Ahir al Parlament Europeu es va fer la presentació d'un Think Tank sobre polítiques forestals: el "ThinkForest" és una inciativa de l'European Forest Institute, presidit per Göran Persson (a la foto al meu costat: sempre porta corbata blau-grana!), ex primer ministre suec, home de reputació internacional perquè va liderar la ràpida sortida de la greu crisi financera i immobiliària sueca dels primers anys noranta (avui és a Grècia per a explicar la seva experència). El "ThinkForest" és una inciativa de l'European Forest Institute ww.efi.int amb participació de la Comissió Europea i de diferents diputats del Parlament Europeu (un servidor inclòs), que ara fa un any va obrir la seva seu mediterrània a Barcelona, ocupant tot un pavelló remodelat a l'Hospital de Sant Pau. Gràcies al català Marc Palahí (director adjunt de l'EFI per l'Oficina de Polítiques Globals), que fa de coordinador del ThinkForest, des de Catalunya hi ha l'oportunitat d'estar en primera línia de les propostes i de les iniciatives que han de fer rendibles els nostros boscos en el futur, ja que sense rendibilitat serà molt difícil de garantir la sostenibilitat futura dels boscos. A la sessió inaugural d'ahir investigadors i científics d'una banda i "stakeholders" per l'altra (grups d'interès: empreses del sector i propietaris de boscos) van estar durant tot el dia debatent la situació i intercanviant idees. Us faig tot seguit a mans una més d'informació sobre aquest oportunitat europea, tant de bones pràctiques a imitar com de recursos europeus que poden venir. Possiblement la propera trobada del ThinkForest serà a Barcelona, amb possible visita al Montseny inclosa.

Aquest matí he entrat aquesta pregunta urgent a la Comissió Europea, en relació a l'anunci fet públic ahir del rescat de Bankia per part del govern espanyol. Com titula avui lacònicament a La Vanguardia Jordi Barbeta, "Bankia 7000 - Catalunya 0": resulta que el govern del PP ha forçat fa un mes a retallar, en 10.000 milions la sanitat i l'ensenyament a les autonomies perquè no hi ha diners, i es veu que sí que hi ha diners per a rescatar el banc madrileny Bankia. Bankia, entre immensos forats immobiliaris, porta anys salvant empreses com Iberia entre moltes altres empreses insolvents madrilenyes. També esmento en la pregunta que el banc matriu de Bankia, BFA, i Bankia con juntament presenten un forat de 20.000 milions, per la qual cosa aquest primer import de 7.000 milions sembla que només seria una tercera part dels diners que són necessaris per a rescatar el banc madrileny. La Comissió Europea té ara entre quatre i cinc setmanes per respondre la pregunta, escrita a l'empara dels articles 87 i 89 del Tactat de la Unió Europea, relatius a les molts excepcionals circumstàncies sota els quals són permesos els ajuts públics dels Estats a les empreses del seu país. En darrer terme, també he preguntat a la Comissió què pensa del pagament de dividends que Bankia vol dur a terme enguany i si Bankia hauria de vendre primer totes les seves participacions industrials abans que recórrer al rescat de diner públic. Ara la Comissió Europea està obligada a contestar la pregunta en un termini de quatre a cinc setmanes. Adjunto tot seguit el text literal de la pregunta:

A les eleccions presidencials franceses la primera volta ha humiliat Nicolas Sarkozy, primer president francès a la reelecció que no la guanya. “Sarkozy ja ha perdut” va dir Marine Le Pen, interessada molt especialment en la seva derrota, que deixaria molt tocada la UMP de cara a les properes eleccions legislatives del mes de juny (la "tercera volta" presidencial). I és que el caràcter egòlatra i irascible de Sarkozy l'ha predisposat molt negativament davant d'una majoria de francesos, que semblen disposats a votar "l'increïble home normal", François Hollande, el diumenge dia 6 de maig. Hollande promet menys treball, més serveis socials i “fer que el BCE estimuli el creixement econòmic”. Aquesta darrera promesa provoca estupor a la UE: França ja mana al BCE i va ser Trichet qui, al maig de 2010, va saltar-se totes les línies vermelles imposant als alemanys la compra de deute públic grec i després d'altres països europeus. Grècia, però, ha acabat suspenent pagament i retallant el seu deute i per això ara el deute públic europeu comença a ser vist globalment com un actiu financer amb risc. De fet, cal recordar que la derrota alemanya va quedar prou ben visulaitzada al 2011: Axel Weber, ex-president del Bundesbank, habia de ser l'hereu de Trichet, però va dimitir resignadament, tal com també va fer Jürgen Stark. Per això trobo increïble que es culpi Angela Merkel i els alemanys de tots els mals dels altres països europeus: el deute públic no soluciona les crisis econòmiques i Espanya ho ha demostrat prou bé: entre 2007 i 2011 l'ha doblat, amb els resultats ja vistos... Hollande, si guanya, té a les seves mans forjar un consens amb Merkel o bé iniciar el camí del distanciament i, qui sap, de la ruptura de l'euro, una moneda que encara és molt lluny de ser com el dòlar.

Hem d'aprofitar (i celebrar) que encara no se censura internet als països avançats. Les noves tecnologies estan revolucionant les nostres vides i també la manera de fer política canvia de manera molt ràpida. Al Parlament Europeu el 2.0 és una eina de proximitat fonamental, que pulveritza la distància física entre els representants i els representats. L'ús del Twitter permet comunicar instantàniament el reusltat d'una votació, o una opinió sobre un tema, així com penjar vídeos amb les intervencions fetes al plenari o en comissió. Les pàgines web, d'altra banda, permeten una fiscalització super-exhaustiva de la feina parlamentària, fins a uns límits insospitats. Així, a Londres es publica una de les webs més detallades que es fan i es desfan sobre l'activitat parlamentària al Parlament Europeu: www.votewatch.eu que està esdevenint una eina bàsica per a fiscalitzar en temps real la feina diària i que s'actualitza un cop al mes. Així, per exemple, en aquest web és molt visitada la secció "Esmenes a directives": a cop de clic no només pots controlar quantes i quines directives ha esmenat un diputat, sinó que hi apareixen totes i cadascuna de les esmenes presentades a totes i cadascuna de les directives... d'aquesta manera és molt fàcil comprovar si un diputat presenta les mateixes esmenes que un lobby en una directiva concreta (les esmenes a directives són la contribució al procés legislatiu que fa un diputat: als països nòrdics és la principal variable que valoren d'un parlamentari, especialment la seva capacitat per fer-les aprovar). A Catalunya des de fa dos anys també és molt visitada la meritòria web Miquel Català: http://www.mepranking.eu que s'actualitza cada dilluns, d'acord amb les actualitzacions diàries del Parlament Europeu. Lluny de casa que aquestes coses es veuen amb més claredat: sense les noves tecnologies, i amb el buit quasi total que la premsa en paper fa a l'Estat espanyol (Catalunya inclosa) del dia a dia del Parlament Europeu, ningú no sabria res de res del que fem. Amb la seva instantaneïtat, la transparència millora substancialment la qualitat democràtica.

Tornada intensa de vacances per al deute espanyol: si no hagués estat per la intervenció del BCE d'avui la prima de risc del deute espanyol, que ahir va tancar als 434 punts bàsics, hauria assolit nivells de rescat (a la foto Jean Claude Juncker, president de l'Eurogrup, escanya De Guindos ara fa dues setmanes a BXL). Grècia va necessitar el rescat quan la prima de risc dels seus bons a 10 anys va arribar als 500 punts bàsics (diferència amb el tipus d'interès del bo alemany a 10 anys), Irlanda als 544 punts i Portugal als 517. Un rescat vol dir que, una volta consolidada una situació de mesos en què ningú al món ja no vol comprar deute públic d'un país, organismes supranacionals en prenen el control (a la UE és la troika -BCE, FMI i CE- per tal restaurar la confiança i la credibilitat perduda: més diners seran donats al país si aquest fa les reformes que els creditors demanen. Avui el financer català Marc Garrigasait escrivia que "els mercats financers són els estalvis de la teva mare", en un intent de desfer el mite pervers que només els especuladors són al darrera dels "mercats", mentre que en realitat el gran gruix dels mercats financers el formen milions de petits estalviadors dels països avançats que, per sobre de tot, miren per no perdre els diners invertits comprant deute públic. I és en el context de canvi de paradigma i de civilització en què hem entrat (Grècia ha impagat el seu deute: n'ha fet una reestructuració sobretot als tenidors privats) en què cal interpretar la desconfiança creixent dels fons de pensions mundials envers el deute públic europeu. Ara, per exemple, eurodiputats irlandesos i portuguesos ja diuen al PE que si Grècia ha impagat una part del seu deute, perquè no ho han de fer també els seus països. I és en aquest context (el deute públic ha esdevingut un actiu financer amb risc!!) que avui el BCE ha salvat, de moment, el deute espanyol de caure en els nivells de rescat. Ahir el diari El País publicava que el BCE ja ostenta quasi el 10% del total del deute exterior total espanyol (175.000 milions d'euros en deute públic espanyol ha comprat des de l'agost passat!!!). Aqui teniu una proposta de relat per mirar d'ordenar i d'entendre com hem arribat fins aqui.

Aquest divendres hi ha hagut una reunió a Barcelona entre diputats liberal-demòcrates europeus i representats de tots els països magrebins. Hi van assistir Guy Verhofstat (a la dreta a la foto) i Graham Watson (al costat d’Artur Mas, com a presidents del Parlament Europeu i del Partit Liberal-Demòcrata Europeu respectivament. En aquesta reunió el tercer grup parlamentari europeu va donar suport a les propostes del comissari Stefan Fühle, que dues setmanes al mateix Palau de Pedralbes havia proposat fer de Barcelona i de la seva Unió per la Mediterrània la base des de la qual llençar tots els programes europeus de desenvolupament de la UE envers les noves democràcies parlamentàries que vagin sorgint al Magrib. Aquest és un nou cas d’èxit de Barcelona: la crisi política de la primavera àrab ha fet adonar la UE que la Mediterrània és el seu àmbit natural d’expansió (“els europeus miren molt malament els mapes” diuen els xinesos), especialment als seus països nòrdics i per això era molt rellevant la presència a Barcelona dels dos màxims líders liberals europeus donant suport a aquesta iniciativa. Però el que podia haver estat una notícia positiva internacionalment, així com ho era també la cloenda de la fira d’Alimentària, ha quedat colgada per un nou episodi de violència anti-sistema, que torna a sepultar el prestigi internacional de la ciutat i del país, fent aparèixer la capital de Catalunya com una ciutat incapaç de defensar els mínims valors de civilització de propietat i seguretat: res no ens allunya tant de la nostra llibertat com aquesta imatge.

Ahir el president Artur Mas va venir a Brussel.les i es va entrevistar amb el president del Parlament Europeu, l'alemany catalanista Martin Schultz. Aquest llibreter de professió i home de gran cultura ens ha dedicat gairebé una hora al seu despatx, que ja ha guarnit amb pintures de textos de Schiller, partitures de Beethoven i alguns dibuixos de l'escriptor Günter Grass. El president Schultz se'ns ha ficat ràpidament a la butxaca: és un home que traspua una gran sensibilitat estètica, que ja hem intuït quan ens ha explicat la decoració del seu despatx. Quan el president Mas li ha regalat dos llibres en alemany (un llibre de Jaume Cabré i un altre de Miquel de Palol), durant deu minuts ens ha explicat els increïbles paral.lelismes entre la darrera novel.la de Cabré "Jo confesso" i la vida del seu pare, presoner alemany a Anglaterra que tocava un violí que ell mateix s'havia construït. I quan ens ha parlat de la Catalunya que ell coneix, i que tantes vegades i en tants racons ha visitat, hem vist la seva extrema sensibilitat: una alemanya amiga seva és casada amb un català de fa molts anys i per mitjà dels seus fills grans alemanyo-catalans ens ha demostrat conèixer molt bé la nostra realitat socio-lingüística (ampli ús social, no conflicte lingüístic...). El president Martin Schultz ens ha promés que farà tot el possible per aconseguir l'ús del català al plenari i això, sabent que les pressions espanyoles seran fortíssimes, ens dóna esperança: mai no hem estat tan a prop d'aconseguir l'ús del català i mai no hem comptat amb un suport tant qualificat i amb tanta autoritat moral i legitimitat democràtica com és el president del parlament!! Us faig cinc cèntims de la reunió.

Una molt bona notícia que l'any 2011 ha deixat a Catalunya fa referència a l'aeroport de Barcelona, que l'any passat va batre el rècord de tràfic de passatgers amb quasi 35 milions de persones (18% d'increment en relació a l'any anterior). Els aeroports són uns indicadors econòmics de primera magnitud que registren i sintetizen amb gran precisió, gairebé en temps real, el moment del cicle econòmic. Així, si bé a la tardor del 2008 l'aeroport de Barcelona ja va patir una forta caiguda de tràfic, en aquests darrers trimestres també ha mostrat una tendència molt clara de recuperació que ha culminat amb aquest resultat récord l'any passat. De fet, l'aeroport de Barcelona sintetitza de manera clara la vinculació creixent de l'economia catalana amb el cicle econòmic europeu, molt més important a Catalunya que en altres territoris de l'Estat. L'any 2011 tot el que va anar bé a l'economia catalana (exportacions, fires i congressos, sanitat privada, turisme...) va provenir del seu lligam econòmic amb Europa i la resta del món, atés que el mercat espanyol ha estat i estarà encara molts anys ensorrat: el necessari desendeutament públic i privat farà que la capacitat de conusm i d'inversió espanyols estiguin molts anys sota mínims.

As a Catalan, a minorised Nation in Spain which has been discriminated for hundreds of years and that has always been fighting for freedom and Democracy, I’m specially sensible with Human Rights issues and Democracy in the world. The Catalan people have been demanding for the respect of their Rights peacefully and constantly, even in the worst moments of our history, the civil war and under the Franco's Fascist Regime only 40 years ago. I therefore understand and share the fears and problems of all people harassed and oppressed by their own government around the world! That is why, through the tools I have as a Member of Parliament, I think, I try to make the voices of all dissidents and nonviolent opposition, and the people who stand and fight for freedom and democracy heard as much as possible. I try to denounce publicly the violations and abuses of Human Rights that take place all around the World and I call for the European Union to stop the ‘business as usual’ in its relations with many authoritarians regimes around the world. These are some examples of issues I raised with the EU institutions through my role as member of the European Parliament:

La setmana passada vaig acompanyar Guy Verhofstad, president del grup liberal-demòcrata i ex-primer ministre belga, a Atenes en un viatge de dos dies amb uns quants diputats del grup. Vàrem tenir llargues reunions amb polítics, acadèmics i agents socials grecs, tot mirant de copsar sobre el terreny l'estat de la situació. Tornant cap a Brussel.les la sensació en el grup era de tristesa. Grècia, bressol de la democràcia i de tants valors occidentals, es troba en una situació límit i s'hi troba molt més per culpa pròpia que no pas per malèfics contubernis o imposicions internacionals. Pel que fa a mi, no he deixat de pensar aquesta setmana en un dels economistes més influents del segle XX, John Maynard Keynes. El seu pare li deia sovint: "fill, no hauries de parlar tant de civilització occidental, sinó de possibilitat de civilització occidental: si no es respecten els contractes signats, si no es paguen puntualment les factures, si la justícia no és ràpida ni eficient... no hi ha possibilitat de construir una societat desenvolupada i eficient". També teníem sensació de frustració, especialment els diputats nòrdics que ens acompanyaven: Grècia ja hauria fet suspensió de pagaments fa tres anys però la solidaritat europea (especialment aleamanya i nòrdica) fins ara ho ha impedit. Molts europeus en general, i també molts grecs en particular, no semblen reconèixer aquest esforç i el populisme anti-europeu fàcil i banal sembla difondre's ambientalment més que no pas tot el valor de la solidaritat d'un rescat que uns països fan amb un altre. Aqui teniu un resum d'algunes impressions.

El PSOE celebra congrés i em sorprèn el tuf d'autarquia econòmica que desprenen moltes declaracions dels seus dirigents, en contra de l'austeritat pressupostària i de possibles imposicions de la UE en la política fiscal. Carme Chacón ha dit que "el PP s'agenolla davant de la dreta europea": se li ha de recordar que, sense les compres de deute públic espanyol per part del Banc Central Europeu, l'Estat espanyol que ella ha governat ja hauria fet suspensió de pagaments a l'agost de 2011? se li ha de recordar la reforma "exprés" PP+PSOE de la Constitució espanyola, el nou article 135.3 de la qual diu literalment que "el pago de la deuda pública gozará de prioridad absoluta?" També la Carme Chacon s'ha mostrat públicament en contra del concert econòmic, però aquest dijous els eurodiputats del PSC Obiols i Badia han votat a favor del federalisme fiscal (concert econòmic), esmena presentada per CiU, ERC, ICV, PNB, l'escocès SNP i el flamenc NVA. El desprestigi internacional del PSOE també afecta Rubalcaba: en el seu debat amb Rajoy, va dir literalment que si ell esdevenia president espanyol demanaria a la UE "dos anys d'ajornament de reformes i ajustos". El ministre alemany Wolfang Schäuble el matí següent, a la Comissió d'Economia del PE, va contestar-li: "aquest senyor no sap encara qui li permet pagar les nòmines a final de mes?". Quin constrast amb Martin Schultz, nou president del PE!! Aquest socialdemòcrata alemany, bon coneixedor de literatura catalana en alemany, acaba de dir que "reduir el deute públic és també una qüestió de justícia intergeneracional". Quin contrast amb l'esquerra irresponsable catalana i espanyola!! Ells han fet que avui se senti a dir a Brussel·les que "Sud-amèrica comença als Pirineus": la retirada de les primes amb efectes retroactius al sector fotovoltàic o un sector públic espanyol que deu 50.000 milions a PIMES i autònoms i és el principal causant de ‘atur deixen astorats els europeus, que veuen que la paraula responsabilitat no existeix a l’esquerra espanyola i catalana.

Avui en Raül Romeva ha decidit retirar la seva signatura de la pregunta “Valors de l’esport” que vàrem presentar conjuntament a la Comissió Europea (CE) el dimecres passat. En ella preguntàvem a la CE què li semblava la  inhibició del Comitè de Competició espanyol en el cas de la trepitjada de Pepe a Messi. En Raül és un gran eurodiputat, jo he après molt fixant-ne com treballa, com parla en els plens; l’escolto sempre amb atenció i li dic sovint que és una llàstima que no vulgui seguir fent vida parlamentària o política activa, atès el gran capital polític que està acumulant. En Raül és un molt bon parlamentari i el seu prestigi és reconegut al Parlament Europeu, si més en el meu grup liberal-demòcrata, amb molts diputats del qual treballa des fa temps. Només cal que mireu els webs www.votewacht.eu o www.mepranking.eu per veure que és un dels eurodiputats més actius del parlament i a mi em sembla que tots aquells que ahir l’acusaven de no treballar o de dedicar-se a coses banals fan populisme de la pitjor espècie. El fet és que el seu escrit d’avui (impecable com sempre, però del qual m’hi sobra completament el to de penediment que desprèn) exigeix que jo en faci avui un altre, atès que va ser meva la iniciativa de la pregunta parlamentària, i és per això que vull expressar el següent.

Avui he presentat una pregunta parlamentària a la Comissió Europea, conjuntament amb en Raül Romeva, com tantes altres n'hem fet. No he parlat encara, en dos anys i mig que tinc aquest blog, de futbol però avui toca fer-ho. Vaig veure el passat dimecres el Madrid-Barça a Estrasburg, amb altres diputats, nòrdics la major part d'ells. Al final del partit vàrem celebrar la victòria del Barça però aquests eurodiputats estaven astorats pel fet que el Real Madrid havia acabat el partit amb onze jugadors, tot i la reiteració d'entrades violentes d'alguns dels seus jugadors. Especialment greu els va semblar la trepitjada de Pepe a Messi quan aquest jugador estava encara assegut al terra, després d'una violenta entrada d'un altre jugador: la mirada de Pepe al peu de Messi, prèvia a la trepitjada tal com mostra clarament el vídeo, delata la intencionalitat d'aquest jugador. "No crec que el Comité de Competició espanyol actuï per castigar aquesta acció" els vaig dir jo i encara van restar més astorats. "Ara entenc millor moltes coses de la història del Real Madrid", em contesta l'eurodiputat finès de la minoria sueca Carl Haglund.