Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

La gent de CAPS.A 10 fa temps que està creant una web molt curiosa on demana a tot de gent que deixem les llibretes que fem servir per a apuntar notes. Es tracta d’ensenyar la rebotiga. Molta gent quan anem de viatge o fem reunions prenem notes i ells el que volen és ensenyar això, com ho fem.

Jo no sóc dels que prenen notes en les reunions. Millor dit: en prenc però no en una llibreta. M’agrada prendre notes en fulls petits però no duc aquell tipus de llibreta que alguna gent té on hi ha tot apuntat –i que he de reconèixer que en ocasions és molt útil.

En canvi sí que procure dur llibretes quan vaig de viatge. Llibretes diferents on van prenent notes sobretot dels detalls. El dibuix general no em preocupa però sí els detalls, els noms, alguna referència concreta.

A casa tinc una estanteria un munt d’aquestes llibretes, la primera és d’un viatge pels Estats Units a finals dels anys vuitanta. He triat una de les darreres per enviar a CAPS.A 10, una d’un viatge a Hongria en ocasió de la reforma de la constitució.

Ací la podeu veure i des d’ací podeu veure les llibretes de molta altra gent. Us recomane una visita tafanera, perquè realment és una idea brillant i divertida. Les meues preferides són les de Narcís Comadira, Nora Ancarola, Jordi Teixidor, Enric Satué i Carme Ruscalleda.

És el viatge de la meua vida. No n’he fet mai cap com aquell ni el faré mai ja. A meitat dels vuitanta l’Assumpció i jo vam fer un llarg viatge recorrent tots els Estats Units en el sentit del rellotge. Vam visitar el país sencer, de Bangor (Maine) a Santa Monica (Califòrnia), de Chicago a Miami. 

Des de que vam començar a preparar aquell viatge jo vaig posar en la ruta la reserva sioux de Pine Ridge. Arribar-hi no era fàcil però jo volia visitar Wounded Knee, l’indret de les dues darreres batalles índies, la que va enfrontar els indis lakota amb el setè de cavalleria el 1890 i la que va enfrontar el Moviment Indi America amb l’FBI i tropes federals el 1973.

Arribar-hi no va ser fàcil però encara ho va ser menys entrar en contacte amb la gent. Vam travessar de nit la reserva sense trobar on eren els seus habitants i vam haver d’anar a dormir a Nebraska. L’endemà vam tornar i vam trobar Pine Ridge, l’administració índia i una escola on vam parlar amb l’única persona que ens va reconèixer sentir simpatia pel Moviment Indi Americà.

Simplement m’havia equivocat pensant que allí trobaria alguna resta de l’orgull indi. Després de la insurrecció del 1973, encapçalada per Russell Means, la repressió més salvatge s’havia abatut sobre la reserva i pràcticament ningú no estava disposat a expressar cap opinió massa en veu alta. L’administració tribal col·laborava completament amb les autoritats americanes i hi havia establert un règim de terror que era ben visible en les cares de la gent. En realitat havien passat poc més de deu anys de la rebel·lió i segurament hi havia massa ferides obertes. No era encara massa temps.

Avui, però, els indis de Pine Ridge han retut homenatge al cap Russell Means, que finalment ha mort víctima del cancer i que ha volgut tornar a morir a les bellísimes terres que el van nèixer i que jo vaig tindre la sort de recórrer. Les praderes però també les Badlands, amb aquell turmentat paisatge que les caracteritza.

La fotografia, velleta i poc clara, ensenya el monument a la massacre de Wounded Knee i aquell filet groc que ix per dalt és una petita senyera. La vaig portar des de casa tot al llarg dels Estats Units amb la voluntat de posar-la en algun lloc de Woundeen Knee amb la intenció d’expressar la meua solidaritat amb aquells que van lluitar tant per les seues terres i la seua manera de viure, que avui sabem que era molt més sensata i equilibrada que no la nostra.

La vaig deixar allà i vaig marxar. Sabent que no devia durar massa. Algú la devia retirar i si no fos així el fred glacial que fa a l’hivern ja la destossaria. Tan m’hi feia en realitat perquè aquell era un acte íntim, sense cap voluntat més enllà del meu repòs. Abans de temps, però, va ser el meu homenatge també a Russell Means, controvertit i discutit personatge però el darrer gran cap de la nació oglala i un tenaç defensor de la diferència i la llibertat.

A la porta del Congrés acampa un grupet de manifestants que protesten per la decisió del govern ucrainés de fer del rus també llengua oficial del país. Després de la meua intervenció m’han vingut a buscar uns quants periodistes ucrainesos, profundament preocupats per la situació de la seua llengua. M’han explicat que pràcticament no hi ha webs de notícies en ucrainés i que la presència del rus és massiva en la televisió. 

Ucraïna és independent des del 1991 i segons ells la situació de la llengua no només no ha millorat sinó que ha empitjorat amb la independència. I temen que ara serà encara pitjor.

Sabia d’aquestes dificultats però he quedat molt perplex de fins a quin punt la cosa està malament. En el moment de la independència no van prendre determinades mesures que els haurien ajudat molt, com per exemple tancar els repetidors de les emissores russes i reordenar l’espai radioelèctrica com fan tots els altres països. I ara estan pagant les conseqüències.

Tal i com estan les coses al nostre país el debat em sembla interessant i urgent també. 

A Cefalònia, per cert, va ser pres Ramon Muntaner, en companyia de l’infant de Mallorca. Cap rastre. Potser perquè s’han barallat amb tots, que l’illa ha estat també com a mínim veneciana, russa, anglesa, francesa, turca, italiana i grega. 

A l’Acròpolis d’Atenes en canvi em sorpren de forma agradable la molt visible presència d’una placa en català -i en espanyol, grec i altres llengües però en català primer de tot- que enalteix ‘lo castell de Cetines’ amb una frase de Pere el Cerimoniós, sempre Pere del Punyalet per als valencians. 

Investigant el senyor Google averigue que la cosa ve de que el director de l’Institut Cervantes d’Atenes era Eusebi Ayensa. Però que conste que és l’única placa no grega present en el recinte i això ja és un mèrit. 

Myrtos és una de les platges que sempre apareixen en les guies dels llocs on t’hauries de perdre un dia. Vista des del penyasegat és realment impressionant. Hi ha un grapat de gent allà baix banyant-se i jo pregunte si paga la pena fer la ruta, visiblement penosa, que hi mena.

Em diuen que no. Que és una meravella turística i queda molt be vista des de dalt però que és de llarg la més perillosa de l’illa. Cada any hi moren un parell de persones atrapades per unes onades traidores que els indígenes esquiven no anant-hi.

És una llàstima però hi renuncie. Diuen que la baixada costa prop de tres quarts i la perspectiva d’engreixar l’estadística mortuòria no em fa el pes. Així que em faig unes fotos i prou. No cal jugar amb el diable… 

Des del cim de la carretera Kioni se m’apareix literalment com un paradís. Una badia allà baix amb un mar blau d’una intensitat difícil d’explicar i quatre cases. Hi ha molts vaixells aparcats a la badia però trobem encara una cala menuda on banyar-nos abans de dinar. Com tantes de les cales jòniques no és de sorra sinó de pedres, que se’t claven al peu de mala manera. Però resulta imponent. Hi ha un penyasegat dins l’aigua tan intens que la temperatura de l’aigua canvia amb una sola braçada i els tons de blau es marquen com si allò fora un llenç.

Després de banyar-nos dinem en una taverna plena de gats que ens cerquen les sardines que ens estem posant a la panxa. Miren amb ulls de peneta, que no he sabut mai com els saben fer.

En tornar em fixe que la casa que hi ha a dalt de tot del turonet és estranya perquè un dels costats el té com arrodonit. L’autobús és l’explicació de l’efecte arquitectònic. Li han retallat uns pams per a que l’autobús puga girar i els pocs turistes que arribem fins ací tinguem una manera de gaudir de tot plegat. Alça…

Al monestir de Sant Jeroni guarden una mòmia que diuen que és de Sant Jeroni mateix. Ho ignore. Els meus coneixements de la matèria són tan limitats que no sabria dir si això és cert. Hi ha qui opina que n’hi ha un grapat de Sant Jeronis i que aquest només en seria un més. Ells s’ho creuen, però.

Una monja amb posat estricte ens renya per parlar massa alt. L’edifici és nou perquè el monestir vell va ser destruit en un terratrèmol però guarda les meravelloses icones per les quals sempre paga la pena entrar a un d’aquests temples. I la mòmia.

Que pretenen que besem quan apareix un pope i davant la meua sorpresa obre el cadafal. Els fidels es senyen amb els tres dits i corren a besar el peu de la mòmia mentre jo m’esmuny, no siga cas que pretenguen que complisca amb el ritual… 

No podíem entrar a port. El vaixell ha eixit d’Itaca i no hi ha manera d’entrar al port de Sami. Normalment entra de cul per a buidar la panxa amb cotxes, un autobús i un sorprenent tractor que hi transporta. Però fa un vent de mil dimonis. Ho prova una vegada i no arriba al punt on hauria d’atracar. Una segona tampoc. I a la tercera tiren l’àncora a veure si així el poden fixar i el fan ballar en una semicircumferència per tal d’encertar el punt exacte del moll. Fallen per mi?limetres, enmig de l’expectació dels qui hi som a dalt però també de la gent del poble que ha anat concentrant-se al moll supose que per a veure suar el capità. Finalment prenen la decisió d’eixir a alta mar i intentar entrar de cara a tota velocitat. Mire la maniobra des de coberta entre espantat i admirat. Efecticament atraquen i comencen a apressar-nos per a que desembarquem. Quan sóc a terra me n’adone del motiu de les presses. El vaixell es mou com una trompa i els cotxes han de baixar mig de gaidó mentre els mariners tiben cordes i diria que ressen.

Del braç de mar que separa Louxuri d’Argiostoli els locals en diuen ‘el Sena’ perquè els d’Argiostoli es pensen que són París. He rigut amb ganes. Veig que de Nàquera i Bétera o Arenys de Mar i Munt hi ha per tot arreu…

Hem anat a Louxuri per visitar els nostres amics Carolina, Jacques i Philippe, que passen tres setmanes aïllats en un mas que hi ha en aquesta península. És un mas enorme i preciós, enmig d’un vall esplèndida. La propietat és d’una família local amiga que els la deixa perquè no té llum ni piscina ni cap rastre de modernitat. Té en canvi tot el que pots esperar per a relaxar-te i descansar. Llum de quinqué, parets gruixudes i fresques, animals i edificacions de tota classe, una porta serena i solemne i una platja minúscula al final de la vall on de tant en tant apareix algú del poble però on sovint no hi ha ningú.

Dinem, llegim, xerrem i fem una becaina sota l’ombra benèfica d’un pi. No hi ha telèfon, per supost. En un punt hi ha connexió si puges sobre una pedra i t’hi estàs quet. Ni ho intente. Em deixe dur per un espai que em reforça en la idea que el Jònic és italià, més italià que no grec. 

De camí a la platja la ràdio del cotxe en un revolt fa sonar emissores gregues i en l’altre a les italianes. Que són allà davant, a tocar… 

M’he posat, literalment, sota un avió quan aterrava. I és una experiència, com ho diria?, poderosa. Hem vingut amb la Valia i el seu fill a una platja meravellosa que és al final de la pista de l’aeroport d’Argiostoli. Hi arriben molt pocs avions però quan ho fan passen literalment a tocar del nostre cap -la pista és un poc elevada sobre la platja i els avions grans han d’usar-la tota per frenar, així que apuren l’alçada al màxim.

Normalment la gent es posa una miqueta a la dreta de la platja, un pèl apartats de la ruta dels avions. Però quan he vist que n’arribava un he corregut a posar-me a sota just de la seua ruta. I ha estat espectacular. Ha passat bramant sobre el meu cap a una distància que m’ha semblat gairebé que el tocava. Era una falsa impressió però el soroll i la intensitat eren tals que hauria dit que ho podia fer. Enorme.

Les illes són el problema de Grècia. Segurament. Però és que Grècia és un país insular. M’ho diu Niko amb la vehemència d’un home que de primer va ser un enginyer responsable de l’electrificació de bona part del país i més tard el coordinador parlamentari de Siriza, fins la passada legislatura. ‘Com pots explicar als alemanys que no és el mateix produir electricitat per als set milions d’habitants d’Atenes que per als pocs centenars d’una illa i que, tanmateix, els has de cobrar el mateix preu?’ em diu. Recorda que Grècia té més de mil cinc centes illes habitades i que cadascuna pot tenir tots els problemes logístics imaginables. Transport, salut, educació, llum, abastiment. ‘No poden tractar Grècia com si fos Holanda, un país pla sense cap problema logístic’ i és un punt aquest que accepte i comprenc. Això no ho explica tot però és certament important.

La carretera d’Atenes a Patres (Patra) és literalment infernal. Patres és la tercera ciutat grega (quarta si comptes Chicago com la tercera) i el port fonamental cap al Jònic i més enllà cap a Itàlia. I tanmateix té una carretera en la qual circules la major part del temps per l’arcè. No sé si és perquè és diumenge i la major part de la gent fa la direcció contrària, cap a Atenes però el viatge se’m fa enorme i llarg.

El vaixell a Kefalònia és en canvi una delícia. El sol es pon mentre som a coberta i la meua menuda aprofita per a fer tantes fotografies que comence a temer pel tamany de la targeta que les ha de guardar. Navegar pel Jònic impressiona per la torturada geografia de les muntanyes que l’emmarquen i tanmateix és una experiència profundament relaxant.

PD. Per cert Patres dóna nom al barri valencià de Patraix. Almogàvers de retorn del Peloponès s’hi van establir, donant-li el nom de la ciutat grega on havien viscut. 

Llarga conversa amb Robert G. Picard tot passejant per la riba del riu, a Maastricht. Dirigeix la Fundació Reuters i és un dels grans noms de l’anàlisi dels mitjans al món. Jo pensava que era francès, pel nom, però sentint-lo parlar, en la taula rodona que hem compartit (foto) ja he vist que és més americà que la coca-cola.

Li ho comente que durant anys he llegit els seus anàlisis pensant que era un francès i m’explica que els quebequesos també i que en va treure profit d’això ja que el van contractar per estudiar els mitjans de comunicació en aquell país, convençuts de que parlava francès -que el parla però de forma limitada. Quan el van conèixer es van espantar però ja l’havien fitxat, així que van decidir que no intervingués en les rodes de premsa.

Travessant el pont camí de la ciutat vella, amb un vent que desafiava la comoditat de la conversa, m’ha explicat la seua perplexitat familiar. És nordamericà, viu a Oxford, té nom francès… ‘la veritat és que hi ha dies que no sé massa bé què sóc’ em diu. Li responc que més val que siga conscient de la sort que això significa perquè només pot passar-te si ningú amenaça qui ets de veritat. Assenteix i enfilem cap al restaurant on soparem…

Sempre que vaig a Maastricht trobe un moment per entrar al convent dels Dominics, una vella església convertida en una de les llibreries més bòniques del món. Com a mínim una de les més boniques que jo haja vist mai.

L’arquitectura és impressionant i l’espai únic, inclòs aquest altar on hi ha una taula en forma de creu que no sé si en cap altre lloc s’entendria. Al bell mig de l’edifici hi ha una torre metàl·lica plena de llibres, amb espais generosos per a caminar, tafanejar i mirar coses. Tot amb un gust i un disseny excel·lent. La foto és meua, feta des de la secció d’internet i tecnologia, però ací teniu una col·lecció enorme d’imatges per a triar.