Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Arxiu de la categoria: UE: present i futur

Hoy me estreno como bloguero del Huffington Post (Europa a las puertas de un motín democrático)

7
Publicat el 31 de maig de 2013
Europa a las puertas de un motín democrático, por Raül Romeva i Rueda (eurodiputado por ICV, vicepresidente de Verdes/ALE)

La UE es como una nave altamente deteriorada que navega con el rumbo equivocado, en medio de una terrible tormenta, gobernada desde un puente opaco (con cristales ahumados) por un/unos patrones que tienen cada uno la mirada más pendiente de su particular bote salvavidas que en cómo salvar el barco, y con una tripulación cada vez más desmotivada, cuando no ya harta e indignada, y a punto del amotinamiento.

UN BARCO PLAGADO DE VÍAS DE AGUA

En primer lugar, una economía en depresión, como las que tenemos en el sur de Europa, no genera suficientes ingresos públicos para reducir el déficit, esta situación conlleva que se cree una espiral de deuda pública, de modo que crece también la dependencia del sector público respecto a los mercados financieros. Por tanto, la austeridad no sólo no ayuda a los gobiernos a recuperar la llamada “confianza de los mercados” sino que, además, los debilita (entregándoles la soberanía y socavando la capacidad de los ciudadanos para tomar decisiones sobre su economía).

¿Y cómo afecta esto al resto, a los llamados motores de la economía europea, como Alemania? Pues como era de esperar: la actividad manufacturera en Alemania, la mayor economía de Europa, ha caído por segundo mes consecutivo. Es decir: la recesión también está golpeando a Alemania, y ésta no terminará hasta que no se reviertan las medidas de austeridad y reactive el consumo interno del mercado de la UE.

Sea como sea, podemos poner parches para salvar la situación y capear el temporal, pero, asumámoslo de una vez: el barco tiene problemas estructurales, de diseño y de materiales usados. Le hace falta una reparación a fondo.

RUMBO: NAVEGAMOS DIRECTOS AL CORAZÓN DE LA TORMENTA, EN LUGAR DE SALIR

Hay un hecho innegable: los países donde se aplican los programas de ajuste macroeconómico impulsados por la Troika, la crisis, lejos de desaparecer, se ha agravado.

Los habitantes de estos países no sólo se enfrentan a un fuerte deterioro de sus condiciones de vida (altas tasas de paro), sino que muchos ya han traspasado el umbral de la pobreza. Las desigualdades son cada vez más insostenibles, mientras la degradación del sistema de protección social y el desmantelamiento del Estado de bienestar son el denominador común actual en la UE.

El miedo a la crisis de la deuda es utilizada por la UE para hacer aceptar el despliegue de las políticas neoliberales de la derecha. La UE no ha dudado en recomendar a Estados miembro retrasar la edad legal de jubilación, flexibilizar el mercado de trabajo y destruir puestos de trabajo de la Administración pública, reducir salarios de manera generalizada, destruir bienes y servicios públicos como la educación y la salud, privatizar los servicios de agua y sectores estratégicos de la economía nacional y frenar las políticas ambientales.

La austeridad, en Europa, va mucho más allá de un simple equilibrio en las finanzas públicas. Este concepto es la excusa perfecta para encubrir lo que, de hecho, no es sino una dictadura: la dictadura de la deuda o Debtocracy.

PERO AQUÍ, ¿QUIÉN MANDA?

El gran drama europeo (al menos lo más urgente y estructural), no es el económico, ni el financiero, ni siquiera el ecológico (siendo todos ellos claves y dramáticos), el gran drama es el déficit democrático, o mejor dicho, la falta de credibilidad democrática de quienes comandan el proceso.

A las puertas de las elecciones al Parlamento Europeo (25 de mayo de 2014) debemos tener presentes que los dos factores que más pueden movilizar a la ciudadanía no son la bandera azul estrellada, ni los himnos, ni la historia compartida, ni la mitología, ni nada de eso, lo que determinará si la gente tiene suficiente incentivos para ir a votar será, fundamentalmente, los índices de generación de empleo y las reformas democráticas estructurales.

Los gritos de la tripulación en este sentido son cada vez más ensordecedores, y aún así quienes están en el puente de mando (los actuales gobiernos europeos, la mayoría claramente neoliberales o conservadores; las instituciones financieras, como el Banco Mundial o el Fondo Monetario Internacional; o la tecnocracia europea, eso es, la Comisión Europea) ni los escuchan, ni parecen tener intención de hacerlo.

Así pues, la nave llamada UE exige un cambio de rumbo, de mando y hacer reparaciones radicales en la estructura. Y para hacer todo esto necesitamos, ya, un motín democrático. Europa sí, pero no así.

Ha llegado la hora de ocupar el puente de mando, hacer las reparaciones de emergencia necesarias, cambiar el rumbo y encarar un puerto seguro donde podamos hacer las reparaciones estructurales que la nave precisa.

¿A QUÉ JUEGA EL PARLAMENTO EUROPEO?

Dado que la ciudadanía hace tiempo que está lista para el motín, ha llegado el momento para que el Parlamento Europeo decida de parte de quién está, si con la tripulación-ciudadanía amotinada, o con los gobiernos, avalando las decisiones del puente de mando. Yo voto por lo primero. Y la mejor forma de demostrarlo será cuando tengamos que votar el marco financiero plurianual.

Yo sugiero votar no a una propuesta que insiste en la lógica de los recortes austericidas, y de la primacía de la intergubernamentalidad como doctrina (en contra de la respuesta europea).

Plantándonos estaremos mandando un doble claro mensaje: primero, vale la pena votar en las elecciones al Parlamento Europeo, puesto que sí pintan algo, de hecho mucho, y segundo, nos permitirá explicar en campaña qué postura tiene cada grupo/partido en relación a cómo debe afrontarse el debate sobre qué recursos debemos destinar, cómo generar ingresos propios y quién debe establecer las prioridades en términos de inversión.

Font foto: Matt Kenyon / Financial Times (publicada 14 de septiembre)

El Parlament Europeu avala el trasllat del model estadounidenc a la UE. Sí, és una mala notícia.

1
Publicat el 23 de maig de 2013

Avui, la majoria del Parlament Europeu ha votat a favor de la resolució sobre l’apertura de negociacions per concloure un acord de lliure comerç entre la UE i els Estats units d’Amèrica (veure nota premsa PE). Verds/ALE i GUE hi hem votat en contra. Una vegada més, la majoria formada per socialdemòcrates, liberals i conservadors ha enviat un senyal preocupant a la societat i a la democràcia europees, però també a l’economia de la UE.  

Tenint en compte la manca d’una política econòmica i industrial comuna, Europa es troba en una posició d’inferioritat en relació als Estats Units, i és ben sabut que aquests defensen els seus interessos molt millor que ningú. De fet, i encara que sembli paradoxal, ni tan sols creuen en les suposades virtuts màgiques del lliure comerç, almenys de manera dogmàtica, com sí sembla que és el cas de la Comissió Europea.

A més, convé recordar que, donat que el comerç transatlàntic de mercaderies ja està liberalitzat, allò que en realitat està en joc són els drets i les regles que organitzen la nostra economia i la nostra vida junts, i la nostra opció per un determinat model de societat, per exemple: l’excepció cultural, els serveis públics, la propietat intel·lectual, els OGM, la carn clorada, la carn bovina amb hormones, les indicacions geogràfiques, les normes socials, de salut i ambientals …

El Comissari De Gucht ho va deixar ben clar, durant la seva intervenció: tot està sobre la taula, tot és negociable!

Però més enllà del contingut d’un possible acord, allò que a alguns/es de nosaltres ens preocupa especialment és el fet que aquesta negociació suposa un inqüestionable torpede a la democràcia. Un més.

Els/les europeus/ees ens enfrontem ara a un dràstic enfortiment dels drets dels inversors i les empreses multinacionals que podran desafiar el model europeu com i quan vulguin. En altres paraules, si consideren que determinades polítiques públiques els són desfavorables, amenaçaran amb deslocalitzar i anar-se’n allà on més els convingui, a cost reduït, o zero. Que ningú s’enganyi, d’això va el lliure comerç, sobretot, de maximitzar els beneficis del peix gran, a costa de la salut, social i ambiental, del peix petit.

De tot això, però, la societat en sap ben poc. Tal i com passa sempre en aquesta mena de negociacions resulta impossible accedir a cap document, ni tan sols de mandat de negociació! Malauradament això ja és marca de la casa, a la UE.

En aquestes condicions, els Verds europeus rebutgem el mandat de negociació. De fet, hem demanat al President Hollande (que compta amb Verds en el seu govern) que ho faci de manera formal. Europa no està ni econòmicament preparada ni socialment i ambiental en condicions de vendre’s a benefici d’unes poques multinacionals.

Malgrat tot plegat, de la votació d’avui hi ha una cosa positiva que voldria destacar: almenys, el Parlament ha demanat que la cultura i els serveis audiovisuals siguin exclosos de la negociació. Aquest fet confirma que la mobilització de les parts interessades i de la ciutadania ha estat efectiva. No obstant, una flor no fa estiu.

La batalla serà dura, complexa i desigual. Caldrà estar amatents.

Font foto: PE

Xipre com a símptoma

0

En una peça que va treure ahir Vilaweb, tres diputats al Parlament Europeu comentàvem la situació de la crisi a Xipre. Tots tres destaquem la manca de sentit democràtic:

(text de Vilaweb.cat)

El parlament xipriota votarà aquest dimarts a horabaixa el pla de rescat que preveu una quitança de tots els dipòsits bancaris per finançar 5.800 milions del rescat de l’economia del país. El govern de Xipre negocia amb la troica (la UE, el BCE i l’FMI) una reforma d’aquesta quitança. La vulneració de la garantia dels dipòsits és un fet sense precedents. VilaWeb ha volgut saber-ne l’opinió dels eurodiputats Ramon Tremosa (CiU), Raül Romeva (ICV) i Andreu Perelló (PSPV).

Tremosa: ‘Això és traspassar línies vermelles’

‘No és gaire estimulant, aquest panorama. Més aviat és decebedor, perquè traspassem línies vermelles. Tocar els dipòsits bancaris és travessar una línia vermella, cosa més pròpia dels països del continent sud-americà que no pas de la Unió Europea. Però això passa ara mateix.’

‘Tot aquest ball de declaracions, ofertes i contraofertes sobre quan es votarà la decisió al parlament xipriota i sobre quins percentatges restaran afectats segons les quantitats dipositades… tot això és poc seriós. És una situació molt estranya. Cal tenir en compte que la competència fiscal és dels estats i la Unió Europea no hi pot actuar. La UE no pot incidir ni decidir la política fiscal dels estats.’

‘Xipre, com Espanya, fa molt de temps que refusa un rescat europeu. D’això, no se n’ha parlat gaire. I arriba un moment que tan sols queden dues opcions: fallida o quitança de dipòsits. La UE, ficada aquí al mig, no fa res més que desacreditar-se. Juncker diu una cosa; Merkel, la contrària; Schaüble, encara una altra; i la comissió una altra de diferent… La UE s’embranca en un àmbit en què no té competències. És el parlament de Xipre, que ha de prendre la decisió. Mentrestant, la UE es desacredita totalment. I, també mentrestant, el parlament europeu no hi pot dir res i assistim a una crisi tan greu com a mers espectadors. Aquesta setmana no hi ha plenari i, per tant, no crec ni tan sols que s’arribi a fer debat sobre el cas de Xipre. En un cas com aquest, es veu ben clar que el parlament és completament prescindible.’

‘És un episodi greu que crea un precedent per als països més febles. I, per parlar d’insolvències, no cal pas que anem gaire lluny. Tenim Espanya de bon exemple. I l’efecte contagi ja hi és, perquè el nord d’Europa cada dia ho fa millor i el sud cada dia pitjor. Si mirem els indicadors macroeconòmics i les evolucions del mercat laboral o de la productivitat, podem observar com els països nòrdics han trobat el camí per a anar guanyant posicions i, en canvi, el sud d’Europa s’ensorra encara més per incompetència pròpia. Hi ha una divergència dins la UE que alimenta les especulacions de possibles fallides. Ara Xipre; abans Grècia; i ja veurem què passarà a Itàlia i a Espanya, que està en una de les pitjors situacions fiscals d’Europa.’

Romeva: ‘O ho arreglem de debò o tot es farà miques’

‘Això que passa a Xipre demostra que el gran problema que tenim a la Unió Europea és la manca d’un sistema de gestió política per a l’economia. No hi ha cap banc federal europeu que pugui ajudar els estats que ho necessitin, que pugui fer de darrer avalador. No hi ha una dinàmica de resposta europea per als problemes que tenen una dimensió estatal però amb impacte europeu. I aquest és el gran problema.’

‘Hi ha un dèficit democràtic. Tot el debat es perverteix. En comptes d’arreglar la mancança estructural, l’agreugem amb dictàmens arribats de poders fàctics de Brussel·les que no fan sinó dinamitar la credibilitat en el projecte europeu.’

‘Més enllà de Xipre, això és un graó més d’aquest dèficit democràtic. El projecte europeu ja no és consistent. Tens una moneda, però no tens els instruments per a gestionar-la. Quan la moneda pateix, la resposta és estatal. I quan no és estatal hi ha la pressió d’uns altres estats sobre l’estat afectat, però no hi ha cap estructura transversal poderosa per a gestionar-ho. És un sistema condemnat a fracassar. Xipre és només un indicador. Demostra la feblesa del marc.’

‘En resum: com que no hi ha la capacitat de gestionar la macroeconomia amb eines europees, s’alimenta la imatge d’aquesta tecnocràcia europea que dictamina mirant les xifres i no pas les necessitats. És un problema estructural. Les estructures europees són febles, perquè els mateixos estats les hi han volgudes.’

‘Això que ha passat crea una sensació de pànic i de descrèdit envers el projecte europeu. El projecte ja no és la resposta, sinó que esdevé problema. Des del punt de vista del debat social, aquest és el problema més greu. Perdem la batalla de la credibilitat europea.’

‘Perdre la confiança en el projecte és molt greu. I jo que he estat europeista i ho sóc, penso que de la situació actual només en podem sortir de dues maneres: o ho arreglem de debò i fem estructures reals amb poders reals o tot quedarà fet miques. I com que la segona opció no és desitjable, confio que serem capaços d’arreglar-ho. I d’arreglar-ho de veritat.’

‘Com? Redissenyant tot el marc europeu, amb estructures que permetin de gestionar la situació actual. I redissenyant les estructures de poder perquè les institucions europees puguin incidir efectivament sobre això. Ara el dèficit democràtic és molt gran. Tres persones que ningú no ha votat dictaminen. Això, de democràtic, no té ni el nom.’

Andreu Perelló: ‘Ens trobem en el final d’una època i cal construir-ne una de nova’

‘Això que passa a Xipre és un símptoma més dels vicis adquirits en la construcció de l’euro i de la Unió Europea. Ara es nota que falta i ha faltat europeisme i una mica més de diligència en la conducció d’Europa i dels estats que formen la Unió. No hi ha cap estructura capaç de gestionar les crisis de l’euro. I, per tant, aquesta gestió és en mans dels estats. I així no s’avança, sinó que es retrocedeix.’

‘Pot passar qualsevol cosa, però pense que no podem dir encara que això de Xipre s’estendrà a uns altres estat com l’espanyol. Sí que s’ha establert un precedent important que pot crear desconfiança. Ningú no s’ho esperava. Com ningú no s’esperava que a Grècia algú pogués morir-se per falta de quimioteràpia. I això ja passa. Es fan visibles els problemes de construcció de l’euro.’

‘Ens trobem al final d’una època i cal construir-ne una de nova. Canviaran les relacions polítiques i econòmiques entre els estats. Caldrà un parlament europeu capaç de legislar econòmicament per a tota la Unió Europea. Ara el projecte està tocat i no sembla que hi haja cap pla B. Però ni tan sols a Alemanya l’interessa que la Unió Europea es trenque. Xipre ens demostra que ho hem de refer tot i que hem d’anar amb molt de compte.’

‘Mirat fredament, tot plegat és xocant perquè no hi ha cap política econòmica o fiscal comunes. Però sí que n’hi ha una d’econòmica. I és el resultat de la construcció defectuosa que hem fet. Ara, això no vol pas dir que siguem davant la caiguda, sinó davant una situació molt delicada que encara es pot corregir.’

 ******

NOTA: Per a saber-ne més: Tot el que cal saber sobre el ‘corralito’ de Xipre. Què ha passat, per què ha passat, com ens pot afectar…: dotze claus per entendre la importància de la nova crisi de l’Euro (via Diari ARA)

Foto: Una pancarta a Nicòsia pregunta a la UE qui serà el següent a caure: Espanya o Itàlia / Yiannis Kourtoglou. Font: AFP  (via ARA)

Un antídot contra l’extrema dreta, de Toni Cruanyes, avui a la Casa del Llibre

3
Avui, a les 19.30, presentem ‘Un antídot contra l’extrema dreta’, de Toni Cruanyes (Premi Joan Fuster d’Assaig, Premis Octubre 2012). A la casa del llibre de Passeig de Gràcia.

Una reflexió lúcida, valenta, necessària i que fa moltes de les preguntes que cal fer, per tal de trobar les respostes que necessitem.

Acord Pressupostos UE: una irresponsabilitat intergovernamental que confio que el PE aturarem

2

Primeres reaccions en relació al compromís assolit pels caps d’Estat i de Govern sobre el futur pressupost de la UE (o marc financer) pel període 2014-20, al Consell Europeu d’avui.

Els líders de la UE han demostrat, un cop més, que simplement no tenen cap voluntat de treballar plegats per aconseguir més i millor Europa. En la seva obsessió per defensar els obsolets i miops interessos estatals, estan soscavant el projecte europeu en les seves essències. Obvien, de manera irresponsable, un aspecte fonamental, com és que el pressupost de la UE té un paper significatiu en la resposta a la crisi actual.

La pressa per aconseguir un acord ha conduït a una proposta curta de mires. Així serà impossible que els pressupostos de la UE serveixin com un instrument real per rellançar les nostres economies i per promoure la recuperació basada en una dinàmica de sostenibilitat ambiental.

Confio que el Parlament Europeu no aprovarà aquesta proposta. Si m’he de basar en les intervencions que els diferents presidents de grup han fet aquesta setmana mateix, davant el President Hollande i la presidència irlandesa, el Parlament comptarà amb una àmplia majoria de rebuig (heus aquí la declaració conjunta dels caps dels 4 grans grups del Parlament Europeu Verds / ALE, ALDE, S & D i EPP) està disponible a:
www.greens-efa.eu/future-eu-budget-mff-cross-party-statement-9193.html ).

El President del Consell, Van Rompuy, ens demana responsabilitat. Jo li he respost (via twitter) que són els caps d’Estat i de Govern els qui han actuat de la manera més irresponsable possible.

En un moment en què els comptes estatals estan sota pressió, és quan més calia tenir una visió europea. Els actuals líders, però, han demostrat un cop més estar a anys llum dels seus antecessors. No ens enganyem, el projecte europeu està en crisi, i els principals responsables no estan a Brussel.les, sinó a Londres, Dublin, Estocolm, Amsterdam, París, Roma, Madrid, ….

Sí, hi havia marge per retallar, per exemple en partides com els absurds subsidis agrícoles que la hipòcrita Londres pretén garantir per les seves elits agroindustrials. Això ens hauria permès, per exemple, invertir en un futur orientat a àrees com la recerca i la innovació, el desenvolupament sostenible i els programes per a joves europeus.

Per tot plegat, espero que el parlament aguanti la pressió, que no ratifiqui aquest despropòsit, i que la qüestió sigui un dels temes de debat públic per a les eleccions de 2014. Deixem que sigui la ciutadania, a través del seu vot, qui decideixi quines majories ha de tenir el Parlament, també en funció de les diferents postures d’uns i altres en aquest tema.

MÉS INFORMACIÓ:

Summary of the European Council agreement

Conclusions of the European Council

Preguntes i respostes sobre el Pressupost (segons la BBC).

Font foto: EU

Cameron i els referèndums: la UE i Escòcia (to be continued)

15

Darrerament el Premier britànic, David Cameron, està apujant el to antieuropeista. Res de nou. És més, seria del tot legítim (i coherent amb la seva tradició) sinó fos que moltes de les limitacions de l?actual estructura europea, per exemple, són resultat de les imposicions, xantatges i reticències britàniques.

En altres paraules, no deixaria de ser còmic (per dir?ho de manera eufemística), que el Regne Unit fes les maletes i marxés ara de la UE deixant?nos a la resta amb un marc legal (el Tractat de Lisboa) clarament insuficient i inadequat per fer front els grans reptes actuals (polítics, econòmics i institucionals) com a resultat de la seva tradicional política del fre de mà.

Haver-ho pensat abans, diríem molts, i haver-nos deixat en el seu moment dotar-nos d’un marc més ambiciós institucionalment.

No cal dir que, fins i tot des de postures europeistes, hi ha arguments de sobra per, almenys, ser eurocrítics, i fins i tot eurodecebuts. Jo mateix me n?he fet un fart d?exposar?los en aquest bloc.

No obstant, no hem de confondre la crítica al model europeu (i a les moltes de les deficiències actuals del projecte europeu) amb l?essencialista postura euroescèptica de determinats grups conservadors britànics, els quals compten, a més, amb l?impagable suport d?alguns dels mitjans de comunicació més influents, que han apostat per una línia editorial populista.

La guerra al Regne Unit, en el flanc antieuropeïsta, està servida. De fet, els cada vegada més potents UKIP (el seu portaveu al Parlament Europeu, Nigel Farage, és un brillant orador, tot s?ha de dir), estan començant a esgarrapar vots als conservadors.

Conversant amb alguns dels nostres col·legues britànics (membres del Partit Verd Anglès, per exemple) constato que, al Regne Unit, el problema de fons no és tant Europa com l’ocupació i l’economia (segons les enquestes).

Els desenvolupaments en el si de la moneda única (unió fiscal / rol del banc central, etc) exigeixen canvis en les relacions entre els Estats, i entre Estats membres i la UE, i, per tant, diu Cameron, hi haurà noves oportunitats per al Regne Unit de fer canvis que siguin bons per al propi Regne Unit i per a Europa.

Per altra banda, el president Obama ha advertit de la “relació especial” que mantenen els EUA amb el Regne Unit, i que si aquest quedés fora de la UE seria de menor significació i importància.

Cameron ha promès ara un referèndum. De fet, molta gent, també al Regne Unit, ho interpreta només com un intent per sufocar la creixent especulació i per fer callar les crítiques envers la UE, així com envers el seu paper (el de Cameron) en el sí de les institucions europees.

En altres paraules: aquesta amenaça tindria més a veure, em diuen aquestes fonts, amb qüestions d?equilibri de poder dins del partit conservador que amb un veritable pols a la UE.

En concret, la proposta de Cameron seria convocar un referèndum pel 2017, SI els conservadors guanyen les pròximes eleccions generals i si ell és el primer ministre.  

Bàsicament, doncs, Cameron ha guanyat temps.

Finalment, no podem oblidar un altre factor que tindrà un enorme influència en tot el procés: Escòcia, i més concretament el referèndum sobre la seva eventual independència, previst per a la tardor de 2014.

En aquest context, em diuen els meus amics del Partit Verd, tant a Anglaterra com a Gal·les (i per descomptat també els d?Escòcia), que ells estan clarament a favor de l?autodeterminació: tant pel què fa a la definició de les relacions RU/UE, com pel què fa a l?estatus d?Escòcia.

Sigui com sigui, tal i com diuen per aquelles terres, aquest és un tema to be continued, és a dir, continuarà.

Font foto: REUTERS

Arguments del Partit Verd escocès a favor de la independència

1
Malgrat que parteixo del principi que cada cas, situació i circumstància és únic, sempre és bo conèixer els motius pels quals companys i companyes de partits afins, com és el cas del Partit Verd Escocès (Scotish Green Party), amb qui compartim nombrosos arguments sobre la gestió dels grans problemes globals, estan a favor del dret a l’autodeterminació, i fins i tot de la independència.

Darrerament he mantingut contactes diversos amb membres del Partit Verd Escocès. Resumeixo a continuació algunes de les conclusions a les que he arribat després de conèixer els seus arguments. Estiguem o no a favor dels esmentats arguments, crec que és bo, i de fet necessari, conèixer-los.

Tal i com ells mateixos reconeixen, donen suport a la independència escocesa sota el convenciment que un país més petit i autònom serà més útil a l’hora d’afrontar la necessària transformació de la nostra societat i la nostra economia.

L’objectiu democràtic que els mou és, també, simple i clar: acostar el nivell de presa de decisions en les estructures polítiques i econòmiques el més prop possible de la gent. Aquest és, certament, un principi bàsic de la ideologia verda.

No plantegen la independència només en termes de devolució del poder de Westminster cap a Holyrood. Els Verds escocesos volen veure, sobretot, com el poder i la rendició de comptes són transferides a les autoritats locals, i a les comunitats, per tal de poder tenir així un major control de la gestió tan de la recaptació com de la despesa dels seus propis diners.

Una Escòcia independent, que cregui en el talent i la imparcialitat del seu poble, i que distribueixi el poder de manera que es maximitzi la participació ciutadana en política, suposaria revitalitzar la democràcia a tots els nivells.

Els Verds escocesos reclamen que es redacti una Constitució per Escòcia, basada en l’equitat, els drets humans, els valors democràtics i les consideracions ecològiques. Així, fan una crida a que el Govern d’Escòcia dissenyi un procés i un calendari per a l’elaboració democràtica i l’adopció de l’esmentada Constitució, que hauria d’estar llesta per abans de la votació del referèndum de 2014.

La redacció del text s’hauria de fer, apunten, amb la participació ciutadana, tal i com han fet a Islàndia, on una assemblea de 25 representants elegits especialment i 950 membres elegits a l’atzar, van ser els responsables de reescriure la seva, de constitució. Per altra banda, rebutgen de ple el model de monarquia hereditària, incompatible, diuen, amb els principis verds de democràcia, igualtat i equitat, i estan a favor el o la cap d’Estat sorgeixi d’una votació.

La independència escocesa ofereix l’oportunitat, defensen, de rebutjar l’economia de mercat basada en un creixement il·limitat i insostenible, i d’impulsar, en canvi, un model basat en el benestar del poble escocès per davant d’actors econòmics. Una Escòcia independent, a més, hauria de ser molt més exigent a l’hora d’exigir tenir el control, democràtic, sobre la seva economia. De fet proposen substituir la lliure per una moneda pròpia.

Els Verds aspiren a revitalitzar les economies locals, en una Escòcia independent, retirant el poder que actualment ostenten les grans multinacionals i transferint-lo cap a les empreses petites i mitjanes. La prioritat han de ser les energies renovables, la investigació i el desenvolupament, la manufactura, i la producció local per al consum local, per davant de la dependència dels mercats d’importació i exportació. Volen promoure la diversificació agrícola, així com la reforma i la redistribució de la terra i el principi de propietat de la mateixa.

La banca i serveis financers han de servir les economies locals, no les forces del capital internacional. Per això donen suport a un impost Robin Hood per al sector financer, així com a la mutualització de les institucions d’estalvi i crèdit.

Una Escòcia independent tindria el poder de dissenyar un sistema més just i més simple dels impostos personals i corporatius, sense espai pel frau, la fuga de capitals i els paradisos fiscals, i amb la intenció d’incrementar la justícia social. Cal donar a les administracions i autoritats locals un major marge per augmentar els ingressos a nivell local, en substitució de l’actual sistema basat sobretot en aconseguir ingresso per la via d’especular i fer negocis amb el sòl.

Les armes nuclears són moralment injustificable, insisteixen. La independència permetria desfer-se de l’arsenal nuclear britànic, i instituir en una prohibició constitucional sobre la possessió o la fabricació d’armes de destrucció massiva. També demanen sortir de l’OTAN i farien campanya per un procés més ampli de desarmament mundial i internacional, i per promoure la resolució no violenta de conflictes. Els regiments escocesos i la indústria de defensa ha d’adaptar—se a les noves realitats i necessitats.

Sense l’aprovació de Westminster, el Parlament escocès no té els instruments legals per assegurar l’abastiment energètic necessari per a les pròximes dècades, ni per fer els canvis necessaris per complir amb els objectius de la lluita contra l’impacte els gasos d’efecte hivernacle. La conseqüència és que s’acaba sempre afavorint el gas, la nuclear, la tèrmica o el carbó per davant de fonts d’energia netes i renovables, ja que l’actual Govern del Regne Unit posa els interessos de les grans corporacions energètiques globals davant les necessitats de la gent. En aquest sentit, exigeixen un sistema més just i transparent dels preus de l’energia, juntament amb més inversió, nacional i local, en una nova infraestructura energètica, en empreses energètiques de dimensió i gestió local, i en suport específic per la micro-generació en les llars, empreses i grups comunitaris.

Consideren que la ciutadania escocesa ha d’estar oberta a totes les persones d’ascendència escocesa, ja sigui per naixement o per vincle familiar, així com a qui hagi viscut al país durant cinc anys. A més, els verds escocesos reclamen un sistema d’asil per a Escòcia, que tracti a les persones com a éssers humans, en lloc del brutal sistema actualment en funcionament al Regne Unit.

Insisteixen, finalment, que la independència és un pas inherentment radical. El referèndum l’any 2014 ofereix una oportunitat certament històrica per aconseguir un canvi sistemàtic, però la independència no és un fi en si mateix. Només una visió transformadora d’una Escòcia independent serà suficient per convèncer la gent que, com el Partit Verd escocès, creu que votar Sí conduirà a un món més just, més sa, a una societat més sostenible i un futur millor per a tots els escocesos.

Foto: Patric Harvie, co-portaveu de l’Scotish Greens Party

Sobre el Premi Nobel a la UE (Europa 2012, RTVE): amb Salafranca, Muñiz i Romeva

0
Adjunto un nou programa d’Europa 2012 (RTVE), aquest cop dedicat, sobretot, el Premi Nobel de la Pau concedit enguany a la UE. El programa inclou un debat entre Ignacio Salafranca (PPE), Maria Muñiz (PSOE) i servidor, sobre aquest premi, així com sobre altres qüestions que tenen a veure amb la dimensió exterior de la UE i el respecte pels drets humans:

Europa 2012 – 14/12/12Ver vídeoEuropa 2012 - 14/12/12

Debate de Grandes-Guerrero-Romeva (Europa 2012, RTVE, 26.10.12)

1

Nova emisió del programa de RTVE Europa 2012 (26/10/12). Inclou, a partir, del minut 12’04, debat Luis de Grandes (PPE)-Enrique Guerrero (S&D)-Raül Romeva (Verds/ALE)

Europa 2012 – 26/10/12Ver vídeoEuropa 2012 - 26/10/12

Las conclusiones del consejo europeo no han gustado al parlamento europeo, que considera que la Union necesita más ambición para llegar a la unión bancaria y para poner freno a la austeridad.

La crisis afecta a millones de europeos y es necesario impulsar el crecimiento para ofrecerles esperanza. Son palabras del presidente de la comisión europea, Jose Manuel Durao Barroso, en el parlamento europeo donde explicó, junto a Rompuy, las conclusiones del consejo europeo. Los dos coincidieron en que el desempleo puede minar la cohesión social en Europa. Aun así no recibieron el aliento de la eurocámara que les reprocha falta de iniciativa en sus respuestas a la crisis.

En esa comparecencia de Barroso y Rompuy irrumpió el debate soberanista catalán, al plantear un eurodiputado belga el cese del Vicepresidente del parlamento, Vidal Quadras, por pedir la movilizacion de la guardia civil en Cataluña. Unas declaraciones que han llevado a 4 eurodiputados catalanes a firmar una carta, en la que piden proteccion a la Comision y que intervenga de forma preventiva para evitar un conflicto.

Parlem de somnis

9
Avui, com mai, ens calen projectes i propostes polítiques que ilusionin, que ens facin somniar, que (ens) donin esperança. 

Fa uns dies Daniel Cohn-Bendit parlava, a Barcelona, de com en 5 o 10 anys cap estat europeu, per ell sol, pintarà res al món. Qui manarà seran la Xina, Rússia, els Estats Units, Brasil, o l’Índia. Per tant, Europa serà tal, o no serà res. És una qüestió de sobirania. Però no només respecte les altres potències, sinó també respecte dels grans problemes globals actuals. El gran repte és recuperar la sobirania política (i quan dic política, dic democràtica) sobre l’economia i sobre les estructures financeres. Així com d’afrontar millor els grans reptes ambientals i climàtics globals. I això, avui, no es pot fer a escala estatal, sinó que s’ha de fer amb estructures, insisteixo, democràtiques, però a escala supraestatal, i almenys europea, sinó mundial.

Europa sí, però quina Europa?

No la dels homes del vestit negre, la troika, les institucions opaques i ademocràtiques, la del paradigma neoliberal, la dels 27 exèrcits i 1 milió i mig de soldats.

Sí, en canvi, la de les institucions democràtiques, l’estat del benestar, la responsabilitat (i el lideratge) social i ambiental, la paradigma dels drets i les llibertats, la que regula a escala europea i amb institucions controlades per la ciutadania la política econòmica, la política monetària, la política fiscal, la que té un Banc Central Europeu que pugui fer polítiques antícicliques i antirecessió, …

En definitiva: sobirania europea versus sobirania dels (actuals) estats-nació. I això implica, esclar, que els Estats es vegin abocats (i això és el que defenso), a perdre sobirania cap a aquesta Europa, que no és la d’avui. Cap a una Europa en què hi hagi, per exemple, dues cambres representatives: un Parlament directament elegit per la ciutadania amb plena capacitat legislativa (també d’iniciativa) i una cambra territorial, senatorial, en què els estats representats no necessàriament haurien de ser els actuals Estats-nació que formen la UE.

Cohn-Bendit parla de l’Europa postnacional, de la federació d’estats europeus. Compro. La pregunta, en tot cas (i li he posat nombroses vegades), és: quin seria, aquí, l’ens a federar?

En altres paraules, si les competències que avui té l’estat espanyol, volem, vull, que siguin transferides a aquesta europa més sobirana i democràtica, no és més lògic llavors que realitats nacionals i legislatives singulars, com Catalunya, participin directament, al costat d’Espanya, i altres, en les estructures federals d’aquesta eventual Federacio d’Estats Europeus?

Per a mi la resposta només pot ser una: democràcia, referèndum, consultar la gent.

Volem que Catalunya sigui un estat, partint de la base que els actuals estats han de cedir sobirania cap amunt, cap a un marc europeu més democràtic? O no? Jo sí.

I no parlo de nacionalisme, sinó de simple subsidiarietat, de determinar quina sobirania volem a cada nivell. Parlo, en essència, de com construir sobirania amb democràcia. I de com construir, que no destruir, a partir de somnis. I de ser conscients que, per avançar, cal tenir clar el rumb, i el port de destí, sabent que aquest port no serà res més que un nova escala, cap a nous somnis.

Foto: European Dream, Europeanpost

Romania posa en escac la UE

1

Victor Ponta, el primer ministre de Romania, ha impulsat mesures de dubtosa legalitat, i posa en escac l’Estat de dret dins la UE (veure aquesta notícia). Ponta va ser ahir al Parlament Europeu, on es va reunir amb el President, Martin Schulz, i avui s’ha de veure amb els presidents de la Comissió (Barroso) i del Consell Europeu (Van Rompuy).

El Grup Verds/ALE al PE ens hem fet ressò d’aquesta visita, i hem fet manifest la nostra preocupació davant del retrocés democràtic que ha tingut lloc a Romania, arran de la recent utilització de decrets d’emergència pel primer ministre Victor Ponta per alterar les institucions democràtiques.

La Comissió Europea ha d’avaluar la situació i, en particular, ha de tenir en compte els últims avenços en una propera avaluació sobre els progressos realitzats després de l’adhesió democràtica que es presentarà al Consell de la Unió Europea de Ministres de la setmana.

Aquesta és la nota que hem emès, com a grup, signada pels dos co-presidents, Dany Cohn-Bendit i Rebecca Harms:

“We are alarmed by the general situation in Romania and the recent moves to undermine democratic institutions by Victor Ponta and his government. Romania committed to EU values concerning democracy and the rule of law when it joined the European Union five years ago and this commitment remains just as important now as then.

“The European Commission was tasked with monitoring developments in Romania following its accession and these worrying developments underline the need for the Commission to continue this task. The forthcoming assessment report to the Council by the Commission must not gloss over the democratic problems in Romania that have emerged in recent weeks. It is crucial that this report includes all the latest developments and that the Council responds to any concerns raised.

“The European Parliament, for its part, must follow-up with its own assessment through the relevant committees ahead of a plenary debate on the issue scheduled for September. This implies sending a fact-finding mission to Romania to assess the respect of democratic values and the rule of law.

“It is crucial that threats to democracy in EU member states are treated as priorities for the Union as a whole, and that we do not become bogged town in a tit-for-tat between centre-left and centre-right political families.”

Foto: Pontas i Schulz, ahir. Font: Julien Warnand (EFE)

Consell UE: compte amb sortir del foc, per anar a les brases

6
Publicat el 30 de juny de 2012

Mentre esperem conèixer la lletra petita de l?acord del Consell d?ahir (ens cal saber on s?amaga el diable més enllà de la declaració de l’eurogrup que podeu llegir més avall), el primer que ja podem constatar és que, malgrat que els caps d?Estat i de govern europeus han pres algunes decisions importants per evitar el col·lapse de l’euro, aquestes són insuficients per garantir la sortida de la crisi.

L?aspecte més important en aquest assumpte continua essent com atorgar al fons de rescat europeu la capacitat de recapitalitzar directament els bancs, i quines seran les condicions que es demanen com a contrapartida.

Per això cal demanar que les estrictes condicions reclamades per Draghi s’apliquin només a la banca i el sector financer. Així mateix, cal canviar el mandat del Banc Central Europeu per tal que pugui actuar com a prestador d’última instància. Així es podria intervenir directament en el mercat primari.

La cessió de sobirania dels Estats cap a institucions europees em sembla necessària, i fins i tot urgent, però (i és un gran però) sempre i quan es faci cap a institucions demcoràtiques, legítimes i sotmeses al control ciutadà. Altrament seria com sortir del foc per anar a les brases.

En definitiva, les conclusions estan mancades d’una perspectiva integral de les reformes necessàries a Europa. Ens cal més que mai marcar el camí per avançar cap a una unió econòmica i bancària, amb eurobons i bons de projectes europeus. Però no hi podem avançar sense una unió política que garanteixi la democràcia.

En altres paraules, de la crisi econòmica i mediambiental només en sortirem si és amb més democracia institucional, europea, en aquest cas.

****

Bruselas, 29 de junio de 2012

DECLARACIÓN DE LA CUMBRE DE LA ZONA DEL EURO

– 29 de junio de 2012 ?


Afirmamos que es imperativo romper el círculo vicioso entre bancos y emisores soberanos. La Comisión presentará en breve propuestas relativas a un mecanismo único de supervisión basadas en el artículo 127, apartado 6. Pedimos al Consejo que estudie estas propuestas con carácter urgente antes del final de 2012. Cuando se establezca un mecanismo único y efectivo de supervisión, en el que participe el BCE, para los bancos de la zona del euro, el MEDE podría, tras la adopción de una decisión regular, tener la posibilidad de recapitalizar directamente los bancos. Ello se basaría en la condicionalidad adecuada, incluido el cumplimiento de las normas sobre ayudas públicas, que debería ser específica de cada entidad, específica de cada sector o a escala de toda la economía y se formalizaría en un Memorando de Acuerdo. El Eurogrupo examinará la situación del sector financiero irlandés con vistas a seguir mejorando la sostenibilidad del programa de ajuste que está dando buenos resultados. Los casos similares se tratarán del mismo modo.

Instamos a la rápida ultimación del Memorando de Acuerdo vinculado al apoyo financiero a España para la recapitalización de su sector bancario. Reafirmamos que la ayuda financiera será facilitada por la FEEF hasta que esté disponible el MEDE, y que se transferirá a continuación al MEDE sin que se le conceda estatuto de prioridad.

Afirmamos nuestro firme compromiso de hacer cuanto resulte necesario para garantizar la estabilidad financiera de la zona del euro, en particular utilizando los instrumentos vigentes de la FEEF/MEDE de manera flexible y eficiente con objeto de estabilizar los mercados para los Estados miembros que respeten sus recomendaciones específicas por país y los demás compromisos que hayan contraído, incluidos sus respectivos calendarios, en virtud del Semestre Europeo, el Pacto de Estabilidad y Crecimiento y el procedimiento de desequilibrio excesivo. Estas condiciones deberán reflejarse en un Memorando de Acuerdo. Nos congratulamos de que el BCE haya convenido en servir de agente de la FEEF/MEDE para conducir las operaciones de mercado de manera eficiente y eficaz.

Encomendamos al Eurogrupo que aplique estas decisiones para el 9 de julio de 2012.

Foto: D?esquerra a dreta: Sra. Helle THORNING-SCHMIDT, primera ministra danesa i presidència semestre del Consell de la UE; Sr. Herman VAN ROMPUY, President del Consell Europeu; Sr Martin SCHULZ, President del Parlament Europeu; Sr. Uwe CORSEPIUS, Secretari General del Consell. Font: Consell Europeu

Interviwee in Aljazeera Empire: on Europe crisis, Greek elections, Spanish rescue, …

3
Publicat el 17 de juny de 2012

Romeva interviwee in Aljazeera Empire: on Europe crisis, Greek elections, Spanish rescue, … see in http://www.aljazeera.com/programmes/empire/2012/06/2012615122134208504.html

 

The financial crisis in Europe has been deepening by the day, yet European leaders cannot seem to agree on how to fix it.

To date European leaders have convened 19 emergency summits to resolve the continent’s financial crisis. But none has worked out.

At the centre of the EU’s crisis is the euro ? the symbol of Europe’s dreams, as well as its unfolding nightmare.

The predictions are also increasingly dire as critics proclaim that the single-currency project has clearly failed, leaving the future of the euro hanging in the balance.

Some of the fundamental questions pertaining to the single-market policy remain unanswered.

Who led Europe into this crisis? Who can lead it out? Is Brussels the centre of European power, or is it Paris, Berlin and London?

The worsening European financial crisis also raises questions as to whether Greece and Spain are the cause of the problem in Europe.