra de la milionada que s’hauria hagut de gastar l’Estat si ho hagués de pagar com publicitat. No: el lloc ha atret l’atenció del periodista pel seu propi dinamisme, per l’atmosfera especial que van creant els cafès, els restaurants i les botigues.

Dels llocs triats el cafè Jen, per exemple, és petit com la típica sala d’estar, i està portat per dues noies de Moràvia que en relativament poc temps han sortit a tots els diaris i totes les guies com unes grans especialistes fent pastissos al forn i quiches. Sorprèn perquè es diria que no n’hi ha per a tant, però les misterioses lleis de l’èxit són així, l’èxit crida èxit i els redactors treballen ràpid i es van copiant? Una dia caldrà fer una llista de detallada i comentada de tota la zona, com un exemple de gentrificació que va avançant lentament, però encara no ha aconseguit deshumanitzar el barri.

Prova d’agudesa visual: què té de particular aquest restaurant?

La carta està perfectament escrita. La tria d’idiomes és previsible, hi ha països grans i/o veïns. El que és curiós és la bandera danesa, però si hi és deu ser per alguna bona raó. No tinc res a veure amb el restaurant i la cuina txeca la tinc més que descoberta, i tampoc no tinc ni idea de per què hi ha la carta en català. Però si sou turistes ja ho sabeu.

Ps. Un amic que també viu a Praga i ja coneix la cuina del país diu que ho va descobrir per casualitat, veient els gestos que feien dos homes. Va parar l’orella i va sentir “pero-pero-pero-esto-qué-es”, o “no puede serrr” o “joooder” i tot així, per l’estil.

Ps2. La carta NO està tan perfectament escrita com m’havia semblat, està traduïda amb molt de mèrit però hi ha txequismes, com observa amb raó una lectora.

El 17 de setembre torna el festival al carrer “Zažít město  jinak” (Viure la ciutat d’una altra manera). Pel maig vam parlar del festival de carrer “Korzo Krymská” i això és semblant, el mateix esperit de festa major d’un dia, però organitzat per altra gent i estès a molts més punts de la ciutat. Aquí teniu el programa en txec per districtes de Praga, el programa en anglès per desgràcia és el de 2014.

El setembre a Praga hi el “babí léto” que vol dir literalment “l’estiu iaio”  i que en català rep el nom tradicional de “estiuet de Sant Martí”. El dia 1 els nens comencen l’escola i molta gent torna a la feina, encara amb la morenor de les vacances, mentre la calor afluixa i els dies es van escurçant. A poc a poc torna el que s’entén per vida normal.

Però als vespres i els caps de setmana, com que encara fa bon temps les terrasses continuen plenes de gent, locals i turistes, que beuen cervesa i mengen hamburgueses, pizzes i patates fregides. Els molls del riu continuen sent una gran terrassa contínua. El públic es distreu veient com l’ànec ràpid i barrut roba el tros de pa al cigne lent i pompós.

Més entrat el mes es començaran a descobrir punts de venda de “burčák”. És most de raïm que ha fet una primera fermentació però encara és molt dolç, de fet té el color i la textura d’un suc de fruita, però cal anar en compte perquè puja i pot ser traïdor. Es fan més festivals als carrers i als parcs, més aglomeracions acompanyades de cervesa, salsitxotes rostides i escenaris amb músiques.

Per alguna raó el Pride se celebra a Praga la segona setmana d’agost, la desfilada i la fira d’entitats s’han fet avui dissabte (informació aquí).

La situació del públic LGBT és de progrés jurídic lent però real: la legislació de les parelles de fet va ser refusada fins a quatre vegades abans de ser aprovada el 2006. Ara bé, és sobretot la indiferència buida de la població (més que cap idea elevada de tolerància) fa que el món LGBT pugui viure, en general, tranquil. Diguin el que diguin i, com era d’esperar, més a Praga i a les ciutats que als pobles.

Potser per això el victimisme propi del món LGBT a la resta d’Occident a Txèquia políticament no funciona, com és evident en el panorama polític. L‘únic partit rellevant afí és el Partit Socialdemòcrata Txec (ČSSD), que està dins de la Internacional Socialista. Però només un sector, que no és el més fort, els anomenats “moderns”.

La ministra Michaela Marksová, a càrrec de Treball i Afers Socials, és segurament la representant més influent. Des del seu lloc ha promogut legislació relacionada amb la conciliació familiar i laboral i totes aquestes línies que a la resta d’occident van associades al progressisme o la ideologia de gènere, segons des d’on es miri.

La societat txeca és tolerant amb la sexualitat no convencional (i amb la sexualitat en general, però això és un altre debat). De fet a la pròpia web del Pride hi ha elements de la retòrica victimista habitual però es reconeix que no hi ha hagut problemes amb les edicions dels anys anteriors.

El cas és que aquesta tolerància de fet no solament no té una traducció política, sinó que no és incompatible, en la vida diària, amb episodis d’un masclisme antediluvià. Per exemple hi ha coses com aquest body per a nena de mesos trobat casualment al FB d’una periodista txeca amiga. El text que acompanya la rentadora, l’aspiradora, l’escombra i l’olla diu “jo seré la millor esposa”.

Experimentar la vida autèntica a les ciutats, convivint amb gent del país disposada a llogar habitacions sobreres. La visió inicial s’ha corromput absolutament: es compren pisos per poder-los llogar i els propietaris es limiten a ingressar lloguers, perquè han sorgit empreses que s’ocupen de la relació amb el visitant. Això fa pujar els preus, expulsa els locals i mata les comunitats i la vida local que el sistema pretenia ajudar a descobrir.

Frau, deliri i avarícia, o economia neoliberal i digital en funcionament. El procés ha començat a Berlín i sembla que Praga anirà en la mateixa direcció, segons explica Tomáš Brolík al primer número d’agost de Respekt. Entrevista un personatge que vol quedar en l’anonimat perquè no declara els ingressos extra que obté d’un pis heretat, prop del centre de Praga. Com que treballa a un banc, un dels sectors que paga sous més alts al país, estudia comprar un altre pis.

Frau es diu en neollengua “elusió” o “optimització” fiscal, i és normal i socialment acceptable. L’avarícia també és normal. El deliri el posa el turista que es considera “viatger” i contribueix a matar allò que vol descobrir. A Praga fa anys que el centre de la ciutat no té res a oferir als locals. Els turistes s’acumulen al centre com un ramat de cretins, fins al punt que és físicament impossible passar perquè no hi ha lloc, i paguen la cervesa a més del doble del que la paguem els locals. Airbnb podria contribuir a accelerar el procés i acabar d’expulsar els locals del centre.

Les ciutats es comencen a defensar, inútilment. A Berlín l’ajuntament ha posat multes d’uns 90 mil euros a qui llogui pisos i no els declari, i ha obert vies perquè la ciutadania delati sospitosos, però el negoci no deixa de prosperar. Els praguesos s’han llançat a beneficiar-se del sistema Airbnb. L’oferta de moment iguala la de menys visitada Lisboa i per això s’espera que creixi.

El cinema a l’aire lliure fa estiu, i a Praga està proliferant d’una forma extraordinària gràcies a les noves tecnologies de projecció i a la inquietud cinèfila dels activistes culturals de les noves generacions, entestats en treure de casa els praguesos que no fem vacances.

El cinema d’estiu dóna l’oportunitat de veure cinema al cinema, amb pantalla gran i so decent, lluny de les pantalles electròniques que tenim a casa. Per publicitat, o per mandra, tendim a creure que són suficients, quan només són substituts de qualitat entre dolenta i infecta.

En segon lloc, permet tornar a veure clàssics, pel·lícules de qualsevol altra època, al marge de les novetats i del cine per a nens i adolescents subnormals que domina les multisales.

Una simple recerca de “letni kino praha” al Google us donarà llocs, horaris i programes. Però si en podem recomenar dos, casualment un a cada banda del riu, serien aquests.

Estació de càrrega de Žižkov (Nákladové nádraží Žižkov)

Un espai increïble,  arquitectura funcionalista en ús industrial, econòmic, salvada com de miracle, gràcies a l’activisme, de la santa aliança entre els profundament corruptes polítics de la ciutat i la màfia immobiliària, tot i que sempre cal dir “de moment” (podeu llegir sobre el lloc a la web oficial del turisme de la ciutat).  Avui s’hi fan accions culturals i artístiques, entre elles cinema d’estiu (programa del mes de juliol).

Cinema d’estiu al terrat de la Galeria Nacional a Holešovice

De nou, és evident la debilitat d’aquest bloc per l’arquitectura funcionalista de Praga. L’edifici de la Galeria Nacional a Holešovice s’apunta a la moda del cinema d’estiu oferint la magnífica terrassa que el corona, i que ja només per les vistes dels vespres d’estiu i sobre aquesta ciutat nostra ja val la pena (programa).

Karlín és una festa per als caçadors de cafès, bistros i restaurants. Després d’una gentrificació de manual, que ha dotat el barri de lofts i estudis de pintors, però sobretot un munt d’oficines de les multinacionals habituals, al migdia els carrers s’omplen d’oficinistes famolencs a la recerca de noves sensacions, i l’oferta gastronòmica floreix.

Nejen bistro és un dels llocs, podeu explorar la web, però en resum és un lloc fi, hípster, de teca sana, fina, original, fotogènica, pensada, “amb història”. Per posar un exemple, el pollastre de factoria passa millor amb coses com crema d’alfàbrega, d’un bonic to verd clar, i polenta, que surt de color ataronjat.

Val a dir que l’aigua és un nou rècord mundial de salt de barra i morro. Es posa gas a l’aigua de l’aixeta, es posa en una ampolla xula reciclada (d’oli, de qualsevol licor), es decora amb un adhesiu original, i a fer caixa. Per què no tractar la gent d’idiota, si funciona?

No voldria semblar massa cínic: és cert que hi ha una barreja d’imbecil·litat, falsa innocència i molta barra en algunes d’aquestes propostes noves, tan decorades, plenes de llum, claredat i bon disseny gràfic.

Amb tot, són millors que el de sempre. A Karlín mateix encara queden llocs antics, a pocs metres del Nejen Bistro, i el salt en l’espai i el temps és brutal: en els bistros moderns l’ambient tendeix a ser jove, tot és llum, corre l’aire i se sent parlar altres idiomes a més del txec.

En canvi, passeu per davant d’una taverna de sempre i us tirarà enrere l’aire fosc i mal ventilat del lloc, el tuf d’oli cremat i les cansades propostes de sempre, escrites en pissarres amb logos de cervesa industrial massiva. Són lloc freqüentats per tota una altra demografia, sobretot homes txecs d’una certa edat, panxuts i mal vestits. Per a l’aprenent de sociòleg i antropòleg el fascinant és que tot està a la mateixa plaça.

Torna el festival de teatre en anglès Fringe de Praga: a partir de divendres que ve, el 27, durant 9 dies, teniu 52 produccions en vuit espais de Malá Strana o allí mateix, en un total de 273 representacions. Les entrades costen 100-150 corones txeques, entre quatre i sis euros (aquí el programa, aquí el xup-xup del FB).

La varietat dels espectacles és gran i la informació disponible és tota positiva i escrita amb l’irritant to “nice” d’aquesta mena de coses, que és tan fals. Per tant, triar un espectacle té alguna cosa de loteria, però val la pena provar si us interessa el teatre perquè el nivell (tècnic) és alt.

“Fringe” vol dir “marge”. Aquí la marginalitat i la bohèmia són una il·lusió estètica, sense fonament: el festival compta amb l’explotació del treball gratuït dels voluntaris que vénen (això diuen) de l’estranger i que per tant, probablement, són fills de papà sense res millor per fer. També té el suport, entre altres, d’institucions txeques i hotels de luxe i aquella companyia d’un milionari de Silicon Valley dedicada al foment del transport urbà pirata.

Obviant la constant pressió de la maquinària organitzativa provant de prendre el públic per idiota, val a dir que el festival, que arriba a la quinzena edició, és un muntatge important en la vida praguesa i val molt la pena.

Viure en anglès a Praga

Una de les coses que comporta la condició d’expatriat és aprendre anglès, a part de l’idioma del país. La gent de parla anglesa, com se sap, té una tremenda facilitat per reproduir les seves formes de vida allí on va. Això vol dir que (quasi) es pot viure en anglès a Praga si ets nordamericà, anglès, australià, etc., treballes en una multinacional, parles anglès a la feina, etc. 

A part dels parlants natius, que són molts, cal sumar-hi la gent de tot el món que parla (parlem) anglès, més la infinita demanda de la població txeca que estudia anglès, i el resultat és massa crítica de públic per a una gran quantitat d’iniciatives.

Aquesta potent i molt coneguda web per a expatriats cobreix en llengua anglesa literalment tots els aspectes de l’existència de l’estranger a Praga i és la via d’accés per excel·lència a tota mena serveis i productes oferts en anglès. Segurament aquesta web ha contribuït a matar The Prague Post, un setmanari que va existir en paper vint anys fins que el 2013 es va concentrar en la web i enguany ha fet fallida.

Però si ens concentrem en la vida cultural, una de les iniciatives més interessants és la retransmissió en directe i en diferit del més selecte del teatre i la música de Londres i Nova York en algunes pantalles de cinema de Praga, com les dels cinemes Světozor al centre o bé l’Aero al barri de Žižkov. Les retransmissions se solen omplir, i el públic és sobretot una interessant mostra sociològica d’empleats de multinacional, professors d’anglès i txecs cultes.

Si la vida us porta a Praga no està clar que aprengueu txec i potser ni us cal, però el que podeu fer en qualsevol cas és millorar l’anglès.