La fragmentació creixent, econòmica i financera, a Europa dels darrers anys ja és un fet: al 2008-2009 els països centreuropeus i nòrdics van sanejar la banca, van restablir el flux de crèdit de la banca a l'economia real i entre 2010 i 2012 aquests països han gaudit de quasi tres anys d'expansió econòmica: creixements de PIB i exportacions i caigudes de l'atur. Al setembre de 2009 el llavors comissari d'Economia Almúnia va predir brots verds per aquests països que van brotar de veritat i així els nòrdics han salvat validat el seu model econòmic i han salvaguardat el seu model d'estat del benestar. Al sud d'Europa, en canvi, les coses han anat diferent: Bankia es va rescatar a l'any 5 de la crisi i la situació segueix empitjorant per causes internes, més que no pas "per culpa de l'austeritat que imposa la UE" (Espanya farà al 2013 un altre 10% de dèficit públic sobre el PIB per cinquè any consecutiu?). Les eleccions italianes al febrer van despertar Alemanya del somni d'un 2013 pre-electoral tranquil i la fallida dels dos grans bancs de Xipre al març (generada quan Grècia va impagar el seu deute un 75% i els va obrir un forat al balanç de 10.000 M€) ha quasi-trencat l'euro: de fet, allà ja no valen els principis de lliure disposició de la moneda i circulació dels capitals, que defineixen tota unió monetària. En aquest context, la fragmentació creixent econòmica i financera amenaça d'esdevenir una fragmentació política en tota regla a les properes eleccions europees de 2014, tal com hem vist a les darreres eleccions municpals parcials al Regne Unit: els tres grans partits, més o menys europeistes, perden vots en favor dels euroescèptics. En aquest context, davant d'unes eleccions europees que es preveuen unes eleccions històriques (Europa: més integració o marxa enrera), què ha de fer el catalanisme? ha d'anar unit, tal com demana per exemple Ernest Maragall, o bé concòrrer per separat?

Aquesta setmana el català ha estat molt present a les institucions europees. Dilluns el president Artur Mas va inaugurar una exposició sobre la llengua catalana al passadís central del Parlament Europeu, amb presència d’unes 150 persones i de moltes personalitats: la vice-president del Parlament Isabelle Durant, el president del grup liberal-demòcrata al PE Guy Verhofstad, el president del partit liberal-demòcrata i eurodiputat britànic Graham Watson (favorable a la consulta de Catalunya), diputats de tots els grups del parlament (entre ells els catalans Maria Badia i Raül Romeva: moltes gràcies per venir!!). Això és un èxit, ja que al Parlament Europeu cada dia hi ha moltes activitats al vespre, per la qual cosa és molt difícil aconseguir una assistència com la que il·lustra la fotografia que el meu assistent Albert Farré (autèntic mànager de l’exposició i responsable de l’èxit de la mateixa) va fer dels assistents i que acompanya aquest text. Aquesta exposició senzilla i sòbria, d’altra banda, ha estat finançada pel grup liberal-demòcrata del PE, per la qual cosa els costos per a la Generalitat de Catalunya (que ens ha deixat els materials a exposar) han estat quasi nuls. Avui el diputat del PP espanyol López-Istúriz a Catalunya Ràdio ha criticat que el president Mas inaugurés l’exposició i la seva visita al PE: senyal que hem encertat el to i la posada en escena. El seu nerviosisme s’explica també per la votació la setmana passada a favor de Kosovo al Parlament Europeu, així com per la unitat mostrada per tots els diputats catalans menys el PP davant la comissària Vassiliou contra la Llei Wert d’educació.

Avui el plenari del Parlament Europeu ha aprovat per àmplia majoria (442 vots a favor, 88 en contra i 40 abstencions) l'informe anual sobre el Banc Central Europeu amb el suport dels principals grups de la cambra: popular, socialista, liberal-demòcrata i verd. L'informe incorpora dues demandes importants per Catalunya, aprovades avui gràcies a dues esmenes que vaig presentar la tardor passada i que ja van votades unànimament a la Comissió d'Economia el passat desembre: en el primer cas, per equiparar el deute públic de la Generalitat de Catalunya al deute públic estatal com ara l'espanyol, el francès o l'alemany i en el segon cas, per redirigir les injeccions de liquiditat del BCE per aconseguir que el crèdit bancari arribi a les PIMEs. La primera esmena citada és molt important: podria permetre tornar a obrir els mercats financers internacionals al deute de la Generalitat, avui tancats per l'asfíxia financera que pateix per part del govern espanyol, així com també per la mala imatge que de les autonomies el govern central ha estat donant al món, tot culpant-les de la crisi. En aquest informe he estat ponent del grup liberal-demòcrata i això m'ha permès participar en el debat d'ahir al plenari a Estrasbrug amb Mario Draghi, al qual vaig lliurar un exemplar del llibre "What's up with Catalonia", un llibre impulsat per Liz Castro sobre les causes que empenyen els catalans cap a la sobirania (ahir vaig penjar una foto al twitter de Draghi amb el llibre).

La frase preferida d'un company eurodiputat alemany és "el fracàs no s'improvitza, sinó que molt sovint es guanya a pols". Aquesta frase es pot aplicar i referir perfectament al gran desprestigi i a la creixent pèrdua de credibilitat de l'Estat espanyol a la Unió Europea i a nivell internacional. Des de l'any 2000, any de la majoria absoluta d'Aznar, Espanya va començar a ser un país arrogant, que donava lliçons de creixement econòmic als països nòrdics, a l'any 2000 va comneçar allò que el profesor Ignacio Molina descriu en un interessant article a la madrilenya Fundación Elcano com a "ensimismamiento español": la pèrdua de prestigi i influència d'Espanya és més fruit d'una fatal arrogància interna que no pas d'una conspiració externa: en aquest sentit, anècdotes com l'emprenyada de Schöder amb Aznar perquè li donava lliçons de creixement econòmic (Schöder li va retreure que Espanya creixia gràcies als fons alemanys i europeus) són molt indicatives d'una clamorosa manca d'estratègia europea dels darrers governs espanyols: de "decision maker" en el passat Espanya avui és un simpe "decision taker", que no té ni idees ni bones pràctiques a oferir als altres socis i que ha d'acceptar reformes creixents a canvis dels diners europeus en forma de rescats que rep. Amb Aznar comença la dècada perduda d'autocomplacència espanyola a la UE, fins al punt que avui Espanya es descobreix sense poder ni influència dins de la UE ampliada.

La crisi de Xipre ha fet realitat un concepte teòric sobre el qual se n’havia parlat molt, l’euro de dues velocitats. De fet, es pot parlar fins i tot de trencament de l’euro: el fet que a Xipre hi hagi límits a la retirada de diners dels caixers automàtics i també a les transferències bancàries entre comptes corrents implica que un euro a Xipre ja no és igual a un euro a Barcelona o a Frankfurt. Nominalment valen el mateix però de facto no poden comprar la mateixa quantitat de béns (les importacions a Xipre patiran una caiguda brutal en els propers mesos). I pels que pensen que el control de capitals a Xipre serà només per un període curt de temps val la pena recordar que a Islàndia ja fa quatre anys que dura el control de capitals. Si ara fa dos anys a Grècia, amb motiu de la reestructuració del seu deute públic (el primer a Europa des de 1945: retallada del 75% del valor nominal als tenidors privats), el deute públic va deixar de ser un actiu financer sense risc, ara a Xipre els dipòsits bancaris poden considerar-se com un actiu financer amb risc. Per definició, els dipòsits bancaris són estalvi (passiu del balanç d’un banc: no és un diner seu) i no ha de ser tractat com un actiu bancari (accions, deute públic...). El fet que el ministre holandès Dijselbloem, president de l’Eurogrup, digués que el rescat de Xipre podia ser considerat com un precendent per a futurs rescats bancaris ha fet caure les borses i ha reobert la crisi de l’euro, amb moltes mirades posades a Itàlia i a Espanya.

Per parlar sobre la crisi de Xipre aquest matí ha comparegut a la Comissió d’Economia del Parlament Europeu el ministre holandès d’economia i president de l’Eurogrup, Jeroen Dissjelbloem (a la foto surt amb la president de l’esmentada comissió, l’eurodiputada britànica Sharon Bowles). La situació de la zona euro és molt greu i la UE està exhibint totes les seves mancances en l’intent de solució de la crisi de Xipre: manca de legitimitat democràtica de la Comissió Europea (que només es resoldrà quan es voti directament el seu president), absència d’una unió fiscal (amb un Tresor europeu que recapti els impostos necessaris per finançar el pressupost de la UE) i absència d’unió bancària (supervisió financera a nivell europeu, fons europeu de garantia de dipòsits i mecanisme europeu de resolució –és a dir liquidació- bancària). En aquest context, és molt difícil d’establir i de determinar responsabilitats i avui tampoc no hem pogut aclarir qui va fer la proposta d’imposar la quitança als dipòsits bancaris de menys de 100.000€. Per acabar de complicar les coses aquest matí, mentre el ministre holandès mirava de donar explicacions, el Banc Central Europeu emetia un ultimàtum a Xipre per mitjà d’un comunicat: dilluns a les 24h s’acaba el termini per a sol·licitar el rescat amb diners europeus... i els bancs de Xipre segueixen tancats al públic fins dimarts vinent! Tot seguit adjunto algunes informacions breus per tal d’ajudar a formar-se una idea de que està passant realment i qui n’és el responsable.

Les properes eleccions europees se celebraran el diumenge 25 de maig de 2014 i, atès que fa temps que alguns dels més destacats polítics i intel.lectuals catalans proposen de fer coincidir la consulta sobre el futur de Catalunya amb aquests comicis al Parlament Europeu, cal que estudiem i valorem molt bé aquesta opció. Voldria contribuir a aquest debat amb les quatre reflexions següents, tot exposant al final de l'article la que és la meva opinió a hores d'ara (susceptible, és clar, de ser canviada).

Avui a Brussel.les l'enginyer Joan Amorós (a la foto atenent mitjans catalans) ha tornat a omplir una de les sales més grans del Parlament Europeu amb la celebració d'una altra jornada a favor del corredor mediterrani. Hi han assistit els presidents dels ports de Barcelona, Tarragona, València, Marsella, Anvers i Rotterdam, així com també alts càrrecs de les principals empreses ferroviàries europees (Deutsche Bahn, SNCF, Ferrovie dello Stato, la polonesa PKP-PLP, la russa RZD i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya), de grans multinacionals industrials (Volkswagen, BASF, ARCELOR-Mittal...) i alts càrrecs de la Comissió Europea (Jean-Eric Paquet, DG MOVE), els quals han donat llustre a un acte que ha durat cinc hores i que ha comptat fins a 40 intervencions. Renfe i Adif, tot i estar convidades, no hi han assistit, i jo he tingut l'honor, en tant que coorganitzador de l'acte juntament amb el lobbi català FERRMED, de parlar en la primera ronda d'intervencions. A l'acte inaugural també hi ha intervingut el president de Múrcia, que ha fet una intervenció final peculiar. D'altra banda, una setmana abans la ministra de Foment Ana Pastor va tenir la deferència de convidar alguns eurodiputats de l'Estat espanyol a un esmorzar, per tal de canviar impressions sobre les xarxes transeuropees ferroviàries, ara en fase final de tramitació parlamentària. Tot seguit us adjunto un breu resum de les meves impressions sobre aquest esdeveniment i l'esmorzar esmentat.

En el recent debat espanyol del "Estado de la Nación" el president Mariano Rajoy va donar una informació sobre el dèficit públic espanyol de 2012 que a la Unió Europea enguany es miraran amb lupa. A Brussel.les és històrica i encara ressona la gran mentida d'Elena Salgado, que al novembre de 2011 encara va tenir la barra de dir, a la reunió de ministres d'Economia ECOFIN, que el déficit públic espanyol d'aquell any seria només del 6% del PIB.... quan va acabar essent del 10% (desviació de 40.000 milions d'euros: el comissari d'Economia Olli Rehn encara al.lucina avui). Pomposament, Rajoy va anunciar la setmana passada que el dèficit públic de l'estat espanyol de l'any 2012 seria inferior al 7% del PIB espanyol. Aquesta dada del dèficit públic és molt important per als mercats financers i per als ciutadans en general, ja que avui una de les més grans preocupacions europees és el deute públic espanyol (resultat d'acumular successius dèficits públics anuals), que del 2007 al 2012 s'ha més que duplicat. En un context d'empitjorament econòmic general en molts indicadors (atur, PIB, producció industrial, consum, inversió...) sobta molt una millora tan sobtada del dèficit públic al quart trimestre de 2012 en l'àmbit del dèficit públic i caldrà examinar amb lupa si hi han hagut pagaments ajornats al 2013 i/o ingressos futurs periodificats al 2012. Avui mateix l'economista J.I. Conde-Ruiz, subdirector de FEDEA, ha dit que està sorprès que el déficit públic del 4T de 2012 sigui només de 15.042M€, mentre que al 4T de 2011 va ser de 34.204M€: una millora sobtada del 56%?? A veure què hi dirà en poques setmanes l'Eurostat, l'Institut d'Estadística de la UE, que ja va destapar l'any passat dèficits públics ocults a les regions de Madrid i València, governades pel PP des de feia molts anys.

Avui el comissari d'economia Oli Rehn (a la foto) ha vingut al parlament i hem conclòs el triàleg o trílog (diàleg a tres bandes Comissió-Parlament-Consell) sobre la regulació coneguda com el "Two-pack" fiscal. Aquests dos reglaments, regulacions europees d'obligat compliment per als Estats membres, són considerats com el primer pas d'una futura unió fiscal europea i els seus principals acords es poden resumir en els tres punts següents: 1.- Els Estats membres cada any hauran d'enviar el seu projecte de pressupost a la UE abans del 15 d'octubre. 2.- La Comissió Europea i l'Eurogrup opinaran sobre els pressupostos i els seus continguts; tot i ser opinions no vinculants, les recomanacions seran públiques i el seu incompliment pot comportar condicionalitat futura en cas de futurs rescats. 3.- Al març del 2014 un grup d'experts creat per la Comissió publicarà un estudi sobre la creació d'un Fons de Redempció Europeu (eurobons temporals) que premiï la disciplina fiscal dels països de l'euro amb la solidaritat que comporta l'emissió conjunta de deute per part dels mateixos.

Els mitjans de comunicació catalans estan aquests dies molt concentrats a parlar àmpliament de suposades imputacions de fiscals i de suposades gravacions telefòniques de polítics catalans, al ritme que marquen cada dia alguns mitjans de Madrid; és aquest un estrany comportament seguidista i sucursalista creixent, que potser ens pretén fer desviar l’atenció dels debats realment essencials per al futur del nostre país. En aquest context enrarit, ha passat quasi desapercebuda en canvi, una molt bona notícia, de gran importància i transcendència econòmica, de repercussions molt positives a llarg termini i que, en plena crisi, hauria de ser posada molt més en valor: fa pocs dies Nissan ha confirmat la planta de Barcelona per a produir un nou vehicle, generant mil nous llocs de treball directes, molts més llocs de treball d’indirectes i consolidant i reforçant el clúster automobilístic català.

Avui a la tarda la Comissió d'Economia del Parlament Europeu ha aprovat per unanimitat una esmena meva a l'informe del Banc Central Europeu de 2011, que fiscalitza la política monetària única amb carácter anual. Aquesta esmena demana que el deute regional sigui tractat pel BCE com si fos deute sobirà (estatal), en el cas d'aquelles regions europees amb competències legislatives i poders fiscals dins dels seus respectius estats membres. Aquesta mesura serviria per reduir els interessos a pagar per part de la Generalitat i l'ajudaria a complir els objectius de dèficit públic. Això és improtant, atès que avui la Generalitat de Catalunya ha anunciat que al 2012 el seu dèficit públic ha estat finalment del 2,3% del PIB català i no del 1,5% fixat pel govern espanyol (per causa dels impagaments del govern central espanyol, per cert). Avui també han estat aprovades altres esmenes meves relatives la transparència del BCE i ara al plenari del Parlament Europeu, en la propera sessió del mes de febrer, debatrà i votarà l'informe esmentat. Els diputats ponents de cada grup (jo en sóc el ponent del grup liberal-demòcrata) farem un debat amb Mario Draghi a primera hora del matí i després al migdia votarem l'informe aprovat a la Comissió d'Economia avui a la tarda.

Avui el Parlament Europeu ha aprovat per àmplia majoria l'informe Pallone sobre Finances Públiques a la UE amb i el suport explícit dels quatres grans grups: popular, socialista, liberal-demòcrata i verd. La resolució aprovada, com tots els informes del Parlament Europeu, només té caràcter consultiu i no és vinculant (com tampoc no ho són les directives que llença la Comissió Europea) però té un elevat valor polític. De fet, Espanya ignora sistemàticament recomanacions de bones pràctiques europees de directives i d'informes, recomanacions que en altres països esdevenen lleis d'obligat compliment, però així va Espanya: això a fora cada vegada ho veu més gent i a Catalunya ens hauria de carregar de més raó moral i argumental per a convèncer els catalans encara no convençuts que no canviar l'actual statu quo és una ruïna per a nosaltres. En aquest cas concret l'informe de Finances Públiques té com a objectiu definir quines són les millors accions a prendre en l'àmbit esmentat, per tal d'assegurar-ne la sostenibilitat. En aquest sentit, el Parlament Europeu ha votat clarament per retallades en despesa no productiva i per l'increment dels ingressos sense pujades d'impostos, tot posant èmfasi en la lluita contra el frau fiscal (molt, massa important a l'Estat espanyol). Al final d'aquest article trobareu el vídeo de la meva intervenció al plenari en el debat d'ahir al vespre, així com tot el text finalment aprovat de l'informe de Finances Públiques corresponent al 2012.

Aquesta setmana ja hem començat a Brussel.les i la revista Esguard (@RevistaEsguard) ha publicat una entrevista meva feta per Toni Aira en un nou format digital que combina vídeos, textos i fotografies. Hi podeu accedir des de l'Ipad i l'Android. La foto d'avui és la de la portada de la revista i en ella hi parlo de com es veu des d'Europa el procés sobiranista iniciat a Catalunya. Espero que us agradi! Estic molt agraït tant al Toni Aira com al Germà Capdevila, que són els que em van proposar de fer-la. A Brussel.les l'any ha començat  amb un cel gris i plujós i sembla que el fred i la neu arribaran al cap de setmana. Un temps fred i glaçat que torna a posar sobre la taula la gèlida i crua situació econòmica i financera d'Espanya. Un país que s'ha gastat 50.000 milions d'euros en trens d'alta velocitat i 50.000 milions més en el rescat de la banca espanyola al 2011, tot a cárrec del pressupost públic, però que se segueix mostrant inflexible en seguir obligant a retallar encara més la despesa social (ensenyament, sanitat) a les autonomies, especialment a Catalunya. Espanya, però, té molt dificil aquest any 2013 d'evitar el seu rescat com a país: l'Estat espanyol enguany ha de demanar prestats als mercats de deute públic entre 215.000 i 230.000 milions d'euros (600 milions diaris: 97.000 milions en lletres de 3 a 18 mesos, 52.000 milions en bons a 3 anys, 23.000 en bons a 5 anys i 21.000 e bons a 10 anys). Aquesta xifra és brutal, lleugerament inferior al que recaptarà l'Estat en impostos i cotitzacions: els Pressuposts Generals de l'Estat per al 2013 preveuen recaptar en impostos uns 126.000 milions en impostos i unas 131.000 milions en cotitzacions socials a la Seguretat Social. Us adjunto també avui uns links d'interès, alguns dels quals poden ser profètics aquest 2013.

Ahir a la Comissió de Transport del Parlament Europeu vàrem aprovar amb una clara majoria el nou reglament que defineix les futures xarxes trans-europees de transport TEN-T (Trans-European Networks of Transports) per 30 vots a favor, 5 en contra i 5 abstencions. La proposta legislativa la va llançar la Comissió Europea, via reglament d'obligat compliment per als Estats, el passat mes d'octubre de 2011, quan el comissari de Transports Siim Kallas va proposar el nou mapa europeu derivat d’una clara metodologia “market-oriented”, tot començant la seva roda de premsa a Brussel.les anunciant el corredor mediterrani en la seva integritat i esborrant la Travessia Central dels Pirineus que Aznar i el PP van imposar a la UE al 2003 quan Loyola de Palacios era la comissària de Transports. Aquest vot favorable d’ahir confirma com a vàlida la metodologia de la Comissió Europea així com els projectes de la xarxa principal que ja havia identificat al mapa publicat a l'octubre de 2011. El corredor del Mediterrani queda confirmat com a prioritari per la Comissió Europea, a diferència del corredor central dels Pirineus, que no hi ha estat inclòs malgrat els intents reiterats de PP i PSOE. De fet, ahir fins i tot La Vanguardia titulava al seu web que els dos partits espanyols havien “fracassat en el seu intent de diluir l’aposta europea pel corredor mediterrani” (link al final de l’article). Em consta que PP i PSOE han fet moltes pressions i han ofert molts vots en forma de xec en blanc en altres directives i reglaments a canvi d’assegurar-se vots d’altres diputats d’altres països a favor dels seus interessos. Aquest vot tan clar d’ahir ens fa tenir més esperances d’una aprovació ràpida al plenari d’Estrasburg del proper mes de gener i que el trílog (fase final de la negociació a tres bandes entre Comissió, Parlament i Consell) aprovi al 2013 les prioritats ferroviàries de la UE dels propers anys. No han reeixit ara per ara els intents d’empantanegar i d’endarrerir el tràmit parlamentari del mapa europeu de la Comissió, amb el risc de no poder aprovar-lo en aquesta legislatura que acaba el 2014.